MARISA BLSCO : PROGRESSA ADEQUADAMENT

Desconec si la frase que encapçala aquest post encara s’usa per avaluar el treball acadèmic dels nostres més joves escolars, però si sé que aquesta va ser la frase que em va aparèixer in mente quan com sempre faig, intento resumir en un sol concepte totes les impressiones que he rebut en visitar una exposició, com en aquest cas era la de Marisa Blasco a la sala de Can Caralt del Museu Arxiu de Llavaneres.

Fa molt de temps que conec a la bona amiga Marisa. Tant de temps que llavors encara no pintava , al menys no de la manera que en podríem dir pública. He seguit dons tota la seva trajectòria i he pogut veure el seu afany , el seu esforç i la seva constant millora. Mai vaig pensar quan veia les seves primeres obres certament infumables, que podria assolir el nivell d’avui en dia , amb una pintura cada vegada més desimbolta , fugint del paisatgisme llepat i estereotipat que practicava i intentant cercar una personalitat pròpia. Una pintura certament influïda per el mestratge que ha rebut però que aguanta la primera mirada i segueix oferint uns senyals d’un camí futur, com per exemple es demostra en l'obra que il·lumina el catàleg.

Però si el resultat pictòric de Blasco aprova en el sentit relatiu per l’evident progrés, cal també fer-ne judici en un sentit més absolut i aquest no és tan positiu ni de bon tros. Tots entenem que aquella veu que ens enamora en el cor de l’escola o de la coral propera  està molt bé, però a bon segur desentonaria en un recital en un espai més anomenat. Ni més ni menys és el que passa amb els pintors. El que hauríem de dir relació qualitat / espai expositiu és fonamental. Una exposició que pot semblar més o menys bé en una galeria comercial o de nivell parell, s’enfonsa de manera absoluta quan es realitza en un espai de més dignitat i nivell. I això és ni més ni menys el que l’hi ha passat a Marisa Blasco.

Suposo que la il·lusió va poder més , però ha quedat ben clar que Marisa Blasco va errar acceptant exposar a Can Caralt. D’un temps ençà aquesta sala ha esdevingut senya de qualitat a la nostra comarca. Fer relectura dels noms dels autors que hi han exposat en els darrers anys és prou definitòria i el record de les mateixes també. I és en aquesta comparança on el balanç no és dubtós per a ningú.

Però el bo és obtenir lliçons de tots els nostres fets. I en aquest cas Marisa Blasco pot sortir ben reforçada. I serà així si sap re col·locar-se en el graó que li correspon. Si entén que en espais com Can Caralt cal fer una bona presentació de l’obra i en el seu cas  ,per excés, en sobra com a mínim una tercera part de la presentada que conforma una exposició enfarfegada , sense que en cap moment les obres tinguin l’aire que precisen . També si entén que en un espai de caire seriós o professional el que val és l’obra i aquesta ha de ser l’única protagonista i no distreure-la en un ambient de festa familiar. Son entorns diferents que cal diferenciar de totes, totes.

I serà positiu si observa que el pas a unes mides més grans comença a funcionar. Que malgrat les evidents errades (ai aquella maleïda línia blanca...) en el global el conjunt comença a estructurar-se a l’entorn de les noves dimensions i aquestes ofereixen la possibilitat d’un cert alliberament a una obra potser massa estratificada. Que el color ja no fa por i apareix una valentia que s’agraeix i que donarà bons resultats . Que segueix havent camins , en una paraula , per seguir progressant adequadament.

Per tot això aquesta és una exposició  que en el global mereixeria una valoració en el cas de ser exposada en una galeria comercial o espai equivalent però que en mereix una de molt pitjor, quan parlem  d’un espai del nivell que ha assolit Can Caralt, en un error evident del Museu per proposar-la i de l’autora per acceptar-la.

COL·LECCIÓ BASSAT. ARTUR HERAS

Col·lecció Bassat d'art contemporani - Artur Heras

• Col·lecció Bassat d'art contemporani - Artur Heras

De tant en tant ,tinc el plaer de “penjar” un vídeo del programa que al voltant dels artistes protagonistes de la Col·lecció Bassat  que TV2   ofereix els diumenges. I dic tinc un plaer ja que els mateixos son , tant per l’alta qualitat tècnica de la seva realització , com per la qualitat intel·lectual que ens ofereixen les reflexions dels seus protagonistes , una veritable lliçó d’art , no tan sols en el que pertoca als mateixos artistes , ans també al concepte artístic i la creació en un pla més general.

Avui toca el torn d’Artur Heras , l’artista valencià afincat a Godella , que sota l’encapçalament de la reflexió de “ l’artista que fa volar la imaginació”, ens presenta el seu fer , amb apunt prou important en el grafisme, tan essencial en la seva trajectòria.

Un capítol aquest , tan plaent i important com els altres , que un us recomano amb tot plaer.

IVANJOT. “ADN”.

No fa pas tants anys que les exposicions no tenien títol. Per presentar-les servia el genèric “exposició de pintures”  o com a màxim s’emprava l’especificació tècnica ( exposició d’aquarel·les, olis, dibuixos..) o el temàtic ( Paisatges , bodegons, figures ..).

D’un temps ençà però els artistes han entès que una exposició no és un seguit d’obres col·locades una rere l’altre i que cal un nexe unitiu més potent que no el tècnic o el genèric. Cal un lligam, que s’explicita en forma de títol, que dona cos al conjunt presentat. En aquest concepte , l'  Ivanjot , marca artística que poc amaga a Ivan Jordà , fill del bon amic i conegut artista Ricard Jordà , ha escollit el títol de “ADN” per la seva exposició a la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró.

Ivanjot reivindica per a si , no tan sols el llegat artístic del seu pare, ans també el ser la darrera baula de l’escola de Mataró, aquest nom que un va crear i al que acostuma a col·locar l’afegitó de l’escola que mai va existir. Però té raó l’Ivan en la seva reivindicació en aquest espectre creatiu en el que la figura humana , o millor dit, el ser humà, és el protagonista en un entorn màgic, en el que les coses no son el que son i es formen i transformen per confegir un univers que tot parlant-nos de la realitat , ens retrotrau a altres espais o sentiments , en el que potser és més fàcil estructurar una visió especial de la nostra realitat de cada dia.

La mostra que ara ens presenta Ivanjot quasi es pot dividir mitjançant una bisectriu que té el límit al costat de la gegantina boca que presideix el frontal de la sala. Fins arribar allà, en el seguir natural de la visita , ens trobem amb unes obres realitzades acuradament , en la seva línia habitual , amb un dibuix perfeccionista i en la recerca d’emetre el seu missatge de segona lectura. Però el cert és que les obres queden esvaïdes , neutres en la potència, sense la força precisa per a potenciar la segona lectura i fins i tot un xic per sota de les seves habilitats i potència creativa.

Però en arribar a l’obra que justament encapçala aquest paràgraf, la cosa canvia. És a partir d’ara quan ens trobem amb la que jo penso és la veritable realitat d’Ivanjot que per altre part coincideix amb escreix amb aquest ADN que defensa en el títol.

Ens trobem així amb una potència absoluta en el concepte de base. Una potència expressada tant en el que pertoca  a la perfecció del dibuix , com el que és més important, a la intencionalitat dels seus treballs. És aquí on esclata el misteri , on l’obra crida a l’espectador per motivar-lo vers reflexions que van més enllà de la tela . És aquí on l’essència humana pren protagonisme , per oferir-nos la multiplicitat de les seves cares i el polièdric del seu fer. És aquí on es conjuguen els elements que conformen allò que diem obra d’art , per esclatar en el fons i la forma de l’obra d’Ivanjot.


Una mostra doncs la que ens presenta Ivanjot amb dues cares ben delimitades que en la balança donen un resultat positiu , en especial per el pes de tres de les peces , - la abans comentada i les dos de mida gran de la paret final- , que en si marquen les possibilitats d’aquest mataroní , afincat a Menorca, que mostra orgullós el seu ADN personal que com queda molt clar , depassa amplament el fet físic per endinsar-se en el creatiu.

SALVADOR DALÍ. 25 ANYS SENSE ELL.

Avui s’acompleixen 25 anys de la mort del gran i mític artista que fou i és , si seguim el criteri de que els artistes no moren mai ja que perduren amb les seves obres , Salvador Dalí

M’ha sorprès molt , i de manera negativa , el poc ressò que la data ha provocat en els mitjans de comunicació, ves a saber si esperant els actes que per la tardor es celebraran a Figueres per celebrar el 40 aniversari del Museu.

Prefereixo pensar això que no pas sigui la poca idoneïtat política de recordar a l’artista amb bones connexions amb la dictadura i amb l’estat espanyol a qui va fer beneficiari de la seva herència en comptes de a la generalitat de Catalunya , el que ha fet que malgrat la potència i qualitat del Museu Dalí , moltes de les grans obres dalinianes es troben en el Reina Sofía.

Encara que Dalí no és pas un dels meus artistes de capçalera , he estat subjugat com tants per la seva prodigiosa capacitat creativa, tant en la formalitat de les seves primeres èpoques com en la disbauxa , sempre controlada per cert, del seu interior surreal capaç de trametre tota mena d’imputs diferents a l’espectador. Això per no dir de la seva capacitat científica i l’habilitat per traslladar-la al concepte creatiu.

Però encara m’ha admirat més la capacitat de contactar amb el públic en general, en especial amb aquell que podríem considerar més elemental, que incapaç d’enfrontar-se a qualsevol obra no figurativa , es submergeix del tot a la recerca d’explicacions als missatges de tota mena que l’autor expressa en el seu deliri creatiu.

Una comunicació que a més és absolutament universal com queda palès en indrets tan diferents com son els EEUU , París( batent records al Pompidou), Madrid ( fent que per primera vegada a la història el Reina Sofía superi al Prado amb nombre de visitants ), a Catalunya (amb el Museu de Figueres com el més visitat de Catalunya) o a la mateixa Barcelona on els que ja tenim uns quants anys recordem les cues i les excursions provinents de tot el país per visitar l’exposició antològica que es celebrà en el palau de Pedralbes (1983) amb un catàleg gegantí doble que és una absoluta meravella.

Per això avui era necessari parlar de dalí en aquest blog i com que hi ha tanta gent que en sap molt més he cregut que el millor era portar-vos al magnífic article del bon amic Arnau Puig , el gran mestre de mestres , que porta per títol : “Dalí, les pastanagues i l’IVAcom acció social”. Un article en que a més d’un lúcid anàlisi de Dalí i el que ha significat en l’art, relaciona el seu art amb avui mateix. Un article que us recomano intensament i amb tot plaer.

(Les fotografies,- excepte el retrat -, son pròpies i corresponen a l'entorn de l'univers dalinià)

ESPAI D’ART. IVANJOT

Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” d’avui mateix  a m1tv. El protagonisme és per a  Ivanjot  que és actualitat per la seva exposició “ADN” que realitza en la sala del Col·legi d’Aparelladors.

Ivan Jordà, nom real del pseudònim Ivanjot, és resident de fa anys a Menorca, però  periòdicament retorna expositivament a la seva ciutat amb la que manté forts lligams, no tan sols personals i afectius, ans també anímics en el que pertoca a la creació, com ho defineix perfectament en titular la seva mostra amb l'intencionat títol de "ADN". És en aquest lligam genètic i espiritual en el que desenvolupa el seu sentir creatiu , essent la darrera baula d’aquella “Escola de Mataró” que tots identifiquem però que mai va existir en la realitat.

Una interessant xerrada per descobrir la personalitat oculta d’aquest creador. Us la recomano.

GERARD SALA

Col·lecció Bassat d'art contemporani - Gerard Sala

• Col·lecció Bassat d'art contemporani - Gerard Sala

En la sèrie que TV2 dedica a la col·lecció Bassat i que podeu veure en la seva totalitat al web de l’emissora , avui us volem fer avinent el dedicat a Gerard Sala.

Gerard Sala és un d’aquells artistes catalans que no han acabat de ser reconeguts per el públic en general quan sí  que ho son i de manera contundent, per part dels professionals i bon afeccionats. 

Avui en aquest capítol tenim la possibilitat d’endinsar-nos en el fer i l’ànima d’aquest gran artista , “ l’artista de la levitat” com se l’ha qualificat en una magnífica mirada endins que porta l’afegitó d’un excel·lent anàlisi a la peça “Bestia II” de Moisès Villèlia que pertany a la col·lecció.

De veritat que us recomano molt el seu visionat.

15 x 15

 D’ entre les moltes bones coses que té la Sant Lluc una d’elles, al meu entendre, està en el periòdic repte que llença als seus associats convidant-los a una juguesca que trenqui la monotonia habitual del seu treball. Que ara un punt de llibre , que ara a més a més tingui relació amb.., que ara parlem del dibuix, que ara del gravat , que....  Una juguesca que en aquesta ocasió ha estat limitiativa en la mida , un reduït quadrat de 15 cms de cantó, i el material, el paper.

Una juguesca a la que han respost ni més ni menys que 55 artistes que s’han llençat al repte de trencar les seves rutines creatives per aconseguir fer un treball personal i representatiu en l’entorn de les limitacions imposades i ho han fet amb uns resultats dominadorament positius i sense que quasi ningú desmereixi el conjunt del presentat.

Tot creador acostuma a tenir una cadència creativa, aquella que marcada per uns trucs, manies o dieu -li com vulgueu, li permet començar a bastir la seva composició creativa defugint de la por al blanc virginal. Una cadència que poc li serveix en aquests moments ja que ha de capgirar tot el concepte personal per endinsar-se per altres verals en els que el que domina son les circumstàncies externes (aquí, mides i material) i fer-ne adaptació al seu gen creatiu.

Unes circumstàncies aquestes que generen que l’obra presentada sigui absolutament personal, i a més a més, sigui fruit d’una reflexió prèvia i una lluita activa en el moment creatiu , per aconseguir aquell treball rodó que acompleixi les limitacions demanades i alhora el propi, i irrenunciable, concepte artístic personal. D’aquí que el resultat sigui ben escaient.

Per això fàcil és fer-ne detallada visita amb el convenciment de sortir-ne satisfet. És obvi que no es tracta de “ grans” obres. No és aquesta la intenció ni el resultat. Però si que es fa avinent un nivell conceptual i en la realització, amb algunes peces ben remarcables, prou rellevant com per sentir-se satisfets, tant en el que pertoca als participants com als organitzadors.

A seguir

Fotografies manllevades del blog de la Sant Lluc

TRES SOMRIURES PER A UN DIA GRIS, QUASI NEGRE

Avui ha estat un dia gris, en l’ambient i en el país. Un dia gris plom , tancat, d’aquells que de tant en tant deixa un petit plugim que ni mulla els carrers com si volés tan sols demostrar la seva existència. Un dia d’hivern però sense fred ambiental però sí amb aquell fred que comença a agafar-se pels peus i puja amunt, amunt , fins que et deixa glaçada l’ànima.

Un fred que estava previst que arribaria fins i tot a hora fixada , allà la sempre plaent hora del vermouth. Un fred front del qual no hi havia remei. Ni el caliu de la xemeneia, ni la calefacció més potent, ni tan sols l’aixopluc de les mantes o el nòrdic de plomes més naturals. Era un fred provinent de Nicaragua que a més portava l’element esquarterador que acabava amb el magnífic exercici integrador de molts anys , ans també semblava insuflar suficients dosis letals com per poder témer per la vida d’aquell tronc fort i dominant durant tant de temps i que d’un temps ençà anava perdent elements dia i a dia i ja la saba que el recorria no tenia el contingut que calia per revifar-lo.

Avui el PS-PSOE , em nego a afegir-hi la C de Catalunya, de la mà de l’ínclit Pere Navarro, - la història el jutjarà-, i amb el suport d’uns quants irresponsables , entre ells dos mataronins , Alícia Romero en el fer i Esteve Terradas en la ideologia , han votat en contra de la possibilitat de que els ciutadans puguin dir el que pensen , en el suprem exercici de la democràcia que és el fet de votar.

No entraré en anàlisi polítics ja que poc en sé de política i ni tan sols he militat mai en cap partit , però en aquest cas hi ha dos evidències que criden al cel. En primer lloc el fet d’exigir una consulta “ legal” i votar en contra de la possibilitat de trobar les eines que possibilitin aquesta legalitat. I per l’altre cantó, l’aberrant negativa a emprar la via “política” que significava l’abstenció amb el que es mantenia la cohesió dogmàtica del partit i no passava res ja que hom sap quina serà la resposta a l’ideari aprovat avui. Però no. Navarro, Balmon , Lucena i les seves males companyies han radicalitzat l’aposta per acabar amb qualsevol caliu catalanista ( i pensar que a mi , el mateix Pere Navarro em va dir en una conferència realitzada a Mataró, que l’actual PSC era el més catalanista de la història).

Però en la grisor del dia hi ha hagut tres vots, esdevinguts llums que han conformat unes potents clarianes que molts socialistes, però molts més que no pas es pensen Navarro i la seva patuleia , hem agraït com aigua de Maig.

Diguin el que diguin, la valentia de Geli, Elena i Ventura , cal ser reconeguda. Una postura coherent amb el pensar personal, el col·lectiu del país, i principalment , i que ningú ho oblidi, coherent amb el programa electoral del partit. 

Una postura d’anteposar la política al propi jo, que els honora i eleva. Una decisió molt més potent que no pas la renúncia d’Àngel Ros , que se sap segur amb el seu domini aclaparador a Lleida. 

Una postura que contrasta amb alguna marxa enrera ,  molt trista en especial la de la de Rocío Martínez Sempere , en aquest concepte funcionarial de la política que obliga a que la cadira sigui més important que qualsevol criteri personal per més fonamentat que estigui en el polític i l’ètic.

Però el que preocupa és el futur. Vist el vist i convençut de la postura jacobina irreductible de l’aparell del partit, el trencament és irremeiable. I lamentablement succeirà que els més espanyolistes gaudiran de les sigles del socialisme català ( hostes vingueren que de casa ens tragueren) , mentre que aquells fidels al socialisme i a Catalunya hauran / haurem d’aixoplugar-se sota unes sigles ben diferents.

Però hi ha un altre punt que em preocupa , i molt, com és el cas de les properes municipals. I si no deturem-nos a Mataró. Baron i el gruix del grup municipal ( amb l’absència de l’ovella negra i algun petit dubte que hi pugui haver-hi) estan per el dret a decidir. L’executiva local és oficialista i psoeista a més no poder. Qui marcarà la línia de les llistes , tenint en compte que queda clar la impossibilitat d’un equip conjunt. O el que és pitjor, la més que probable fractura del PSC comportarà baixes importants en el partit? ( Jo crec que sí).

Sigui com sigui avui ha estat un dia gris, quasi quasi negre, sols trencat per uns vots esdevinguts somriure de tres diputats que tenen molt clar que el punt màxim de la democràcia és votar , i més si del que es tracta és de discutir el futur d’un país, que no és cap altre que el nostre.

MATARÓ, CIUTAT DE VALORS

Tinc un gran apreci i estima per el bon amic en Joan Salicrú, una estima que crec compartida. Però vaig més enllà i no puc negar que tinc veritable admiració per la seva tasca.

El vaig conèixer quan començava al “capgròs”  i he seguit la seva trajectòria amb el respecte que em provoca aquella persona capaç d’anar tirant endavant un munt de projectes, amb esforç, treball i honestedat, hagi estat quin hagi estat el lloc en el que ha desenvolupat el seu paper ( ràdio, espai polític, periodisme, producció...).

Però no puc negar que el meu punt àlgid al respecte està en el projecte periodístic “Valors” , tant en l’àmbit de la revista com en l’àmbit televisiu que també s’ha conreat. Una aposta difícil que , juntament amb els seus companys, ha dut a port amb excel·lència , convertint-se en un element referencial en l’ètic, l’humanístic i el social. Una aposta en la que he col·laborat diverses vegades, -sempre que m’ho han demanat- , i ho he fet amb plaer i honor ja que el projecte s’ho mereixia.

Ara però he quedat sorprès del tot en aquest canvi de direcció, amb aquesta recerca d’aixopluc en el poder local ( Ajuntament) i provincial ( Diputació) , i amb una subvenció dinerària important ( 60000 euros), per dur a terme tota aquesta història de Mataró, una ciutat de valors , que no s’entén per cap cantó, que desnaturalitza el discurs realitzat fins ara i que converteix l’element de reflexió que era , i ha de ser , cada valor, en un simple gadget publicitari que queda molt bé en l’aparença però que tots sabem es presenta ben buit de contingut.

Suposo que el que dic provocarà la cançó que he escoltat tantes vegades : “Ja està en PIC queixant-se. Mai li sembla res bé”, però crec sincerament que no anem bé. El poder mai dona res per res , i la bonica cantarella dels valors i de ser així una ciutat pionera , sempre ven molt bé , el que massa vegades és de l’únic que es tracta. I en una societat com l’actual en la que els poders polítics son l’exemple més evident de la manca de valors de tota mena , casar-se amb ells és perdre una mica la dignitat. És potser com a mínim, allò de l’honestedat de la dona del César.

M’agradaria pensar que vaig errat i que en Joan quan em truqui per explicar-m’ho , m’obrirà els ulls i com un sant Pau qualsevol cauré del cavall i em convertiré , però de moment em sento heretge. M’hi he sentit, a bon segur per un sentiment d’enveja o revenja, que no son pas valors positius, quan he vist l’encartament a les revistes mataronines de l’agenda de valors del mes de Gener. Fa anys i panys que a cada regidor de Cultura he demanat una pàgina setmanal en els mateixes revistes com agenda cultural de la ciutat. La resposta sempre ha estat negativa ( impossible , és massa car). Ara m’adono que potser el que passa és que la cultura no és un valor. Llàstima.

M’hi he sentit quan he vist la programació de gener i quasi al cent per cent parla d’actes de vida pròpia que es realitzarien igual si no existís aquest nou màrqueting de la  ciutat de valors. Per que a veiam , col·locar-hi la celebració del dia oficial de la memòria de l’holocaust que se celebra de fa molt de temps, per cert, sempre amb una minsa audiència de ciutadans, em sembla fer-se trampes al joc del solitari.

Però vull ser positiu i em miro al mirall. Porto quasi trenta nou anys dedicat a la crítica d’art local, és a dir que al meu entendre amb un absolut compromís, o sigui que de moment complim en aquest primer mes. Però és clar quan veig el banderolo a l’ajuntament , la ment es trasbalsa i ja no tinc res clar.

Compromís. Magnífica paraula i millor valor encara. El que passa es que segons qui diu practicar-lo, millor no refiar-se. I per això per a mi és una llàstima, que tant magnífics “Valors” hagin cercat , o trobat, tan poc fiable parella de ball.

Dotze mesos, dotze objectius. L’idea original és de Tele 5. Esperem que la copia el millori ,- sembla fàcil-, i de veritat desitjo de tot cor que d’aquí dotze mesos m’hagi de menjar totes , però totes , les paraules que escric avui. 

Serà que els veritables “Valors” , aquests que ja fa un bon grapat d’anys que porten defensant en Joan Salicrú i companys hauran triomfat. I jo que me n’alegraré.

PS.- Com que el tema artístic és el meu , deixeu-me acabar dient que el subliminal d’emprar el pantone groc vaticà , no crec pas que hagi esta un encert.

JOSEFA TOLRÀ. Dibujo, fuerza fluídica.

Com que diuen que sempre es bo començar amb bon peu, penso que no està gens malament començar l’apartat crític d’aquest blog , en el que pertany a l’any 2014 , fent referència a l’exposició, que de bones a primeres hem de qualificar com magnífica , que inaugurada a finals d’any senyoreja a Can Palauet tot presentant la sorprenent mirada artística de Josefa Tolrà , aquest “personatge” de difícil qualificació que des de la seva masia de Cabrils va sorprendre a l’art més emergent dels cinquanta amb la peculiaritat de la seva obra.

La mostra ha estat comissariada per Pilar Bonet. Amb Pilar Bonet no aniria ni a prendre cafè ni fins a la cantonada. Personalment, per una vella i rastrera història en els inicis de TVM , allà el carrer dels Alamos, que recordem bé per la seva misèria tots aquells que ens va tocar viure-la de prop. Professionalment, per que la considero culpable de l'escissió absoluta que pateix l’art mataroní entre els que podríem anomenar “plàstics” i “contemporanis”, gestada en el poder omnímoda que assolí amb Carmina Benito , aprofitant la ràbia comú envers Rovira Brull, i que ha mantingut fins ara en l’ombra.

Però aquesta absoluta animadversió personal , que penso que no és inversa ja que per a ella ni existeixo ja que soc sols un mindundi aprofitat , no em fa oblidar-me del reconeixement professional a la seva tasca. Si algú em preguntés quina ha estat la millor exposició feta en els darrers trenta anys a Mataró, no dubtaria ni un segon en dir que ha estat “ADLAN i el circ Frediani”, una mostra que va ocupar ara fa justament setze anys els mateixos indrets de Can Palauet, amb un catàleg magistral ( anellat i amb tapa dura ) que és exemple paradigmàtic del que hauria de ser una part de la tasca pública envers l’art. Una exposició que va portar , amb d’altres , la seva firma.

Ara Pilar Bonet com a comissaria ( o curadora com es diu actualment) ens presenta el fer de Josefa Tolrà, aquesta inqualificable artista, -inclòs és difícil qualificar-la com a tal en el concepte genèric de l’art -, que des de la seva masia de Cabrils va seduir  als autors i intel·lectuals més emergents del moment que acudien a casa seva seduïts per la seva energia psíquica especial en la que barrejava els seus poders de mèdium i d’artista.

El cert és que fins que Bartomeu Marí no va recuperar la seva obra , per el MACBA primer i per el CARS a posteriori, el nom de Josefina Tolrá, era absolutament desconegut per a quasi tots. Un desconeixement ben evident en la proximitat on sols conec a un gran afeccionat i col·leccionista (A.V.) que per raons de la seva feina professional a Cabrils  disposava d’una gran i magnífica obra , regalada per la família i que ell a posteriori va donar sense condicions a l’Ajuntament de Cabrils i que segons embla va acabar en una subhasta.

Dons bé, ara tenim a l’abast de tots una mirada fresca i gens mediatitzada al voltant del fer artístic de Josefa Tolrá, la Pepeta de Cabrils. Estructurada en cinc capítols, a saber: Narrar el verb (poemes , proses, dites, receptes, jeroglífics ,rúbriques). Per el silenci (escenes bíbliques, figures de Jesús, apòstols, madones). Teixir els fils ( sedes, brodats, flors, espirals, figures , misteris). Tancar els ulls ( éssers de llum, mèdiums, fantasies astrals, palnetes, aeròlits) . Obrir els ulls ( paisatges, llegendes, històries, mites personatges), la mostra ens presenta la realitat del fer d’aquesta “especial” creadora.

Difícilment el comentari de l’exposició es pot estructurar en les bases habituals, dons la pròpia autora n’era llunyana. El seu fer sols es pot entendre com un fet aïllat de personalitat especial , aquí els psicòlegs i els para psicòlegs hi tenen molt a dir. Però si que paga la pena enfrontar-se a les seves expressions artístiques com els que son , elements purs gens mediatitzats , reflex perfecte de la seva personalitat anormal, -entenent com cal al normal com el que és d’habitud-,  en aquest concepte per ella expressada com a “fuerza fluídica” que ens parla d’una acció directe “ment – dibuix”, sense cap mena de filtre , el que la fa absolutament diferent  tant dels artistes surrealistes , com dels “naïfs” dels que en tenia figura propera en la vilassarenca Carme Rovira.

Una exposició , aquesta de Josefina Tolrà, que cal una deturada mirada. Cal deturar-se en les seves formes , en les peculiars estructures, i com no en els seus escrits. Unes formes evidentment artístiques , encara que siguin disperses vers els conceptes tradicionals de l’art amb el que s’aparella en aquesta expressió íntima i personal de les seves vivències.

Una magnífica exposició que cal visitar en repetides vegades per amarar-se del fer d’aquesta autora especial que de la mà de Cultura ens arriba ara en una exposició doctoral absolutament digne de qualsevol Museu important i que podria passar desapercebuda per la nul·la publicitat que de la mateixa s’està fent , de modus i manera que mentre si ha tingut ressò en els principals mitjans de comunicació capitalins , la incidència pública local ha estat del tot minsa quan no inexistent.

Sigui com sigui , vagi des d’aquí el nostre consell de detinguda visita. En ells descobriran una autora interior com poques hi ha en el nostre territori i en els seus moments.

Felicitats doncs als seus promotors i a la ciutat de Mataró que la pot gaudir.

PS.- Em costa d’entendre la nul·la difusió de l’exposició a nivell local. Ja em costa d’entendre que a un que per un cantó exerceix la crítica artística a dos mitjans locals i per l’altre és membre del consorci del Museu d’art Contemporani de Mataró, no li arribi ni cap comunicació ni cap invitació per les exposicions municipals, però com que està vedat a Cultura un ja ho té assumit. Però que els artistes locals no rebin tampoc cap mena de comunicació no tan sols em sembla lamentable , ans em sembla rastrer.

PS II.- Com segueix essent lamentable la poca cura que té Cultura envers les dades primàries dels actes artístics. En poc temps cada vegada que actuen la caguen. Podem recordar el desgavell de la data d’inauguració de la nova temporada de ca l’Arenas. Podem recordar la greu falta ortogràfica en la inauguració de l’Espai Torres García. Ara ens trobem que el programa de mà indica horari de dilluns a divendres , quan els dilluns està tancat. Així un grup d’afeccionats es va trobar fa ben poc amb les portes tancades després d’un desplaçament fet expressament. Trist i de poble.

PS III.- No sé quin ha estat el cost de l’exposició. A bon segur un cost elevat, però ben gastat. Però el lamentable està en la comparança. Un curador i quatre documentalistes per aquesta exposició, mentre que l’entorn de la mostra de Ca l’Arenas està feta amb un comissari que desconeix el tema i en la resta, res de res. La veritat és que potser ja n’hi ha prou del menysteniment municipal per  tot allò que fa olor a plàstica a la nostre ciutat.

COL·LECCIÓ BASSAT. RAFAEL ARMENGOL

Col·lecció Bassat d'art contemporani -  Rafael Armengol

• Col·lecció Bassat d'art contemporani -  Rafael Armengol

A la 2 de TVE es segueix emetent la sèrie de mirades al voltant de la col·lecció Bassat a través dels seus artistes protagonistes. Ja us havien presentat algun dels seus capítols però el parèntesi nadalenc ha deixat en el calaix un altre gruix d’aquests reportatges entrevistes que seguirem “penjant” en els nostres post.

Avui per exemple us podem oferir el molt interessant capítol dedicat a Rafael Armengol , un dels artistes menys coneguts per el públic però que va cridar enormement l’atenció per la seva visió crítica sustentada per una base profundament realista, en una mena de concepte escenogràfic de gran impacte.

Un capítol més de la sèrie que podeu recuperar en el web de televisió a la carta de TVE.

JOSEP Mª CASTELLET

Avui ha mort Josep Mª Castellet . Una pèrdua important malgrat que podia esperar-se tant per la seva edat , 87 anys , com per el seu estat de salut. De la importància del seu paper i la seva vàlua en van plens tots els mitjans informatius i no seré jo qui pugui aportar alguna cosa més que la meva petita anècdota personal.

Veia sovint a Josep Mª Castellet allà a mig matí, carrer Provença enllà camí del Passeig de Gràcia. Caminava recolzat en el bastó, amb aquell caminar mig encorbat i guerxo que no feia desmerèixer ni un gram la seva prestància que li donava el seu físic alt i llargarut , al que acompanyava una mena d’elegància natural que li donava un clar atractiu.

A més Josep Mª Castellet era client del lloc on treballo. Un dia , fa tres o quatre anys , vàrem coincidir a la porta de la feina i cedint-li l’entrada li vaig dir “Bon dia , Sr Castellet”. Em va respondre mig sorprès: “Ens coneixem?”. Em va sortir contestar-li: “M’agrada molt llegir i si a un li agrada llegir l’ha de conèixer forçosament”. Es va marcar un somriure i em va dir :”Gràcies per l’elogi”. 

D’ençà aquell dia cada vegada que coincidíem al carrer , el meu “Bon dia Sr. Castellet” era respòs indefectiblement amb un bon dia i un moviment de cap. Feia dies que no el veia i ara ja sé que no es repetirà la salutació.

I si la mort d’una persona important és sempre lamentable, el fer magistral de Castellet en l’eterna disputa dels conceptes de cultura catalana i literatura catalana , en l’eterna contradicció de l’ús del català i castellà , hauria estat far clarivident en el futur més proper.

Però ja no serà així. Sortosament , com sempre es diu, i diem , en el cas dels creadors la seva obra roman entre nosaltres i en aquest cas caldrà prestar-li de nou tota l’atenció i tot l’anàlisi.

ESPAI D’ART

Acabades les festes nadalenques comença a ser hora de tornar a la quotidianitat. Han estat un parell de setmanes intentant desconnectar del ritme habitual, que falta feia dons el cert és que el darrer trimestre havia estat molt dur en el que pertoca  a l’apartat professional que em dona de menjar. Era obligat un reset absolut i així ho hem fet, però comença a ser hora de retornar a l’habitud i res millor que fer-ho avui amb el darrer Espai d’art , emès ahir mateix a m1tv , que ha significat el retorn a l’activitat.

Un programa que compta amb les atinades paraules de dues de les artistes més interessants de la nova fornada de l’art mataroní. Dos autores que no es poden considerar joves promeses i sí artistes en un clar camí de maduració. Son elles Núria Calsapeu i Laia Arnal, dos noms que cal tenir en compte i per les que val prestar atenció a aquest nou capítol d’Espai d’Art.