L’art no és com les matemàtiques , una ciència exacta , més aviat ben al contrari. Així en l’art és perfectament possible que un munt d’obres de gran qualitat no formin en el seu conjunt una gran exposició, que és ni més ni menys el que succeeix en el cas que ens ocupa del Fons d’Art de la Fundació Iluro i la seva mostra dedicada al paisatge.
Una exposició si vol ser reeixida
no ha de ser mai un “tren” de quadres posats un rere l’altre amb més o menys
criteri. Una bona exposició és aquella que dona contingut conjunt a les
individualitats presentades , enlairant les virtuts, particulars i comunes , i
capdisminuint , si s’escau, els seus defectes. Una bona exposició és aquella
capaç de crear un clímax , confegir un idioma, establir un nexe que converteixi
en global el presentat.
Res d’això succeeix en la mostra de
l’Ateneu. en primer lloc degut a l’excés d’obra presentada que satura l’espai i
obliga a un muntatge bigarrat que la converteix en un Sant Lluc d’alta qualitat
, per a fer un paral·lelisme local entenedor. Un excés que no és pas d’unes
poques obres , ans més aviat d’una bona tercera part del presentat.
Davant d’això existien dues
solucions, o ampliar l’espai expositiu amb l’ús d’altres sales de l’Ateneu, o
si no era possible per raons organitzatives , deixar certes peces en standby
per una altre exposició si, tal i com es va dir en la presentació, seran
diverses les mostres que serviran per presentar el fons.
En no ser així, les obres es confonen amb l’única excepció de
les peces obligatòriament individualitzades en raó de l’espai. Son peces que no
respiren, que es sobresaturen i provoquen una confusió visual que les malmet
en la seva observació i no les permet lluir en tota la seva brillantor. ( Facin
vostès comparança visual entre les obres “individuals” i les que apareixen en
el garbuix).
Però aquest no és l’únic problema.
Davant d’una mostra col·lectiva sempre es presenta la gran dificultat de quin
ha de ser el criteri per a ser presentada . Criteri que, sigui quin sigui el
triat , ha de donar coherència al conjunt de l’exposat. No succeeix aquí ja que
el criteri emprat és col·locar les obres quasi en perfecte ordre segons la data
de naixença de l’autor , fet que en res és significatiu.
Podria ser-ho si parléssim de la data de creació de l’obra el que donaria un flux temporal a les diverses peces provocant la lectura de la similitud o divergència en un temps comú. Però en so ser-ho es trenca el concepte del que justament avui parlava Viladecans en el suplement cultural de La Vanguardia, quan parla que el temps històric és constituïu de l’obra creada.
Però si no és possible aquesta
relació temporal ja que no existeixen dades suficients és obvi que caldrà
cercar una altre punt de partida que tan pot anar per el cantó dels
paral·lelismes com per el de la contradicció. Paral·lelismes en l’estil , fent
evident la permanència d’uns criteris estètics o creatius en el pas del temps,
o provocant el que actualment tant s’estila, del diàleg de contradictoris ,
enfrontant obres absolutament diverses en l’aparença que alhora ens remeten a
una universalitat creativa interna , moltes vegades comuna amb el pas del
temps.
D’una o altre manera , marcant
espais, delimitant conceptes , establint separacions , marcant punts i aparts ,
en una paraula, es trencaria aquesta mirada lineal, quasi sense punts ni comes
que converteix en plana l’exposició restant-li la dosi de vibració que la seva
qualitat genera.
Un esquema expositiu que es repeteix en
el catàleg, el que provoca que a vegades es donin de bufetades obres que
comparteixen espai, amb el de perjudicial per ambdós, mentre que també es
reprodueix el fet de l’enfarfegament visual , amb una elecció tipogràfica que
de nou aposta per el ple i no dona “aire” al conjunt escrit que esdevé poc
atractiu per a la seva lectura.
No voldria que tots aquests
elements reflexius marquessin un signe negatiu previ al possible espectador.
Cal repetir i fer-ho ben alt, que la mostra ens ofereix una magnífica qualitat i que
és d’obligada i recomanable visita.
Però en la recerca de l’excel·lència
i pensant el que podria haver estat aquesta exposició si s’hagués tingut cura d’aquests
elements comunicatius o imprescindibles en una exposició que vulgui tenir
nivell, crec que la crítica reflexiva era obligada per a tal de que es tinguin
en compte aquests conceptes en aquelles altres exposicions que vindran , en les
que esperem gaudir d’una manera més intensa dels plaers de la bona pintura que
espero i desitjo, atresoraran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada