divendres, de gener 30, 2009

CABUTS

Sempre és difícil l’exacta traducció del que vol dir ser “capgrossos” . El seu significat va per uns camins parells però diferents a la tossuderia més pròpia del tòpic aragonès , que res té a veure amb el tòpic local. .Ara però sembla que ves a saber si per la globalitat o per l’alt grau d’espanyolitat que ha envaït al nostre govern , que es vol potenciar , potser en homenatge a Paco Martínez Soria ben proper a la ciutat i recuperat de nou en l’etern “Cine de barrio”, que el “ mantenello i no enmendallo” i el “xifla, xifla que como no te apartes tú...” semblen voler formar part de l’essència del nostre consistori.

Baron en va donar les primeres lliçons del “don erre que erre” amb la Nau Gaudí , lloc en el que hi ha posat la banya i d’allà no el treure’m, i ara Carlos Fernández , -sens dubte el més indicat-, ha fet lliçó magistral amb la defensa dels mitjans d’informació públics que després de la gran desfeta de resultats en l’enquesta encarregada pel mateix consistori , resulta que segons l’ínclit Fernández , obtenen un resultat espectacular.

El fet agafa ja to de l’humorisme caspós i barroer que tant va dominar fa ja uns quants anys. El cert és que Carlos Fernández sigui el responsable del mitjans de comunicació públics i tingui responsabilitats polítiques i reals en el Consorci de Normalització Lingüística és de per se un acudit d’humor negre , però que molt negre , però que en el desenvolupament de les seves funcions arribi a fer les valoracions que ha fet haurien d’obligar a qui mana a fer-lo dimitir immediatament , si és que encara queda una mica de seny en la casa Gran, cosa que un cada vegada ho dubta més.

Davant els resultats de l’enquesta , l’única valoració possible era reconèixer que pitjor impossible i explicar quins serien les mesures a prendre per a tal de que aquests mitjans assolissin els seus objectius, i procedir inclòs si s’escau al tancament d’algun d’ells ( maresme digital per exemple ) per la inutilitat del projecte.
Respondre com es va fer és demostració de dues coses: la intel·ligència del govern en aquest tema , i del fet de pensar que els ciutadans som del tot tontos.

Davant d’això és obvi que caldria actuacions contundents entre elles la destitució immediata de Carlos Fernández. És clar que un entén els dubtes de l’alcalde ja que , a on el poso ?.
Son les conseqüències d’una llista dèbil i absolutament impresentable per a la ciutat, amb individus amb incapacitat absoluta per a unes tasques d’aquesta responsabilitat.

Però potser pensant-ho bé , és que un li té una mica de mania a Carlos Fernández. El cert és que no tan sols no va mentir en les seves declaracions , ans el contrari va explicitar la realitat de la manera més exacta. Els resultats dels mitjans d’informació públics son certament “espectaculars”. La llàstima és que va oblidar afegir el qualificatiu de negatius.

Però que hi farem , un oblit el té tothom.

PATRIMONI I PANCARTES

He de comunicar que joiosament la pancarta d’aturem la guerra ja no està enganxada amb cinta adhesiva de l’escultura “Intolerància” de Perecoll. El trist és que qui l’ha hagut de retirar ha estat el propi artista davant l’incompliment del membres de la plataforma que es van comprometre a fer-ho en menys de vint-i-quatre hores.

Si tenim en compte que qui remenaven les cireres era gent tan responsable com el President de les AAVV de la ciutat , en Jesús Nieto, no fa falta ser molt desconfiat per pensar que a les AAVV poc els importa el tema patrimoni malgrat les postures davant el cas de can Fàbregas.

Ah , que en aquest cas es tracta d’una qüestió política i no de patrimoni?.
En que estaria pensant.

dimecres, de gener 28, 2009

Segueix l’activitat expositiva a la ciutat i entre els artistes mataronins. D’ambdues façanes en tenim clar mostroari en aquests propers dies.
Així a l’Espai Capgròs inaugura exposició dels seus paisatges en Josep Mª Josar , mentre que divendres és l’incombustible Santi Estrany qui inaugura exposició a Girona.

JOSEP M. JODAR

Ell diu que és la seva primera exposició a Mataró i no en tinc cap dubte , però em volta pel cap tenir velles notícies d’aquest artista , fa una vintena d’amys en que realitzava exposicions de caire més contemporani , com una que realitzà en el museu dl Vi de Vilafranca.

Ho dic entre nebulosa ja que no he tingut temps de revisar el meu arxiu manual d’aquells temps , però sigui com sigui el cert es que avui per avui , i amb la línia que treballa actualment , aquesta exposició al Capgròs és la première en el seu entorn i a més en aquesta línia figurativa , de paisatgisme de platges , més de Malibú que no pas del Maresme., en el que aposta per una manera que pot semblar freda i distant, més en un àmbit americà que no pas en el mediterrani que li sembla correspondre per proximitat.

Sigui com sigui , una exposició que cal mirar i analitzar , i més quan el seu treball ha merescut l’atenció d’Antonio López en un dels seus darrers stages.

SANTI ESTRANY

Té 85 anys i no para. Segueix en plena forma i el seu cap bull en emocions i imatges com ho demostrà el passat dissabte com a convidat lúcid en la taula rodona al voltant de la figura d’Eduard Comabella.


Divendres al vespre inaugura a Art 22 de Girona ( c.Anseln Clavé 22) una monogràfica al voltant de la capital de l’Onyar en que de nou tota la seva saviesa s’expandeix en el joc d’aquest paisatgisme geomètric del que és mestre indiscutible.

Santi Estrany , savi en l’art i el seu concepte , ens mostra una vegada més la seva capacitat creativa que com sempre ens deixa bocabadats i que no dubtem serà un èxit total a la capital gironina.


Un Santi Estrany per qui la gent dels Dimarts del Llimoner varen demanar a l’Ajuntament el poder realitzar una mostra antològica que alhora servís per retre homenatge a tota la tasca cultural duta a terme per en santi en el decurs de la seva vida( Activista cultural, responsable d’exposicions del Museu , protector de joves artistes , professor a tots els nivells , esgrafiador, etc....) .

Fa més d’un any que aquesta petició roman dormida en un calaix. Potser seria convenient que algú del Govern tingués dignitat i activés el que seria un acte de plena justícia front el que retrat quedaria qui s’oposés.

PATRIMONI

Ahir al vespre se celebrà l’acte institucional del Dia de l’Holocaust. El lloc com sempre va ser en el Monument a la Intolerància que es troba al Pg. Carles Padrós i del que n’és autor Perecoll.

En finalitzar l’acte el grup d’Aturem la guerra encapçalats per Jesus Nieto i per Manté, va enganxar amb cinta adhesiva una pancarta en el monòlit. Davant la sorpresa de Perecoll li varen dir que l’endemà ( es a dir avui dimecres) retirarien la pancarta. A cor que vols Perecoll va acceptar , remarcant això si que era obligat deixar neta l’escultura ja que la cinta adhesiva deixa marques en el bronze. Òbviament no ho han fet.

Per això em dol i em repateja els fetges aquesta doble moral del patrimoni, la de defensar Can Fàbregas com un quelcom intocable i alhora malmetre un patrimoni més actual.
Com no que seguiré denunciant aquest vandalisme ( no te cap altre adjectiu) si la pancarta no es retirada.

dimarts, de gener 27, 2009

FRANCIS BACON



A partir del proper cap de setmana , tots els mitjans informatius aniran curulls de Bacon i la seva obra . Una informació a la que s’ha avançat el País Semanal d’aquest diumenge. amb un magnífic reportatge que us recomano, de títol “Viaje póstumo de Bacon a Madrid” , amb el que identifica justament la raó i la causa de que l’abassegadora obra de l’artista irlandès ens pugui dominar de tots els costats de la informació cultural.

Es tracta de la millor mostra organitzada mai al voltant del treball de Bacon que omplirà les ales d’exposicions temporals de “El Prado” a partir del 3 de febrer i fins a mitjans d’Abril. És una exposició auspiciada per la Tate Britain de Londres i el Metropolitan de New York i permetrà endinsar-nos en el complex món personal i pictòric de l’artista irlandès ( Dublin 1909) i que justament va morir a la Clínica Ruber de .Madrid on estava ingressat per una pneumònia que havia agreujat el seu delicat estat de salut. Era el 28 d’abril de 1992 .

Va ser incinerat dos dies després , sense testimonis de cap mena , ni tan sols el del seu amic / amant José, que era qui motivava les seves estades a Espanya amb quasi tanta importància com les obres de Velázquez que van ser sempre un eix interior del seu treball.

L’obra de Bacon estarà dons front a front amb les de Velázquez , artista al que resseguí interiorment fins al moll de l’os . Sempre havia dit que qui no era capaç d’entendre “La Venus del mirall” de Velázquez , estava incapacitat per entendre la seva pintura. Una pintura intensa , gestual, turmentada , plena de signes no sempre fàcils de discernir.

La seva pintura d’impossible identificació amb cap isme , es mou entre el racionalisme , el surrealisme i l’expressionisme , i jo m’apunto a aquells que tot considerant-lo post-picassià , en realitat el considerent en si mateix un isme, que ha creat una certa tendència estilística al seu darrera.

Una exposició que caldrà visitar i que de nou portarà a la més rabiosa actualitat a l’artista que a bon segur ´s el preferit de la majoria de creadors dels darrers quaranta anys.

BACON / EL PRADO

En Pere Màrtir Brasó es queixa , i amb una bona dosi de raó, del fet d’haver d’anar a Madrid a veure aquesta exposició. Una raó que jo li dono més en el to general , que jo intueixo, de la queixa que no pas en el particular.

Certament El Prado és el millor lloc per aquesta exposició per totes les circumstàncies de relació, encara que hauria estat del tot bé que Barcelona hagués apostat per aquesta mostra , cosa que no ha fet , com tampoc ha va fer fa uns anys quan va ser l’IVAM valencià el que en realitzà una altra igualment interessant.

I aquí rau potser el quid de la qüestió. El problema esta en l’escàs interés que el Govern català esmerça per la cultura artística que no té directa relació amb el país. L'aposta expositiva catalana en general , i barcelonina en particular, s’estructura massa vegades en una autocomplaença que ja ens fa perdre mostres d’exposicions d’artistes vius , tant del propi estat com de l’estranger , ofegats per l’eterna roda dels Picasso, Miró, Tàoies , Ràfols, Dalí, Hernádez, Guinovart......, com perdre potència en les importants exposicions d’artistes que ja podem considerar com “històrics”.

A Madrid hi ha millors exposicions que a Barcelona , però també hi ha més interès i més obertura de mires , i exemples com el consolidat ARCO i la batussa anyal per la possibilitat d’una fira d’art a Barcelona en son exemple fefaent.

Certament caldria una major igualtat , però jo en considero més culpable al Govern català que no pas a l’estatal , i més amb el traspàs de competències.
Però com pot funcionar bé el tema si la pròpia Caixa presenta abans les seves millors exposicions al Caixafòrum de Madrid que no pas al de Barcelona, amb un últim exemple en el cas de la recent mostra d’Alphons Mucha?

Una pregunta , de molt difícil resposta.



EL COLÓS

I ja que parlem de El Prado be val la pena fer-se ressò del dictamen que ha decidit que l’obra “El Colós” que fins ara constva com que Goya n’era el seu autor , ha estat atribuïda definitivament a la seva escola individualitzada en el nom d’A.Julià.

Amb aquest acte s’obre la reflexió que ja vàrem encetar quan començà aquesta discussió. I ara , què ?. mentre dèiem que l’autor era Goya tot eren flors i violes, “magnífica obra” en resum. Ara que diem el contrari, com actuarà El Prado?. La retirarà? , seguirà donant-li la importància d’ahir mateix ?.

Una pregunta de difícil resposta.




59

Avui Pepe Novellas compleix 59 anys. Ho fa en un magnífic estat de recuperació i content , il·lusionat i esperançat en un futur que tots desitjem magnífic.

I el que és més important. 59 anys complerts treballant, i amb exposicions en cartera. La primera d'ellas, just entre febrer i març a la sala del Col·legi d'Aparelladors. Una mostra que m'ha convidat a presentar.

No ho dubtin que ho faré amb tota la il·lusió del mon

Felicitats Pepe !!!!!

diumenge, de gener 25, 2009

MIRATGE

Si algú que desconegui la realitat artística de Mataró fes passejada per les sales d’exposició de la ciutat be creuria que es troba davant una de les capitals expositives del país. Així ho sembla si en fem repassada amb l’exposició de Josep Cusachs a l’Ateneu , la d’en Manuel Cusachs al Museu , la de Comabella a Can Palauet , la mostra de gravats al Casal i ara amb la magnífica exposició de Rosa Mª Codina Esteve que s’inaugurà el passat divendres a l’espai del Col·legi d’Aparelladors i.. ( Can Xammar) , totes elles de gran qualitat i que exigeixen un consell de repetida i recomanable visita.


Rosa Mª Codina és la darrera que s’afegeix a la llista amb una reduïda però alhora magnífica mostra que serveix per tancar el vergonyós espai de silenci expositiu en la seva pròpia ciutat , que s’apropava als disset anys tot tenint en compte que la seva darrera presència individual va ser en la petita sala d’exposicions municipals que es trobava a l’entrada ( a mà esquerra) de l’Ajuntament allà el 1992.

Codina-Esteve és creadora densa , de treball lent i reflexiu en el que cada pinzellada és justa i mesurada . En la seva trajectòria ha assolit el sempre difícil equilibri entre fons i forma per anar conjugant sense presses, però com es diu, sense pauses , un idioma pictòric personal i personalista que destil·la també suaument , com si de pluja fina es tractés , les seves reflexions personals que s’embranquen en una filosofia personal que cada vegada té en l’espiritualitat com eix motriu. Un equilibri entre fons i forma en el que disposa a la pintura com entramat i bastida per després deixar anar dipositant en el mateix , els seus sentiments.

La seva vida professional com a professora universitària en tècniques i procediments pictòrics sembla que es resumeix lliçó a lliçó en cada una de les seves pintures que tenen intens olor a pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja quasi oblidat de la tècnica i el fons com a condició ineludible per intentar oferir un treball que volem considerar com artístic.

I en aquest sentiment quasi renaixentista , Codina-Esteve segueix desenvolupant el seu leit-motiv etern , el d’aquesta espiritualitat pont entre passat i futur , que va de les seves peces anteriors , carregades de cargols, baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit familiar , ha seguit per una treballs misticistes en son a gregorià i ara cada vegada més sembla decantar-se vers una espiritualitat més orientalista , tot recolzat en aquests basaments , columnes , que no sols suporten ans també donen pes i seguretat , en aquest cas a uns conceptes difícilment discutibles , ataquem pel cantó que sigui. Tot en aquest equilibri, del yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser o el no ser, que diran els demés.

Rosa Codina-Esteve ens apropa en aquesta exposició a un interior ben ric , i ho fa amb poques però intenses peces que destil·len mirada interior , màgia del mai entès , esperit d’ample i càlida volada , i exhalen aromes de bon art a portes obertes.

L’empremta de l’encens , és el títol escollit per l’autora. L’encens servia en l’edat mitjana com element purificador. El seu olor , l a densitat del mateix , emmascarava tot matant-la la ferum dels peregrins . Avui l’aroma de l’encens artístic que ens serveix Codina-Esteve serveix igualment per eliminar la ferum de tanta mala pintura , i de tan mala praxis artística , que lamentablement tantes vegades apareix en la sempre complexa temporada artística.

Una exposició magnífica que hauria de servir com a tast d’una important exposició que donés per tancat l’important deute que la ciutat té amb l’artista.

Rosa Mª Codina-Esteve. L’empremta de l’encens.
Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics.
Fins el 23 de febrer de 2009

EDUARD COMABELLA

Dissabte a la tarda es va dur a terme a la sala de conferències de Can Palauet una distreta taula rodona al voltant de la seva figura i obra , amb la veu de molts dels seus amics.
Suposo que el temps , que en res acompanyava , va limitar la presència del públic que no va ser el nombrós que un hauria desitjat , ja que la xerrada s’ho mereixia. Una xerrada que ens va apropar més a tots a la figura d’un artista que esperem estigui ja definitivament recuperat per a la sempre migrada història artística local.

PRESÈNCIES

Dos importants actes artístics en aquest cap de setmana que debien merèixer l’atenció d’aquells que ens manen. Acostumats a criticar les seves absències , bé caldrà destacar que en el cas de Rosa Mª Codina-Esteve van assistir els regidors del Govern Quico Melero i Alícia Romero , juntament amb la ja habitual presència de Masriera (CiU) a bon segur el regidor amb presència més constant en actes d’aquest tipus.
En el que pertoca a la xerrada de Comabella , era Ramon Bassas qui en va fer acte de presència.
Unes presències que estic convençut van ser profitoses per a ells vist el nivell dels conceptes artístics dels que van poder gaudir.


I parlant de presències se’ns havia passat per alt remarcar l’exposició que Anna Garcia ha realitzat fins avui mateix a la Galeria Nolde de Navacerrada , una galeria de bona anomenada a la zona , amb el que això comporta en l’entorn de nivell de Madrid i dels seus col·leccionistes.

Una exposició que ha estat un èxit per l’artista , amb un bon reconeixement de públic i crítica i amb alguna que altra important punt vermell , destinat a alguna col·lecció d’aquells que comencen a agafar pes i volada. Felicitats.

dijous, de gener 22, 2009

GRÀCIES

Ahir al vespre es va projectar a Televisió de Mataró l’especial informatiu produït per la casa, de títol “Eduard Comabella. Il·luminant el record” , dedicat a recordar a aquest desaparegut artista en l’entorn de l’exposició antològica que es realitza a Can Palauet en el 20 aniversari de la seva mort.

Com ja he dit en anteriors post , aquesta ha estat un treball a quatre mans d’en Pep Andreu i meu , amb la gran col·laboració dels amics convidats , Marta Duran , David Salvadó, Pep Suari, Félix Gallego “Monreal” , Josep Manuel Calleja i Jaume Simon. Ahir va veure la llum , amb uns resultats que ens han fet molt contents a tots.

Vull per això agrair avui , a més de tots aquells que l’han fet possible , a tots aquells que amb trucades , missatges ,mails i de viva veu m’han fet arribar la seva opinió del programa que ha estat de manera unànime en forma de felicitació, d’entre les que vull destacar especialment la rebuda per part de Gisel Noè, tècnica d’arts visuals de l’IMAC.

Crec que ha estat un programa especial, que a més del seu interès artístic, informatiu i divulgatiu a l’entorn de la figura de l’Eduard Comabella, ha estat en certa manera un fer palès que hi ha gent , fora de l’òrbita de l’IMAC , capaç de fer treballs d’interès , qualitat i professionalitat. Un senyal que a bon segur, i partir d’ara , algun hauria de tenir en compte.

Però no és pas el moment de reivindicar res. Millor dit sí, cal reivindicar al bon grapat d’artistes mataronins que segueixen essent els grans desconeguts. Un paper en el que l’IMAC hauria de tenir alta cura i en el que , sens cap mena de dubtes , estem disposats a seguir col·laborant.

I una bona manera de reivindicar és per exemple assistint aquest cap de setmana a la taula rodona que a partir de les 7 de la tarda aplegarà a Can Palauet a diversos amics al voltant de la figura personal i artística de l’Eduard Comabella. Un acte que crec pagarà la pena d’assistir.

ROSA CODINA-ESTEVE

Ja que estem de recordatoris valgui també apuntar-se a la cita que aquest divendres tenim la gent de l’art a la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors ..... ( a Can Xammar) per poder gaudir després de tants anys del treball de Rosa Codina-Esteve , en una exposició que sense haver-la vist, aposto per ella a cegues.
Encara que sols sigui per veure si tinc raó , o per poder portar-me la contraria , feu-ne una visita. Estic convençut que en sortireu absolutament satisfets.

dimarts, de gener 20, 2009

EDUARD COMABELLA

Han estat diverses les vegades que en aquests darrers dies he parlat de l’impagable exposició antològica que al voltant de l’obra i la figura de l’Eduard Comabella omple les sales de Can Palauet.

Com no que vull repetir el consell de l’obligada visita , però avui vull a més convidar-vos a visionar el petit documental a modus d’un “30 minuts” , que al voltant de la seva figura i la seva obra , emetrà demà dimecres ( avui per a molts) Televisió de Mataró a les 21. 30 hores, amb el títol de “Eduard Comabella . Il·luminant el seu record”.

És un programa amb guió i direcció del que això escriu , amb imatges , muntatge i realització de Pep Andreu. En ell i amb l’ajut de diverses imatges d’arxiu i principalment amb la veu i el sentiment dels seus companys Marta Duran , David Salvadó, Pep Suari , Félix Gallego “Monreal”, Josep Manuel Calleja i Jaume Simon, que intentaren repassar l’home i l’artista , alhora que la seva transcendència ara , vint anys més tard.

Un documental fet amb el cor i el sentiment però amb l’afany de recuperar l’artista i l’obra , ja que tots tenim ben clar que cal recuperar de l’oblit el nom de l’Eduard Comabella, l’home , l’amic i principalment el gran artista.

O sigui que ja ho saben. No em fallin. Demà ( o avui ) dimecres , a les 21.30 els espero a TVM. Just abans del partit de l’Espanyol- Barça. Espero que no se’n penedeixin de la tria.

ROSA CODINA ESTEVE


Si el consell anterior és obligat , el mateix haig de dir de l’exposició que Rosa Codina Esteve presenta aquest divendres a la seu del Col·legi d’Aparelladors i.... Una exposició que sense ni tan sols saber que hi haurà exposat sé que serà de tal qualitat que tots quedarem bocabadats , ja que Codina.Esteve és del millor del que corre per Mataró , -i amb avantatge -, i això que hom , poders públics i privats l’ha menystingut i sigui el petit tastet d’aquella sala municipal que es trobava a l’entrada de l’Ajuntament , la seva darrera presència individual a Mataró. ( Vergonyosament estem parlant de 1992 ).

Una exposició de justícia que m’han honorat amb l’encàrrec de la seva presentació, convidada que com en poques ocasions he acceptat amb tant de gust.
Una exposició que si us interessa el bon art heu de visitar de totes totes.

EDUARD FERRÉS I PUIG


Tot cercant unes dades per fer la presentació de Codina-Esteve m’ha caigut a les mans el llibre de l’arquitecte de Vilassar de Mar , l’Eduard Ferrés i Puig , nom amagat rera el pes dels grans arquitectes de començament de segle , però d’una vàlua excepcional , amb un important paper a Mataró, on va ocupar el càrrec d’arquitecte Municipal i és el responsable de les cases del Carrer Goya , les del Palau , o l’edifici de l’Aliança Mataronina , com també ho és de l’hotel Palace de Madrid , del casino d’Estoril , de l’edifici del carrer Pelai de Barcelona ,antigament magatzems El Siglo , actualment C&A, o de molts dels edificis de l’Exposició de Barcelona de 1929.
Dons be, tot xafardejant he trobat aquest dibuixos de diferents projectes de mercat municipal per a Mataró, allà abans dels anys 20.


Ara , amb la polèmica de la Pça de Cuba , si més no be poden servir d’element de reflexió.
EL CANALETAS



La propera desaparició de la botiga que ha ocupat en els darrers vint anys l’espai del mític Bar Canaletas ha engegat el record popular i ha aparegut un grup al facebook reclamant el seu retorn.

Com aliment per la nostàlgia la proposta no queda malament , encara que com he dit en diverses ocasions em quedo amb la frase que canta Sabina que explicita “ que al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver” i és que a bon segur , i en fets com aquest segur del tot , que les segones parts mai son bones.

El que cal fer és evitar que els espais emblemàtics desapareguin com han fet a Barcelona amb el Zurich , el Boadas , el Dry Martini , el Velódromo, el Bauma.... que a la clientela de sempre afegeixen l’atracció del misticisme del sentit històric com succeeix en el A Brasileira de Lisboa , o el cafè de la Paix o el Procòpe a Paris., ja que està ben clar que una vegada esvaït l’esperit és impossible la recuperació ( ex. el Navarra del Passeig de Gràcia).

A Mataró no ho hem sabut fer. Així no tenim el Canaletas , amb tot el seu especial garbuix que variava segons les hores: La barreija a matinada , els cafès abans del treball ,l’esmorzar dels oficinistes , el vermouth del migdia , la partida de la tarda , el berenar , els joves al capvespre , i els progres conforme avançava la foscor. Però tampoc tenim el Canigó amb en Goyo al davant per intentar que els pijos prenguessin alguna cosa més que una Coca-Cola entre quatre , o el Novoa , el primer snack-bar de la ciutat , amb el seu ritme més europeu , més de gauche divine on a bon segur es varen servir els primers Gin-Tònics de la ciutat , i on el whisky tenia ja nom i cognoms.

De l’impossible retorn del Canaletas n’he parlat aquests dies amb en Joaquim Graupera , fill dels seus propietaris. Ell , historiador de categoria i a bon segur el millor coneixedor del romànic que tenim per els nostres verals , en va fer també exercici de nostàlgia.

I és que com deia el Marqués de Villalonga , la nostàlgia no és un error , el que és un error és intentar que l’objecte de la nostàlgia esdevingui de nou realitat.

( La fotografia correspon a la portada de “El Mataró d’avui i de sempre” editat per CapGròs de la mà de Manuel Cusachs en la part antiga i de fotografies de Sergio Ruiz en la visió més actual.)

diumenge, de gener 18, 2009

CA L’ARENAS

Quan en les reunions del Consell de l’IMAC , - per cert reunions en les que lamentablement hi ha moltes absències -, algú realitza una pregunta davant la qual Penedès no en té resposta de manual, tot defugint del tema el regidor respon “d’aquest tema en farem un monogràfic” . Estan pendents ja el monogràfic del compliment del PAM 2008 , de les propostes del PAM 2009 , de la programació de Can Palauet , del futur del Museu i de Can Marfà , de..., i urgentment caldria afegir a la llista el parlar de Ca l’Arenas que si ja ens proposava una trista temporada , el cert és que els resultats son tan penosos que depassen en molt el pitjor dels pronòstics.
I si algú en té dubtes que s’acosti a veure les tres exposicions darrerament inaugurades

INTERIORS FAMILIARS



Manuel Cusachs completa la més que aconsellable mostra retrospectiva que presenta en el Museu amb un petit bouquet d’obres personals que sota el títol “Interiors familiars” ens ofereix un recull d’escultures i apunts en que reflecteix el seu entorn més proper .

Son aquestes unes dolces i ben triades peces que van més enllà de la discussió artística. Son notes , apunts, petites escultures, dibuixos en les que es fa present l’agilitat i qualitat en “la mà” de l’artista que a més hi diposita aquella espurna personal de la familiaritat , de l’afecte, de l’amor , el que dona una especialitat sensibilitat i bellesa als treballs presentats.

Altra cosa però, és creure que aquests apunts íntims i personals han d’ocupar durant més de dos mesos una sala de Ca l’Arenas, que no hem d’oblidar mai que hauria de ser un important centre d’Art.
I davant d’aquesta pregunta la resposta ha de ser clara i contundent : No, de cap manera.

Interiors Familiars. Sala 1
Del 17 de desembre de 2008 al 22 de febrer de 2009


CA L’ARENAS. EL TALLER



A bon segur que l’espai essencialment important de Ca l’Arenas va ser sempre el taller. Ho va ser en el sentit creatiu propi dels dos germans i en sentit d’espai d’ensenyament , de transmissió de coneixements , en el que diversos centenars de mataronins varen tenir ocasió d’apropar-se a l’art , al seu coneixement i a intentar desenvolupar-lo com eina d’expressió pròpia. Potser per això el tractament expositiu d’aquest espai precisava d’un mimus i un respecte especial que no apareix ni de trascantó en el recull que ara s’ofereix.

Quatre peces mal escollides, exposades i explicades , amb el ridícul acompanyament d’unes reproduccions serveixen per embastar un capítol més d’aquest menjador de la casa , amb uns resultats tristos , minsos i decebedors que en res fan justícia a la realitat vital que significà sempre el taller de la casa , veritable anima de tot l’entorn.

Un tast del tot fallit que no mereix cap mena d’atenció.

Ca l’Arenas. El taller. Menjador
Del 19 de desembre de 2008 al 29 de Març de 2009

TRAZAS

Segueix la gent de Can Xalant ocupant l’espai “contemporani” , per definir-lo d’alguna manera , tot demostrant el baix nivell de les seves realizacions.
Si el sentit crític de Roncero tenia el seu punt d’atracció, el fer d’Arena Tarrés ens portava a la crua realitat de la vulgaritat creativa que ara s’accentua en el cas de l’artista colombiana afincada a Barcelona . Margarita Pineda.

Ella mateixa es defineix com a portadora d’una “ .. proposta artística que reprèn la meva experiència particular , i la d’altres , com a eix al voltant del qual s’organitza l’experiènci pròpia d’habitar emmarcada en l’ordre contextual i vivencial, amb tècniques i material bàsics aportats i condicionats per l’entorn ” (sic).

Per això en aquesta ocasió presenta unes bosses d’enderrocs en les que escriu frases , - relats en diu ella -, ja que “les bosses d’enderrocs ja formen part del mobiliari urbà del paisatge en els qual estem acostumats a moure’ns , amb certa conseqüència d’assumir el fet que el que contenen ja no és , ni tornarà a ser. A través de relats intento recuperar el que tenen d’intangible i el que en sogeix: simbolismes, reminiscències i desitjos.” ( sic).
Òbviament per aquest viatge no feien falta aquestes alforges.

FONTS D’INFORMACIÓ

Curiosament no he vist , o no he sabut veure , en cap dels blogs de gent del Govern o de la gent propera , cap comentari als resultats de l’enquesta de satisfacció i hàbits , encarregada per l’Ajuntament de Mataró per conèixer quins son els mitjans d’informació dels que fan ús els mataronins per assabentar-se d’allò que passa.


Poden llegir la notícia al “Capgròs.com” en la seva carpeta de Comunicació, però per fer-ne un resum cal dir que els resultats finals han estat que els mataronins s’informen bàsicament amb el Capgròs ( 38.6 % ), Televisió de Mataró ( 29.6 % ) i el Tot Mataró ( 27.6 % ) .Amb menors resultats apareixen el butlletí municipal, El Punt i el weeb de l’Ajuntament. Ni tan sols apareixen Mataró Ràdio i Maresme Digital TV , que per cert té pregunta específica amb els desoladors resultats de que un 42% ni la coneix i un 39.8 % no l’ha vista mai.

Uns resultats del que jo estic molt content ja que els mitjans en els que col·laboro en son els guanyadors i alhora per què demostren allò que tots sabem i diem en activa i per passiva , que és el pèssim exercici comunicatiu de la partidista aposta comunicativa municipal , en el que queda ben clar que la gent no vol sentir versions oficialistes i sí vol saber la veritat , o al menys intuir-la.
Uns resultats que haurien de fer reflexionar a l’executiu i haurien de donar un tomb a la seva política. Però estic convençut que no tan sols no ho faran , ans al contrari , els nefastos resultats serviran per abocar més diners públics ( és a dir de tots) en uns mitjans que ningú se sent seus , en aquest estrany enrocament de Baron que sembla tenir por de qualsevol veu que sigui ni tan sols , ínfimament crítica a la seva política.

El cas de Maresme Digital és de pura vergonya. Diners per un tub per a un producte que a ningú interessa i que alhora ens haurem de menjar tots amb patates ja que el seu recolzament comporta alhora un afany d’asfixiar a TVM , la veritable televisió local , a la que es vol esborrar del mapa sigui com sigui . I si algú en vol exemple proper tan sols cal demanar que s’expliqui el que va passar amb la retransmissió de la Cavalcada dels Reis , amb dictatorial decisió a ben poques hores del seu començament.

També cal valorar el fet de la no aparició de Mataró Ràdio. I ho dic així ja que els seus bons informatius , de la mà de Joan Salicrú , trenquen l’angoixa d’una programació que no s’aguanta per enlloc i amb una linealitat plana de pensament que caldria revisar.

Ho sento per ell, bon amic , i del que parlava l’altra dia amb algun comentari que es podria entendre de manera confosa. Penso que en Joan Salicrú segueix essent adequat per treure punta al govern , però potser coneixedor d’elements que els demés desconeixem , darrerament està aplanant la seva mirada que en general és molt més crítica i afilada.

Una suavitat que els que l’apreciem i l’escoltem voldríem fos substituïda per la seva habitual capacitat d’anàlisi , aquella que li ha permès descobrir que , segons ell, per primera vegada el govern de la ciutat mira cap al Maresme i ho fa com a capital, un apunt que bé caldria analitzar amb més profunditat i del que ell ha estat qui primer l’ha ensumat.


dimecres, de gener 14, 2009

EL PRADO

Ahir ja en parlava en Ramon Bassas en el seu post , tot guanyant-me la mà . Es tracta del nou invent del Google Earth , dedicat ara a la qüestió artística , i fent de 15 obres que es troben a “El Prado” objectiu de l’anàlisi visual més exhaustiu que es pugui fer actualment .

No en vaig parlar ja que malgrat els meus nombrosos esforços no vaig poder contactar de cap manera , suposo que davant la curiositat general causada per la noticia en tots els mitjans de comunicació. Avui, després de forces intents , he aconseguit l’objectiu i el cert és que el resultat deixa del tot bocabadat , mai havia tingut tan “ a prop” la tela de 15 obres de tots admirades.
El sistema permet arribar al detall milimètric d’aquestes peces i observar tota la seva realitat , el detall de la pinzellada , el color, el detall intuït i mai vist..... En resum , una passada, en la que caldrà aprofundir i gaudir amb tota intensitat. Això sí, d’aquí a uns dies en que penso que entrar en el weeb serà molt més ràpid que no pas actualment.


I com exemple en deixo aquí una imatge. En aquest cas he escollit el “Jardí de les Delícies” del Bosco. Ho faig ja que aquesta obra va ser far i guia de la que un va batejar com “Escola de Mataró” ( Alcoy , Rovira , Jordà , Novellas , Perecoll....) que tenia en el realisme màgic i en aquest sentiment fantàstic el seu eix de pensament.

RESUM DE L’ANY

Sempre m’han agradat els resums de l’any. Dels generals en tinc un bon gruix d’anuaris , però cada vegada més interessat per la política local , em deleixo llegint les opinions de tots els polítics , - del poder i l’oposició – fent repàs del que han significat els darrers 365 dies. Igual atenció presto a comentaristes , columnistes , periodistes de tota mena , i després ho ajunto tot amb la meva opinió per aconseguir el combinat definitiu.

En aquest cas el resultat no ha estat ni bo , ni dolent , i sí més aviat tot el contrari. El Govern ha aprovat superant per poc la nota raspadeta , però amb uns resultats amb els que no es poden pas tirar coets. Una nota que s’aguanta mercès el PSC ja que Teixidó per si sol no pot aguantar ERC amb la rèmora de Penedès que no aixeca cap ni amb tots els regals que li van caient del cel , i en el que pertoca a IC que voleu que us digui. Guirao no mereix ni la benevolència del periodistes que la qualificaven de “feliç” i Calvo està molt lluny de la vàlua de Comas , el seu antecessor.

En quant a l’oposició, poc a dir. La CUP és la demostració de que l’actual sistema electoral permet que assoleixin unes petites dosis de protagonista uns grups marginals que res tenen a oferir. CiU no acaba de tenir gens clar que és el que vol i com ho vol i així els hi va com a partit i com oposició, i en el que pertoca al PP , el fet d’un Mojedano que cada vegada està més lluny del que ara és el seu partit encara que no veig a on pot anar , és la llum en el desert de vàlua que l’acompanya.

Ara bé , de tots els resums el que permet un anàlisi més curiós és el debat de periodistes locals a TVM. Fora del piloteig a Baron ( molta por es va notar) , un detall a analitzar. Fins ahir mateix el mitjà oficialista per excel·lència era “El Punt” , dipositari de totes les confidències i font de tots els elogis. Dons bé, ara en Lluís Martínez en va ser el crític més dur i contundent. En canvi , Joan Salicrú , sempre àgil i certer en la crítica , s’ha convertit en el portaveu més elogiós i acomodatici del govern , amb expressions tan sorprenents com el parlar de la “ potència de la llista del PSC”.
Les lectures d’aquestes actituds? . Dons les deixo per vostès encara que un les té molt , potser massa , clares. I el cert és que no m’agraden gens. Tan clar com que un no enten de cap manera el cofoïsme general. El del Govern dient que tot son flors i violes, i l'oposició dient que l'apocalipsi s'acosta.

Algú té sentit d'allò que es diu autocrítica?.

dimarts, de gener 13, 2009

OBRA GRÀFICA ORIGINAL.

No puc negar el meu interès per l’obra gràfica. El gravat en totes les vesants , la serigrafia , la litografia, etc tenen per a mi un gran interès i segueixo pensant que no mereixen de cap de les maneres aquesta mena de maledicció en forma de menysteniment que fa que aquest sigui un treball sols apreciats per veritables art ferits.
















A bon segur que la meva afecció prové del gran impacte que em produïren els gravats de Rafael Estrany , gran artista i prohom cultural de la ciutat , que curiosament mentre aquí sols s’admira la seva pintura , manté un reconeixement mundial coma gran gravador, fet per el que no estaria gens malament que celebrant-se en aquest any el 125 aniversari dels seu naixement , algú pensés en una mostra d’alt nivell en el que els seus gravats ocupessin lloc de privilegi.

He mantingut el meu idil·li amb la gràfica mercès al Taller de Gravat municipal, ja sigui de la ma original de Raul Capitani , com ara mateix en les mans dels impagables Jordi Rosés i Pilar Lloret , que estan duent a terme una tasca magnífica , però sempre a l’ombra del reconeixement popular. Potser per tot això sempre entro amb il·lusió a la mostra d’obra gràfica original que de fa tres temporades presenta la gent del Sant Lluc.

Enguany , i a la seva sala del Casal , E. Aliu , L.Arnau , I. Cabezudo, M.J. Carrasco, P. Díaz-Mariblanca , M. Feixas, D. Llin , C.Manera , J. Novellas, C. Peris , M.Prieto i D. Vergés ens en fan un agradable tast aconseguint una mostra variada , de notable correcció tècnica , amb envejables resultats en la valoració individual que donen com a resultat un notable a la mostra.


Les variacions tècniques i temàtiques es donen la mà el que permet obrir el ventall de la mostra en la que sense rebutjar a cap dels seus components, ens quedem amb el concepte d’Aliu , la frescor de Cabezudo , - molt millor en el concepte plàstic que quan fa juguesques contemporànies en les que sovint s’estavella - , la poètica de Díaz-Mariblanca , el vitalisme de Novellas , l’acurat concepte gràfic de Prieto i el toc minimalista de Vergés.

Tot en un conjunt que un comença mirant amb curiositat i acaba observant amb tota atenció , ja que el treball dels artistes s’ho mereix i així el resultat general és el suficientment estimable com per recomanar ferventment la se va visita.

Col·lectiva Obra Gràfica Original
Sala d’Exposicions del Sant Lluc. Casal Aliança
Fins el 31 de Gener de 2009


(Les primeres obres son gravats de Rafael Estrany ,- "Riera d'Argentona" i "Brugge" -, i les altres son de la mostra de gravat , realitzades per M. Teixidó)

IGNASI GUARDANS

CiU ha decidit fer canvi de cromos per les properes eleccions europees. I ha pensat , en ares de la seva estratègia política que el sobiranista Tremosa seria molt millor que Ignasi Guardans , nacionalista més moderat , que en aquesta legislatura ha representat de manera magnífica al seu partit ,realitzant una tasca constant de preocupació pel ciutadà de carrer , lluitant amb lògica i a vegades amb desmesura apassionada per fets , drets i circumstàncies que potser no afecten a la gran política , però si als ciutadans als que representa.

Un paper realitzat amb força, empenta, elegància , i el més important amb bons resultats de les seves creuades i de retop amb un important efecte publicitari boomerang del que n’ha sortit altament beneficiat el seu partit.

Ara , Artur Mas , en una passa més de la seva inutilitat política, ha decidit que els problemes dels ciutadans no toquen i que el que toca és la casa gran del catalanisme, jugar a ser sobiranista per esgarrapar uns vots a ERC , que vots son diners i poder , i que per tant cal guardar en l’armari dels trastos vells disposat ser pujats a les golfes a Ignasi Guardans , encara que fins ara ens ha estat ben útil, i substituir-lo per la joguina Tremosa , que encara que està ben lluny del nostre real ideari polític , ens pot servir per maquillar el nostre soberanisme de pa sucat en oli, amb el petit cost d’un càrrec polític a Europa , cementiri d’elefants acomodaticis , que sols estan disposats a cercar benefici i un molt devaluat prestigi.

Guardans ha respost al desafecte amb estirabots contundents i ben definitoris, i ha aconseguit amb la seva postura fer-nos veure a tots d’una manera més clara encara, que això de la política cada vegada és més una filfa i un engany per el ciutadà dea peu. Que el que val és la quota de poder, el servilisme a l’aparell , i que als ciutadans ni tan sols es dona l’oportunitat de ser usufructuaris del treball d’aquell a qui hem votat.

Si durant aquesta legislatura el combat de Guardans per mil foteses ah estat ben productiu i ha merescut un bon aplaudiment , el seu cabreig final l’enlaira com a home de respecte alhora que remarca l’egolatria d’un Mas que sempre serà la pitjor opció per ser president de Catalunya , sols superada per l’histriònic personatge de l’Oriol “Curro” Pujol , a bon segur el trepa polític més important dels darrers quaranta anys.

dilluns, de gener 12, 2009

DE NOU EN EL DIA A DIA

Ja ha caigut el darrer full pintat amb vermell d’aquest temps de Nadal , esdevingut de vacances per a molts , entre els que em trobo. Però mentre que per la gran majoria el dia de Reis va marcar punt de final i retorn , aquells que ens va tocar treballar en festes , hem tingut fins aquest diumenge per poder oblidar el neguit de la tasca diària.

Ha arribat dons el moment de recomençar amb aquestes reflexions personals que certament no volia haver abandonat tant, però raons personals i familiars que no venen aquí al cas, han fet deixar de costat aquesta comunicació, i en aquests darrers dies, l’intens treball que m’està significant l’elaboració del programa especial dedicat a l’Eduard Comabella , de títol “Il·luminant el record” que emetrà TVM el proper dimecres 21 a les 21.30 hores, no m’han deixat temps per quasi res més.


Certament aquest programa està essent un treball apassionant. He fet molts anys de Tele però quasi sempre en directe i poques vegades la meva col·laboració havia anat per camins de monogràfics especials. Ara , i per primera vegada de manera molt seriosa , m’enfronto al guió i direcció d’un espai de 30 minuts dedicats monogràficament a un artista , a més desaparegut, i encara que potser no estigui gens bé dir-ho, penso que els resultats actuals “pinten” , - i mai tan ben dit- , prou bé.

Un camí que s’està assolint mercès el gran treball d’en Pep Andreu , - quin gran professional -, i per la col·laboració dels artistes i amics Marta Duran , David Salvadó, Pep Suari , Monreal , J.M. Calleja i Jaume Simon, que son qui amb les seves paraules aniran dibuixant el retrat artístic i íntim d’aquest gran artista que fou Eduard Comabella.

Serveixi avui dons aquestes quatre lletres com a presa de contacte en el retorn a aquest blog , tot aconsellant-vos alhora a visitar la seva exposició a Can Palauet. És magnífica es miri per on es miri i ha de servir no tan sols per refrescar el record i la mirada d’aquells que el vàrem conèixer, ans molt especialment per ser descobert per tots aquells de menys de quaranta anys i escaig que es trobaran amb la sorpresa d’un artista magnífic i d’una absoluta actualitat.

I demà , amb l’esperança de disposar de més temps ,més. Queden exposicions ( com a prèvia us aconsello la d’Obra Gràfica Original del Sant Lluc ) , política local , apuntant als diversos balanços de l’any que ens deixà, i ......això sí tot amb el crit de fons que no ha de ser sord i sí vibrant , intens i constant d’ Aturem la guerra. Gaza ens colpeix a tots el cor i la ment.

divendres, de gener 02, 2009

FELIÇ 2009

Començar el primer post del nou any comporta l’obligat , i alhora volgut, desig de que aquest sigui del bo i del millor per a tots. Per començar m’apunto a les dues cares de la vida que m’han quedat emmarcades en dues contradictòries reflexions que he pogut llegir i observar en aquests dies.
Per la part seriosa valgui la frase que m’ha recordat Almudena Grandes en una de les seves impagables columnes . És d’Antonio Gramsci i enguany s’escau com anell al dit. Diu: “Front del pessimisme de la raó valgui l’optimisme de la voluntat”.
Per la menys seriosa , la publicitat de les tendes d’esport “base”. En les seves bosses publicitàries han escrit el següent slogan: “Feliç 2010. A veure qui hi arriba abans”.

ABANDÓ
Comença l’any i en aquest període d’interregne tres persones ben volgudes per a mi ens han abandonat ,encara de manera ben diferent. Una definitivament ,i les altres en el que desitjo sigui tan sols un parèntesi .

JOAN ABELLÓ

El dia de Nadal moria en Joan Abelló. Artista i col·leccionista, home que ajuntava en un les vessants de gran artista i gran col·leccionista, com queda palès tant en l’anàlisi que puguem fer a la seva trajectòria creativa, com en la seva col·lecció privada que està dipositada en el Museu que porta el seu nom a Mollet del Vallès , on s’aplega una de les millors col·leccions existents al país, en les que a la categoria de les seves obres s’ha d’afegir la raó de les mateixes. Una col·lecció de la que a Mataró en vàrem tenir un tast a Ca l’Arenas , amb una representació magnífica d’autoretrats de grans artistes.



Amb Joan Abelló , mitjançant la seva obra, he mantingut una intensa i viscuda relació. Corria l’any 1953. Era una època que de la mà i al voltant del Dr.Estil·les , gran mecenes de l’art , eren nombrosos els artistes que s’acostaven a Argentona on es vàren celebrar importants exposicions. En Joan Abelló era d’un ells.

El meu pare , enamorat de la seva pintura va fer amb ell intercanvi d’un pot de farmàcia antic per una obra seva. És justament la que encapçala aquestes línies i correspon a un oli sobre paper que representa una batalla d’àngels. Respon perfectament a la tipologia de la pintura d’Abelló , amb aquesta força immensa de la seva pinzellada , i amb aquest cromatisme exaltat , que fa que els seus treballs semblin sempre depassar els formats per escampase pictòricament per tots els voltants.

Aquesta pintura va presidir de sempre el meu llit d’infant i d’adolescent. No puc negar que de petit i en els fantasmes que genera la foscor , el garbuix de la pintura em va neguitejar moltes vegades, i la por va passejar-se més d’un dia per la meva son. Però després la seva intensitat em va frapar tant que sempre he cregut que ella va ser una de les raons que més em va motivar a interessar-me per l’art.
Després , a la mort del meu pare , l’obra d’Abelló va caure en les meves mans i sempre ha estat en un lloc de privilegi de casa i és , sens cap mena de dubtes , una de les obres que més estimo i aprecio, com li vaig poder fer avinent al propi Abelló quan vaig tenir l'honor de presentar una exposició seva a l'enyorat "Aixernador" argentoní.

DE ANTONIO

Ahir va abandonar Mataró , per marxar cap a Dubai , on pensa establir durant un temps la seva residència, l’artista Antonio Gutiérrez més conegut per la seva signatura “De Antonio”.

De Antonio va aparèixer de cop i volta a Mataró fa aproximadament uns tres anys. Madrileny de naixement ( del cèntric barri del Retiro) , venia de Nova York i San Francisco on havia començat a desenvolupar la seva carrera. Una carrera que ha explotat del tot en aquests anys en que de la mà de Pepe Novellas ha fet un salt impressionant, tant en el desenvolupament tècnic de la seva pintura , com en l’eclosió absoluta del seu interior artista , amb un camí en el que ha anat deixant enrere un bon seguit de convencionalismes per aconseguir una obra treballada i de gran mèrit , ja sigui en la seva vessant més poètica , ben explicitada en els seus papers de caire orientalista exposats al Capgròs , com en la seva part més visceral i impulsiva com son les cinc gran peces que encara romanen calentes i que s’han quedat a l’estudi mataroní. Unes peces de clar simbologia sexual, plenes de sexe, tensió, força i domini , que bo seria que algun dia fossin exposades.

Un abandó , aquest de De Antonio , que esperem no ho sigui del tot, ja que de moment manté el seu espai a Mataró. Encara que rodamón genètic,-estem convençuts que anirà aquí i allà-, també estarem convençuts que de tant en tant es deixarà caure per la ciutat que el va acollir i que li ha donat força per arribar a ser l’artista valent i explosiu d’avui mateix.

Sort, i no dubtis que t’esperem.

(En la foto, De Antonio fent de nuvi en l'acte inaugural de l'exposició "El casament")

PACO RODON
Amb el canvi d’any Paco Rodon deixa definitivament el seu paper al Monjo.

De qui ha estat i quin ha estat el seu fer , quina ha estat la seva gloriosa trajectòria en el vell casalot del Camí Ral de Vilassar , tots en tenim prou consciència.
El mal final, lamentable per part del poder i una mica desgavellat per part d’en Paco , no ha de nalmetre una trajectòria que ha col·locat a Vilassar de Mar i a la seva sala del Museu Monjo en lloc capdavanter de l’art i la cultura del país , amb un seguit d’actes i principalment amb un llistat d’exposicions que fa embadalir d’enveja a hom que es dediqui a la sempre difícil tasca de gestor cultural.

Home de cultura fora de mides, lector infatigable, escriptor de gran nivell i coneixedor com pocs de l’art del nostre país, deixa una petja difícil , per no dir impossible , d’esborrar alhora que deixa un nivell tan alt que fàcilment si pot estimbar el seu successor.

Una herència que a bon segur caurà en mans de Llum Torrents , fins ara responsable del Museu de la Marina. Una persona amb un currículum professional i personal ben definit que no seria just comencéssim a discutir abans de començar el seu treball.
Un treball que molt ens plauria fos del tot positiu., Vilassar de Mar i la comarca ho precisen , en el que caldrà esmerçar molts esforços i principalment obrir la mirada cap una realitat de molt mé nivell que en la que ella s’ha mogut fina ara.

Una tasca en la que a bon segur li caldrà molta sort , que és el que li desitjem d’ençà ara mateix.