DE l’ ÒXID A LA FORMA. CECILIA MORALES

 

Les sales del Museu del Càntir han estat en les darrers temporades proclius al gravat, amb exposicions diverses i de qualitat. Ara , en iniciar la nova temporada, rebla el clau amb la peculiar exposició de Cecilia Morales que sota el didàctic títol de “ De l’òxid a la forma” ens mostra el seu peculiar i personalíssim diàleg que estableix amb la tècnica i els materials.

Mentre que per els gravadors l’estampa final és l’objectiu primordial i quasi únic i per tant consideren a la planxa element necessari i imprescindible per aconseguir-ho. D’aquí que la cuiden, la mimen i la treballen  amb una única finalitat, la d’aconseguir una estampa perfecte al respecte de les seves intencions.

Però per a Cecilia Morales no es així. Per a ella l’estampa final és l’accessori, no preocupant-li massa el resultat final, i fins i tot si acabarà existint  o no. Per a l’autora la protagonista absoluta de la seva obra és la planxa, a la que s’enfronta  de manera visceral i quasi violenta,  lluitant de manera aferrissada per extreure d’ella infinitat de formes, colors i matisos, convertint-la en eix i alhora finalitat del seu treball artístic.

Com ella mateix explicita en el díptic de presentació. “No hi ha volta enrere, la matriu inicial em dicta el camí .Les formes, els òxids, els àcids que hi incideixen i alteren creant un tot indivisible. Per a mi aquest procés és l’obra en si mateixa, plasmar-ho en un paper és nomes la seva conseqüència, un intent d’atrapar el que és efímer: D’aturar el temps.”

I justament això és el que intenta i aconsegueix la major part de les vegades , que la planxa traspuï les seves interioritats i que aquestes  s’adaptin a l’esta emocional de l’autora. Així les planxes esdevenen suport, protagonistes i fins i tot treballs escultòrics en un conjunt expositiu vibrant i emocionadament motivador del que us aconsellem la seva visita.

 

De l’òxid a la forma.- Cecilia Morales

Museu del Càntir d’Argentona.

Del 23 de setembre al 8 de novembre de 2022

 

 

“BLAU”. Tarannàs. La DESTIL·LERIA

 

La Destil·leria estrena nova temporada i com ens te acostumats ho fa amb la col·lectiva Tarannàs, aquesta mostra col·lectiva que sota el comissariat d’Alberto Romero Gil, aplega un grapat de coneguts i amics de la casa que dialoguen al voltant d’una temàtica comú en aquest cas el color “blau” com en anys anteriors havia estat la realitat, el paper, el jardí o l’obra gràfica.

Obra de Marc Prat

Laia Arnau · Mònica Castanys · Pol Codina · Narcís Costa · Alexandra Floro · Pere Fradera · Ana García Pérez · Ico - Xavier Rosales · Catherine Lorton · Perecoll · Marc Prat · Alberto Romero Gil · Pía Sommer · Pol Uñó G. · Cristina Villa Peral son els artistes seleccionats per l’ocasió  i en la seva quasi totalitat s’esmercen en oferir peces “fresques” que no tan sols reflecteixin el seu tarannà creatiu, - i valgui el joc de paraules amb el títol de la col·lectiva-, ans també el seu estat actual de creació.

Obra de Pia Sommer

Evidentment el concepte “blau” és  tan genèric que fàcilment s’adapta a tota mena d’estilística, temàtica o concepte plàstic que puguin tenir els creadors el que facilita el joc  i ens permet visionar treballs que semblen no haurien d’encaixar en la realitat creativa dels autors com per exemple el brau blavós que presenta Marc Prat i que sorprèn per la seva originalitat però que alhora encalça a la perfecció amb l’artista i tota la sèrie de braus que esta realitzant.

Obras de A. Romero Gil i Ana Garcia

Les obres de Perecoll o Lorton també sorprenen per una tonalitat no habitual i juntament a les de Laia Arnau, Cristina Villa , Mònica Castanys, Pia Sommer i Pere Fradera son del més destacable d’una exposició que es veu amb molt de gust i que serveix d’agradable preàmbul a una temporada que desitgem sigui del tot brillant,

Obra de M. Castanys

 

Tarannas. “Blau”

La destil·leria

De 17 de setembre al 18 d’Octubre de 2022

 

EL RETORN A LA TRISTA REALITAT. SANT LLUC 2022

 

Joan Hortos

L’any passat i en motiu de celebrar-se el 75 aniversari de la col·lectiva , la comissió organitzadora de la mateixa va pregar insistentment als artistes mataronins més importants i reconeguts, que habitualment  no acudien a la trobada , la seva col·laboració participativa per donar llustre a l’efemèride.

La resposta dels mateixos va ser unànimement positiva i així es va gestar una exposició excepcional, en la que s’aconseguí l’equilibri entre art qualitatiu i el popular que era i segueix essent, crec jo, l’eix del concepte de la col·lectiva. Un eix que ha virat massa vegades cap el populisme deixant en segon terme la qualitat.

obres de Monica Vilert i Alexandra Chaves

Va ser una col·lectiva important ja que mostrava perfectament al visitant el nivell qualitatiu de la plàstica local conformant-se una exposició perfectament exportable per a la resta de contrades de Catalunya, i que assoli un rotund èxit.

Un mantenia la il·lusió , que no l’esperança, de que els artistes locals top haurien copsat la lliçó  i havien entès que la participació en la Sant Lluc , i més en l’entorn i conseqüentment en el nivell col·lectiu que s’assolia , formava part d’una obligació  moral com a ciutadans que volen el millor per la ciutat en la que viuen. Però ha quedat ben clar que no. Que l’ego artístic domina pel damunt de tot i consideren que anar al Sant Lluc implica una davallada tal de la seva autoestima creativa que els fa repudiar  la seva participació.

T. Safont -Tria

Així el Sant Lluc 2022 és un retorn al passat amb una mostra de nivell fluix, amb poca “chicha” de qualitat i molta morralla que no hauria d’estar penjada de cap de les maneres, si atenem a que es tracta d’una col·lectiva d’artistes que honoren al seu patró  i evidentment és impossible aplicar el qualificatiu d’artista als autors d’una massa nombrosa quantitat d’obres.

Sussi Vilaseca

Sortosament  l’aprovat s’aconsegueix ja que els artistes que si mereixen l’apel·latiu, han aportat a la col·lectiva obres de nivell i qualitat el que salva el global , però en un conjunt en el que per primera vegada en molts anys no existeix cap sorpresa. No hi ha cap nom desconegut que aparegui amb un detall que cridi l’atenció i generi l’espurna de la novetat i ben pocs son els autors que trenquen la seva zona de confort amb aventures que puguin albirar un  petit gir en la seva trajectòria creativa.

G. Badosa

Sense aquestes espurnes i davant l’absència de nous i joves creadors, la sant Lluc d’enguany lamentablement esdevé una mostra freda, avorrida i rutinària  de la que cal destacar per damunt de tot l’homenatge a Joan Hortos, present mitjançant un variat mostrari que per se mereix la visita a la sala.

L’art viu, agosarat, valent, crític i espiritual d’en Joan generant un misteri permanent hauria de ser exemple per els adotzenats creadors presents a l col·lectiva.

Toni Marti

Miquel Ortega

L’altre apunt a destacar varen ser les paraules de Xesco Gomar, regidor de Cultura, en relació a que esta engegant  una remodelació dels espais expositius i de la relació de Cultura amb l’art mataroní. Ja sabem que les paraules massa vegades se les endú  el vent, i com exemple estan totes les declaracions d’intencions que Bote ha anat desgranant en les inauguracions dels darrers anys. Li vaig preguntar al regidor si de veritat creia en el que havia dit. I em va assegurar que aquesta vegada anava de veritat. Tingui per segur que li retoparem contundentment quan passi el que tots pensem, que seran foc d’encenalls.

Olga Serral

Resumint , un Sant Lluc d'enguany és un deja vu que esdevé patata calenta per a la nova junta de l’Associació que ha de decidir el seu futur. Per a mi està clar: Renovar-se o morir. Aposto per la primera opció . i ho dic amb el dret que em dona  el fet de que si considerem la critica com a part  de la col·lectiva, en soc el participant més veterà amb 48 presencies.

 

Col·lectiva Sant Lluc 2022

Ateneu Fundació Iluro

Del 15 de Setembre al 30 d’Octubre de 2022

 

 

 

 

ONZE TELES I QUARANTA-CINC PAPERS. Glòria Badosa.

 

La sala del Col·legi d’Aparelladors no vol ser menys que les seves companyes i comença esclatant la temporada tot presentant la magnifica  ,exposició que ens ofereix Glòria Badosa sota l’explícit títol de "11 Teles i 45 papers".

En visitar l’exposició vaig coincidir amb un reconegut artista local que em comentava que per a ell , Glòria Badosa era l’artista de l’entorn que més havia evolucionat en els darrers anys. I he de dir que coincideixo en l’opinió .

Coneixo a Badosa des de sempre per raons de veïnatge i conseqüentment he pogut seguir la totalitat de la seva trajectòria. Durant anys va practicar una figuració dolça i poètica en la línia que llavors es definia com quelcom tan incorrecta actualment, com “pintura femenina”.

Fa una quinzena d’anys va aparèixer com de trascantó una desfiguració que va anar guanyant terreny  en el seu idioma plàstic fina assolir una posició de predomini. Va ser allà  el juny de 2011 , a la sala del casal Aliança , al costat de la seva convilatana i amiga Pepi Roig, en l’exposició “Ara x Ara” que Badosa va fer el definitiu salt al buit a l’abstracció. Deiem per un llavors :” Aposta per una abstracció espaial, volumètrica i cromàtica. Sap bé el que es fa i el que és més important , sap molt bé el que esta cercant , i el cert és que ho troba.

Badosa es mou amb habilitat i dignitat en aquesta vessant de l’abstracció  de clar aire poètic i decoratiu. No busca cap estridència , ans el contrari, encara que a vegades aposti per cromatismes accentuats i intensos , però en ella està l’esperit de l’equilibri , el que intenta donar a les seves obres , més proclius a ser chill-out que no pas una aproximació a postures més agressives pictòrica i cromàticament”.

Des d’aquell moment i fins ara, Badosa ha anat fent passes endavant en totes i cadascuna de les exposicions que ha realitzat. Si dèiem que sabia el que estava buscant, el cert és que la recerca ha tingut èxit i aquella abstracció poètica i de chill out que parlàvem ha passat a una abstracció contundent, estètica però sense por , amb atreviments cromàtics i principalment constructius que gesten  unes obres seductores i plenes de potencia.

Si a vegades havíem parlat d’un cert “staelisme” de les seves obres , la seva aposta actual per uns treballs més plans i monocromàtics generen un llenguatge equilibradament contundent que s’agraeix i l’enalteix   en la qualitat, com ha quedat palès en la darrera Biennal Torres García   o en l’actual Sant Lluc.

detall ddel collage

A més en aquesta ocasió ha agafat perfectament el toro per les banyes i davant la sempre complicada catifa vermella d’Aparelladors, Badosa s’hi enfronta  amb obres del mateix color aconseguint revertir la potència que irradia la mateixa , fent que sigui com un reflex que accentua la valentia dels treballs presentats.

Uns treballs en forma i manera d’onze teles amb el roig i el negre com a grans protagonistes a voltes acompanyades d’unes zones lumíniques que acaben  generant espais e sortida i fuga en la uniformitat de la tela. Uns colors en diàleg permanent  que exerceixen una gens subtil seducció front l’espectador.

Teles que van acompanyades d’un impressionat mural de 45 obres a paper, que segueixen la mateixa estructura i que confegeixen un gegantí col·lage que no sols domina i marca senti a la sala, ans també que mostra el nivell creatiu d’una autora que va començar amb humilitat en l’abstracció i que ara mostra el domini de materials i llenguatge i que ens fa esperar el futur en el convenciment de  que el millor està per venir.

 Molt interesant exposició de recomanable visita.

 

Onze tels i quaranta-cinc papers. Glòria Badosa

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 9 de setembre al 2 d’Octubre de 2022

 

ENERGIA ABSTRACTA.- RETROSPECTIVA. JOSEP SERRA

 

El Museu Monjo inaugura també amb força la temporada presentant sota el títol de Energia Abstracta  (1982-2022) el primer capítol de l’exposició retrospectiva del treball de Josep Serra . Una mostra que tindrà  continuïtat amb les que celebrarà a La Destil·leria a Mataró del   22 d’octubre al 22 de novembre i al Museu del Càntir d’Argentona de l,11 de novembre al 8 de gener.

Davant d’aquests tres capítols en que l’autor ha desenvolupat el seu projecte, un ha dubtat  d’esperar a la finalització del mateix per fer publiques les seves opinions, però sabedor de la unicitat de cada exposició he cregut convenient donar opinió individualitzada de cadascuna d’elles .I a bon segur ho faig així motivat per la qualitat i potència  d’aquest primer capítol al Monjo que mereix oportú comentari i recomanació de visita.

El cert és que Serra ha estructurat una potent visió del seu treball, distribuint de manera ben acurada la seva obra en els  diversos “calaixos” en que s’estructura l’espai expositiu del Monjo, fent realitat la frase de Mark Rohko quan deia  “no soc un artista abstracte, tan sols m’interessa expressar emocions humanes.   

I justament això és el que practica l’autor amb la seva pintura totalment entroncada amb l’expressionisme abstracte. Mitjançant el gest, el ritme, el color i la força, genera una estructura plàstica dominantment abductiva que sedueix i motiva a l’espectador, i no sols al gaudi visual, que també , si no que ens suggereix la recerca de les emocions mes íntimes  que ens son comuns.

Una obra , pura , neta, sense mistificacions la que de nou ens ofereix Josep Serra en una exposició de recomanable vista.

Ara però cal deixar molt clar que aquesta exposició no es de cap de les maneres una retrospectiva. Recordem la definició de retrospectiva: és l’exhibició o exposició que es desenvolupa amb l’objectiu de mostrar la carrera d’un artista. La retrospectiva inclou obres de totes les èpoques del protagonista de l’exposició , generalment ordenades de manera cronològica a fi de permetre millor la lectura de la seva evolució.

En aquest cas , és cert que es presenten obres d’èpoques anteriors però per la seva situació i la manca de qualsevol element referencials resten perdudes en el context general de la mostra i ni tan sols s’insinuen  les seves èpoques gestuals o afermades en el realisme màgic, elements fonamentals per entendre la seva evolució. 

El tema podria haver estat resolt amb l’ajut del catàleg, però aquest, magnífic  en l’apartat fotogràfic, te la rèmora, en el que pertoca a la zona literària, d’un disseny molt poc atractiu que no convida a endinsar-se en l’escrit, digne quasi d’una tesi doctoral , escrit molt encertat en el que pertoca al moviment artístic però poc  lligada amb la realitat evolutiva de l’autor.

Resumint, excel·lent exposició de molt recomanable visita, sempre que tinguem en compte de que de cap de les maneres es tracta d’un retrospectiva

Josep Serra.- Energia abstracta

Museu Mono. Vilassar de Mar

Del 2 de setembre al 9 d’octubre de 2022

 

  

CASES PERDUDES EN LA MEMÒRIA.- MADOLA

 

Comença temporada també de manera intensa el Museu Arxiu de  Llavaneres presentant exposició de la reputada ceramista Madola, sens dubte una de les grans de la ceràmica del nostre país.

Tal i com vaig dir en la presentació de l’exposició que vaig tenir el plaer de realitzar, la ceràmica contemporània té un greu problema d’encaix en el món artístic actual. Mentre que altres arts igualment menystingudes en altres temps com per ex la fotografia, han sabut trobar el seu espai, la ceràmica segueix orfe d’elements que embolcallin el seu caminar.

Quasi sense col·leccionistes, sense galeries especialitzades, amb un Museu diluït en el calaix de sastre de l’Hub , la idea del públic en general  es concentra més en una mirada estètica centrada en la bellesa formal, molt en la idea de la poterie, la finesse i la delicadesa que no pas en el sentit més intern i emocional que ofereix la ceràmica contemporània  més concentrada en materials, textures i intencions que no pas en els conceptes preestablerts de la bellesa.

Les obres que presenta Madola en aquesta exposició son, com ella mateixa explicita en l’escrit de presentació del catàleg, “parets, deixants, clots, cases de terra cuita, cases de l’ànima, cases pèrdues en la memòria, producte de la meva imaginació, en un joc ambigu de realitat i ficció”,i ens mostren la seva vesant més íntima.

En aquesta ocasió Madola ha fugit de les peces de grans mides. Aquelles obres més monumentals, en les que regia un impacte intens tant en al construcció com en la textura i que regnaven per la seva contundència, com per ex les presentades a Ca l’Antiga o les que realitzà per el calendari d’una important empresa de materials ceràmics. Unes peces que impressionaven per el seu primitivisme traslladat a la modernitat.

Ara mantenint l’esperit subjacent Madola aposta més per la poètica que per la contundència i a fe que aconsegueixi uns treballs plantaments reeixits que sedueixen per la seva plenitud i provoquen de manera immediata un intens diàleg entre l’espectador i la peça.

Aquetes cases perdudes en la memòria ens produeixen una sensació personal com si en fossin nosaltres mateixos els autors ja que ens retrotrauen al nostre interior en el que habiten aquests espais íntims i personals de refugi en els que curar les nostres ferides, solventar el nsotres dubtes o reflexionar sobre el nostre propi ser. Espais de caliu i reflexió.

Si aquesta reeixida intenció , ve a més a més, en un suport potent en l’estructura general, la textura dels materials i els colors amb que es vesteixen haurem de convenir , sense cap mena de discussions, que el global genera una exposició impactant en el visual i emocionant en el sensible, digne de la capacitat creativa i artística d’aquesta ceramista indòmita que signa com a Madola.

Exposició d’obligada vista per el de magistral lliçó de ceràmica i art que conté.

Felicitats.

 

Cases perdudes en la memòria. Madola

Museu Arxiu de Llavaneres. Can Caralt

Del 2 al 25 de setembre de 2022

ANTONI LUIS .- A RATLLES

 

Con de costum l’espai capgròs  llença el coet d’avís de començament de la temporada artística i en aquesta ocasió ho fa amb el treball d’Antoni Luís, el veterà artista local que segueix en el seu caminar de reinventar-se en cada moment.

No fa pas tan que exposava a Aparelladors (Políptic) en que donava una volta de cargol al seu camí pop que havia encetat un parell de temporades abans ( Con Junts ) i ara manté tarannà creatiu amb “A ratlles” que omple de color i geometria l’espai expositiu del Capgròs.

Luís és exemple perfecte de l’artista lliure que crea, en aquets cas pinta, el que més li complau. Si durant molt temps la seva estada i relació amical amb Jordi Arenas el va portar a practicar una figuració de caire tradicional, el seu contacte amb un art més actual, tant per la seva personal curiositat artística com per la relació amb altres autors de les més diverses estilístiques, fruit del seu paper en L’Associació Sant Lluc, va anar capdirigint la seva creació per uns camins , en aparença més lúdics, en els que la quotidianitat i especialment el color agafaven un protagonisme absolut.

Ara a l’espai capgròs segueix amb fermesa el camí dels cinetisme lineal que ens mostrava en la seva darrera presència a Aparelladors i que sembla un íntim homenatge a al seva primigènia professió. Les seves obres , que no deixen de ser uns paisatges, son  analitazts de manera estratificada de manera que la conjunció de les ratlles i els colors de cadascuna d’elles escenifiquin un tot homogeni que ens transporti a la realitat.

D’entre les obres presentades cal remarcar el seu estudi de les estacions que de manera obligada retrotrau al treball de l’alicantí Eusebio Sempere  que es troben al Museu de Cuenca y que tant populars van ser en temps de la transició.

Àgil i hàbil, amb profunditat de criteris tan tècnics com cromàtics Luis ens ofereix un cant al  moviment, el ritme i el color en una exposició que es veu amb plaer i que enalteix la vitalitat creativa de qui la signa.

 

Antoni Luis. A ratlles

Espai capgròs

Del 1 de setembre al 28 de setembre de 2022