diumenge, de desembre 30, 2007

A vegades els arbres no em deixen veure el bosc i fan que m’oblidi d’ocupar aquest espai amb les crítiques de les exposicions que vaig visitant , en especial de les que es realitzen en el nostre entorn.I com això, altres coses que no voldria passar per alt , com per exemple la mort d’en Manuel Llinàs.

Fa molts anys que el vaig conèixer a l’entorn del Grup de la Pça Gran amb Mañé de mestre i Salvadó, Comabella, Casas Peña , Duran , Alís, Suari. La seva afecció es va mantenir encara que molt diluïda per la feina. Després en la seva malaltia va trobar a l’art com a teràpia personal i com a força per seguir endavant. La seva jubilació l’hi havia donat ales i havia exposat recentment a Caldetes, a la sala del Sant Lluc i actualment ho feia al C.A Laietània.

Justament havíem quedat en que aprofitant uns dies de festa dels que disposaré en començar l’any , aniríem junts a veure l’exposició per fer-ne comentari “in situ”. “I el vull ben dur i sincer” , em recordava quasi abans d’ahir.
Ara la cita està ben buida. A bon segur que allà on estigui seguirà intentant projectar la seva passió de l’art , a l’entorn de la força esperançada de la seva mirada.
Et recordarem , bon amic.

PLA NARBONA , pintures

En l’etern pelegrinatge que significa cada mes anar a Vilassar de Mar a veure bones exposicions, ara en aquest canvi d’anyada ens ofereix una mostra ben peculiar , quasi tant com ho és el seu autor , en Josep Pla-Narbona ( Barcelona 1928)

Pla-Narbona forma part d’aquesta generació d’artistes que han quedat amagades del públic en general, - que no pas dels especialistes i arts ferits -, ofegats per aquest constant mirar-nos al melic, fet i costum d’aquest el nostre país que s’escorre amb quatre noms i deixa de costat a altres grans creadors d’excel·lent nivell.
El currículum de Pla-Narbona és impressionant , el mirem per el camp que vulguem dels dos que ha conreat simultàniament, el del disseny i la publicitat i el de la pintura: Ha treballat a Paris, Zurich i Estats Units. Fundador i primer president dels grafistes del FAD. Professor a la Massana. Membre de l’Alliance Graphique Internationale de la que esdevé President a l’estat. Exposicions a nova York, Chicago, San Francisco ... Obra en les col·leccions del MOMA. Laus d’Honor en l’any 2000 i Premio Nacional de Diseño en el 2004.

Ara , en el Monjo, tan sols setze peces de bona grandària ( seixantes) serveixen per omplir de mestratge les seves sales. Un mestratge explicitat en les dues cares de la moneda de l’art: El fons i la forma.

Formalment tota l’exposició és lliçó permanent dels diferents estris que ha de saber emprar un creador per dur a terme les seves intencions. Així veiem com distribució, volums, cromatismes, espais, equilibri.... i tots aquells altres elements de l’arquitectura pictòrica estan presents de manera acurada i més que adequada , en les peces exposades.

Una arquitectura que serveix com entramat per dipositar-hi el pòsit fresc del seu pensament, que en aquest cas va per un costat en l’homenatge a certs artistes (Magritte, Brossa, Picasso i altres estan ben presents ) com per endinsar-se en el món misteriós del que sempre ha volgut envoltar-se i allà anar desgranat les seves personals filosofies de l’art i de la vida.

El conjunt resulta així esplendent. Obres de textura plana, colors elementals distribuïts a la mena de les gràfiques tintes planes , un dibuix com a fons estructural i un pensament artístic capaç de seduir a tot aquell que entengui que art és comunicació.

Si algú llegeix aquestes ratlles i creu que per ell l’art és un quelcom més , que no es perdi aquesta exposició. No en dubti que en sortirà amplament satisfet.

Pla-Narbona. Pintures. Miuseu Monjo
Del 15 de desembre de 2007 al 27 de Gener de 2008

CAPELLANS


Ja he dit altres vegades que amb tot el respecte per els creients , soc un absolut descregut , amb èmfasi especial al que pertoca a l’església.

Hi ha dies que estic content de ser així ja que penso el malament que ho passaria veient les barbaritats que es fan. Si en temes terrenals ja em treu de polleguera que per exemple es trií a Montilla com a cap de llista de la Generalitat o a Chacon per les generals, com estaria de veure i sentir els fets d’aquests dos darrers dies en el que pertoca a "elements" espirituals.

Per un costat el bisbe de Tenerife arribant a uns nivells de tractament psicològic urgent ja que demostra un estat cerebral de malaltia important.
Potser per fer-li costat salta el bisbat de Barcelona per queixar-se dels Pastorets de “Polònia”. Cagada pastoret, haurem d’exclamar en aquest cas. Amb els importants problemes humans que hi ha en la nostra societat , deturar-se en examinar com a fruit de l’Avern, uns pastorets satírics de pa sucat amb oli, demostra també un estat mental que precisa d’una ITV més que urgent.
I per acabar-ho d’adobar he sentit el discurs dels bisbes amb paraules que en boca de qualsevol dirigent d’ANV , serien causa d’investigació per part de qualsevol dels mediàtics jutges estrella.
Es veu que a l’església , o potser seria millor dir als seus dirigents , els ha sentat malament la seva festa Major de Nadal i el cava els ha pujat al cap.
Si no, de veritat , no ho entenem.


PS.- Tenint em compte que qui s’acosti a aquest post serà ja quan entrem en el darrer dia de l’any , volin els millors desitjos de felicitat.
Que trobeu a l’Home dels Nassos ( diuen que a Mataró n’hi ha un bon grapat)
Millor 2008
I que nosaltres ho puguem veure.

divendres, de desembre 28, 2007

Avui “El Periódico” ofereix una entrevista amb el sempre magnífic Ferran Mascarell que cal llegir amb tota cura. Encara que parla de Cultura i/a Catalunya , fàcil és extrapolar , amb tots els matissos que volgueu, amb la nostra ciutat. Per això la reprodueixo.

"A la cultura catalana li sobra política"

El cap de la divisió d'audiovisuals de RBA fa balanç de la cultura catalana el 2007, un any protagonitzat per Frankfurt i el canvi de titular de la cartera al Govern.

--S'acaba el 2007. ¿Com l'ha vist en el terreny cultural?-
-A la cultura catalana li ha faltat ambició.
-Ha sigut l'any de Frankfurt.

-Més enllà de Frankfurt, ha passat poca cosa.
-¿I Frankfurt ens va donar la dimensió internacional que volíem?
-Frankfurt perseguia tres objectius: millorar la presència de la literatura catalana en el món, entendre el paper fonamental de l'edició catalana amb els seus cinc segles d'història al darrere i ensenyar al món l'existència d'una cultura forta, plena i integral. El primer objectiu suposo que ha funcionat, però el segon i el tercer, no.


-O sigui, un any tristíssim.
-Un any entre apàtic i erràtic.
-A veure, ¿què li falta i què li sobra a la cultura catalana?
-Li falta convicció i li sobra política. La cultura catalana és un cas insòlit enmig del panorama internacional, perquè no té al darrere un Estat que la tuteli. I és més forta del que acostumem a pensar. Llavors, ¿quin és el problema? .
--¿Quin és el problema?
-L'acció política és massa partidista, massa de pa sucat amb oli, massa d'avui per demà. Per una altra banda, la mateixa societat catalana no té prou consciència de tota la seva potència i es mou en una certa lamentació. A Frankfurt, per exemple, ens vam queixar més que no pas explicar. Jo penso que el gran repte de la cultura catalana és estar en el món. Però seguim mirant-nos el melic.


-Tenim un J. A. Bayona, amb 14 opcions al Goya per El orfanato, però no una indústria del cine. -En cine estem vivint el resultat de les males polítiques públiques. La cultura catalana té fortalesa perquè té capacitat creativa, instint, predisposició, qualitat. No pot ser que el creador o el productor hagin de viure amb tanta dificultat l'emergència de la seva obra. S'ha de crear una estructura pública que pensi com fer que les pel.lícules arribin al món. Durant anys ens hem preocupat de fer directors nacionalistes en lloc de fer productors internacionalistes.
-I Borja-Villel ha deixat el Macba per dirigir el Reina Sofia. ¿El sorprèn?
-El que em sorprèn és que tothom tingui molt clar que la sortida natural de Borja sigui anar a Madrid. El més natural és voler que el Macba sigui el museu de referència a nivell estatal, fins i tot internacional.
-Madrid sembla guanyar-li la partida a Barcelona.
-Madrid ha guanyat gruix. Hi ha hagut una aposta de l'Estat que fa 20 anys que es materialitza. El Prado, el Reina Sofia, els festivals... Hi ha hagut convicció. Mentrestant, Barcelona s'ha fet a si mateixa, gairebé sense ajuda de l'Estat central i amb l'autonòmic gairebé en contra.
-Aquí ens acontentem amb les cercaviles, com va dir una veu crítica.
-No hi estic d'acord. Barcelona ha de reivindicar la seva relació amb els grans esdeveniments. Han sigut la fórmula autòctona que ens hem inventat per fer front a la falta d'Estat. Renunciar-hi és no entendre'ns a nosaltres mateixos.


-Escolti, ¿li portaran molt de carbó al conseller Tresserras?
-A mi, personalment, el conseller Tresserras m'agrada. Una altra cosa és el projecte que defensa, que fins al moment desconec. No sé cap on caminem. Tinc la convicció que el país no té projecte cultural.
-Expliqui-li, per si de cas, què entén vostè per cultura.
-Cultura és el capital que el país té per créixer i fer feliç la majoria de la gent que hi viu. És el capital que sorgeix de tots els que produeixen coneixement i valors. De les editorials, les universitats, els productors de cine, els directors de teatre, els mitjans de comunicació... I les polítiques culturals han d'estar al servei exclusiu de la promoció d'aquest capital.


-Formuli un desig per al 2008.
-Que es posi en marxa una vegada per totes el Consell de les Arts i que la cultura es constitueixi com un fonament de la societat i no com un ornament de la política.
-I vostè, ¿que demana després d'aquest any d'adéu a la política?
-Per mi ha sigut un any de còmoda reflexió. He disfrutat i disfruto enormement escrivint. Estic acabant el meu dietari de conseller.
-Alguna espina es traurà en aquesta muntanya de fulles.
-¡No hi ha espines per treure!
-Hi haurà penes...
-Potser el que m'entristeix és no haver pogut instal.lar en l'imaginari del país l'imperatiu cultural, la convicció que la cultura és essencial per al futur, per fer societats més avançades, més vives, més raonables. Estava convençut que era el moment...


VEÏNS



Cada vegada es complica més, i s’enverina , l’affaire de les associacions de Veïns locals , i algú en prendrà mal , i òbviament seran els més dèbils a qui els tocarà rebre del crostó.

Ja fa temps que amb l’assumpció d’una democràcia estabilitzada i uns Ajuntaments en que les coses es poden dir per camins normals, que el moviment veïnal hauria d’haver-se “reciclat” en modus i maneres, però certament ni ells mateixos ni als propis partits que durant tant de temps les van utilitzar al seu gust i per els seus interessos han estat per la labor, ja que així han tingut a mans unes agrupacions , en general fàcilment manipulables , que en el cas convenient podien ser emprades com un contrapoder.

Les Associacions de Veïns , com la gent de la Cultura , per natura han d’estar eternament insatisfetes. Mai hi hauran prou coses als barris , com mai hi haurà una política cultural suficient. Per tant “l’enemic” natural , ha de ser el poder, en aquest cas municipal, del que han de ser mosca collonera permanent.
És per això difícil separar el concepte veïnal i el de servei a la militància del partit que un ha escollit. Alguns creuran que formar part del partit en el poder pot portar prebendes per amiguisme. Altres pensaran justament el contrari. Que ser de l’oposició servirà per influir i aconseguiran més per a veure si els poden portar al seu veral.

Algú és tan il·lús de no creure que Carlos Fernández va fer bandera de partit per totes aquelles millores que es realitzaren en el seu barri , encara que després no es notés en els resultats electorals ?.
Algú és tan il·lús de no creure que l’Associació de Cerdanyola ha mantingut un enfrontament permanent per l’evident desgast electoral que provoca al partit del Govern ?.

Ens trobem dons davant un mal ús del poder veïnal. És clar que els signants del manifest ho van fer a toc de xiulet del PSC. És clar que la Federació de Veïns actua a toc de xiulet , però en aquest cas d’IC i altres partits de més a l’esquerra. Uns i altres van actuar , i actuen, d’esquenes al fet essencial per el que han estat creades , els veïns i els seus problemes , en especial els més propers.

Bo estaria una acurada reflexió que servis per redirigir a l’entorn veïnal a la lluita , sempre intensa i inacabada , d’aconseguir el millor per els seus barris i de retop per la ciutat. I a bon segur per aconseguir-ho caldrà que molts abandonin el vaixell, i que nova gent sigui capaç de poder-se enfrontar al poder , no per raons polítiques i de partit , i sí per la millor raó política i de ciutat com han de ser els seus ciutadans.

dijous, de desembre 27, 2007

RELLISCADES

Quan ahir a mitja tarda l’àrbitre va xiular la mitja part de les Festes de Nadal qui més qui menys va sentir un alleugeriment. Malgrat el control , que en el meu cas va intentar ser rigorós , no hi ha qui no caigui en la trampa del deliciós menjar i la seductora beguda, i encara que es fa el que es pot , la carn és dèbil i...

Ahir sortosament va ser diada casolana. Sols amb la dona i els fills vàrem fer el bon àpat corresponent, la migdiada que no falti i va quedar temps per rellegir el diari de dilluns ja que , gandul un en tenir tancada la llibreria habitual , mandra li va fer fer-ne desplaçament per el diari de dimarts/dimecres.

Moltes son les coses que voldria comentar d’aquesta llarga lectura. Que si el desgreuge de Magdalena Álvarez de la mà de Zapatero i Chaves ( quins collons ) . Que si la Moncloa recomana al PSC accentuar el perfil catalanista . I un es pregunta , amb qui ho farà ?, amb Chacón , o amb Montilla o Corbacho ?. O potser tirarà d’Iceta i Zaragoza. I que no segueixo avall, que per arreu de catalanistes ja quasi no en queden al PSC ( ex. veure el cas de Mataró). És clar que comentar el fet de la suggerència de Maragall a CpC de que potser estaria ver presentar-se a les eleccions , també té suc.

O parlar de l’elecció del nou director de CARS , tot observant com ha passat de director a alta executiu amb el perill direccional que comporta ja que està sotmès del tot tot a les premisses i objectius del que podríem dir “Consell de direcció” amb els problemes que comporta la sempre difícil equació en que les variables estan més en la rendibilitat política que no la cultural.

Tot per acabar amb el mestratge de Eduardo Mendoza: “... Quizás porque vivimos inmersos en un mundo de apariencias , que valora más la expectativa que la realidad, más las promesas que las realizaciones”. Que algú en prengui nota i reflexioni.

VEÏNS
Avui però segueixo la polèmica que ahir tan sols s’havia albirat al voltant del manifest d’uns presidents d’unes Associacions de Veïns.

Ho sento , i molt per en Quico Verjano. Viatjo cada dia amb ell i és persona noble com n’hi ha poques. Jo , que no crec ni gens ni mica amb les associacions veïnals mataronines , de molta influença política i poca veïnal ( És clar que vivint a Torner ja sabem quin plat es cuina a taula ) , sempre l’he atacat tot dient que com era president d’una associació de veïns d’un barri en el que no viu ni ha viscut mai i amb el que sols te el vincle professional de la seva dona. Sempre li he dit que el President d’una Asociació de Veïns al menys n’hauria de ser. En Qico, amb aquella bona retranca , em contestà: “Un alcalde pot viure fora del seu municipi i el president d’una associació de veïns no...?
I vaig haver de callar.

Però no és de justícia el guirigall que els hi ha muntat. Tot l’assumpte fa pudor i estic del tot convençut que si hi ha uns innocents que han cregut en tot allò que els hi ha dit , són ells.
Però jo no posaria la ma al foc per altres. No fa tant que un afirmava , i es reafirma ara , que amb Fernández teníem el nostre Graupera particular i el superaria. Va en el camí. Dels Soprano? , com em deia un bon amic d’ERC fa més aviat poc.....

CAN XALANT

La tranquil·litat de la tarda d’ahir em permet fer apunts a l’agenda del 2008 de temes a seguir. Més que res per anar-los traient a la llum de tant en tant , en cara que no serveixi per res ( ex. centenari d’Alfred Opisso absolutament oblidat per el PMC malgrat les promeses) . Entre els noms Can Xalant. El tema la renovació del concurs.

Segons el Concurs Públic de Contractació de la gestió integral de Can Xalant (01.09.2005) , en la seva cinquena clausula diu que “... la durada del contracte serà de l’1 d’Octubre de 2005 fins el 31 de desembre de 2007 ambdós inclosos”.”Podrà prorrogar-se per mutu acord de les parts manifetsta de forma expressa dos mesos abans de la finalització del contracte , per un termini màxim addicional de dos anys”.

Dit d’altra manera, el contracte de Can Xalant acaba el proper dilluns si no hi ha hagut prorroga expressa del mateix. Existeix la mateixa?.
Pot ser que sí, pot ser que no. Sigui la resposta que sigui , aquesta prorroga no ha estat fet pública ni apareix en cap dels documents oficials que podem veure en el weeb municipal. Cal veure dons les dues possibilitats:

Possibilitat 1.- Concessió prorrogada.

Si així és ha estat a esquena de tothom i la mateixa no ha estat feta pública. Els diferents partits del Govern varen explicitar clarament en la campanya electoral que calia renegociar amb Can Xalant la dinàmica del centre. Vist el que aportava la ciutat calia una més gran visualització de les activitats i un aprofitament de les instal·lacions per part dels diferents estaments culturals de Mataró que molts d’ells es trobaven ( i es troben , afegeixo jo) menyspreats per la direcció del Centre.


No consta en cap document d’aquells que amb facilitat es troben en el weeb municipal, que s’hagi establert la prorroga , que com hem vist , sols pot ser de comú acord entre administradors de Can Xalant i Ajuntament, i per el que un ha viscut personalment , dubto que aquesta s’hagi realitzat de forma pública.

I dic això ja que justament el dia 30 d’Octubre , data límit per a ser prorrogada la concessió, el PSC va realitzar reunió de la sectorial de Cultura, presidida per Montse López i Ivan Pera. En ella, el que això signa , desconeixedor de les dates exactes , va reclamar atenció al voltant del concurs de Can Xalant. López i Pera en van prendre nota el que indicava que en els temps més propers ningú n’havia parlat.
Dons be , aquell n’era el darrer dia del termini de la prorroga , el que em fa pensar que no s’havia efectuat, o sí s’havia fet havia estat fora de la mirada del govern, cosa que encara seria molt pitjor.

Possibilitat 2.-

La prorroga no s’ha efectuat , encara que hagi estat per oblit administratiu.
Que passa ara?. Oficialment , el termini de la concessió es dona per acabada i cal realitzar un nou concurs administratiu.

Quina és la realitat de Can Xalant?. M’agradaria molt saber-la i be estaria que algú ho expliqués i no haver de fer preguntes amb entrada per registre que després ja es veu que les carrega el diable.
Però sigui com sigui queda clar el malfuncionament general del PMC. I el que és pitjor , la poca importància que té un contracte que lamentablement s’enduu la part del lleó de la programació artística del PMC.

Però resumint. Que passa amb Can Xalant?. Caldrà tocar campanes de Glòria ben aviat?.
Crec que en aquest blog personal i especialment en els mitjans d’informació públics cal una resposta aclaridora:

dilluns, de desembre 24, 2007

NADAL 2007


Pastorets de la muntanya,
que viviu amb gran recel;
amb gran recel,
desperteu, veniu de pressa
que ja és nat el Rei del Cel

Cap el migdia,
canta i refila
toca Pasqual,
repica el timbal:
ram pataplam,
ram pataplam,
que són festes d’alegria
Pasqües santes de Nadal

- Què és aquest soroll que sento
a aquesta hora en el corral?
Espereu que si jo baixo
sabreu qui és en Pasqual !

-Ai , Pasqual , no t’enfadis ,
que soc un àngel del cel,
que aquí vinc per anunciar-vos
que ja és nat el rei del Cel.


“Pastorets de la Muntanya”.
Cançó Popular catalana.

En el desig de que tot el millor estigui encara per arribar

dijous, de desembre 20, 2007

BON DIA

Avui ho ha estat , artísticament parlant.
Manuel Cusachs ha inaugurat la seva col·lecció de 33 grans homes del país a l’Ateneu. N’és la repetició de la mostra que presenta el mes passat a la Pia Almoina.
Per tant, res més a dir. Una excel·lent exposició que cal visitar amb cura i afecte. Justament el mateix que ha emprat Manuel Cusachs per dur-la a terme.

I penso que també el mateix que ha emprat la Caixa Laietana per editar el magnífic llibre-catàleg de l’exposició. Han estat moltes les vegades que hem parlat d’una certa garreperia de l’entitat crediticia. Avui hem d’aplaudir amb totes les nostres forces. El llibre que han editat , ja que crec que cal considerar-lo com a tal, és de tota qualitat i fa justícia als mèrits de Manuel Cusachs.

Per això avui cal felicitar a Cusachs , a la Caixa Laietana i a la ciutat.
Sens dubte un bon preludi de Nadal.
---

Ja fa uns dies que vaig tenir coneixement de la notícia , però avui la seva presència m’ha retornat la bona nova a primera línea. Albert Alís ha estat de nou escollit entre el seleccionats del Premi BMW de Pintura , que com hom sap és el Premi artístic més important de l’Estat.
El guanyador ha estat Guillermo Sedano Vivanco, però el lloc d’Alís el qualifica de nou com un gran artista reconegut per arreu de l’Estat.

I cal magnificar això d’arreu de l’Estat , per què el que és per aquí..... Així per exemple , malgrat el seu currículum no disposa de cap encàrrec oficial, mai ha exposat a Ca l’Arenas, Museu , Can Palauet... El seu nom mai ha estat en la pomada per el Cartell de Les Santes , la Nadala pública .... En resum que és el gran desconegut.

I això per no fer comparança amb “el niñato”, on queda clar que com diu la vella publicitat és en la distància curta on tot es juga.
A veiam si hi ha sort, i en ella hi guanya alguna vegada el bon amic Albert.

dimecres, de desembre 19, 2007

CAN PALAUET. CARA I CREU

CARA. MATARÓH !

Teníem coneixement del llibre autoeditat per el dissenyador i artista multidisciplinar Soler Balcells al voltant de la seva /nostra ciutat. L’havíem pogut veure a Robafaves , però ara que l’hem pogut analitzar en profunditat a Can Palauet hem de cantar sense embuts les excel·lències del seu treball.



De llibres de/ amb fotografies de Mataró n’hi ha molts i sembla difícil poder donar-li la volta , dons bé aquest repte ha estat assumit de manera exitosa per aquest jove creador que ha sabut treure petroli d’allà on no semblava hi havia , amb un treball impecable, digne de tot reconeixement.
Soler Balcells s’ha enfrontat a la ciutat en la recerca d’una nova visió. Ha cercat llocs coneguts i emblemàtics cercant l’angle oblidat . Ha donat gir personal a la mirada per veure allò que quotidianament tenim davant dels ulls i no sabem veure. Ha cercat el camí original davant la mirada freda i habitual.
Amb tot això ha confegit un ampla conjunt de mirades , quasi totes elles amb tanta qualitat com calidesa , per donar la volta a la truita en la mirada tradicional a la ciutat.

A més, Soler Balcells ha sabut presentar la seva proposta. Si el llibre , sols per pocs escollits, es presenta magnífic en la qualitat i el disseny, qualificació parella val en la seva presència a Can Palauet on al costat del llibre i la visió de les seves fotografies ha apostat per una magnífica enramada fotogràfica , seductora i candent, que demostra aquesta qualitat multidisciplinar de Soler Balcells al que cal felicitar efusivament per la seva tasca.
Una enramada temptadora, en la que un pot cercar/trobar mil i un detalls amagats en la proximitat més propera i no és joc de paraules.

Mataróh! No sols és un gran llibre ,ans també una bona exposició. I Soler Balcells és a partir d’ara un nom per tenir molt en compte i no oblidar.

CREU.- ALBERT IBANYEZ

Albert Ibañez és la gran esperança de les arts visuals oficialistes de Mataró. Després d’un pas ben prometedor per el batxillerat artístic ha estat apadrinat fortament per Can Xalant i el PMC el que fa que malgrat la seva joventut sigui l’únic artista que pugui presumir d’haver exposat a Ca l’Arenes i a Can Palauet .
És dons, segons diuen, la carta amagada , l’artista que portarà el nom de Mataró, - encara que nascut i resident a Vilassar de Mar-, per arreu i col·locarà definitivament a la ciutat en el mapa. I a fe que és possible ja que Albert Ibanyez te aquell sentit individualista , creatiu i de treball que el pot fer triomfar , però de moment caldria situar-lo en standby.

Sempre he defensat que la joventut té el dret i el deure d’equivocar-se. Però ho ha de fer, tenint consciència d’aquest error per així poder millorar. Albert Ibañez ha errat i molt en les seves darreres presències públiques, però em sembla que no tan sols no n’ha pres nota , ans al contrari ,n’ha fet riota.

Ibanyez va guanyar immerescudament l’Art Jove 2007. La decisió del jurat era prevista a priori i en va sortir escaldat ja que en l’exposició pública quedava clar , no tan sols que Ibañez era un immerescut guanyador ans també que era del més fluix del que s’havia presentat.
Ibañez va ser escollit , ves a saber en raó a què, per exposar la passada temporada a Ca l’Arenas. La seva juguesca amb habitació demodée no era tan sols inadequada , era artísticament patètica.

Ara Ibañez, que ves a saber si per estudiar a Elisava i a la vegada a l’Universitat de Southampton , és creu un ser superior , ha tapiat la sala de Can Palauet amagant (?) vuit obres de tècniques i formats diferents . Amb el mur impedeix la visió dels seus treballs que sols poden ser visionats si s’adquireixen.

Segons ell mateix explica en el catàleg de la mostra , que sols amb sort s’aconsegueix , que la seva experiència serveix per molt. Que els cent metres quadrats desaprofitats de l’espai expositiu qüestionen la utilització dels centre , demostren el desinterès local respecte de l’art, l’ús del concepte i la forma en comptes de l’expressió i l’hermetització dels processos artístics. Així com la seva difusió i comunicació.

Amb aquestes , les seves paraules, crec que està tot dit. Ibanyez és l’evident símbol d’una frustració intel·lectual, adquirida en el culte d’un futur esplendorós, quan la realitat marca unes beceroles que condemnen per avui al fracàs real. Altra cosa serà la virtualitat oficial on les arts visuals segueixen essent les mimades , encara que els resultats siguin patètics , en aquesta imperdonable aposta actual del PMC.

Per això em reafirmo en el dit ahir. Aquesta mostra és la de un “niñato” , i valgui l’expressió castellana de difícil traducció I per evitar equívocs aquí repeteixo la definició del RAE : “Dicho de un joven sin experiencia. Igualmente dicho de un jovenzuelo petulante y presuntuoso”.
Certament més que un qualificatiu, un epítet.

Albert Ibanyez , un home que pot ser futur, però que ara per ara és un presumptuós i pobre creador que reflecteix l’escassa capacitat creativa d’una generació que de no canviar està definitivament perduda.

dimarts, de desembre 18, 2007

ULURU


Amb aquest nom es bateja la muntanya màgica dels aborígens australians. És una immensa roca anomenada Ayers Roca que és diu que és la més gran roca del món i es troba en el bell mig de la plana del cinquè continent. Pepe Novellas, que va tenir ocasió de visitar-la en el decurs d’un viatge a Austràlia, l’ha convertit en eix i leif-motiv de la seva darrera exposició que es va inaugurar el passat dijous a la galeria Lolett Comas .

Uluru és arrel, excusa i eix d’una gran exposició que mostra clarament que és i el que vol dir el viatge com a temàtica artistica , i que en prengui nota Carrión , Noè i tots els responsables ( ? ) d’aquest pastitxe de Ca l’Arenas i el viatge.

Novellas arriba a l’Austral i vol expressar la seva essència i es llença sense por a cercar paisatge i paisanatge. Cerca la realitat del poble i la natura, la salvatge i la que ja no ho és .Es mou amb cura amb la imatge turística que res te a dir amb la realitat civil , i intenta reflectir esperits , ambients , flaires..., i aquest conjunt s’arrodoneix en una mostra que a l’hora és realitat i globalitat d’aquest artista que n’és en Josep Novellas.

Novellas creu en l’Uluru. Ell el sap eix , principi i final. D’aquí el seu apropament amb una vista llunyana i la seva explosió amb quatre peces de bona mida , que com si d’una sola imatge cinematogràfica de camera fixa , ens permet endinsar-nos en el mite, amb les seves llums, les seves primacies , els seus dubtes... Unes peces denses , de lectura continuada, plenes de matissos, que essent del mateix espai , no es contradiuen i si es complementen.

Però hi ha el paisanatge. Aborígens, grangers , dones de color... I l’entorn, cangurs , animals , petita selva...Son aquests uns apunts frescs, intuïtius, en els que l’habilitat s’enfronta al concepte i en la lluita apareix fresc un resultat sorprenent. Unes peces dignes de gran mestre, ja que van molt més enllà de l'anècdota per oferir aquell punt personal d'apropament que els eleva en la seva petitesa.


Però també apareix la vessant lúdica , el turisme, els edificis emblemàtics, els ambients , el concepte humà que de nou pren mesura per establir uns ritmes més relaxats . L’home per damunt del paisatge i del paisanatge.

Però al final , l’explosió. Tres obres del Novellas més pur.

Una dominant, l’Uluru, presència que subjuga mentre que en l’interior apareix la veritat , la dels aborígens i la dels nous vinguts. La conformada en pors i alegries , en certeses i dubtes , en passat i en el futur ... Passat i present, antropologia i actualitat,en un treball que ens porta per sentiment i gamma cromàtica al Novellas de potser fa massa temps.
I al seu costat dues peces complementaries , cercant l’essència lluny de l’anècdota , en aquest perpètua lluita per trobar la sempre variable i múltiple veritat.

Uluru és una gran exposició que ens permet retrobar-nos amb el millor Novellas. Un retrobament feliç i més per a un que va tenir l’immens plaer de presentar-la .

Una exposició que un no s’ha de perdre de cap manera.

Josep Novells. Uluru
Del 13 de desembre al 15 de gener de 2008
Lolet Comas. Sant Benet , cantonada Sant Joaquim. Mataró

PS1.-
A l’acte inaugural no va assistir cap membre del Govern. Tenien clara excusa , era dia de Ple.
Però tampoc hi va assistir cap membre del PMC ni del Museu , ni de... Es clar que després son justament aquests els que han de manegar els arxius i els historials de...
Potser així, sense presències, s'explica la misèria artística d'aquest Mataró vergonyós i vergonyant.


PS2.- Han passat dies , però per el que sé encara no ha passat ningú del Govern a veure l’exposició.
Però ho entenem. El PSC té a be enviar enviar dues vegades a la setmana, comunicació dels actes amb els que te relació.
Josep Novellas és simpatitzant, com un mateix, del PSC. Baron el va utilitzar , com a un mateix , en la campanya electoral. El PSC va regalar una obra de Novellas al PSOE de Madrid amb motiu de l’atemptat del 11-M. El PSC el va utilitzar amb Montilla en la inauguració de l’escola A.Machado.
Però avui , Novellas no val res. La seva exposició es silenciada en els seus mails.
Això sí , feia uns dies un festival de flamenc de la federació d’entitats andaluses que va celebrar mig d’estranquis al Monumental, va rebre totes les benediccions. És clar que llavors Xesco Gomar estava al darrera , ara sols es tracta d’un socialista de a peu.
Per això, i moltes coses semblants , cada vegada un , - i molts -, som més reticents a costar-nos per la Pça de les Tereses. Massa ferum de peix, diguem, que poc fresc.

POLÍTICA
És curiós fixar-se en el llistat de caps de llista del PSC per a les eleccions generals: Raventós, Obiols, Serra, Montilla, Chacón... Quina adrenalina en la devallada.
El Dragon Khan queda petit en la comparança.

CAN FÀBREGAS

No he begut res i trontollo. De veritat que és cert el que es diu en relació al trasllat de Cn Fàbregas?.
Que amb la salut no s'hi juga. I amb la mental, encara menys.

NIÑATO
No sé l’exacta traducció al català. En castellà vol dir: “Dicho de un joven sin experiencia. También dicho de un Jovenzuelo petulante y presuntuoso”.
És la definició que m’ha sortit de l’ànima després de veure (?) la parida de l’Albert Ibañez a Can Palauet.
En parlaré demà , si el cos està reposat de la lectura d’avui. Però si l’autor , que no artista, llegeix aquesta pagina , molt em plauria saber el preu del treball “Un fons d’art mort”. Ves a saber si per adquirir-lo i donar-lo a l’Ajuntament o...
Millor demà.

dimecres, de desembre 12, 2007

GUINO


Avui no tenia previst escriure res. He arribat molt tard a casa a més, feixuc per un dia més d’aquesta quinzena que sembla maleïda per l’excés de feina de la que no sé sortir-me. He fet el sopar, he sopat veient el Barça i quan just anar-me al llit he fet com sempre quan no he tingut ocasió de veure els telediaris , acostar-me als diaris digitals m’he trobat amb la noticia: Josep Guinovart , en Guino, s’ha mort , i m’he quedat un xic fred , com destemplat, sabedor de que ha succeït el que podia succeir , però que ho ha fet deixant-me del tot en orsay, sense saber com reaccionar.

La primera trobada amb en Guino va ser en una exposició a Tertre . Vaig demanar-li una entrevista per Ràdio Mataró, i em va respondre . “ Tu ets aquelll capaç de dir que manquen coses per les fogueres de Sant Joan”. I un , vermell del tot , no sabia que dir , i en el silenci captiu en Guino em va picar l’ullet per dir-me : “Qui és capaç de dir en públic això, vol dir que té més senderi que molts , o sigui que quan vulguis fem l’entrevista”.

La darrera vegada que vaig veure a n’en Guino va ser en el sopar de lliurament de premis del Torres-Garcia. Vàrem compartir taula, costat al costat , i vàrem xerrar un munt. De l'art en general, de la seva pintura en particular , de cuinar que ara el delectava , especialment amb productes frescs de l'horta del Prat.

Estava admirat de com un gratuït com el Capgròs , que amb l’ajut d’en Vern i en Quico havia preparat l’exclusiva de la Biennal, era capaç de presentar la noticia en portada just en el moment de produir-se.
Em deia : “I dius , que ets tan sols un afeccionat?. Tant de bo molts dels professionals actuessin amb la passió que ho fas tu”. I davant la meva sorpresa rematava : “Sense passió no hi ha art, i en la teva mirada hi ha passió”,
Vaig trabucar-me , i en Guino com si no res va continuar fullejant el Cap Gros i el Report que havíem fet a mans als participants del sopar . Li van agradar . Tant que va demanar si era possible tenir-los cada mes. ( Des de aquell moment , el seu domicili de Castelldefels ha rebut cada mes el Report Maresme per el que ens tenia promesa una entrevista).

En aquell sopar no em vaig poder acomiadar d’en Guino. Quan el sopar acabava vaig rebre una trucada que m’anunciava l’ingrés del meu germà a l’hospital degut a un infart , del que sortosament va sortir-se. Com no que vaig sortir-ne esperitat , sense acomiadar-me de ningú.
Avui, Guino ha mort justament a conseqüència del mateix.

Ens han quedat coses per dir. Com per exemple la renovació de la conversa amb l’Arnau Puig , per potinejar al voltant de Torres Garcia. Llàstima.

Jo de moment em quedo amb el record del darrer dia, i amb la dedicatòria que va fer-me en el catàleg de la magnífica exposició que celebrà a Can Palauet , amb en Garcia Lorca com a protagonista principal, i completant l'antològica que per aquells dies presentava a La Pedrera.


Eren bons temps. No remenaven les cireres els contemporanis, es feien bones exposicions , gaudíem de les paraules dels mestres , i fins hi tot podríem escoltar de viva veu a n’en Guino.
Ara ja no , i ens queda la tristor de saber que no és cert , que no sempre el millor està encara per arribar.

dimarts, de desembre 11, 2007

A COPS DE PIC

És tard i vol ploure. O dir d’altra manera es qüestió d’anar a dormir que demà quan soni el despertador ( 05.39 a.m. exactament) no hi haurà qui em llevi. Per cert , destapant la meva hora d’aixecar-me descobreixo una gran mania meva. Mai en parell o horari exacta. Però no vull anar a dormir sense deixar-ne anar quatre de fresques.

Fresca 1.-

Imperdonable el de TV3 i APM. Bisbal fent parodia de “Al vent”.
Si ho fan els de TVE o TM alguns organitzen alguna manifestació. Potser ara amb tot l’enrenou de la relliscada del PSOE , i van , amb el de la crosta nacionalista , la gent comença a prendre posicions , però hi ha parodies que depassen el mal gust i la responsabilitat.
No fa molt em queixava del mateix programa amb la comparança dels nazis i el R. Madrid. Avui tornem a descarrilar.
Potser que algú en prengui mesures.

Fresca 2.- Ordenança de la Via Pública

No hi ha dubtes que hauria de ser una bona eina, però no d’aquesta manera , i més quan el mateix Ajuntament fa el que li passa per l’engonal.

Visc en un petit territori de Mataró en el que quasi mai passa res , però de tant en tant hi ha un terrabastall i és quan l’Ajuntament engega alguna obra.
Actualment per fer un arranjament de 100 metres , si hi arriben , del Paseig del Desviament , porten des de Setmana Santa. Estava previst l’acabament en el setembre del 2007. Ara de nou han tallat el carrer, - sense cap pla alternatiu de circulació -, i suposo que no s’inauguraran les obres fins just acostar-se les eleccions. Això sí en un 75% del dies no hi ha treballat ningú, però el carrer ha estat tallat , s’han menjat un bon grapat de places d’aparcament i..., quatre mesos de retard sense cap mena de raó.

Aparcament del Carrer Terrassa. Prevista la inauguració a començaments del juliol de 2007. Aquells que hem adquirit plaça hem tingut les claus a mitjans de novembre ( quatre mesos més tard).
Acte el Pavelló Roca . Tallem carrer i cap pla de mobilitat, que un es va xupar més de mitja hora sense poder sortir del parking.
Ordenança de la Via Pública, d’acord, però l’Ajuntament a complir el primer.

Per cert . sabedor de que aquests comentaris els llegeixen gent del govern municipal, algú em pot donar raó de les dues queixes anteriors?. Seria demostració d’aquesta participació que l’Ajuntament ven tant com practica poc.

Fresca 3.- Joana Torres

I que quedi molt clar que l’encantadora Joana penso que en te molt poc de fresca.
Ho dic per que m’ha emocionat entrar avui en el seu blog i veure que m’anomenava per no sé quin meme de tipus de blog.
He de dir però que això dels memes ho trobo una tonteria absoluta. Jo t’anomeno a tu i demà em tornes el favor. Sempre he pensat que podria ser una cosa interessant si la gent fos oberta , però hom dispara sobre segur i tot es queda en una endogàmia insufrible, d’aquella del que quapos som tots.
Però Joana aposta per mi , tot dient que no compartint la totalitat , faltaria més, valora l’estil i la llibertat d’opinar , que dit d’altra manera jo llegeixo quasi com que no se’n calla una.

La Joana i jo tenim una relació especial que a vegades hem insinuat. Per raons professionals vaig compartir amb ella , i amb algú més , un moment molt important de les seves vides. Sempre he estat curós en la qüestió professional, i aquest a cura en fets que afecten tant als sentiments ha fet que quasi sense haver parlat molt entre nosaltres , s’hagi establert aquella empatia de saber que érem de fiar.

També existeix una certa empatia política , ella com a militant i jo com a simpatitzant, de no combregar amb rodes de molí, i de sentir-nos una mica molt expulsats de la casa de sempre , el PSC , és a dir socialista i català, per un grapat d’ambiciosos de poder , i del que significa , als que Catalunya poc els diu i la ciutat es redueix a un regne de barris en els que cal establir un sistema de fidelitats amb recompensa, i que encara que porten un carnet a la butxaca (PSC) o dos ( PSC i JSC) , caminen errats ja que el seu sentiment és un PSOE , i Bono en pot ser un dels seus grans profetes. ( No he llegit en tota la blogosfera socialista ni una lletra retopant les declaracions de Bono amb Maragall ), encara que alguns amb molt poder es confessin després federalistes , suposo que gens asimètrics.

Dons bé, aquesta nominació m’ha alegrat el dia que falta fa ja que no estem pas per tocar moltes campanes.
(Nota al marge. Fa temps vaig convidar a unes cerveses a la gent de les JSC amb qui entrecreuem de tant en tant , trets més, o en realitat ,menys amistosos. La proposta segueix, i espero la trucada per quan us vagi bé, que l’agenda d’un és molt limitada , fora de la familiar , i es pot acoplar amb més facilitat.

FRESCA 4.- Josep Novellas

En Pepe , inaugura exposició aquest dijous a les 20.00 hores a la “Lolette Comas” , al carrer Sant Benet cantonada amb Sant Joaquim.
Presenta “Uluru” , una magnífica exposició al voltant d’un viatge que va realitzar l’any passat a Austràlia, i he de dir que tindré el plaer i l’honor de presentar-la.

No em consta gens aconsellar-la ja que tot presentant un compendi general del fer de l’artista , assoleix en algunes pces una qualitat excepcional. Soc sincer si dic que hi ha unes poques peces que es poden igualar a les millors de la seva trajectòria.
En parlo a priori ja que sabedor que aquest post es llegeix essencialment l’endemà, és a dir en dimecres, cal guardar un espai a l’agenda per el dijous al vespre i no faltar per gaudir d’un Novellas en estat pur.

Un gaudi que no tindran els polítics, ja que tenen ple. De moment sé que Penedès , mitjançant la seva secretaria s’ha excusat , i valgui dons donar-li una bona clatellada.
L’excusa no sols és correcta , és legal i obligada , però quan un és regidor de Cultura i qui convida és un dels artistes amb nom de la ciutat , qui s’ha d’excusar és el regidor en persona i no la secretària. Estem d'acord, no?.

Aquest tarnnà del Govern , és el que domina la Cultura mataronina. Paraules, flors i geranis , però de fets pocs per no dir cap.
Justament com li deia avui a n’en Pepe quan gaudia de l’exposició. Trenta cins anys lluitant, els franquistes apretant i un resistint per collons, i al final els que t`han fet baixar bandera i deixar-ho tot, han estat els teus.
Certament, quins collons.

Com veieu , mentre volen magnífics aires personals per casa d’en Pere , el desencís vola per can PIC. Però que hi farem.Com sempre , el temps dona i treu raons. No espero que me’n dongui cap, però de treure.......

dilluns, de desembre 10, 2007

IMATGE

No crec que hi hagi moltes persones en el món aquest que podríem dir, primer món , que no sàpiga de la importància de la imatge com element essencial per transportar un seguit de caràcters associats i fer-los arribar a quanta més gent millor.
La publicitat , en totes les seves formes , el disseny , en especial el gràfic, els colors, els sons, els ambients ..., tot son elements controlats per aconseguir allò tan difícil com comunicar , que és alguna cosa en aparença tan senzilla com transmetre la meva “idea “ i fer que sigui recollida per quanta més gent millor.

De manera totalment actual tenim a la nostra ciutat les dues cares de dur a terme aquesta intenció.

BONA IMATGE

Estem per dir que a la pastisseria Uñó , com a d’altres de Mataró , no li fa falta publicitat. Ha assolit allò tan preuat del boca a boca i és quasi una alienígena el ciutadà que no sap de que i de qui parlem.

Malgrat això , Claudi Uñó, allà el 1995 va tenir la bona pensada de fer un “turró” d’artista i lligar l’art plàstic , el pastisser i el concepte popular , donant forma a aquesta col·lecció de peces que any rera any son esperades per els ciutadans, convertint el mateix , en una mena de cartell de Santes d’hivern , per la transcendència de l’elecció en un status ciutadà ben determinat.
Als noms de Perecoll, Cusachs , Codina , Cuyàs, Vilert, Novellas, Ubach, Safont, Vilamanyà, Alís i Nefer , s’afageix ara en el 2007 Marta Duran.

Un torró de taronja sanguina i xocolata amb anous que els delectarà en aquestes properes festes. I en el meu cas en el físic i en l’espiritual ja que n’he rebut obsequi de l’autora, fet que m’ha omplert d’il·lusió ja que son molts els anys compartits en aquesta aferrissada defensa de l’art i els artistes locals.

Una idea convertida en excel·lent imatge , tant per l’artista com per el pastisser.
Una idea que mereix de nou la més ferma de les felicitacions.

MALA IMATGE
Quan es parla de l’Ajuntament de Mataró, ja sigui amb gent del govern , de l’oposició, periodistes , gent de partit , gent interessada en la vida municipal , o amb altra gent d’un nivell que podríem dir compromès en la política municipal, i es pregunta que és el que funciona pitjor i es dona un ventall d’unes quantes respostes , si en elles hi surt la paraula comunicació, aquest surt amplament guanyadora.

Soc dels que estic convençut que l’Ajuntament ho ha fet millor del que la gent creu , és a dir aprovat raspadet , però el que està ben clar que no sap comunicar ni per casualitat. El butlletí és un pamflet que ningú llegeix i que va a la brossa directament . La ràdio manté una audiència minsa , i això que l’esforç de Joan Salicrú fa que els seus informatius siguin del tot rigorosos. I el cas de la TDT és la vergonya del govern ja que tots sabem que servirà per eliminar TVM que tant alt servei ha fet a la ciutat , i de pas al Govern.

Però al costat d’aquesta comunicació , existeix la imatge institucional, i allò sí que és desideràtum. Si Mataró és una ciutat de Lliga Nacional, el seu departament d’imatge correspon a una lliga d’afececionats per a no dir de penyes de bar.

D’un temps ençà , suposo que per aprofitar pressupost , s’ha encarregat a imatge la realització dels cartells de les diverses activitats oficial que hi ha a la ciutat. El nivell dels seus resultats ha anat en davallada ferotge , com baixada de Dragon Khan , assolin darrerament un nivell que no serviria ni per aprovar un examen de preparatori de disseny i imatge gràfica.

El pitjor però és que sembla que creuen que han trobat model i es repeteixen copiant-se , ves a saber si per allò d’imatge de marca. Així al risible cartell de la Fira del Bolet que hauria provocat acomiadament fulminant en qualsevol empresa privada , ara reincideixen amb la Fira de regals de Nadal amb un altra cartell del mateix nivell que obliga a que algú digui prou.

Imatge gràfica de l’Ajuntament és de suspens habitual, però ara és ja de zero absolut. I Mataró i els seus ciutadans no ho mereixen. Cal prendre solucions i son tan senzilles com dràstiques. Per un costat acomiadar-los , la seva incompetència és tan evident que seria difícil per part seva defensar la seva professionalitat i qualitat. Però si no es vol arribar a tal grau , que els hi paguin uns cursets , no un màster, ni un reciclatge a l’ús, de moment serviria amb uns simples cursets d’aproximació a la imatge gràfica. Tan sols els aprofitessin una mica el resultat seria molt millor del penós que és actualment .

I si de cas, que ningú amb titlli d’exagerat. Un bon grapat de membres del govern, un altra de l’oposició i diferents membres de pes de diferents partits quan hem parat del tema sempre hi ha estat d’acord. La imatge gràfica que surt de l’Ajuntament és pèssima.
Si hi ha tan acord, tant costaria posar fil a l’agulla i fer-hi una bona bugada.

Ho agrairem tots, l la ciutat en primer lloc.

diumenge, de desembre 09, 2007

DIGNITAT I QUEIXA

Dons sí. He fet pont. I s’agraeix. Per raons de feina no tinc moltes oportunitats d’aquesta meravella que n’és enganxar uns dies per aquí i allargar la festa en uns límits raonables.
Han estat quatre dies no del tot de descans , ja se sap que en aquestes dates hi ha compromisos de compres i preparació del Nadal, però dinars familiars i d’amics han fet que carregui piles per aquesta darrera quinzena final de l’any.

Avui tarda , aprofitant que segueixo empiocat amb aquest refredat que sembla no acabar de marxar mai, repasso noticies , blogs , llegeixo diaris i evidentment he de començar per explicitar alguns punts al voltant d’una noticia que s’ha fet pública en aquests dies.
És al voltant de l’arxiu de Francesc Miralles. En relació al mateix fa uns quants dies ho explicàvem tot en un post que coincideix plenament amb les noticies publicades a posteriori en la premsa. Però ara es remarca que el va entusiasmar més a l’Alcalde va ser la possibilitat de crear un arxiu artístic local.

Davant aquest “entusiasme” crec que cal fer unes oportunes precisions.
Actualment Mataró no disposa d’aquest arxiu , no sols per que a bon segur qui hauria d’haver-lo encapçalat (Museu) ha manifestat un menyspreu permanent per l’art local , ans també per que el Govern de la Ciutat no ha fet cap actuació per exigir que fos realitat, i per tant marcant el camí per executar aquells instruments que l’haurien d’haver dut a terme.

Per tant, cal concretar, i fer-ho amb la fredor que sempre marquen els fets.
Així:

Punt 1.- En el pla d’usos de Ca l’Arenas , realitzat per el Museu de Mataró i aprovat per el PMC, consta l’existència d’un punt d’informació per atendre les consultes al voltant del fons de la casa , del Museu, dels artistes .. ,amb la creació d’un web i amb terminals informàtics per efectuar les consultes.
És a dir, que quan s’inaugurà Ca l’Arenas aquest arxiu al voltant d’artistes locals havia d’estar en funcionament. No va ser així

Punt 2.- Que ha passat un any i mig d’ençà la inauguració de Ca l’Arenas , el punt d’informació és inexistent, no existeix cap base de dades i no hi ha cap noticia de que s’hagi fet cap pas per que sigui una realitat. Al menys , no conec a cap artista al que s’hagi demanat la informació precisa per dur-la a terme.

Punt 3.- Que el responsable d’aquest incompliment és el Director del Museu i de Ca l’Arenas , Sr . Carles Marfà, al que curiosament ara s’encarrega a dur a bon port tot el tema de l’Arxiu Miralles i afegitons.
Un paper, que en el cas dels artistes locals, ja hauria d’haver realitzat fa anys i del que no hi ha realitzat ni un borrall.

Punt 4.- Que Proposta Mataró, Fons d’Art d’artistes locals, que malgrat compromís signat per part de l’Ajuntament de Mataró no s’ha dut a terme , implicava una doble cessió: la d’obra d’art significativa i la de documentació artística de cada participant.
És a dir, que si la Ciutat hagués mantingut el seu compromís de materialitzar “Proposta Mataró” avui disposaria d’aquest arxiu documental dels artistes locals , avui per avui inexistent per la seva negligència i per l’incompliment dels seus compromisos.

I amb aquestes paraules acabo aquest tema que espero no tornar a tocar i ho faig amb unes paraules de Miguel Delibes que llegia avui mateix a EPS i que em van com anell al dit:“¿Que me alivia?, el deseo de anteponer la dignidad a la pura queja”.

Definitori.

dilluns, de desembre 03, 2007

JOAQUIM BARTRA


Vaig descobrir els dibuixos de Joaquim Bartra de mà de la seva filla Laura , quan em va fer allò que tant em neguiteja que es dir-me:” El pare ( ..germà, amic, cunyat , company...) dibuixa / pinta , i “ho fa la mar de bé”. Podries donar-hi un cop d’ull?. Moltes son les vegades en que no pots escapolir-te i has de sortir del tràngol com millor pots , dient la veritat , però no essent cruel en la mateixa , mentre penses el per què no s’han dedicat al bricolatge o a la jardineria.

Tenia aquesta por en obrir aquella carpeta i en canvi em vaig trobar amb una refrescant alenada de vells conceptes rejovenits a una realitat , i feta tota ella amb una cura excepcional . Un conjunt que be valia una exposició. Va ser al Capgròs fa un parell de temporades lloc al que ara retorna , després d’exitoses experiències al Museu del Càntir , a Vilassar de Dalt, etc...

Bartra és un exquisit del dibuix, però no d’aquell que té en el realisme fonament i eix, i sí en canvi d’aquell que entronca amb la veritable arrel dl dibuix català de començaments de segle passat , establert no en el mimetisme i sí en la sàtira de la realitat social i política del país.
Bartra enllaça amb els gran dibuixants d’aquella època i fins hi tot amb Opisso ,especialment amb aquests dibuixos de masses destrament establerts. Però com ell mateix reconeix , existeix clara referència de Goestz , però també existeix un cert deix amoral dels dibuixos anglesos post-victorians , que marquen època.

Tècnicament Bartra és artista acurat. Ja sigui amb ploma , o amb els retoladors fins que empra habitualment, estableix en el paper un eix de distribució al voltant del qual , i de manera plenament equilibrada , va construint les seves històries , curulles d’uns personatges que ens parlen d’una vida , que és la seva i la nostra , que no acaba de ser del tot plena.
Amb ironia, cinisme, una bona dosi de sàtira , un apunt de mala llet, i principalment molta reflexió, Bartra apunta i dispara a tot el que l’envolta , però ho fa amb el deix de la reflexió, amb l’afany de retomar una nova vida que ens retorni a un mon en el que ell, i nosaltres podem estar molt més a gust.

L’exposició de Bartra és una exposició que paga la pena visitar. Cal fer-ho en el sentit artístic , tant en el personal com en aquest retornar a les arrels històriques del dibuix humorístic. Cal fer-ho per observar l’habilitat i la capacitat creativa del creador al que pocs peròs tècnics es poden fer. I principalment cal fer-ho per reflexionar al voltant dels nombrosos dards que tira en totes direccions , no en un to destructiu i sí en l’afany de que tots siguem capaços d’anar un pas més enllà, en aquest mon en el que sempre és difícil viure de manera satisfactòria.

Joaquim Bartra. Dibuixos
Espai Capgròs del 28 de Novembre al 27 de Desembre de 2007


LECTURES

Diumenge tranquil després de quinze dies atrafegats en grau màxim, sense tenir gaire estona per a un descans. La tranquil·litat permet llegir la premsa que va curulla de notícies . Que si Putin, Chávez , el derby , però principalment amb el retorn d’ETA i la manifestació per “ el dret a decidir” (?).
Poc s’ha de dir d’ETA que tots no sapiguem. Son una banda d’assassins que sota la màscara de la llibertat d’un país, practiquen el feixisme més contundent i de definició.

És per això que el rebuig a l’atemptat és obligat i cal de nou recomençar la lluita per aconseguir una solució final. Soc dels que crec que la solució no està tan sols en un estat policial, i que cal un diàleg social i polític. Que el camí serà llarg i feixuc, però que al final hi haurà un resultat positiu.

Però defensar el diàleg no ens ha de fer oblidar la condemna més absoluta per aquest , i qualsevol altra assassinat. S’equivoca de bon tros la CUP no fent-ho, i aquest error sens dubte el pagarà. Qualsevol ombra que vulgui negar la rotunditat absoluta que significa un assassinat , sota les retòriques de país, pàtria , territori, llibertat ... és una enganyifa en la que no hauria d’haver caigut la CUP, ni hi ha de caure cap ciutadà de bé.

Ara caldrà mirar-la de manera diferent. Defensar un edifici i no defensar la vida és un contrasentit tan gran que deixa a la CUP fora de tot joc, i per el que mi pertoca, deixa de merèixer aquell respecte discrepant que tenia per la seva defensa de can Fàbregas i altres elements del territori.
Ara , la CUP torna a ser el que era. I aquella CUP no mereix més que el menyspreu que ara escampa no recolzant el que sempre és més important. El dret a la vida per damunt de tot.

Una postura que caldrà tenir també amb aquest PP capaç d’escridassar sense mesura al govern que més ha fet per el diàleg i per aconseguir un final positiu. Aquesta postura carpetovetònica de la dreta del PP i dels feixistes de l’AVT é l’altra cara de la moneda .

Dues cares inverses però amb un objectiu comú. Mentre no hi hagi pau , guanyem nosaltres. Potser que algú s’ho fes mirar.
"MANI"

De la manifestació del dissabte que voleu que us digui, que estic una mica d’acord amb tots. No hi vaig ser-hi però hi podria haver anat perfectament , i llavors a bon segur m’hauria sentit traït.
Crec que certament Catalunya te del dret a decidir en moltes més coses de les que ho fa, d’entre ells les infrastructures. Que cal dir- ho ben clar per que ho entenguin a Madrid i per aquí.
Partim dons d’una manifestació no tan sols lícita , ans diria jo, recomanable. Cal dir prou a ser el xiulet del sereno. Però aquest apunt que queda clar en el Parlament amb una proposta dominant , queda en off-side per el servilisme del PSC que en comptes de plantar cara al PSOE i exigir la dimissió de Magdalena Alvarez , la nova Isabel de antes muerta que sencilla, s’enorgulleix per arreu d’aquest ni partia ni doblá, inaugura túnels pirinencs sense passar per el pais i va de madam dominant , mirant amb somriure falton als miserables catalans que ni tan sols saben agraïr el molt que hem fet per ells.

La displicència del PSC els obliga a callar i òbviament CiU , que no hi ha dubte és la gran culpable de la manca d’inversions , es posa xula i parla de la nova casa del catalanisme, monta una mani amb slogan quasi de copyrigth i fa el numeret , al que ràpidament s’apunten ERC , de concepció soberanista clara i que a bodas me convidas i IC que amb bona voluntat es troba al mig d’un fregao del que no sap sortir-se ja que cal reconèixer que el seu paper és certament testimonial i de Pepito Grillo.

Però tots aquestS apunts de carrer , queden molt millor en boca els grans analistes. Per això crec que cal llegir en primer lloc la columna de Manuel Vicent de títol “Náufrago” , escrit que a Ferraz , Nicaragua i a la Pça de les Tereses hauria de ser de lectura obligatòria. En el que pertoca a Mataró, després de l’oportuna reflexió hauria de venir acompanyada de la dimissió irrevocable de al menys mitja dotzena de consellers del PSC.

Seguir amb l’article de Soledad Gallego-Díaz , impagable com quasi tots els seus , en el que encerta fent les oportunes reflexions a Montilla, aquest president buròcrata , que generalment mai està on els ciutadans ens agradaria trobar-lo, i rpincipalment al PSOE que precisa, de totes totes , una victòria abassagadora sobre el PP , aquí a Catalunya.
Per acabar avui amb la reflexió de Jordi Sánchez , cap de la Jaume Bofill , i per tant sociòleg de pro, però a més de la corda , que deixa anar veritats com a punys que no hauran caigut massa be en el nucli de corifeus Iceta i Cia , i que en canvi han sonat com a bàlsam als votants silenciosos que ens seguim preguntant com el PSC oficial està tan lluny de la Catalunya real. O és queper aquí domina el PSOE , i així ens va.?