ROSA SERRA. ESCULTURES.

Can Caralt recupera el tremp de la qualitat que havia mig perdut en les darreres exposicions i ara esclata la primavera amb l’exposició d’escultures de l’olotina Rosa Serra, que presenta un bon gruix de peces  de diferents mides per mostrar a l’espectador la plenitud el seu fer.

Rosa Serra ( Vic 1944) és uns afamada artista que ha desenvolupat la seva carrera en terra olotines ,lloc al que es traslladà a l’edat de vuit anys i a on va realitzar estudis artístics en la seva escola de Belles Arts.  Des de 1976 l’escultura ha estat la seva eina de treball en la que s’ha dedicat en dualitat a la figura de petit format i al tema esportiu que ha desenvolupat en alt grau i amb ample representació seva en seus olímpiques. Havent exposat a les principals ciutats artístiques del món, ara se’ns acosta amb la seva exposició a Can Caralt de Llavaneres.

Rosa Serra omple sense embuts els espais llavanerencs amb una esplèndida exposició en la que mostra les seves qualitats més importants en una més que brillant exposició que complau a tota mena de visitants, sense deixar el negatiu per a res ni per a ningú.

Encara que olotina de creixement i desenvolupament, Serra practica un art que trenca del tot amb l’escola del seu entorn natural  confegint una figuració dominada per una arriscada aposta de la corba  com element essencial del seu fer, corbes amb les que juga per anar gestant figures nues, generalment femenines, a les que arrodoneix  de manera enormement harmònica i musical. Una figuració personal i pròpia que la defineix i identifica tant en  les obres de caire públic com les privades.

Rosa Serra ha sabut confegir-se un estil personal i propi que el fa reconeixible.  Amb la disposició volumètrica que dona a les seves obres , el simple afegitó de cara , ulls o qualsevol element popi del ser humà, estructura les seves peces que tractades curosament en l’apartat material, amb aquestes bases planes i sedoses a les que en ocasions vesteix de color, aconsegueix copsar l’atenció de l’espectador que ràpidament entra en franc diàleg amb la peça de l’artista cloent el cercle comunicatiu precís per a l’èxit  total.

Rosa Serra es basa en la realitat per realitzar els seus treballs, però alhora juga amb el punt de vista artístic per caracteritzar-ne una part que esdevé així l’eix conceptual i comunicatiu de la seva obra que agafa una plena individualitat i personalitat, malgrat que en molts moments ens puguin aparèixer noms d’altres artistes en els que es pugui haver inspirat com és el cas de Henri Moore i el seus volums estilitzats , l’artista ens mostra la seva capacitat d’adaptació i personalització d’històries d’altre autors amb qui combrega en l’essència de l’art.

Magnífica i brillant exposició en la que una gran artista i un bon museu es donen la mà per portar bon art als ciutadans de la població i de la comarca.

Felicitats.

Rosa Serra. Escultura

Can Caralt. Museu Arxiu de S.A. de Llavaneres

Del 24 de març al 23 d’abril de 2023

ESPAIS EXPOSITIUS A MATARÓ. BUKÒLICA

Obra de Maria F. Cortés

Al poc de començar el que això escriu, a exercir de crític , la ciutat de Mataró s’apropava als 20 espais expositius que mantenien una activitat contant i permanent , amb expos que per aquells moments duraven de quinze dies a un mes.

Al costat dels espais  que podríem definir com oficials, Caixa Laietana i Museu de Mataró, es trobaven galeries professionals com Tertre, l’Abast, Fuset, Anticus, Studium 48 , Tot Art  i altres espais que mantenien l’art com element complementari de la seva activitat com per ex. eren  el Banc de Bilbao , el Mercantil de Manresa o la caixa de Catalunya, o diverses associacions com el Laietania, la casa del Llimoner, la UEC, la Biga Blava, el  Foment, el Club Nàutic .

obra de Maria F. Cortés

La pèrdua d’interès  expositiu i principalment econòmic, va fer que anessin tancant les portes i amb el pas dels anys Mataró va anar minvant l’activitat artística fins assolir el petit desert expositiu en que s’havia convertit darrerament la ciutat, amb unes sales públiques , -Museu, Can Palauet, Ca l’Arenas-, amb una mínima activitat  a la que solament acompanyaven darrerament  l’espai capgròs i La destil·leria, i amb una Fundació Iluro, que realitza sols dues exposicions a l’any i ha tancat les dues sales  superiors del seu complex cultural.

Curiosament Mataró és a bon segur la ciutat del país amb més artistes, com queda ben palès al Sant Lluc on sols exposen 80 artistes, amb una gran qualitat de refusats i tenint en compte que els professionals no acudeixen pel general a la col·lectiva.

Obra de Maria F: Cortés

Això ha provocat que els artistes que no assoleixen la professionalitat tenen de cercar nous espais per poder exposar els seus treballs. Fa ben poc parlàvem de la Cúpula aquest espai  de tatuatge que ha obert un espai expositiu , i ara ens toca fer-ho de “Bukòlica” , un espai al carrer de Barcelona 51, que segons publicita, intenta apropar experiència , moda i cultura , deixant una part del seu espai per que sigui un petit espai artístic en el que els artistes plàstics puguin presentar les seves novetats . 

Ara, en la que és la segona exposició, presenten el seu fer les artistes  Maria F. Cortés i Carme López , que confegeixen una petita mostra desigual i poc demostrativa ja que les condicions físiques i tècniques de l’espai no donen per a tant, i l’espai hauria de permetre sols l’exposició d’un autor perquè, com a l’espai capgròs, pugui  expressar amb dignitat el seu fer.

Obra de Maria F. Cortés

En el vist , Maria F. Cortés segueix en una línia d’una certa gosadia que la fa oblidar de temes i continguts que podrien ser més fàcils i llençar-se per composicions cromàtiques agosarades que trenquin la rutina conceptual dels seus elements protagonistes.

Crec que Cortés està demanant a crits un espai per exposar de manera digne i seria just que l’aconseguís ja que en ell, i mitjançant una exposició plenament avaluable, sabríem , ella mateixa i els que coneixem el seu treball, la seva realitat pura i dura. La llàstima és que actualment a Mataró és molt difícil trobar aquest espai.

Obra de Carme López

En el que pertoca a Carme López, sembla haver perdut en part la seva sintonia artística. Si hi va haver algun moment en que es va esforçar aconseguint que el color i un dinamisme actiu dominessin les seves obres , com per ex. en el tema marí que aquí presenta, la seva tendència a exercitar-se al voltant de l’estètica oriental, en la que no ha acabat d’aconseguir el que ella creia i volia, i li queden unes obres que pequen de toves i sense acabar d’establir el nexe comunicatiu  al que l’art obliga.

A Bukòlica s’inicia un nou espai expositiu amb una durada de dues setmanes per a cada nova exposició que pot permetre a molts autors a desplegar el seu fer públicament.

Per la nostra part no quedarà i intentarem comentar-ho com ho acostumem a fer amb la majoria d’exposicions que hi ha  a la comarca.

TEMPUS FUGIT, JA EN FA VUIT ANYS.

 

El proper divendres 24 de març, farà ja vuit anys que s’inaugurà a la Nau Gaudí, "Tempus Fugit", que va ser la primera exposició fora de les de la Col·lecció Bassat que es realitzà en aquell màgic i mític indret. Una inauguració que segueix essent el rècord d’assistents en el que pertoca a visitants i que va ser la gran revolució expsotiva i artística de la ciutat.

En el post d'aquest Transport Públic , vaig escriure això:

Gràcies, gràcies i mil gràcies a tots aquells que vareu fer del passat dimarts  un dia important en la petita història de l'art local.

Gràcies als 26 artistes que heu gestat la festa ( 24 exposant les vostres obres, més Pere Fradera en el disseny de la mostra i Manuel Contreras que tindrà cura de la fotografia del catàleg). Vosaltres en sou els únics i veritables protagonistes i us heu lluït amb unes obres d'extrema qualitat, que demostrant la vostra vàlua heu lograt emocionar amb tota intensitat , als visitants.

I gràcies , moltes gràcies a les 426 persones que en una tarda plujosa han pensat que valia la pena acostar-se a la Nau Gaudí a veure i fruir de l'art de 24 plàstics convilatans 

I fer-ho llegint passat i present i quasi esbrinant futur. Gràcies a tots per haver pensat que l'Art dels nostres artistes era important i que mostrar-lo com s'ha fet encara més. 

Gràcies, milions de gràcies.

Avui, vuit anys més tard, seguim igual, o  millor dit, molt pitjor.

LAIA L’ARQUERA,25 ANYS D’UN SÍMBOL

 

El proper 1 de novembre farà 25 anys que la magnífica escultura "Laia l'arquera" dona la benvinguda a tots aquells que per la carretera de la costa s’apropen a Mataró, i que s’ha convertit en la figura emblemàtica de la ciutat. Segurament pensant amb això, i amb que les eleccions municipals s’acosten,  Cultura Mataró ha decidit avançar-se a la realitat i acaba d’inaugurar l’exposició “Laia l’arquera 25 anys” en la que intenta recuperar la imatge com a pròpia, i també la figura del seu autor ,Josep Mª Rovira Brull, a qui ha deixat als estimballs en aquest llarg període de temps.

“Laia l’arquera” no és tan sols l’escultura més gran de la ciutat, ans també és el seu símbol més modern i actual. Situada a la Porta Laietana, a la sortida sud de Mataró , allà on durant anys hi va dominar el complex final de l’autopista en direcció Barcelona,  va ser realitzada per l’artista Josep Mª Rovira Brull  i s’inaugurà oficialment l’1 de novembre de 1998.

Una obra, la de la Laia, que li havia estat encomanada en 1994 per el departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Mataró, per ser instal·lada a la rotonda d’accés a Mataró a frec del Pla d’en Boet. Es diu en el projecte, que l’indret, portarà el nom de Porta Laietana, i allà l’artista hi gestà el seu projecte escultòric.

Un va escriure d’ella en el diari de Mataró:

“Josep Mª Rovira Brull posa en marxa un cop més la saviesa del fabricant d’enginys i ens dona pas a un de nou, esser escollit per ser quelcom més que un simple bibelot. Ens regala amb somriure sorneguer, una jovencella esdevinguda arquera que tot foragitant els mals esperits marca els límits d’una nova ciutat, ens ensenya el camí del passat i tot fent pont entre passat i futur ens converteix en joiosos copartíceps del present més intens i engrescador.

Laia l’arquera és quelcom més que una peça d’art, tècnicament admirable, estèticament impactant, comporta un seguit de simbologies personals i col·lectives que li donen aquest quelcom més, de segur indefinible que l’està portant a uns nivells d’admiració en el camp plàstic i d’identificació en el popular que l’han convertit ja en una peça sentida i estimada per tots”.

El consistori mataroní seguint demostrant que l’art i els seus artistes els importen un rave , no posa ni tan sols el nom de l’artista en la portada de l’opuscle que dedica  únicament a citar a Laia l’Arquera, com a  títol, causa i motiu de la mostra, encara que al Museu el dediqui exclusivament a fer una petita mirada al seu autor, Josep Mª Rovira Brull.

A Can Palauet el protagonisme l’agafa l’escultura amb un seguit de fotografies i retalls de peces, ambdues d’escàs valor tan documental com identificatiu de l’obra.  Acompanyen a aquest material sense valor, un seguit d’elements gràfics que han agafat l’escultura com a símbol i que no tenen cap mena de valor documental al respecte de la mateixa, i hi afegeix dues obres de l’artista en les que figuren com protagonistes Manuel Mas i Salvador Milà, obres d’evident vàlua artística, però que estan deslligades del fet vital de l’escultura.

 Un vídeo que parla de l’obra, amb els seus protagonistes tècnics, és a bon segur l’element més valuós del conjunt global que en una valoració general és pobre i sense cap mena d’element que cridi l’atenció. Foc d’encenalls sense valor.

A Can Serra, Museu de Mataró, l’espai està dedicat a Josep Mª Rovira Brull amb una minsa i escarransida exposició de l’autor que a bon segur no servirà d’atractiu per als visitants de més de 45 anys , que el desconeixen, i que decep profundament a tots aquells que vàrem tenir ocasió de compartir amb ell els seus moments d’art.

Conformen la mostra 14 pintures i 12 escultures i uns petits apunts en forma de llibreta que no permeten de cap de les maneres obtenir una mirada clara del fer de l’autor, ja que al costat de 4 obres primerenques de joventut, en la resta, disposades de forma impròpia d’un espai expositiu ja que sols petits centímetres les separen, si vol adjuntar tota una explicació el fer que embolica el global i converteix a l’exposat en un quelcom pictòricament molt vàlid, - les obres son excel·lents -, però absolutament invisibles per a ser copsades i captades en plenitud.

Completa l’exposició un seguit d’unes escultures plenament captivadores i d’alta qualitat, que responen al fer de la seva darrera etapa i que tenen el valor de que van ser les generadores de l’esperit de la Laia  i ens permeten esbrinar les causes i raons de l’element formal motiu d’ambdues exposicions . Un vídeo  de l’exposat i d’altres obres, acaba l’exposició.

En resum, tot un galimaties complex a esbrinar amb molt poc espai expositiu i amb un desig oficialista que prima l‘escultura de la Laia molt per damunt que l’artista que la va crear , sense copsar que fent-ho així el que fan es menysprear  l’artístic i devaluar a una escultura que és la gran escultura de la ciutat, per més descuidada l’hagi tingut el poder a ella i al seu entorn.

Aquesta exposició, fora del valor propagandístic del poder municipal, és de nou la demostració més palpable del nul valor que dona l’actual Ajuntament a l’art en general, i als artistes en particular, tacant la figura del seu autor Josep Mª Rovira Brull que mereixia a hores d’ara, l’homenatge que se li nega en vida en la inauguració de Can Palauet.

Amb tota tristor he de recomanar tan sols la visita a l’exposició del Museu per més escassa que sigui i a esperar el catàleg de l’exposició en la que les paraules dels protagonistes dels escrits posin en el merescut lloc d’honor a l’artista i a la seva escultura.

Laia l’Arquera.25 anys d’un símbol

Can Serra , Museu de Mataró, i Can Palauet

Del 3 de març al 25 de juny 2023

NÚRIA GUINOVART . SILENCIS

 

Segueix la nova junta del Sant Lluc fent aposta per la sala d’Aparelladors i presenta en aquest mes de març el treball de Núria Guinovart, una artista de la que el passat novembre vàrem tenir ocasió de gaudir del seu bon fer al Museu Monjo de Vilassar. Ara arriba la seva primera exposició, que no pas presència pictòrica a Mataró, amb la mostra “Silencis” que ocupa en aquest mes de març l’esmentat espai.

Vaig entrar a la sala d’Aparelladors disposat a gaudir del treball de Guinovart que tant bona impressió m’havia causat  fa uns mesos al museu Monjo i només entrar en la sala d’exposicions em trobo amb una obra més  abrupta, més dura , més primitiva potser, però que m’impregna d’una rara i sensible bellesa. Al poc m’assabento que pertany a la seva primera època i no pas a la línia actual en la que apareix el joc amb les formes i la presència del color, havent creat una imatge general prou peculiar , personal i identificativa.

Davant del fet , la presència d’una obra anterior i antiga, poc lligada amb l’actualitat de la pròpia artista em neguiteja ja que no acabo d’entendre l’entrellat de l’exposició per un costat , mentre que per l’altre, - el costat més artístic i creatiu-, la  trobo molt més atractiva que no pas en la línia actual.

 

I amb tot se m’obre un interrogant: quina és la proposta veritable de l’artista?. Vol retornar al passat i proposa l’exposició com un examen propi de veure com sonen d’actuals obres de fa deu anys, o simplement pensa que l’exposició a Mataró és per ella del tot intranscendent i per tant no ha de fer un esforç en presentar la seva veritat actual?.

Com que no vaig parlar amb ella , no sé la causa de la tria, però com que crec que sempre paga la pena gaudir de l’exposat en una mostra artística he de dir que aquesta línia més dura, primitiva i gens asèptica de Núria Guinovart  de la que a Mataró hi havíem vista alguna cosa en la Biennal Torres García, és per a mi més plaent que no l’actual. És així per que la veig més pura , amb menys desitjos d’agradar a l’espectador ocasional i amb més ganes de copsar l’atenció més per l’expressió que no pas per la forma d’expressar-ho.

Front a una Núria Guinovart  més decorativa, d’imatge fotogràfica, més artista de magazine , avui a Mataró ,recuperem  a l’artista més simple i més pura, més d’impacte directe que no pas d’alta casa de decoració. I això succeeix gràcies a un seguit d’obres que es mouen en un cert paral·lelisme , en les que el signe gràfic establert al damunt del ciment que serveix de fons estableix un recull d’obres que conjuguen una simfonia molt personal però a la que és fàcil enganxar- s’hi i , el que és molt important, provocant unes obres més personals, pròpies i dures que no pas les darreres produïdes per la mateixa artista  que essent de qualitat semblant, no assoleixen el nivell comunicatiu de les que avui presenta a Mataró, en un revival del que en desconec la causa.

Exposició interessant per descobrir la que potser és la realitat amagada de Núria Guinovart, una realitat de gran potència avui mateix i que no mereix quedar en un segon terme .

 

Silencis. Núria Guinovart.

Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 3 de març al 2 d’abril de 2023

 

MIQUEL ARNAU. LOCUS ET LUCUS

 

Que en Miquel Arnau és un dels millors artistes de la comarca és una circumstància que sòls defensem, el que això escriu i quatre personatges més que coneixen abastament a l’artista i a les seves obres. I és així , en primer lloc, per que Miquel Arnau ha treballat en el món de l’art més de restaurador . amb amples coneixements i clientela important, que no pas d’artista. I en segon que la seva forma de ser no el fa procliu a entrar en la discussió d’espais i galeries, i per tant malgrat la seva edat , el currículum és petit i escadusser.

Aquesta escassa presència expositiva fa que quan presenta la seva obra , cada cop enganxi i enamori a més persones que rendits a l’evidència artística del seu fer resten com embadalits seguidors del seu treball.

Aviat farà vint anys que li presentava una exposició, amb un escrit que en rellegir-lo veig que segueix essent absolutament actual, per tant no em fa res repetir-lo en aquesta crítica. Deia així:

“En Miquel Arnau és argentoní de soca-rel. És home de pagès, de camp i de natura. Però també és pintor d’ofici i de benefici. D’ofici perquè com pocs domina els secrets tècnics, cosa que li ha permès desenvolupar una intensa carrera de restaurador i de benefici perquè ha sabut aprofitar aquests coneixements en la realització d’una pintura pròpia en què tots els elements de la seva personalitat hi son presents.

Ara en sorprèn a tots amb una visió tan apassionada com agosarada. Defugint del detall anecdòtic, de l’afalac fàcil de la referència propera, Miquel Arnau no busca la similitud amb la realitat i sí en canvi, intentar aprofundir en l’essència d’allò que reflecteix.

Heus aquí turons i boscos expressats en el gest, en el ritme intens de la pinzellada hàbil, en la creació d’un concepte que fuig de l’aparença per endinsar-se en l’ànima , en la remor, en l’aroma d’uns indrets tan estimats com a vegades desconeguts.

En la llum, el color, la força de la pintura de Miquel Arnau , hi ha quelcom més que el sentiment d’un artista. Hi ha l’estimació envers un terra que és la seva, que ens la vol fer avinent mitjançant una exposició com aquesta, que depassa el senzill concepte del paisatge per esdevenir un personal crit per un entorn que forma part de la seva arrel més íntima”.

Per a Miquel Arnau  pintar allò que diríem vulgarment , un paisatge, no és simplement fer-ne una fotografia del mateix, i sí en canvi és fer-ne la pròpia fotografia, aquella que destaca i remarca els elements claus de l’entorn i a més a més amb el cromatisme interior sentit per l’autor que acostuma a ser ben diferent d’aquell que podem sentir com espectadors e inclòs sentint-nos protagonistes del mateix espai.

Avui al Museu del Càntir d’ Argentona, la població on va néixer i resideix l’artista, ens  demostra a qui no és cec o no ho vol veure, la potència de la seva força interior que juga i conjuga perfectament amb l’entorn que l’envolta. Amb tocs expressionistes, demostrant el vàlids que son,  apropant-los a la realitat visual i estructural d’avui mateix, l’artista ens planteja uns paisatges naturals perfecta i destrament expressats amb una vivantor conceptual ajudada per una força cromàtica, que demostra i fa evident la “realitat” del indret, una realitat que es copsada de forma natural per a qualsevol espectador que s’hi acosti a ella amb els ulls i la ment ben oberts.

La mostra que Miquel Arnau presenta ara mateix al Museu del Càntir d’Argentona, està formada tan sols per deu peces presidides per un paisatge de mides grosses en la que ens ofereix la visió del menorquí indret d’ “El Toro”. Un espai que és rellegit amb tota saviesa per Miquel Arnau amb una visió des del mar que subjuga per la seva saviesa i personalitat. Peça que presideix la mostra acompanyada per les intensament viscudes vistes de Moià i el Montseny i el contrapunt d’unes íntimes i personals visions de boscos propers .

Tot, tocat amb un to vibrant i enèrgic , eliminant els detalls i amb l’ús d’un color que és capaç de generar l’ambient precís per que un comprengui el particular esperit de l’autor, que mitjançant aquests estris domina sobre l’espectador que en cas d’acceptar-lo és veu submergit en la capacitat generadora d’espais de l’autor i abduït en la seva totalitat per el seu fer.

L’exposició de Miquel Arnau és una exposició de primer nivell , capaç de generar un munt  de sensacions a l’espectador que s’hi acosti amb ganes i desitjos de copsar les seves essències i alhora gaudir-les. Sens dubte l’obra de Miquel Arnau conforma una gran exposició que mereix una atenció superior a la que li pot oferir el Museu del Càntir. Una gran exposició de la que els ciutadans del Maresme ens en podem aprofitar visitant-la, amb la quasi certesa de trobar-nos davant d’un dels millors creadors de la comarca que alhora mereix abastament una atenció en lloc i indret més important.

No us la perdeu.

Moltes felicitats Miquel.

 

“Locus et Lucus”. Miquel Arnau

Museu del Càntir. Argentona

Del 3 de març al 10 d’abril de 2023