dijous, de desembre 31, 2020

FUNDACIÓ ILURO. "DE CURIOSITATS I MERAVELLES" . DESCARREGADA DE BROCANTER

Per valorar una exposició cal anar més enllà del valor intrínsec del presentat i examinar en un context general si per ex. s’assoleixen les expectatives creades al voltant de la mateixa, si és digne del lloc on es realitza, si el muntatge és el més apropiat o no , si els nivells de relació amb l’espectador  estan ben estructurats i molt especialment si en establir l’acurada comunicació amb el visitant un té en certa manera la certesa d’haver aconseguit objectius. O sí...

Totes aquestes preguntes i les que vulgueu afegir tenen una resposta negativa si les realitzem al voltant de la nefasta exposició que la Fundació Iluro ha muntat a la planta baixa de l’Ateneu per felicitar-nos les festes. Sens dubte la pitjor exposició que ha ocupat aquest espai en molts anys.

I en realitat la idea és bona, recuperar l’ideari de les cambres de les meravelles o els gabinets de curiositats. Però el que passa o és que la tria realitzada pels responsables ha estat totalment inapropiada o és, - i crec que aquí rau la veritat-, que els fons de l’entitat tenen tan poca vàlua que els disposis com disposis el resultat es semblant a un  descarregada de brocanters i no pas de gaire nivell.

La Fundació Iluro és hereva de la Caixa Laietana, una entitat que va tenir unes mires culturals molt limitades .Amb un Premi Iluro de poca dotació i amb unes sales d’exposició que calia valorar per la funció que realitzaven, però no per el nivell de l’exposat,  ja n’hi havia prou. No va saber o no va voler fer , com altres caixes d’estalvis de nivell parell, un centre cultural ni aconseguir una col·lecció artística mitjanament important.

Els fons artístic de l’entitat està format bàsicament per les obres que de manera obligada havien de donar els artistes que hi exposaven i amb quatre peces de valor que van arribar a l’entitat com a pagament de temes bancaris o crediticis. Un nivell que ha quedat ben evident en els moments en que s’ha fet exposició pública de les mateixes.

La Fundació Iluro sembla, no sols haver heretat l’escàs patrimoni de l’entitat mare, ans també el seu esperit mesquí i el d’un cert menysteniment pel cultural. Més preocupada per salvar clubs recreatius  que per fer la complerta restauració de la Casa Coll Regàs dedicada més a actes complementaris ( scape room, tastets i maridatges diversos) que no pas a lluir l’esplendor de la seva arquitectura. Mantenint un premi Iluro amb una dotació mísera ( no dona ni per les fotocòpies que es precisen, deia no fa pas molt un nostrat historiador local) i amb l’abandó de les sales d’exposició convertides  en espai de lloguer sense línia ni control de qualitat. I sense cap mena de desig de realitzar produccions pròpies fora de les que siguin de portes endins.

“De curiositats i meravelles” és l’exposició d’un quiero y no puedo , es l’exposició de les aparences i els organitzadors ho saben com queda palès amb dues renuncies. La primera és la renúncia a l’actiu més important que té la sala de la planta baixa de l’Ateneu ( en altre temps dita espai zero) que no és altre que el gran aparador a la Riera, esquer per atrapar visitants i ara condemnada a no formar part del projecte expositiu.

L’altre és la renúncia a una important superfície expositiva , com indicant que poc més hi havia a exposar. I això malgrat l’autolloança en els plafons d’entrada de la quantitat i qualitat del objectes que atresora l’entitat.

Això sí, s’aposta per la modernitat amb codis QR, sense comptar que la gent a qui pugui atreure la mostra no està en aquesta ona i sense entendre tampoc que el QR ha de ser el complementari per a la persona més interessada però que és imprescindible una informació bàsica que ha d’estar a l’abast de tothom , fet que aquí no existeix ni per casualitat. Així és molt fàcil no entendre el recorregut establert en els apartats de viatges i exotisme, el món natural, la còpia o el fake i Mataró.

Però és que a més fora de la curiositat d’alguns objectes , l’atenció sols es motiva en unes poques peces,( màscares, fotografies antigues, algun que altre llibre) i para de comptar. En el que pertoca a la selecció d’obres d’art presentades, aquesta és d’una pobresa espectacular, rematada per una deficient il·luminació o amb algun atemptat a la integritat de l’obra com en el cas de la brillant peça de Nefer, escapçada en la seva línia visual per un animal dissecat que com d’altres que trenquen les lectures de les obres de Novellas.

Amb dir que la més interessant obra artística de l’exposició és una agosarada visió de la Pça Sta Anna realitzada per Antoni Boix, ja està dit tot.. Treballs com els de Lluís Roura, o el tramvies de Martínez, i ja no parlem dels esmalts més que fakes, presentats amb desig d’engany com les tipogràfiques reproduccions picassianes , confegeixen una exposició indigne de l’entitat , l’espai i mancada de tot respecte per a l’espectador. Una exposició que no és cambra de meravelles ni gabinet de curiositat i sí en canvi esdevé la botiga dels horrors.

Exposició trista i lamentable que sembla desitjar establir paral·lelisme amb aquest any lamentable en tots els sentits, que ha estat 2020, indigne de ser organitzada per una entitat que té entre els seus objectius la difusió cultural. I un està per pensar que l’exposició va ser gestada entre punt i punt d’una partida de paddel en el complex recreatiu ,perquè si pensem que es va  fer sota una reflexió i un treball previ, la cosa seria però que molt pitjor.

 

 

PS.- Crítica dolenta per acabar un any dolent. Esperem i desitgem que el 2021 sigui molt, però que molt millor i no haguem de fer comentaris d’exposicions tan lamentables com aquesta


dimarts, de desembre 15, 2020

TERESA OLLER.- BIAI_X. HORROR VACUI EN UN TOTUM REVOLUTUM

 


Teresa Oller ocupa, i mai tan ben dit , tot l’espai de la sala del Casal Aliança amb “Biai_x” , títol del que  pretén ser una exposició de la seva obra. I diem pretén ja que l’acúmul desmesurat d’obres presentades  de forma ben llunyana al que es considera una exposició ( acte d’exposar públicament per a ser vista per un gran nombre de persones amb deteniment), és a dir presentar obres per a ser examinades i gaudides en les millors condicions.



Però potser ens equivoquem i la intenció de l’autora, que ja en el cartell anunciador ens presenta algunes definicions del títol com “mesura de la descompensació d’un conjunt d’errors” o “forma o posició d’allò que es desvia d’una recta de referència” , és justament aquest,  fer un totum revolutum que combinat amb un horror vacui ens obligui a una lectura diferent de l’habitual de les exposicions, no amb la tradicional passejada per deturar-nos més detingudament davant l’obra que ens crida l’atenció per a un anàlisi i gaudi més profund i si en canvi el cercar en  el desgavell posicional de les obres aquella que més ens crida i em sedueix.



Sigui com sigui l’exposició tal i com està presentada és un desastre total ja que no sols impedeix la correcta contemplació ans el que és pitjor, establir la més adient de les comunicacions sensitives entre obra i espectador i per tant converteix en inexistent el propòsit que té qualsevol exposició.



I el cert és que és una gran llàstima que això succeeixi ja que Teresa Oller és una bona artista amb un historial en l’art del gravat prou potent, amb la suficient tècnica com per assolir bons resultats, com ho ha demostrat amb les ben seductores obres que  hem pogut observar en les diverses col·lectives en que ha pres part, tant en l’entorn del Sant Lluc, com amb el col·lectiu Tarlatana , com molt especialment amb la peça de bones dimensions que presentara en la recent col·lectiva del Sant Lluc d’enguany. El seu gravat establert en un ritme gestual potent, amb una tècnica prou acurada i amb un apunt cromàtic generalment escaient, mereix l’atenció que la pròpia autora li nega amb el disbauxat muntatge d’aquesta exposició




Jo li aconselleria que ara , amb ben pocs dies d’exposició a les esquenes, aprofités els dies de tancament de la sala, per refer total muntatge, triar les peces més interesants , -que son unes quantes-, i retornar al taller més de la meitat del presentat. Llavors si que podríem gaudir del bon treball d’una autora amb creacions prou vàlides, com es visibilitza en les imatges d’aquest post, que per el seu desig de presentar quantes més obres millors, ha acabat perdent l’oportunitat de mostrar amb elegància i dignitat el seu bon fer a artistes, amics i coneguts.




Crec que podria estar a temps per rectificar, però si no ho vol fer, que tingui ben apresa aquesta lliçó per a la propera exposició. Generalment en una exposició poc és molt, i sempre, moltíssim és la millor manera per convertir en un no res qualsevol mostra artística.

dilluns, de desembre 14, 2020

EXPOSICIÓ COL·LECTIVA 15 X15.




Ho repeteixo any rere any i enguany ho faig de nou: Hi ha dues exposicions de les que organitza l’Associació Sant Lluc que son d’obligada visita si de veritat voleu conèixer la veritat dels artistes mataronins , i aquestes on la de Punts de Llibre i la del “15 x 15” en relació a les mides estrictes que ha de tenir la peça presentada.





És així ja que l’atípic de les dues exposicions, per les exigències funcionals d’una i el petit de la mida de l’altre , no permet a l’autor aprofitar qualssevol dels seus treballs habituals i sí en canvi exigeix un plantejament global d’una obra realitzada ex professo per l’ocasió. Cal triar temàtica, estil, tècnica i fins i tot modus operandi per aconseguir una obra que alhora d’una bona realització tècnica presenti un alta capacitat comunicativa, i tot això en aquests mínims 15 x 15 cms exigits per la convocatòria.



I a fe que els artistes s’esmercen per aconseguir-ho com queda evident en cada convocatòria en la que el recull global i la individualització dels treballs així ho demostren.


En l’edició d’aquets 2020 hi prenen part 76 artistes que superen abastament la prova, amb un bon grapat que ho fan amb tota excel·lència, el que fa d’aquesta edició la més brillant de les realitzades. En ells tots hi trobarem la peça que més s’adiu als nostres gustos i expectatives però jo aconsellaria que al costat del plaer contemplatiu, l’espectador hi afegeixi l’aspecte crític i presti atenció en cada cas a l’evolució i/o innovació dels autors participants, amb la certesa que trobarà nombroses i positives sorpreses que demostren el bon nivell dels autors mataronins, en una exposició de molt recomanable visita.


diumenge, de desembre 13, 2020

V CONCURS DE PINTURA I ESCULTURA DE LLAVANERES


Els darrers dies de Novembre i aprofitant l’avinentesa de la Festa major de la població, es va fallar el V Concurs de Pintura i Escultura organitzat per el Museu Arxiu de Llavaneres. Un concurs que ja ha arrelat intensament en el món artístic no tan sols comarcal, ans estenent-se molt més enllà, a bon segur per l’acurada organització del mateix, i per que no dir-ho per la mirada cap a l’art actual que s’ha produït tant en el que pertoca als premiats com als seleccionats, en totes les edicions anteriors.

Enguany el nombre de participants ha estat de 77, una mica inferior a l’anterior edició, segurament degut a les dificultats de presentar les obres a concurs, per el tancament perimetral de les poblacions , el que impedia els caps de setmana  acostar-se al Museu a dipositar les obres, tal i com havia succeït majoritàriament en les anteriors edicions.

El jurat va estar format en aquesta ocasió per Agit Baqué, directora de l'espai cultural La Destil·leria de Mataró, Ainhoa González, llicenciada en Història de l'Art i museòloga, i Núria Poch, directora del Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró–Col·lecció Bassat, els quals van apostar per una selecció de finalistes més reduïda que en anteriors edicions, conformada per 19 obres, de les que 5 eren escultures  i 3 gravats

Els artistes seleccionats han estat Máximo Almeida , Miquel Arnau , Pere Bàguena /Mireia Oliva, Anna Ballester , Manel Campaña , Marta Casas, Anna de Jaime, Lluís Gómez, Michèle Le Pape, Cecília Morales; Joan Pascuti, Abel Pruñonosa, Xavier Puente, Lluís Puiggròs, Joan Rossell, Narcís Sala, Olga Serral, Rosa Solano Jordi Torrent, i d’entre ells els guanyadors van ser:

Primer Premi per “Couturieres- bleu”, tècnica mixta sobre tela de Rosa Solano.




És aquesta una obra de la sèrie que l’artista manresana ha dedicat a homenatjar el món tèxtil i molt en especial a les costureres. Obra molt semblant plàsticament i amb idèntic missatge que l’obra amb la que va guanyar l’any passat el Concurs d’artistes manresans. Obra amb més intensitat conceptual que no plàstica, però evidentment d’alt nivell.

 Segon premi  per l’obra sense títol i tècnica mixta de Miquel Arnau



 Miquel Arnau és un d’aquests grans artistes malauradament poc coneguts. Dedicat professionalment a la restauració, amb reconegut prestigi en aquest món, ara sembla que posa més accent en la seva pintura que mai ha deixat del tot de costat. Aquest paisatge , a bon segur, realitzat per la zona de Sant Jaume de Traià d’Argentona, és una excel·lent demostració del paisatge modern i actual, amb intencionalitat de traç i amb agosarada cromàtica. Una magnífica peça.

El tercer premi és per el treball realitzat a quatre mans per Pere Bàguena ( fusta) I Mireia Oliva (ferro) , de títol ”L’origen”.

 


És aquest un magnífic treball en el que es conjuguen a al perfecció l’habilitat en el treball de la fusta de Pere Bàguena , espectacular en les seves creacions , amb l’afegitó metàl·lic que aporta Mireia Oliva que dona un aire modern i actual a una peça visualment molt atractiva i conceptual i tècnicament molt ben treballada.

Un palmarès d’alt nivell que manté la línia de les anteriors edicions i que ha de ser el preludi d’una nova edició en un ambient de vida normalitzada que faci d’aquest magnífic concurs un element important en el context de l’art català.

Però en espera d’aquest retorn a la normalitat i aprofitant ara l’eixamplament perimetral als àmbits de la comarca, és fàcil recomanar la detinguda visita per l’alt nivell de l’obra seleccionada i com passa en tot concurs, raonar, aprovar o discrepar del veredicte del mateix.

Felicitats a guanyadors, seleccionats i especialment a la gent del Museu de Llavaneres per la seva ingent tasca de promoció de l’art.


dilluns, de desembre 07, 2020

ENTRE AMICS. RICARD JORDÀ, TETEJI I MARC PRAT

 



Per acabar aquest malaurat 2020 , l’espai capgròs presenta una molt interessant exposició que aplega a tres artistes prou coneguts en el nostre entorn com son RICARD JORDA, ANDREU TETEJI I MARC PRAT, que pertanyen a dues generacions diferents, sense que entre ells no hi hagi hagut relació de mestratge però sí d’amistat que ha teixit un fil invisible que en certa manera relaciona les seves obres tot i ser absolutament diferents les d’uns de les dels altres. Obres que  sense complementar-se del tot no es fan mal  i son capaces de gestar un ambient especialment reflexiu en el peculiar espai que les acull.



RICARD JORDÀ està en un moment d’alta creativitat. L’art per a ell és l’eina que el rejoveneix i l’activa i en certa manera el fa seguir intensament viu. Si a la Destil·leria ens sorprenia amb el maridatge amb les joies de Txè Aymat, ara aquí més aviat sembla que la seva presència sigui per apadrinar aquest dos “fills” artístics que durant tota la seva vida han mamat del seu art a través de la seva permanent presència en l’art mataroní.



Jordà presenta tres obres que en certa manera responen als tres camins que actualment conrea. Magnífica la que presideix l’aparador i espectacular el seu “ocellot” paradigma dels seus habitual col·lages.



ANDREU TETEJI segueix amb els seus dubtes en la recerca de la seva veritat. De moment si que ha trobat que el collage és el modus operandi que més s’adiu a les seves intencions. Però el seu fer és pel general massa complex, les obres queden massa denses i pesades en la intencionalitat i cal refrescar-les i molt especialment crear el misteri que faci que l’espectador s’interrogui i reflexioni a l’entorn e les mateixes. Un misteri i una reflexió que sí aconseguia en aquells collages “alcoians” que ens oferia fa unes temporades.



Teteji té idees i té grapa comunicativa, ara sols li cal treballar en camins de simplificació i misteri.



MARC PRAT està en el punt més àlgid de la seva trajectòria artística. La seva pintura és una pintura absolutament humanística ja que en totes i cadascuna de les seves obres , sigui quin sigui l’element protagonista , en realitat ens està parlant de l’home i la seva problemàtica interior.

Després de parlar de l’espiritualitat en les series de caire oriental i els seus magnífics claustres i àbsides monacals, o de parlar del cos amb els seus exercicis de peus, ara ens corprèn amb aquest seguit de magnífics i espectaculars retrats interioritzats, evolució de les dues “màscares” que presenta en l’exposició d’artistes mataronins a Nova York, a l’Institut Cervantes i que tan grata acollida van tenir en l’epicentre de l’art mundial. 



Avui, Prat avança més enllà de l’aparença a la que distorsiona de manera intencionadament eficaç, aconseguint uns rostres impactants que alhora que ens neguiteijen ens sedueixen per el misteri i per la gran càrrega de profunditat artística que atresoren.

Son aquestes cares un compendi entre Bacon i Freud per la rotunditat de la interioritat humana que desprenen, llunyanes a l’aparença i centrades en la interiorització de l’home, de tal manera que tots nosaltres podem trobar aquell rostre que ens és tant afí que sembla el nostre reflex en el mirall interior al que poques vegades fem ullada.



Encapçalades per el conjunt de nou retrats i seguint per totes les peces presentades, Marc Prat ens dona lliçó magistral alhora que ens demostra els eu nivell i vàlua.

Exposició de recomanable visita.

 

“Entre amics”. RICARD JORDÀ, ANDREU TETEJI I MARC PRAT

Espai Capgròs

Del 26 de Novembre de 2020 al 7 de gener de 2021

dijous, de desembre 03, 2020

MAR DE SILENCI. CERÀMIQUES I PINTURES DE MADOLA

 



Quan un començava en això de la crítica d’art, i d’això aviat en farà 50 anys, va llegir en una revista especialitzada un gran reportatge en el que el gran crític Camón Aznar dialogava amb diversos artistes del grup de Cuenca. Discutien de com el públic podia copsar la qualitat en una obra abstracta , ja que en la figurativa si tenia les suficients pistes per esbrinar-ho.


Després de diverses disquisicions varen coincidir en que l’element imprescindible per considerar la qualitat d’una obra era l’emoció que la mateixa produïa a l’espectador. Una vegada s’acomplia a quest punt, era el moment de l’anàlisi tècnic i conceptual del treball per arrodonir el concepte del nivell qualitatiu de l’obra d’art. Però que sense emoció la qualitat quedava del tot descartada.




Recordava el fet, just ahir quan finalment vaig poder acudir al Museu Monjo de Vilassar de Mar a visitar l’exposició de Mª. Àngels Domingo Laplana,”MADOLA” la ceramista barcelonina establerta de fa temps a Premià de Dalt. I ho feia per que una intensa emoció es va apropiar de mi, des de la contemplació general de la mostra tot just entrar i aquesta emoció anava in crescendo en el gaudi del descobriment de cada conjunt ceràmic / pictòric desenvolupat en els diferents queixals que conformen l’espai expositiu del Monjo, i en l’apoteosi final de la zona més generosa del final de la sala.




Fa molt de temps que coneixo el treball de Madola i sempre m’ha subjugat profundament. Sempre li he dit, encara que ella hi està en desacord, que Madola no és una ceramista i si en canvi és una escultora que empra la ceràmica com a material . Així com un escultor de marbre no és un marbrista, ni un de fusta  un ebenista, Madola no és ceramista, és una escultora que empra com a material la ceràmica.



La rugositat, l’empremta tàctil, la potència desfermada , la plasticitat que depassa les magnituds físiques del treball la converteixen en una creadora de volums que ha trobat en el fang i els material ceràmics els estris més adients per aconseguir trametre les seves sensacions i emocions , fent-les arribar amb tota intensitat a l’espectador.


Els seus plantejament estètics podrien dirigir-la cap a un cert “feisme” plàstic per l’atreviment de les seves composicions, i la duresa que emana de les mateixes, però la seva saviesa tècnica i conceptual les converteix just en el contrari , en uns treballs enormement atractius i seductors, plens d’ànima i de bellesa.




A més en aquesta ocasió Madola, completa l’exposició amb un seguit de pintures que no serveixen tan sols per complementar la lectura dels seus volums, que també, però que adquireixen vida i dignitat pròpia , amb una potent força expressiva i visual que arrodoneixen el concepte d’aquest mar de silencis que tant alt pregona l’autora.



Mar de silencis però és encara més ja que ens quedaríem curts si tan sols ens quedem amb l’esteticisme i la força plàstica dels treballs presentats. L’exposició vol ser, i a fe que ho aconsegueix , un crit potent i valent, al voltant d’aquets mar tan proper i tan nostre, i que actualment és protagonista d’una de les grans tragèdies de la nostra cultura i civilització (?) , davant la qual tos estem massa immòbils i callats.

Serveixi tot el dit en aquest post per convidar-vos a la seva visita. Una visita absolutament obligada per a tot aquell que tingui a l’art com un dels punts de mira de la seva vida. Emocionant en el continent i en el contingut, i espectacular en la tècnica. Una exposició a guardar en la memòria durant molt de temps.

Felicitats Madola i també al Museu Monjo que amb el nivell de les seves exposicions, està en el camí de retornar al temps gloriosos de finals del segle passat.