transport públic

M1TV. COMA INDUÏT

2012-01-31T22:43:00.001+01:00

Avui a mitja tarda la noticia s’escampavacom la pólvora. El contracte de m1tv amb Lavinia no tenia cap mena de pròrrogai avui mateix dia del seu acabament, deixava al carrer a tots els seus treballadorsi m1tv es quedava sota mínims , amb tan sols 9 treballadors , el que di factosignificava un estat de pràctica impossibilitat de dur a terme els seusobjectius.

Ja sé que estem en crisi, ja séque cal retallar-ho tot, ja sé que hi ha conceptes primordials que s’han demantenir i altres que no tant. Ja sé que hi ha col·lectius privilegiats ialtres de menystinguts , ja sé que... . Però també ser que un projecte com m1tvabastant tota la comarca és un projecte imprescindible de cohesió i territori. Ésun projecte necessari, o potser quasi imprescindible, per a la vida i difusióde tota mena d’activitats culturals, artístiques, esportives ,associatives,polítiques etc. És un projecte cabdal per aquest esfilagarsat Maresme tandivers i alhora distant.

Però també ser que el partit queactualment domina a la majoria de pobles de la comarca l’estructura actual noli agrada gens. Acostumat al pujolisme estricte de censura absoluta i amb lasectorial visió d’uns de molt bons i uns altres de molt dolents , el dominiinformatiu de la comarca per part de la tendència progressista mai l’han pogut pairbé. D’aquí aquest rebuig generalitzat, aquesta malfiança permanent, aquestdesig de matar-ho tot, que amb TV3 ja n’hi ha prou i que si tornen els temps debonança ja farem quelcom esbiaixat i partidista.

Avui el poder ha aprofitat latrampa del diner per escapçar un projecte que quasi sols té a la desapariciócom a única sortida possible.

Però no és de rebut tampoc quela oposició faci anàlisi escardusers i es converteixi en defensor del tronc que ella , i sols ella, va fer caure al terra.

Molta de la culpa , per no dirquasi tota , de l’estat de la televisió comarcal del Maresme és del tripartit. Descontentde la neutralitat exquisida que mantenia TVM , que alhora era reconeguda pertota la població , el tripartit encapçalat per Baron va ser qui va voler laseva decapitació i va treballar intensament per la seva desaparició.

La creació trilera de maresmedigital, el seu comissariat política , la vilesa partidista de la sevatendenciosa informació la van portar a un atzucac on es va trobar a Televisióde Mataró, morta d’inanició .

Si tot això no hagués passatavui estic convençut que les coses serien molr diferents i no estaríem a lasala d’espera disposats rebre les notícies que ens donin , ves saber , la més negativa de les possibles.

He mantingut un programa a m1tvdurant molts pocs mesos. En ells he trobat tota la col·laboració iprofessionalitat de tots els que estaven en el projecte , fos quin fos el nomde l’empresa que apareixia a la seva nòmina. A tots ells els he vist amb lamateixa il·lusió que havia sentit sempre en els vells estudis de TVM. Tots ellsm’han demostrat saviesa, afecte i col·laboració. Cap d’ells mereixia a questfinal.

Ara m1tv queda en coma induït.Sortirà endavant?. No ho sé. Conec la força dels noms que queden , però mancamolta gent al darrera que pugui omplir tot el ventall comunicatiu que esprecisa per sortit a l’aire amb dignitat.

Avui és un dia trist per a mi.Molt trist. I ho és ja que sense aquest projecte , decapitat per el poder avuimateix, em sento molt més trist i el que és pitjor, molt menys lliure.

CIÈNCIA I ART

2012-01-30T21:17:00.002+01:00

No fa pas massa dies que parlàvem del scanner queestà fent estudi del Guernica de Picasso per veure el seu estat real . Era unexemple paradigmàtic de la ja imprescindible col·laboració de la ciència en elmón de la cultura , i molt epecialment en el camp de l’art.

Avui a La vanguardia i amb la signatura de PauEchauz se’ns ofereix un magnífic reportatge al voltant del que ell anomena “elsdetectius de l’art” , al voltant del centre d’Art d’Època Moderna ( CAEM) de laUniversitat de Lleida referència mundial en al identificació i valoració d’obresd’art.

Per la seva curiositat i el seu interès , elreprodueixo a continuació

El Centred'Art d'Època Moderna de la Universitat de Lleida, referencia mundial en laidentificación y valoración de obras de arte

El Metropolitan y la HispanicSociety of America figuran entre sus clientes | Actualmente estudia la autoríadel retablo de san Juan del hospital de Valencia

Unaimportante coleccionista de arterenacentista español que prefiere reservar su identidadadquirió hace pocos años un cuadro en una subasta. Según la casa de subastas setrataba de una pintura de Martin Van Heemskerck, un destacado pintor flamencodel XVI, del cual se conservan cuadros en los más importantes museos de Europa.Pero la coleccionista sospechaba que no, que en realidad, la obra, una Virgende la Leche con el Niño Jesús, San José y los Santos Juanitos, cabía atribuirlaa Vicent Joan Macip, vulgo Joan de Joanes, gran pintor del Renacimientoespañol, el más relevante de su época en Valencia y del cual ya poseía varioscuadros en su colección.

Eltema, los colores, el estilo, la composición de la Virgen eran los mismos osimilares a otros cuadros de Joan de Joanes. El cuadro está dedicado a laSagrada Familia y en aquellos momentos de contrarreforma, los pintoresvalencianos, muy influenciados por los grandes maestros italianos,acostumbraban a incluir más personajes en el círculo íntimo formado por Jesúsniño, María y José. La escena muestra a María dando el pecho al niño, queabraza una cruz mientras san José le observa. En la parte baja de la tela, haydos niños más, Juan Bautista, vestido con una piel de animal, y JuanEvangelista, con una pluma y un tintero.

Perohabía que estar seguros de la autoría y la coleccionista sabía a quiéndirigirse. Una vez el cuadro estuvo en sus manos lo puso a disposición del Centre d'Art d'Època Moderna(CAEM), un moderno servicio científico y técnico dedicado a la investigaciónartística de las obras realizadas entre los siglos XV y el XVIII, adscrito a laUniversitat de Lleida yubicado en el Parc Científic i Tecnològic. El dictamen no tardó en llegar, laVirgen era sin duda un cuadro de Joanes, como lo demostraban el análisisdocumental y el iconográfico, el uso de varias técnicas fotográficas de altadefinición y también una exhaustiva exploración radiológica en el hospitalArnau de Vilanova.

Alfrente de esta unidad de detectives científicos está el catedrático de Historiadel Arte Ximo Company, que explica que la propietaria del cuadro necesitaba uninforme riguroso y contrastado. "Nuestra misión es la de dar respuestaclara y veraz estableciendo la autoría. En este caso de la Virgen, la cara esidéntica a otras del mismo autor, igual que los niños y el rostro de San José.El cuadro no sólo era similar en el tema, el estilo y la técnica utilizada porJoan de Joanes, sino que los materiales eran idénticos y aparece en losprotocolos notariales de la época". Según el director, el centro está alservicio del patrimonio, de instituciones y coleccionistas de arte. "Cadavez hay más clientes que vienen a que les ayudemos. Nuestro carácteruniversitario y científico nos sirve para que la gente confíe en nuestrosestudios", explica.

Companyes un erudito que no se conforma con el análisis simple de la obra artística."En el CAEM entendemos que hemos de acercarnos a la obra artística desdetodos los puntos de vista posibles y por eso cuando estudiamos un cuadro nosinteresa tanto la tela como la madera del marco, y sobre todo lo que estáoculto tras los pigmentos". Con la ayuda de técnicas fotográficas,radiografías y microscópicas, los análisis del CAEM ayudan a detectar la saluddel cuadro, las posibles grietas, el dibujo original que sirvió al pintor para guiarsecon el pincel, datos que pueden aportar pistas pero también advertir por dóndese ha de practicar una posible restauración.

Enlos centenares de obras que el centro ha analizado desde su creación el año2000, se han encontrado numerosos detalles que ayudan incluso a establecerhipótesis plausibles. Un caso curioso es el de un Ecce Homo pintado por Murilloque fue autentificado como tal pero que en el análisis radiográfico reveló unasorpresa. La tela había sido ya dibujada pero Murillo lo borró y pintó encima asu Jesús con corona de espinas. Según los especialistas del CAEM, el dibujo quequedó escondido es idéntico a la base de un famoso cuadro de Ribera, otro delos grandes pintores del Barroco español, dedicado a la Virgen. Murillo yRibera se conocían pero no se sabía que su relación llegara hasta el extremo deque uno aprovechara la tela desechada por el otro. Junto a las observacionestécnicas, los investigadores rastrean también en archivos, en museos paralocalizar obras semejantes y establecen su cronología, además de los tejidos,un escáner completo en el interior de la obra.

Elprestigio ganado por el CAEM en estos diez años de existencia –se trata delúnico centro de su especialidad que existe en en España–, les ha llevado arelacionarse con los museos más importantes del mundo, las pinacotecas privadasmás especializadas, universidades y empresas. El profesor Ximo Company dirigeun equipo de once personas de las más diversas disciplinas aunque en el consejoasesor están presentes más de cien personalidades y estudiosos del mundo delarte. Uno de sus últimos encargos que ha recibido procedía del MetropolitanMuseum y la Hispanic Society of America, ambos de Nueva York. Entre estos, elretablo de san Juan del hospital de Valencia, cuya autoría se desconoce. Laobra, identificada en el Metropolitan como Saint Giles with Christ Triumphantover Satán and the misiones of the Apostles, pertenece al gótico inicial.

Setrata de confirmar o rebatir la tesis de algunos historiadores que lo atribuyenal pintor florentino Gherardo di Jacopo Starnina o de alguno de suscolaboradores, pero no hay pruebas concluyentes. Tres especialistas del CAEM,Juan Aliaga, Isidre Puig y Núria Ramon, realizaron macrofotografías de altaresolución y reflectografías por infrarrojos que ayudarán a realizar unanálisis comparativo para definir la autoría. Los expertos también han podidoestudiar un San Jerónimo de El Greco (1600), una Sagrada Familia (1563) de Luisde Morales que incluye una representación del horóscopo de Cristo y variosmanuscritos de la biblioteca de la Hispanic Society.

Informes veraces y neutrales

Losinformes elaborados por el CAEM son de la máxima precisión y establecen latécnica, el estilo, el origen histórico, la cronología, la iconografía, elestado de conservación y por supuesto la autoría y el valor patrimonial,cultural y económico de las obras objeto de estudio, todo con explicaciones ymaterial de gran calidad. Como son un centro universitario, cobran de acuerdocon las tarifas de servicio público establecidas por la UdL. "Nuestroúnico interés es científico, y nuestra opinión es radicalmenteindependiente", afirma su director, el profesor Ximo Company.

Elcentro se rige además por un código ético de tres puntos en el que secomprometen a "contribuir al mejor conocimiento y valoración delpatrimonio artístico y cultural, ser rigurosamente veraces desde la neutralidady analizar las obras exhaustivamente". Además del análisiscientífico-artístico, el CAEM también emite informes sobre edificios históricospara la calificación patrimonial de estos y también organiza y concibeexposiciones, como la realizada para el Ayuntamiento de Gandia sobre Francescde Borja, una de las muchas especialidades de Company.

Tambiénedita libros, organiza congresos, seminarios y encuentros científicos. Es unservicio que puede autofinanciarse, y los ingresos se reinvierten en material yequipos, libros y en la formación de nuevos graduados e investigadores deélite. La facturación de este año gracias a informes, seminarios, etcéterasuperará los 150.000 euros.

PERSONATGES DE LA COMUNICACIÓ

2012-01-29T20:58:00.003+01:00

JOAN CATÀ

Fa un parell de dies que llegiala notícia de la dimissió de Joan Catà com a responsable de m1tv, un fet quelamento com a mataroní, com amant de la informació local, com a col·laboradorde l’emissora i com no, com amic que em considero d’en Joan.

Fa molts anys que conec en Joan.Professional d’aquells amb majúscules ell, afeccionat amb tots els defectes elque això escriu, sempre que hem coincidit en un mitjà d’informació he trobatsempre en ell , no tan sols l’acolliment professional ans el que és més remarcable, l’immensrespecte per el paper d’aquells que com un , intenten aportar aquella vessant ,en aquest cas cultural i artística , que tantes vegades és inabastable en elsmitjans generalistes.

El seu paper a m1tv crec que haestat exemplar. La seva saviesa en recuperar el to local i comarcal de l’emissora, trencant la fredor oficialista del seu predecessor , va aconseguir que m1tvtornés a ser allò que havia perdut que era ni més ni menys que la seva senya d’identitat,que no ha de ser altra que el de la televisió de proximitat.

La seva dimissió en veure el ques’acostava. El fet de deixar mans lliures per un nova etapa que ell , perhonestedat i professionalitat , no podis dirigir de cap manera . El seu posatmereix tota mena de felicitacions per una dignitat que en moments com arasembla perduda en els camps públics.

Per això i per molt més , perhaver pensat que un encara tenia un paper en l’àmbit de la informació culturallocal, i per altres coses que no venen ara al cas, gràcies Joan i saps que tots, els de dintre i els de fora, et trobarem a faltar.

ENRIC QUINTANA

Per la xarxa social m’assabentode la mort d’Enric Quintana , el fotògraf del Mataró de la transició. L’homeque va saber captar com pocs tot el concepte polític, social, cultural quebullia en aquell Mataró dels 70 i els 80 i que el va saber trametre amb saviesai qualitat , en el sempre difícil paper del salt que significa la imatge com atal i/o com informació.

Lamentablement desaparegut de faanys del Mataró actual, molts hem pogut gaudir de les seves imatges mitjançantla xarxa i ens hem pogut retrobar amb aquell Mataró , país autònom , de capitalel Canaletas.

Fa uns anys va lliurar a laciutat el seu arxiu fotogràfic. Com sempre ja hem fet tard , però ara més quemai i com homenatge obligat és el momentde l’exposició del que tots estem convençuts , és un immillorable arxiu perrecordar i examinar aquell Mataró de fa trenta i .. anys que forma part de laraó de mots.

Adéu amic.

PARE ECHARRI

2012-01-28T23:30:00.000+01:00

Demà a La Llàntia batejaran un nou gegant. I sise’m permet l’incís no deixa de ser curiós de que ens com els gegants ensbategin i no passa res i en canvi es munti un ciri quan la paraula matrimoni noquadra exactament amb el concepte sagramental. Dons bé, demà el barri de la Llàntiaha convertirà en figura perdurable la noble imatge del padre José María Echarri, capellàsalesià que tant va fer per aquell barri.
Per raons que ara no venen alcas no podré assistir a l’acte i m’hauria agradat molt ja que el Padre Echarriforma part del meu imaginari infantil i després , per raons familiars , hetingut contacte posterior amb ell.

El padre Echarri a més de laseva tasca com a salesià amb la seva tasca d’ensenyant, a més del seu esforçatpaper al barri de la Llàntia, exercí tasca de vicari a Argentona en temps d’aquellsant que for Mn.Rafael Martí, quan jo era canalla.

Un ,que per un llavors era uncanalla escarransit,es quedava aclaparat amb la profunda veu d’aquell salesià navarrèsque omplia amb la seva potència tota l’església, i que celebrava els oficis encastellà i que s’esforçava , però molt, em fer també aquells actes en catalàque li pertocaven.

Tinc amb ell una anècdotainfantil d’aquelles que et marquen , i no és altra que en un acte solemne dePasqua, estant jo en la punta del banc en passar el seguici de capellans ,tots ells vestits amb aquelles casulles plenes de brodats , un d’aquells adornss’enganxà amb les meves ulleres i ja veus en Pere sense ulleres que caminavensoles enganxades a la casulla del padre Echarri. Un fet simple però que quanets un xic et queda descol·locat.

Després he tingut contactes ambel pare Echarri ja que essent amic del meu cunyat , aquest va voler que fos ellqui celebrés la cerimònia del seu casament amb la meva germana i a posteriori ha celebrat també lescerimònies dels casaments de les meves nebodes.

Però fora d’això hi ha dos actes que marquenprofundament el magnífic tarannà d’aquesta persona. Son dos fets dels que un n’hatingut motícia mitjançant la premsa.

El primer d’ells va ser la sevapostura en una acció de “La Cubana” ,gravada amb càmera oculta i passada a posteriori per la tele. Estractava d’actors de la Cubana que en un vagó de metro invertien l’escenahabitual. Amb la cantarella habitual dels que demanen ( ... es mejor pedir queno haber de robar ...) els figurants jugaven a que amb els diners que havienobtingut de caritat al metro , havien jugat a la primitiva i els hi havia tocatuna fortuna que volien tornar en part a la gent , i per això en comptes dedemanar volien donar diner a la gent. El pare Echarri era un dels viatgers d’aquellvagó de metro i la seva resposta era exemplar per el seu concepte desolidaritat.

L’altre apunt important del pareEcharri que em va sorprendre va ser fa pocs mesos quan La Vanguardia publicàun reportatge presentant les diferents cares de com afrontar un càncer i el vatriar a ell per escriure al voltant del poder de la fe davant de la malaltia.Un article certament impactant que acabava d’arrodonir la seva imatge.

Demà La Llàntia a bon segurcelebrarà en la seva Festa Major un acte de justícia, un acte que convertirà enperdurable la figura d’un home essencialment bo , i avui quan l’interès semblamoure tantes coses, tot el que sigui destacar a qui entén la vida com esperitde servei és del tot remarcable i mreix tota mena d’elogis.

ESPAI D'ART. NÚRIA POCH

2012-01-27T17:23:00.003+01:00

Aqui teniu el darrer programa d'Espai d'art amb l'entrevista amb Núria Poch , directora del Museu bassat que tot fent valoració d'aquest el sue primer any de vida , ens explicita els projectes de futur d'aquets Musue que està arrelant amb força a la nostra ciutat.

Espai d'Art - Nuria Poch

RETRATS

2012-01-26T23:21:00.000+01:00

Avui, tot remenant vells papers en busca d'un document també vell, m'he retrobat amb aquesta magnífics retrats realitzats per en Parés de Mataró i que estan signats en un 10 de desembre de 1977.

Els protagonistes són en Josep Mª Rovira Brull, l'escultor Manuel Cusachs, el ja desaparegut "Nico" del Rio, promotor i director de la galeria Tertre i un altre personatge que us convido a descobrir.

Uns magnífics dibuixos que amb tota emoció em porten a un passat que ja sembla llunyà.

EL FUTUR DEL PSOE

2012-01-26T23:09:00.001+01:00

Totsaquells que ens sentim socialistes estemmolt a l’aguait de tota la petita , i a vegades mesquina , història entreChacón i Rubalcaba en la lluita per el poder de Ferraz.

Javaig dir que un no votaria per cap dels dos i que davant la dolenta dualitat emquedava amb Rubalcaba dons a Chacón no la voldria ni a la junta de l’escala.Però els dos formen part d’un passat que ja hauria d’estar en el preludi de lahistòria.

Avui, Josep Ramoneda esdevé de nou guru amb un article publicat a El País que boseria que el llegissin , com a bon segur ja han fet , aquells que en petit comitèestant decidint el futur del nostre partit i del nostre país,

PSOE:reformismo e ideología

La lucha por la secretaría general del PSOE se haconvertido en una pelea subterránea a la caza del voto del delegado. Es lo queocurre en estas votaciones con un censo tan pequeño y más representativo de lasmiserias internas de los partidos que de los intereses generales de lasociedad. Estas pugnas dejan huella porque los candidatos ofrecen promesas ycomponendas que se traducen después en la composición de los órganos degobierno del partido y en el reparto del poder regional.

Es un proceso muyendogámico, nada edificante, en el que las rencillas en los aparatos locales yregionales y los ajustes de cuentas familiares juegan un importante papel. Sehabla mucho de apertura a la sociedad, pero el secretario general será elegido,una vez más, por un puñado de representantes de la militancia escogidos en losespacios viciados de la politiquería de partido. La consecuencia es que laspropuestas y los contenidos pierden cada vez más relevancia en beneficio de lasrelaciones de poder internas de la organización. En tiempos de crisis, y la delPSOE es profunda, la desesperación incita a dar pasos que normalmente losaparatos impiden. Quizás era la oportunidad de abrir la elección de secretariogeneral por lo menos a toda la militancia a la que ha de regir. Pero me temoque la crisis del PSOE es tan profunda que ni siquiera queda sensibilidad paradarse cuenta de la dramática situación en que está el partido.

Ante estepanorama, me gustaría recordar a los aspirantes qué es lo que se espera deellos. Al que gane se le exigirá que sea capaz de poner en marcha un proyectoverdaderamente reformista. Solo se puede considerar reformista una política queincida en el poder y en la riqueza. Para decirlo sin eufemismos: que los bancosmanden menos, que los poderes corporativos, que son tan importantes en España,pierdan peso y que la riqueza se distribuya mejor. Rubalcaba ha apuntado algunaque otra medida que podría ir en esta dirección. Pero falta un perfil deconjunto que dé sentido a las propuestas y falla el envoltorio, inevitablementemarcado por una imagen de continuidad, como no puede ser de otra manera dada labiografía del candidato. La palabrería de Chacón, llena de tópicos sobre elcambio y los tiempos nuevos es simplemente decorativa y recuerda en exceso lafrivolidad que ha sido señal de identificación del zapaterismo.

Y, sinembargo, un PSOE que arranca de la peor posición de su historia reciente, porla pérdida masiva de votos pero también por la pérdida de prestigio y deinfluencia social, solo puede remontar con una apuesta claramente reformista,que devuelva alguna confianza a los que creen que las cosas no pueden seguirasí y que la política tiene que recuperar la dignidad perdida. Especular, comohizo Rajoy con los socialistas, con que ya llegará su hora, porque la crisis sellevará al PP por delante confirmaría que al PSOE no le interesa la reformasino solo el poder. Pero sería, además, una estrategia equivocada. Rajoy teníados elementos a favor que no tienen ni Rubalcaba ni Chacón: contaba con lahegemonía ideológica del PP en casi toda España, que Aznar conquistó en sus doslegislaturas y que Zapatero no recortó un ápice. Y estaba en una situaciónmucho menos desesperada: el suelo electoral de partida era mucho más alto,Rubalcaba y Chacón han caído hasta donde el PSOE no había estado nunca.

En estascircunstancias, difícilmente estará preparado el PSOE para la alternancia siantes no ha conseguido configurarse como alternativa. Porque tiene que ganarsea la ciudadanía y para ello tiene que demostrar que es capaz de proponer algodistinto a lo que hacen los que están gobernando. Este es el sentido de unapropuesta realmente reformista. Pero no basta. El reformismo debe formar partede una verdadera estrategia ideológica. En los primeros años de Aznar, le oí aRubalcaba esta frase: "Este es el Gobierno más ideológico que hemostenido". De ahí surgió la mayoría absoluta de Aznar y la larga hegemoníaconservadora que ha llevado al PP a la actual situación de monopolio. El PSOEhacía tiempo que había abandonado la batalla de las ideas y ya no la recuperó.La receta está clara: reformismo y ofensiva ideológica. Pero, para que seacreíble, la reforma tiene que empezar en casa: desmontar los sistemasclientelares internos del partido. Los trapicheos de votos de estos días y lastrayectorias tan marcadas de los dos contendientes alimentan todas las dudassobre su capacidad para el triple envite que tienen por delante.

ART I CIÈNCIA

2012-01-24T21:32:00.001+01:00

No és gens estrany trobar-se amb alguna notíciaque ens expliqui el fet produït per una aplicació científica en el camp de mónde l’art. El gran munt d’avenços d’aquestcaire ha permès avançar de manera quasi impensable fa uns temps , en els mésdiversos camps del món de l’art , ja sigui en la restauració, estudi dematerials, possibles falsificacions , descobriment de les traces que es trobensota una obra , etc.

Avui ens trobem amb la notícia de l’estudi de l’estatreal del Guernica mitjançant un robot que “saneja” , per emprar un motcomprensible, la realitat del suport pictòric.

Una notícia que avui publica “El País digital”i que jo no m’estic de reproduïr.

Un robot cartesiano inicia unalucinante viaje al interior del Guernica

Antes del verano sedará a conocer el diagnóstico definitivo del mural y los expertos determinaránsi la obra debe de ser restaurada

La sala en la que se exhibe el mural Guernica en el museo ReinaSofía parece un plató en el que solo falta que aparezca Spielberg. Delante dela obra más emblemática del arte del siglo XX, se ha instalado un travellingque permite el desplazamiento de una cámara, un automatismo robotizado de nuevemetros de largo por 3,5 de alto, expresamente construido para estudiar elestado de la obra. Pagado por Telefónica, el robot se mueve delante del cuadrocon una precisión de 25 micras. Los sensores y cámaras realizarán millones deimágenes en altísima resolución que permitirán conocer datos hasta ahoradesconocidos. Las imágenes se obtendrán gracias a los avances tecnológicos mássofisticados (infrarrojo multiespectral, luz ultravioleta, escaneado en 3D).Para tranquilidad de los visitantes, el robot solo trabajará con el museocerrado: por las noches y durante los martes y domingos por la tarde.

¿Qué se espera conseguir con el trabajo realizado por el robot? JorgeGarcía Gómez-Tejedor, jefe del departamento de restauración del Reina Sofíaexplica que con esta nueva máquina se conseguirá el estudio más exhaustivorealizado hasta la fecha sobre el estado de la obra. Cuando concluya el trabajodel robot, el resultado permitirá conocer el estado de las diferentes capas, lasuperficie y aspectos totalmente desconocidos de la gestación, materiales ytécnicas utilizadas en el mural.

El director del museo, Manuel Borja-Villel, recuerda que la últimaradiografía del cuadro se realizó en 1998. El resultado de aquel trabajo fuedebatido en un simposio en el que quedó claro que su salud era muy delicada yque no podía moverse. “Desde entonces, la técnica ha evolucionado muchísimo. Sehan hecho nuevas placas y estudios, pero será el robot el que nos permitaconocer el estado exacto del cuadro y qué hacer con él”.

Lo que Borja-Villel tiene claro es que la obra no saldrá del museo, segúnaseguró tajante en respuesta a las declaraciones del director del Prado, MiguelZugaza, que reitera su deseo de que el Guernica se muestre en el Prado.“No hay caso. Así lo decidió el patronato. La obra es una pieza fundamentalpara este museo. No se la puede extraer del contexto de los años 30. Nuestragran exposición del verano, que presentaremos en junio, gira en torno al Guernicay al Pabellón de la República de 1937”. Con sentido del humor añadió que a éltambién le pueden gustar piezas del Hermitage, pero que no por eso va apedírselas a Putin.

Cuando elrobot concluya su trabajo con el mural, pasará a ser utilizado con otras obrasdel museo que requieran su atención. La costosa y revolucionaria pieza(Francisco Serrano, responsable cultural de Telefónica no quiso hablar dedinero) pasará a formar parte de las herramientas de restauración del museo.“La compañía Telefónica fue creada con 13 años de diferencia respecto a lafecha en la que Picasso pintó el Guernica. Nuestra tecnología no podíaquedar indiferente a las necesidades del cuadro”.

CRISI I MUSEUS

2012-01-23T23:18:00.003+01:00

QUADRICULAR

La paraula crisi és la quedomina per arreu, i com no també en el món de l’art. Artistes i galeristes noparen de dir que no es ven ni un clau i també hem sabut les retallades que s’han fet als pressupostosdels museus , ja siguin museus dels petits , grans ,o els més grans. Curiosament però, i comsi s’haguessin posat d’acord , els Museus han estat de plena actualitat amb laseva sortida a la palestra tot explicant que en el darrer any han guanyatvisitants i que esperen seguir fent-ho en el present i per aconseguir-ho, idavant de la minva de les aportacions econòmiques , posaran al davant de tot ala qualitat , la imaginació, la il·lusió i el treball.

Tot recomanant-vos enormement l’article“El triunfo frente a la adversidad” , publicat ahir a “El País” amb la conversamantinguda a l’uníson entre Miguel Zugaza , Guillermo Solana i ManuelBorja-Villel , caps respectius de El Prado, el Thyssen i el Reina Sofia (http://www.elpais.com/articulo/cultura/triunfo/frente/adversidad/elpepicul/20120122elpepicul_5/Tes) en el que reflexionen sobre la realitat d’avui mateix i les opcions que tenenper mantenir el to. Unes opcions que passen per activar més el Museu amb actes com el d’obrir cada dia ( El Prado), o mantenir la qualitat per seguir amb rècords de visitants com els 319.000 del’exposició d’Antonio López ( Thyssen ) , o treballar en xarxa i cercarrecursos propis per a la Fundació ( Reina Sofía).

Un fet que també succeeix en elnostre país , amb aquest esforç del MACBA per entrar en el veritable teixitcultural i artístic , o el MNAC que de la mà de Pepe Serra , es despenja debones a primeres amb la notícia de que volen acostar-se més a la ciutat ( físicament) i pensatreballar en els dos palaus firals que es troben més propers a la Font Màgica ,i que a més vol renovar el concepte del MNAC ampliant-lo en el temps i jugant a la controvèrsia , no parant-se enbarres i defensant col·locar les creus de Tàpies al costat d’un Pantocràtorromànic. Aposta heretge per a uns però que jo ja saborejo amb plaer anticipat ,si és que ho aconsegueix.

Una actitud positiva i valentaque per aquí ja ha agafat el museu del Càntir , amb la nova exposició temàticadels càntirs valencians de fantasia i també el Bassat que a partir del propermes de febrer comença a programar actes per a cada mes , amb una programacióper aquest 2012 prou interessant i de la que en parlarem en un proper post. Unapostura que també tenia clara la Fundació Palau però que queda a l’espera delnou director que encara no sembla definit.

Curiosament , i en la partcontraria de la balança, museus municipals com el de Vilassar de Mar i el deMataró estan en el més inacceptable impàs. El de Vilassar de Mar que no aixecacap després de la “desaparició” de Paco Rodon i el de Mataró que roman esmorteït, mort de fàstic, i sense cap mena de proposta , ni de present , ni de futur.

No deixa de ser curiós quementre els responsables de Museus que han de retre comptes al seus caps, jasigui l’estat , la fundació , el patronat etc..., treballen de valent peraconseguir mantenir el to, i de ser possible millorar-lo, siguin alguns delsque tenen la cadira ben enganxada, els que prefereixin laissez passer , laissezfaire , que dintre d’uns anys ja veurem...

Un fet aquest del totintolerable i que hauria de ser ben controlat per els responsables públics ,dons no és de rebut aquesta desídia i manca d’ètica i professionalitat quehauria de tenir la corresponent sanció.

Però aquí si que hem de dir quea bon segur és més fàcil que castiguin a l’ínclit Pepe per la seva trepitjada ,que no pas algun d’aquest impresentables tinguin tan sols el més petit toc d’avis.

CÀNTIRS VALENCIANS DE FANTASIA

2012-01-22T22:25:00.004+01:00

Un bon amic em deia fa un tempsque jo tenia un avantatge en el que pertoca a la salut mental i no era altraque l’aspecte bipolar que tots tenim en més o menys grau, en el meu cas restavacobert per aquesta dicotomia Pere Pascual vs PIC , una dicotomia de la que noen disposaven bona part del demés. El que no pensava el bon amic és que en elmeu cas existeix a més una altra dicotomia de difícil per a no impossibleresolució i que arrossego d’ençà la meva joventut i que no és altra que la depertànyer a la vegada a dues poblacions diferents com son Mataró i Argentona ,poblacions de les que emsento membre en comú.

La part argentonina ha deixat enmi una immensa passió per el tema de la terrissa. De ben jovencell que vaigcomençar a traginar càntirs al voltant de la Festa del Càntir i em tinc com undels promotors del Museu , potser l’element de la meva vida cultural que mésmala llets m’ha provocat i amb el que tinc una estranya relació d’amor / odi ,a bon segur que més per raons personals que no conceptuals.

Dintre de l’amplíssim món de laterrissa, la part per a mi més plaent ha estat sempre la de la ceràmica populari d’ entre ella aquella en el que el domini del fang és més evident. Obrespures encara que siguin a vegades en una certa barroeria , obres en els quel’essència domina per damunt de tot i que a més acostumen a assolir una bellesade formes que sorprenen al neòfit.

Potser per això vaig acudir ambuna certa recança a la inauguració de la mostra de “Càntirs Valencians deFantasia” que esdevé l’exposició temàtica del Museu per els dos propers anys.Un concepte de càntir , aquest de fantasia , que per a mi era més procliu alkitsch que no pas a la veritable qualitat artística , i del que pensavaseriosament que si be un grup generós era necessari en el museu, i si se’mpermet l’expressió, té una certa gràcia , elevar el mateix a protagonista de lamostra temàtica era excessiu.

Ara , després de visitarl’exposició he de reconèixer que anava del tot errat i que la mostra gaudeix deplena entitat ceràmica , d’intensa qualitat creativa i és el suficientmentatractiva com per acostar al món de la terrissa i de la ceràmica a espectadorsllunyans al mateix.

La mostra , establerta de maneradidàctica i amb un muntatge lineal prou encertat , aplega un parell decentenars de “botiges” figuratives realitzades en el país valencià en el decursdel segle passat. Unes botiges que esdevenen costumari de la vida habitual delspobladors rurals i que comporten un cert anàlisi del quotidià ja que s’acostenal mateix en moltes de les seves múltiples cares , en el més ample ventall queva des dels fruits de la terra fins als nous elements que van apareixent en lasocietat en el decórrer del temps , tot passant per els diversos elements de lavida social dels lloc on es realitzaven.

Unes obres estructurats enl’entorn d’aquest art que de manera generalitzada podríem dir “art fallero” ambaquests elements conceptuals de garbuix , amb l’apunt personal d’aquesta manerapeculiar de viure la vida. Però tot això amanit amb un treball tècnic moltacurat , amb la recerca de solucions per aconseguir les finalitat propostes iamb un resultat final certament atractiu.

Una exposició brillant , benmuntada , assequible per a un espectador poc coneixedor de la matèria i queresultarà una agradable sorpresa per aquells que en tinguin un millorconeixement.

Una exposició que aconsello ambplaer.

Càntirs Valencians de Fantasia.
Museu del Càntir. Argentona. Del13 de gener de 2012 fins al 2013

ESTHER XANDRI. CALIDOSCOPI

2012-01-18T20:11:00.002+01:00

Inaugura any la sala d’exposicionsdel Museu del Càntir tot presentant una vintena d’obres de l’artista de SantJoan Despí, Esther Xandri. Una exposició que té en la figura l’eix principal ,mitjançant la qual l’artista vol expressar les seves sensacions més íntimes.

Esther Xandri és una artistaessencialment figurativa el que no voldir de cap manera realista. Per ella la figura és el pilar en el que estructuratot el seu pensament creatiu, però per ella la figura encara que s’ha de moureen els criteris del que podríem dir cànon clàssic , precisa d’un afegitó interiorde caire expressionista que li serveix per modular-la , tot dirigint-la cap unafigura més passional que real , en la que dominin les sensacions i les emocionsper damunt de l’aparença.

Amb aquest sentit estructura totel conjunt del presentat en una mostra de caire clarament muralista ambabundància de díptics i políptics , en el que el joc del complementaris, i moltespecialment del contraris li permet aprofundiren la seva intencionalitat comunicativa.

Correcte en l’apartat tècnic ,encara que podria reforçar-lo per potenciar la seva intencionalitat , Xandri s’emmirallaamb el concepte mural de Sert tant en el concepte distributiu dels espais comen el joc de la dicromia que li serveix per fer pujant el seu treball que esvisita amb plaer , encara que una vegada analitzada la mirada del conjunt , l’espectadorinformat pugui creure que hi manqui una mica d’intensitat interior i que laforma acabi pesant més que el fons , en una submissió estètica que potsercaldria capgirar.

Una exposició la d’Esther Xandrique si bé en el primer moment crida l’atenció, aquesta es dilueix en el tempsno deixant la petja que tot artista hauria de marcar.

Esther Xandri . “Calidoscopi”

Museu del Càntir. Argentona .
Del 14 de gener al 5 de febrerde 2012

25 ANYS

2012-01-17T18:28:00.002+01:00

Fa uns anys, que en un dia com avui17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abad , més conegut a casa nostra comSant Antoni dels Burros, vaig fer el més intel·ligent que he fet a la meva vida, com va ser casar-me amb la que segueix essent la meva dona.

Era l’any 1987 , per tant si elscomptes no fallen, - i no ho fan -, avuien fa 25 anys, és a dir que celebrem allò que en diem “les bodes de plata”, fetque em fa estar cofoi i content.

Us puc ben assegurar que es perfelicitar-me, i m’agrada pensar que a ella també.

O sigui que ja ho sabeu.

THE TOP OF THE ICEBERG

2012-01-16T22:11:00.004+01:00

Segueix “Art i Gent” amb la sevavariada i eclèctica programació, oferint-nosper començar any l’especial mirada artística de l’artista cubà, encara queamb nacionalitat francesa i residint actualment a Barcelona , Alejandro Justiz.

Justiz és un jove creador que téen el còmic el fonament de la seva expressió plàstica. Una expressió centradaessencialment en el desig de presentar una crítica directa a la societatactual, davant les mil i una circumstàncies que la porten per uns camins que abon segur , res o poc de bo comporten.

Una societat que éscontradictòria per a l’autor. Provinent d’una Cuba amb tots els condicionamentssocials i expressius que tots sabem, on es movia per ambients contraculturals ien certa manera discrepants amb el règim, es troba ara davant un altre tipus desocietat molt diferent, potser a lesantípodes , però que tampoc el complau.

Il·lusionat , i ves a saber siutòpic , ( el que no és dolent , ans el contrari ), Justiz empra les sevesbones armes tècniques per presentar una mirada dura i complexa de la societatactual, especialment en el que pertoca a l’home i la seva relació amb simateix, els que l’envolten i el mon que habita. Una mirada activa i intensa,recolzada en uns casos en l’ús d’un color bigarrat i intencionadament cridaner ,mentre que en altre és el col·lage , igualment dens i bigarrat , el que serveixde crida impactant als espectadors que s’acostena la seva visió.

Però clar , com tot jove ésimpacient , té molt a dir i tendeix a fer-ho de manera impulsiva i enfarfegada,el que fa que precisi en molts dels seus treballs d’una depuració que netegi elbatibull d’idees, individualitzant-les, el que seria molt més profitós per ales seves intencions.

D’aquí que el millor de lamostra estigui en les obres més simples, aquells quasi fetes amb el llapis , elboli de colors , o un mínim d’elements. Allà és on respirant frescor, Justizaconsegueix donar a la diana , amb unstreballs atractius , en els que el seu domini tècnic és resplandent. Fet que nosucceeix en obres que pretén de més volada que es perden en la dispersió.

Punt i aparta mereix la peçacentral del tríptic que dona nom a la mostra ( veure fotografia superior) en la que quasisense voler Justiz dona lliçó pictòrica amb la mirada grisa a una autopistaplena de reflexions i personalitat. Llàstima que l’afegitó trenqui l’encant.

D’aquí els dubtes. Si Justiz ésen veritat el crític cridaner dels col·lages , la seva obra quedarà amagada enel pou de l’oblit, però en la seva façana més simple i principalment en l’ abanscomentat retall pictòric és on queda clar que Justiz té un bon camí per recórrer.

Alejandro Justiz.- “The top ofthe iceberg”

Galeria Art i Gent. Argentona
Del 13 de gener fins el 8 de febrer de 2012

ABERRANT

2012-01-15T19:15:00.001+01:00

Fa uns dies , justament el 22 dedesembre ,dia de la loteria, quan en el Consell rector de l’IMAC s’estavadiscutint el PAM, en arribar a la proposta de que el cartell de Les Santes fosescollit mitjançant concurs popular , vaig demanar paraula per expressar lameva més absoluta negativa a la proposta que vaig qualificar textualment, queseria no tan sols un error, que seria una aberració.

No en vaig fer comentari públicen aquell moment ja que es tractava tan sols d’una opinió global ,que com vadir el regidor Quim Fernández . – per cert , vagi la meva felicitació peremprar la imatge del capità Haddock en el seu facebook -, seria discutida de manera més individualitzada en una properareunió.

No ho vaig fer però vist que lapossibilitat del fet ha saltat a la premsa i han començat a aparèixer comentaris per arreui fins i tot un creador tan callat com és Jordi Cuyàs , no ha estat de més ensaltar a la palestra amb un magnífic escrit en el capgros.com que comparteixoquasi en la seva totalitat, que crec convenient repetir allò que he dit peractiva i per passiva durant molt de temps: No al concurs popular per el cartellde Santes.

La meva postura en respecte alcartell està molt clara i de fa molt de temps. Fer una mirada a aquest blog hodeixa ben clar i no és ara el moment en que variarà la meva opinió que segueixapostant per un cartell d’autor amb tot el que això implica.

Certament hi ha molts coses quesí han de variar a l’entorn del mètode d’elecció. Cal començar per clarificarexactament que és el que volem com a cartell i partir d’aquí comença amb el com , que, qui , quan i de quina manera.

I aquesta crec que ha de ser la discussióa realitzar. Cal establir bases , fonaments i criteris i deixar ben clar tot elcaminar de l’elecció, oblidant-nos jadels tripijocs que fins ara han estat habituals per realitzar una tria clara ineta. Una tria que permeti un cartell que com fins el moment sigui viscut ambintensitat per la ciutadania.

Per això cal parar la demagògiadel criteri popular. Massa vegades s’empra el concepte de democràcia de maneraerrònia. Democràcia és una forma d'organització de la vida publica, en la qualles decisions col·lectives són adoptades pel poble mitjançant mecanismes departicipació directa o indirecta que li confereixen legitimitat als seus representants. Tan democràtic és l’elecciópopular com la que efectuïn els seus representants lliurament elegits.

Per això, i amb el fonament delsmeus coneixements , i vist el que succeeix en els mes diversos indrets , crecque el cartell de Santes ha de seguir en la línia marcada fins ara , amb lesmodificacions precises per fer-ne una millor i més encertada elecció.

I com deia en començar , nofer-ho així i caure en el populisme barat d’un concurs generalista , no seriaun error , seria una gran aberració de la que ens hauríem de penedir ben aviat.

(La fotografia correspon al cartellde santes de Jordi Cuyàs, per a mi un dels millors cartells, sino el millor, de tota la col·lecció)

ESPAI D'ART. ANTONI LLEONART

2012-01-14T13:30:00.001+01:00

Aquí teniu el darrer "ESPAI D'ART" de m1tv , amb el protagonisme de l'Antoni Lleonart.

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art#

AR – T – GENTONA

2012-01-12T23:21:00.001+01:00

Mentre que l’activitat artríticaa Mataró roman adormida com si encara arrossegués el regust de les festesnadalenques , a Argentona , i tot aprofitant la seva festa major d’hivern ( SantJulià) esclata amb , ni més ni menys , que quatre inauguracions , mantenintaquest nivell de privilegi artístic de la comarca que li dona “Art I gent” en el sector privat, amb el magnífic treball de Kim Queralt al davant, i l’activitat pública ambel Museu del Càntir i la seva sala d’exposicions , la Casa Gòtica , a la que detant en tant s’afegeix també el Saló de Pedra.

Així aquesta setmana i per ordrecronològic ens trobem amb "The top of the iceberg" , el treball de l’artista d’arrel caribeny afincat a Barcelona Alejandro Justiz, amb el seu art ple de reflexions personals entroncat encerta manera en la línia de la il·lustració d’avantguarda. Una exposició quepromet. ( Inauguració divendres 13 a les 20.00 hores)

Dissabte a les 8 del vespre és l’horadel “Calidoscopi” d’Esther Xandri” a la sala del Museu del Càntir. Una pinturaque segons Josep Mª Cadena , no és fàcil ni alegre però si accessible ireconfortant., amb presència de les circumstàncies adverses que afecten a lespersones alguna vegada al llarg de la vida però amb un explícit esperit desuperació.

Diumenge a les 11 agafa elprotagonisme la Casa Gòtica amb la presentació de l’exposició “Els Pujol, cincgeneracions d’escultors del barroc tardà” , inauguració que vindrà acompanyadaper una conferència del professor Joan Vilamala.

Finalment , i a les dotze delmigdia , el Museu del Càntir , inaugurarà una nova exposició temàtica peraquesta any el vinent, al voltant de “Càntirs valencians de fantasia. El reflexd’una cultura Mediterrània”. Una exposició que s’augura molt espectacularvisualment i que pot ser un bon esquer per a nous visitants del Museu.

( La foto no correspon a l'exposició)

Quatre inauguracions en dos dies, una bonica xifra per la que cal felicitar-se i més encara tot veient l’apagatmoment expositiu mataroní.

ORGULL ARGENTONÍ

2012-01-10T23:05:00.006+01:00

En començar a questes festes deNadal, el Centre d’Estudis Argentonins presentava l’edició del “RecullEnciclopèdic d’Argentona” , realitzat per en Josep Lladó I Pascual, conegutpoeta i home de la cultura de la vila.

Com s’explicitava en la notaefectuada en motiu de la seva presentació :

Aquest llibre està estructuratcom qualsevol enciclopèdia temàtica. La definició d'enciclopèdia de l'Institutd'Estudis Catalans es: Obra enquè és exposat el conjunt de les coneixences humanes o de les referents a unaciència, en articles separats, generalment disposats per ordre alfabètic.La definició és escaient si canviem "coneixences humanes o referents a unaciència" per Argentona, ja que l'obra recull alfabèticament gairebé tot elque té relació amb Argentona i que l'autor ha cregut imprescindible, tot i serconscient que n'han quedat excloses moltes informacions que també mereixerienfigurar-hi. Aquesta obra ha estat el fruit de 13 anys de treball, des que enJosep Lladó es va jubilar.

El més singular és quesegurament es tracta de la primera "Enciclopèdia" on Podreu trobar-hiregistrats més de 130 personatges de totes les èpoques i algun centenar més enremissions diverses, i més de 200 entrades entre masies, entitats, fonts,folklore, premsa... El recull de les masies de la vila, així com el de lesfonts, ha estat la tasca més fàcil i agradable de tot el recull.

A banda de la informacióescrita, hi ha molta il·lustració. Així els personatges, les fonts, les masiesdisposen de la seva fotografia. En total són més de 500 pàgines i s'han editat500 exemplars, dels quals molts ja estan encarregats. A banda de fer tasques decarrer, Lladó també ha passat moltes hores als arxius. Segons ell, ha fetd'historiador.

A partir d'ara aquesta serà laprincipal obra de referència sempre que calgui parlar d'Argentona i esperem quela seva lectura divulgui molts detalls de la nostra vila poc coneguts avilatans i forasters. L'entitat argentonina del Centre d'Estudis Jaume Clavellcreu que "aquestaserà la principal obra de referència sempre que calgui parlar d'Argentona iesperem que la seva lectura divulgui molts detalls de la nostra vila pocconeguts a vilatans i forasters".

Dons bé, dintre d’aquests centtrenta personatges de totes les èpoques, el bon amic Josep Lladó ha cregut convenientque un hi tenia espai i no puc negar que em sento orgullós de formar part d’unrecull que em situa entre els “personatges” d’Argentona , aquest poble en elque hi he viscut quaranta anys i amb el que segueixo tenint amples lligamsfamiliars , amicals i culturals i del que em segueix-ho sentint ciutadà . I ara encara més.

GEOMETRIA VARIABLE

2012-01-09T20:30:00.000+01:00

Tots aquells que ens sentimsocialistes de cor, encara que no militem en el parit, seguim amb tota atenciótot l’embolic dels aspirants a ocupar la més alta cadira del mateix. Si a mésresulta que som catalans , potser l’interès s’accentua per la participació enla comtessa de la nostra ínclita Carme Chacón.

Algun bon amic que sap quepicar-me en aquest tema em costa poc , em convida a confessar per qui aniria elmeu vot si de veritat s’acaba fent primàries a la francesa i la resposta és bensenzilla: Si és possible per cap dels dos , però en cas de no ser així i haverde triar entre ambdós, no hi ha dubte que per Rubalcaba.

No he negat mai que Carme Chacónem cau molt malament . He explicat diverses vegades que tot començà amb la sevapostura de xula sobrada en les nits electorals de TV3, on sempre s’havia d’acabarempassant les seves paraules. Era tal el seu to de superioritat que deixavacapdisminuït a Felip Puig , amb qui quasi acabaves simpatitzant.

He explicat també alguna vegadaque un gran plaer personal va ser poder-li dir quan m’entrega un clavell davant de La Pedrera , en aquellspassejos pre electorals en els que demanavael vot per el partit , que era evident que els votaria , fins i tot deixant decostat que ella anava a les llistes. Recordo perfectament la mirada gèlida queem va dedicar.

Soc cartesià,i per tant lalògica i l’ordre son fonamentals per a mi. Amb aquesta estructura mental és pera mi impossible , fer del fregolinisme virtut i transformar-me en una altrapersona que sembla no hagi tingut res a veure amb el protagonisme d’un passatben proper.

La seva punyalada trapera a Zapatero, negant-lo com si fos tan sols un conegut o saludat , quan ella en va serveritable mare putativa és d’una pocavergonyeria digna de qualsevol malvada delmés pèssims dels culebrots de sobre taula. Això per no parlar de l’aprofitament empresarialdel seu familiar més directe, amb uns avantatges en el camp periodístic que hanfet fer pampallugues a hom que tingués el més mínim sentit de la honradesa .

Però acabar fent presentació dela seva candidatura a Andalusia em sembla absolutament inacceptable. Si no vaigerrat , i no hi vaig , Chacón pertany al PSC i en va ser cap de llista a lesdarrers eleccions. Si és així , l’únic indret on Chacón podia postular-se com aaspirant a liderar el PSOE havia de ser en un espai del seu partit , que malens dolgui , és el PSC. La seva postura de fer-ho ben lluny de casa hauria deser punt suficient com per discutir la seva militància en el partit, que crechauria d’abandonar immediatament per afiliar-se al PSOE en la comunitat i llocamb la que tingués més relació.

La seva postura , i la unànimedels capos del PSC , que sense encomanar-se a ningú, han decidit de motu propiapostar per ella, som símbols del malament que va el partit en aquests moments, especialment en el que pertoca a Catalunya , i més especialment en el quepertoca al seu punt estautari clau, com és el de ser “catalanista”.

És per això que avui toca unavegada més demanar consell als bons amics. La pregunta és repetida i fàcil: Aqui “collons” hem de votar aquells que ens sentim catalanistes i socialistes?.

Per més que hi dono voltes , nohi ha manera de trobar-hi la resposta.

PUBLICITAT

2012-01-08T18:29:00.000+01:00

Tots els governs que vanapareixent per Riera 48 reconeixen públicament que un dels grans problemes quetenen és que comuniquen molt malament. Millor dit, que l’Ajuntament com a enscomunica molt malament. I això que disposa d’uns flamants equips de premsa , comunicaciói imatge.

Però si el cas de la comunicacióés digne de tot estudi , més ho és encara el de la publicitació dels actes queorganitza el consistori o qualsevol de les seves regidories. Llavors elsresultats no son lamentables, son simplement dramàtics , s’agafi per on s’agafi. I a bonsegur que l’IMAC és qui s’emporta el primer lloc en aquest esperpèntic ranking d’incapacitatcomunicativa.

Si ens acostem a la pàginaoficial de l’IMAC en el web municipal ens podem posar ràpidament a riure. Lesnoticies destacades a l’Agenda de capçalera ens conviden a una activitat infantil (“Colors al cel”) ,celebrada el 3 de desembre de l’any passat , és a dir fa més d’un mes, o tambéa l’òpera “Les noces de Fígaro” , del dia 4 del mateix desembre , o a lesvisites guiades al Museu del Tèxtil o al Museu Arxiu de Sta Maria , previstestambé pel 3 i l’1 de desembre de l’any passat.

És a dir que si un vol saber elque hi ha d’actualitat cultural a la ciutat es troba que fa més d’un mes que nos’ha actualitzat la pàgina oficial de l’IMAC. I no us vull ni explicar el quepassa si el que voleu és saber les mostres que se celebren en els diferentsindrets expositius del mateix IMAC.

Segons ells mateixos a Ca l’Arenasencara estan presents les expos amb les que es va acabar la darrera temporada ires es diu de l’exposició de gravats de Goya. A Can Palauet no hi ha exposició,cosa que es mentida dons fins avui mateix encara es pot visitar l’exposició del tallerde Gravat i encara roman com a seu municipal l’espai f , deslligat de fa tempsde l’òrbita municipal.

És a dir una absoluta vergonyade la que cal exigir responsabilitats , - un ho farà personalment en la properareunió del Consell Rector de l’IMAC -, que exigeixen , no tan sols explicacionspúbliques ans també depuració de responsabilitats tècniques, que ja n’hi haprou d’aquesta permanent immunitat de la que semblen disposar els tècnics de l’IMAC.

Però per a més inri , elsineptes responsables de la publicitat dels actes que ells mateixos organitzen ,no sé com s’ho maneguen per distribuir i penjar la publicitat dels mateixos.

En general la mateixa s’enganxacasa sí, casa també, en la petita zona del centre més reduït de la ciutat ,sense que aquesta aparegui ni pels barris, ni per qualsevol indret que depassila distància d’uns escassos 500 metres de la porta de l’Ajuntament.
erò si això és lamentable, mésho és el moment triat per a fer-ne la distribució que pot variar, del mateixdia de l’acte fins a l’infinit o quasi.

Així des de la setmana passadales parets del centre de la ciutat estan atapeïdes del cartell anunciador de lapropera exposició d’art contemporani que es realitzarà a Can Palauet. De que et queixes , dirà algú. Dons de queaquesta exposició s’inaugura a finals de mes , és a dir que entre l’anunci i lainauguració hauran passat quasi quatre setmanes i per tant el cartell perd totala seva eficàcia i no serveix per a res. Diners malgastats , dons a l’hora dela veritat , que és quan cal, la publicitat serà inexistent.

Fa molt poc que en Josep MªTorrent ha agafat les regnes de l’institut i molta és la feina que li cau aldamunt. Però si un dels seus papers primordials, - regidor dixit -, és cercar esponsoritzacióper actes culturals que tingui ben clar que aquets exigiran una publicitatcorrecta, adequada i eficaç. Tres qualificatius que ara ni per casualitat tenenestada en el permanentment lamentable fer d’un IMAC que demana a crits la seva dissolució.

(La imatge correspon a un original publicitari de fa més de cinquanta anys , realitzat per l'artista Martí Rovira)

COMERCIALITAT I CONCEPTES

2012-01-07T23:30:00.000+01:00

Abans de que acabi la tongadanadalenca i comenci el nou cicle inaugural amb el que s’enceti l’any, bo es també fer apunt de dues exposicionscelebrades en els nostres contrades que posseeixen , cadascuna d’elles en elseu camp, una dignitat estimable. Es tracta de Oriol de la Hoz que presenta elsseus “Papers” a la sala de la Presó i de l’artista murcià Semitiel Segura queens ofereix la seva visió de la Toscana en els salons de Can Baladia.

SEMITIEL SEGURA. TOSCANA

No acostumo a visitar lesexposicions que es celebren en bars , restaurants o similars. Ho vaig fer enaquesta ocasió encuriosit per veure una mica més d’un artista , Semitiel Segura, del que havia vist un parell de peces que em van semblar destrament creades enun concepte comercial àgil però digne, i la meva visita a la mostra de CanBaladia va confirmar la prèvia.

Semitiel Segura és unpaisatgista murcià amb molta mili a les seves esquenes. Tècnicament ben dotatés d’aquells creadors que han sabut trobar el sempre difícil punt de realitzarun paisatgisme que sense ser clarament identificable, ni caure en els conceptesmés habituals d’aquesta temàtica, obtingui un to d’agilitat i “modernor” queconverteixi el sentir de sempre, però actualitzat a un concepte més d’avui.

Semitiel presenta un seguit depaisatges de la Toscana, encara que la ubicació és en aquest cas anecdòtica .Uns paisatges efectuats amb pinzellada àgil i gestual, empastada amb lasuficient densitat per donar-li cos i amb bona potència cromàtica per reforçarel seu efecte lumínic. Unes peces visualment agradables , en una estilísticaque salvant les distàncies que dona eltemps, ens recorda aquelles modernors passades que tant bon resultats van donara Cruañas, Benet Sarsanedas i altres.

Unes peces descaradamentcomercials però amb el suficient nivell com per que aquesta intenció no pesi elsuficient com per desvaloritzar les mateixes. Unes obres que guanyen com mésllibertat li dona l’autor, destacant per damunt de totes unes pecesallargassades en les que Semitiel mostra el seu pic de qualitat.

Una exposició aquestademostrativa de per on van els trets de la pintura paisatgística comercial enel nostre país. Uns trets afermats en uns conceptes més actualitzats dels queencara estan ben lluny el bon nombre de pintors figuratius que es mouen en lesnostres contrades , tot aspirant a assolir la professionalitat.

ORIOL DE LA HOZ. PAPERS

Fa molt de temps que Oriol de laHoz em va seduir amb els seus treballs. Ho va fer-ho de tal manera que va serun dels artistes escollits per estar entre els 28 creadors que haviend’inaugurar la ja desapareguda sala “Espai 28”. El cert però és que per part del’autor no hi va haver-hi gaire interès presentant un treball tant nimi que nopodia ser acceptat de cap de les maneres i va acabant essent substituït per unaltra creador.

Ara després de molts anys en quela seva obra i la meva mirada no confluïen , la seva presència al Sant Lluc vase com un toc d’avís , que s’ha concretat amb la seva mostra “Papers” que haocupat aquests dies la sala de la Presó. Una exposició que malgrat la sevadisparitat de conceptes , nivells, qualitat i intencions , sembla que perprimera vegada estableix uns criteris fonamentals per esbrinar el fet artísticde tan difús creador.

Oriol de la Hoz és un creadorplàstic de conceptes. Uns conceptes interioritzats que surten plàsticament a lallum mitjançant petits treballs que es mouen des d’una plàstica fregadissa ambel que podríem dir poesia visual, fins una expressió molt mésconceptualitzada passejant-se pelsverals que , salvant les distàncies que son moltes , conrea Perejaume.

És en aquest camí de la ideasimple,que no simplista , on l’autor es mou amb habilitat però encara amb unacerta manca de definició en el trasllat visual del concepte , el que fa que elconjunt de la mostra esdevingui tou i no assoleixi la comunicació que seriadesitjable.

Avui, en aquest première de l’Oriolde la Hoz hem pogut veure que hi ha potents fonaments , ara sols queda bastir l’edifici, per el que cal una major intencionalitat ideològica i una plasmació visual mésintensa i menys descuidada de la que ofereix en aquesta ocasió.

Una exposició aquesta que hauriade servir de punt de partida d’una trajectòria ben positiva , en un camp , elseu, molt poc conreat en les nostres contrades.

ANTONI LLEONART. ANYS 70

2012-01-04T23:30:00.000+01:00

Ja comença a ser costum que l’espaiCapgròs serveixi la darrera inauguració de l’any , i que a més sigui aquestauna mostra ben valorable com marcant el camí del desig d’un any artístic encaramillor. Enguany no trenca , ni de lluny, aquesta incipient tradició totpresentant la magnífica mirada que ens presenta l’Antoni Lleonart sota el títol de “Anys 70”.

Antoni Lleonart és un artistaque bé podríem qualificar com atípic. Reconegut amb absoluta unanimitat per elsseus companys , en canvi és un artista ben desconegut del públic en general.Una antítesi que té unes raons fàcils d’explicar.

Antoni Lleonart és un creadornat amb un important nivell tant deconceptes com de tècnica , que pinta sempre allò que el seu esperit precisa ,sense sentir cap mena de pressió en el que podríem dir evolució o continuisme. Ésper això que es capaç de passar d’un cantó a l’altra sense cap mena de continuïtat, però alhora en una camí ple de coherència. Un camí però ple de silencis i desortides a contra corrent , capaces de despistar a qualsevol seguidor si aquestno és impenitent.

No fa pas massa que celebràvemla seva exposició paisatgística , presentada a Can Caralt de Llavaneres , quanara ens sorprèn amb un veritable flash – back, enfrontant dibuixos iaquarel·les de fa quaranta anys amb altres d’actuals , en una vis a vis sensevencedors ni vençuts , en el que les obres es donen la mà mitjançant unpreciosisme tècnic fora de mides , - l’estudi de transparències de les aquarel·lesés estrictament magnífic -, alhora que el seu diàleg d’intencions , sempre ambla crítica com a protagonista activa o latent , segueix essent tant encertat , comàcid , irònic i punyent.

Quaranta anys de diferència pera unes obres parelles en estil, qualitat i intensitat, vol dir molt. I més ambtota la història d’altres conceptes per mig. Potser algú pot arribar a pensaren allò del tancament de cercle i de cicle. Del roda el món i torna al ... Peròno és així. Davant circumstàncies de crisi parelles que no semblants , Lleonartrespon de nou amb els seus personatges , amb la seva norma , amb aquestaestilística capaç de relacionar-se tant amb Klee com amb Steimberg , per oferiruna mirada àgil, però tintada d’una bona dosi de desencís , dels temps quevivim i dels que ens esperen.

I tot arrodonit amb cincmagnífics personatges , de lectures clarament “Saura” que presideixen la mostratot beneint-la.

Una exposició la d’AntoniLleonart que cal visitar detingudament i que hauria de servir per col·locardefinitivament a l’artista en el lloc de privilegi que mereix en el sempreescarransit Parnàs local.

Felicitats.

S.- Si Lleonart gira la miradaquaranta anys enrere , bo és que nosaltres ho fem més a prop per recordar elcartell de Santes de 1997 , per a mi un dels millors de tota la col·lecció i que demostra la granqualitat de l’artista ,sigui el pal que toqui , i que lamentablement va ser del totrepudiat per aquest públic sobirà a qui es vol donar el poder de triar elcartell d’enguany , tema del que obligatòriament n’ haurem de parlar en elspropers dies.

COLUMNES PER AGUNTAR L'ANY

2012-01-03T23:30:00.000+01:00

Davant la cojuntura amb la que es presenta aquest any, caldrà recolzar-se en suports ferms per a sobreviure.

Caldrà recolzar-se en la columna del treball

( xemeneia de la nau Mingell. Mataró)

I també rebre el suport de la columna de la dignitat

(columna de Josep Puig i Cadafalch. Montjuic . Barcelona )

T-10

2012-01-02T22:53:00.003+01:00

Aquesta columna agafa el seutítol de “Transport públic” del meu blog personal , batejat així ja que a mésde ser un transport públic de les meves idees , resulta que bona part delsmissatges allà expressats han estat escrits , o al menys gestats , en el meudiari ús del transport públic com a mitjà de comunicació.

Granadet d’anys , com ja començoa ser , bona part de la meva història podria tenir com a fil conductor leshores passades amunt i avall en els més diversos estris de comunicació viària.Un , encara pot parlar del mític tramvia de Mataró com usuari diari per anar al’escola. O de les aventures per anar ala Universitat ( bus- tren-metro-bus) . O de les que em segueixen succeint avuien dia en un transport públic més que millorable , tenint en compte els tempsen que estem i el gran nombre d’usuaris que l’emprem. Un sistema públic que enbon part ha fet impossible la cohesió d’una comarca tan esfilagarsada comaquest Maresme , que informativament intenta lligar aquesta tribuna que tens ales mans.

Travessada per una veritablecremallera en forma de tren , que sempresembla caminar vers una fagocitaciócapitalina , separada eternament entre les poblacions de “mar” i les de “dalt”o “munt” i sense cap mena de comunicació interior, el Maresme ha perdut elcontacte entre si i s’han establert un certs pols d’atracció Calella, Arenys,Mataró i Premià ... , que fan i van a la seva , donant-se l’esquena de maneraconstant i reiterada. I aquesta dispersió que es fa evident en quasi tot ,s’accentua encara més quan del que es tracta és d’un element tan lamentablementreclòs en si mateix com és el fet cultural.

El Maresme és posseïdora d’ungruix molt important de creadors , en quantitat i qualitat. Posseïdora tambéd’un enorme cabdal de teixit associatiu cultural capaç de dur a terme tota menad’activitats, i de fa un temps és posseïdoratambé d’un bon gruix d’instal·lacions culturals de tota mena ( sempremillorables). Per això és de lamentar que el transport públic delconeixement d’instruments, activitats iprotagonistes culturals, sigui tan lamentable com el mateix transport públicque hauria de cohesionar-la.

Potser per això, ara en temps decrisi , en el que no n’hi ha prou amb la minoritària resposta del públic més proper, cal fer el possible perestablir les suficients sinergies per a una resposta comú. I aquí el transportpúblic ens ofereix la millor idea.

I una T-10 cultural?. Diversa,estesa en el temps i la comarca. Múltiple i variable , bé podria ser una manerade fer cultura i comarca a l’hora.

Dos circumstàncies que a horesd’ara , tant i tant necessitem.

Escrit publicat a "Tribuna Maresme" d'aquest gener 2012

2012

2011-12-31T13:30:00.002+01:00

Obrim tots els finestrons. Deixem entrar la llum i l'aire fresc del nou any.
Fem-ho aviat , abans de que ningú l'espatlli.

Bon 2012.
( Fotografia.- Mataró. Baixada d'en Feliu de la Penya)

ADÉU 2011

2011-12-30T18:55:00.003+01:00

Adéu rovellat any 2011 , que t’has menjat les il·lusions iels projectes de tants.

Adéu , i no tornis

NOUS LLENGUATGES

2011-12-28T22:52:00.001+01:00

El traspàs d’any es celebra enla sala del Col·legi d’Aparelladors amb una sorprenent i ben positiva exposicióde Catherine Lorton , que sota el títol de “Nous llenguatges” ens ofereix elsorprenent viratge creatiu que l’autora està duent a terme en aquests darrerstemps.

Fa justament un any que Lortonja ens sorprenia a “Gal Art” amb un viratge profund i rebel envers la sevatrajectòria anterior. Era un camí que s’ensumava prometedor , tal i com deiemllavors en la presentació:

... L’homeperò no és res sense l’entorn que l’envolta. A la serenor viscuda de les sevesfigures , Catherine Lorton ofereix enles seves pintures el contrast d’una intensitat que sorprèn en el seu impacte. Gruixos , textures , varietattècnica, diversitat cromàtica ... . Referències naturals , potencia i vida d’éssers que marquenobjectius a vegades oblidats . Lectures que ens porten a anar molt més enllà dela seducció estètica de l’aparença.

Caminant entrel’aventura i l’ordre , encara que amb tendència vers el primer concepte , Catherine Lorton comença a afermar-se en la sevarealitat plàstica i creativa , aquella que té al ser humà i el seu entorn com aprotagonista , i que l’ha de portar indefectiblement a aquell nivellcreatiu que sols els que son consideratscom artistes poden assolir.”.

Unes reflexions que marcaven camí però que hem dereconèixer que ni nosaltres , ni crec que la pròpia autora , pensàvem es podrienaccelerar i desenvolupar per assolir tot el munt de positives sensacionsque exploten de cop i volta en aquesta mostra.

Lorton es posseïdora de diverses condicions.Tècnicament està ben dotada i a més és capça d’absorbir perfectament allò quede nou se li ofereix , i personalment creu en si mateixa i en el que fa , essentel suficientment tossuda com per perseverar en el que creu és el seu camí.Aquests elements en si ni son ni bons nidolents , tot dependrà de la manera que es conjuguin. I ara es conjuguen de la manera més adient.

Fins fa no massa , Lorton s’entestava , contra ella icontra tots , en perseverar per camins que no eren els propis. Sortosament lamà o millor dit , les reflexions de Pepe Novellas , - magnífic i emocionant l’intel·ligentl’homenatge que li ofereix en algunes de les seves obres -, li van obrir lament creativa i van servir per començar a escatar vells atavismes que en res l’afavorien, ans al contrari.

Ara , la seva forta aposta per ser humil i aprendretot el que calgui a la Pau Gargallo ha estat detonant definitiu per que Lortonesdevingui, potser per primera vegada ella mateixa , i enterri per sempre unpassat que en el creatiu poc té a recordar.

Lorton se’ns ofereix encara diversa en aquestaexposició. Però és una diversitat més d’exercici que no pas mental. És unadiversitat en l’aparença però que s’intueix lligada per un cordó invisible que travessatota l’exposició.

Per un costat trobem el brillant exercici al voltantde les “menines”. Un exercici mil vegades repetit i que encara permet novesvariacions ( Velázquez serà sempre el més gran) . Un exercici de concepte peròtambé de destresa i habilitat , amb resultats prou notables.

Per l’altra dues vessants pictòriques enllaçades perla mirada i la reflexió dels pensaments apresos amb en Pepe. Una vessant decaire absolutament etrusc i mediterrani ( discrepo , i molt, quan es parla decertes referències escultòriques clàssiques i medievals) i una altra amb una tendència més d’un certexpressionisme gestual , molt actual, amb un toc urbà en el que pertoca a lafiguració , el ritme i el color.

Dues mirades en els que la brillantor de la forma noens ha de fer oblidar la mirada detinguda al detall que apareix , com afirmacióo interrogació, en totes i cadascuna de les seves peces.

L’exposició de Catherine Lorton és molt interessant. Hoés més en el sentit de futur que no pas en l’evidència del present. Avui el quefa l’autora és explotar. L’anàlisi permet observar encara mimetismes ,relacions i influències vàries , però alhora , i el que és més important , enspermet albirar , ara si, un futur personalitzat que caldrà indefectiblementseguir.

Moltes felicitats per una exposició que cal visitar.

RECONEGUTS DESCONEGUTS

2011-12-27T22:48:00.000+01:00

Moltes son les vegades que es diuque a Mataró, trepitges fort una rajola i en surt de sota un artista, emprantla més ampla i benvolent definició de la paraula.

La Sant Lluc aplega a més decent aspirants i a més ens queixem de que el pes dels absents és molt inombrós. Els artistes emergents també sumen una xifra prou important. Rara ésla temporada en que no quedem sobtats per l’aparició d’alguns noms desconeguts que presenten bones maneres. Els batxilleratsartístics estan curulls ... Però a mésde tot aquest reguitzell , a Mataró també hi treballen artistes ben reconegutsque ho fan de manera discreta i reservada.

Susana Solano ho va fer durant força temps i altres artistes també sovintegen visita a Mataró, imantats per el taller de Pere Casanovas , culminador tècnic de tants i tants projectes escultòrics.Noms mítics com Palazuelo, Tàpies , Oteiza i molts més han estat partíceps de l'aire maresmenc i quasi podríem dir que algún petit alè capgrossenc circula per les seves peces.

A entès sempre Pere Casanovas que la presència dels molt importants artistes que s’acostaven al seu taller , era qüestió professional i per tant en requeria el corresponent secret. Aquesta ètica indiscutible , ens ha impedit gaudir als mataronins, encara que no fos ,d’una xerrada , o ves a saber si més , d’aquest mestres indiscutibles de l’art actual.

Son tots ells artistes més que reconeguts per arreu que quan arriben a casa nostra esdevenen en allò que més els hi plau, els més grans desconeguts, com si d’uns principiants es tractés.
Qui hauria de dir dons que una Mataró, a vegades massa grisa per a la vida artística , és l’amagatall ideal per a tants grans creadors.

La foto que encapçala aquestpost , ocupava el passat divendres espaiimportant en una de les planes de Cultura de “El Periódico”. L’article deNatalia Farré portava per títol “Roqué , l’essència de l’escultura en l’abstracció”, sota una prèvia tan definitòria com “El treball d’un creador internacional”.
Roqué pot servir com exemple d'aquests reconeguts creadors masas desconeguts a casa nostra. és per això, i com a reconeixement, que bé paga la pena fer una mirada a l'esmentat article.

el treball d'un creador internacional

Roqué, l'essènciade l'escultura en l'abstracció

L'artista barceloní obre una nova etapaamb el color com a protagonista

Àustria sembla haver adoptat un delsescultors catalans més internacionals: Agustí Roqué (Barcelona, 1942). ASalzburg exposa actualment una antològica amb una selecció de 10 dels treballsmés representatius de la seva etapa més coneguda, la de les esculturestransitables elaborades amb acer i alumini. I a la mateixa ciutat, el 2013,mostrarà per primer cop les seves últimes peces, una obra radicalment diferentde la feta fins ara però que manté el segell inconfusible de l'artista. Sóntreballs que incorporen el color i el vidre (foto siluetejada), dues novetatsen la carrera de l'escultor, però que mantenen les obertures roqué queidentifiquen perfectament totes les peces del barceloní.

La presentació aniràacompanyada d'una retrospectiva que inclourà des de les primeres obresfiguratives elaborades amb fang i guix, fins a l'abstracció actual, «la puraidentitat i la pura essència de l'escultura», segons assegura el seu autor,representada en diversos materials: pedra, marbre, formigó, alumini, acer ividre. Per acabar amb Be carefull, que és el treball actual. El títol fareferència als materials utilitzats: vidre i acer, el primer representa lafragilitat i el segon la duresa. I tot plegat, nom i obres, és una al·legoriade la naturalesa dels éssers humans. «L'home és fort, però al seu torn no ésres», argumenta Roqué. El color, fins ara totalment absent del seu treball,humanitza una obra que per definició és dura i hermètica. Tot i que també ésbonica. «La bellesa és imprescindible», apunta aquest artista barceloní.

Malgrat l'interès perl'estètica i l'afirmació que «amb l'escultura és molt difícil expressar moltescoses», Agustí Roqué no renuncia al component social del seu treball. Ja sigui,parlant de la naturalesa humana, com ara; de la corrupció del poder o del poderde les armes, com a l'exposició que va fer a la galeria Senda de Barcelona, el2000; o de l'especulació econòmica actual i el poder de la banca, tema quepensa tractar en la intervenció que està preparant per a un museu alemany el2014.

A BARCELONA / Però ambtantes mostres internacionals, l'escultor no té temps per exposar a casa.L'última presentació de la seva obra a Barcelona va ser a la sala Joan Prats,el 2006. Tot i que ha rebut ofertes: «De dues importants galeries de laciutat». Però no pot pensar en res, per falta de temps, fins al 2015. Es dónala paradoxa que, malgrat l'interès actual de les galeries per Roqué, van serelles les culpables que l'artista abandonés la seva vocació inicial, lafotografia. «Als anys 60 la fotografia encara no es considerava art i lesgaleries no n'exposaven».

Tot i que perdisfrutar de l'escultura de Roqué a Barcelona n'hi ha prou d'anar a l'avingudade Rio de Janeiro on llueix l'escultura pública més gran d'Espanya, ipossiblement d'Europa, un total de 306 metres de formigó pintat de negreprojectats per Roqué i que, el 1989, van rebre el premi FAD. Però, potser,abans d'anar de visita, serà millor esperar que l'Ajuntament de Barcelonaretiri tots els senyals de trànsit que ha posat a discreció enmig de l'obrad'art. Hi està treballant.

AMADEU CASALS

2011-12-26T21:09:00.001+01:00

Aquest passat divendres vaigtenir el plaer i honor de presentar l’exposició homenatge que l’Ajuntament deVilassar de Dalt ha dedicat , en el Centre Cultural de Vilassar de Dalt ( Caixade Pensions ), en recordança i memòria del que fou gran aquarel·lista AmadeuCasals, vilatà d’aquesta població.

He parlat moltes vegades de l’Amadeui de la immensa qualitat artística queatresorava. De la seva ductilitat creativa i de la seva activa posturarevolucionaria, transformant el món de l’aiguada , fugint de l’edulcoratdocumentalisme descriptiu dels Ayneto, Fresquet, Olivé , Torrabadell i altres ,fins aconseguir generar un idioma en el que el gest, el color, la força i laintenció, eren motors d’una creació agosarada que elevà la tècnica de l’aiguadafins als límits de la més gran de les qualitats.

Ara , de la mà de la família ide l’Ajuntament del seu poble ( Vilassar de Dalt), tenim ocasió de gaudir durantaquestes festes de Nadal ( fins el 8 de gener de 2012 ) i a la sala d’exposicionsdel centre cultural, una magnífica retrospectiva , amb aires d’antològica , quefa recull de la seva trajectòria , des dels sus començaments amb aquellaaiguada sèpia, quasi parella a un dibuix perfeccionista , fins el desoricromàtic de les seves obres a Tavira ( L’Algarve. Portugal) que van ser les sevesdarreres creacions. Tot en un conjunt magnífic que evidencia la gran qualitatde l’artista , si és que era desconeguda per algú.

Per això , i tot recomanantintensament la visita a l’exposició, vagi el meu reconeixement amb les paraulesque em demanà la família per aquest homenatge , que va tenir la seva primeraparada , al Museu Monjo de Vilassar de Mar.

AMADEU CASALS. PASSIÓ PERL’AQUAREL·LA

Fa ja un grapat d’anys queresponent a la convidada de l’Amadeu Casals per presentar una exposició seva ala barcelonina galeria “Grifé & Escoda” vaig encapçalar l’escrit amb unaprofunda reflexió del pensador i crític Arnau Puig que diu: “ Crec que crear ésjugar a la contra, jugar seriosament a la contra. Però a la contra de què ?”.

M’ha tornat la reflexió al capquan he rebut la per a mi emocionant convidada de presentar aquesta mostraretrospectiva d’homenatge pòstum. Ha estat així ja que fent repassada mental atota la brillant trajectòria creativa d’Amadeu Casals s’evidencia un nexe comú, que a l’hora ha estat motor de tot el seu camí evolutiu , com ho és el de lalluita aferrissada a la contra per donar a l’aquarel·la el paper d’importànciaque mereixia, que no és cap d’altra que al menys el de la igualtat ambqualsevol altra procediment pictòric.

De sempre que Amadeu Casals vavoler trencar amb l’edulcorat paper il·lustratiu al que semblava haver quedatreclosa la tècnica de l’aiguada , encotillada en una malaltissa ortodòxiatècnica i en una limitació de conceptes creatius. Va entendre com pocs quel’Art és sempre emoció, comunicació, sensibilitat, i per que no dir-ho,estètica i bellesa. Que a partir d’aquests conceptes tot creador ha de cercarels camins més adequats per traslladar-los amb profunditat a les seves obres.

Tot repassant l’acurada i sempredifícil tria que ara se’ns presenta podem veure aquesta passió comunicativa desdels seus començaments amb aquelles aiguades i canyes quasi monocromàtiquesfins als intensos ritmes gestuals d’obres en que la figuració s’esvaeix enl’essència , fregadissa quasi en una pseudo abstracció, en una orgiàstica combinacióde colors , en els que generalment mai falta el negre com a senya personalinconfusible.

Podrem gaudir de paisatges detota mena , del “seu” mar i les barques , l’altra passió desfermada de l’autor.De les composicions destramentestructurades , ja siguin amb aquell “cubisme” seu tan peculiar , o amb l’esgarrapat intens del desfer per “fer” , a un nivell que sols els gransartistes assoleixen.

Però principalment ens trobaremamb la creació d’ambients , en una pintura feta amb i per els cinc sentits.Captarem l’olor a salobre i notarem la xafogor de la migdiada d’estiu en unavoladissa cortina. Escoltarem el silenci de la mar encalmada i el brogit de latempesta. Ens arribarà la fragància de l’aire i l’olor a silencis , melangia isolituds.

Diuen que els artistes no morenmai, que perduren entre nosaltres en les seves obres. Aquesta exposició n’ésuna evidència. Les aquarel·les d’Amadeu Casals segueixen essent una lliçómagistral d’art , alhora que deixen obert el camí d’una aquarel·la revolucionaria, per la que va lluitar , a la contra , molt a la contra , i en la que vaaconseguir vèncer.

Amadeu Casals , una lliçóimmarcescible d’art i de passió per l’aquarel·la.

Un homenatge just i merescut ,per un artista que amb el temps haurà de tenir forçós reconeixement general perla seva tasca en pro de l’aquarel·la i la seva evolució creativa.

A visitar , de totes , totes.

SANT ESTEVE

2011-12-26T00:49:00.002+01:00

Nadala de JAUME ARENAS , de la meva col·lecció personal.
Dibuix amb tinta xinesa ( 1979 )

BON NADAL

2011-12-25T00:00:00.000+01:00

Nadala de 1956 , de l'artista mataroní / argentoní JOSEP TUR , resident de fa temps a terres de Segòvia

(Col·lecció personal)

ESPAI D'ART / PERECOLL

2011-12-23T00:05:00.000+01:00

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/perecoll#.TvO3miFj57o.blogger

BONES FESTES

2011-12-21T23:07:00.002+01:00

Nadala. F Lloveras ( 1956)

col·lecció particular

GURUS

2011-12-20T23:47:00.000+01:00

Tots aquells que com jo, nodeixem de ser uns ases en moltes coses, precisem d’altres saberuts que ens guiïni acompanyin en el camí.

Per alguns serveixen els sermonsdel cap de setmana o del director espiritual, encara que aquest es digui P.J. osigui la Gaceta , o simplement Duran Lleida. Però altres , ves a saber si més exigents , precisem de mirades mésprofundes.

Com ja he dit moltes vegades ,durant molt de temps els articles de Vázquez Montalbán eren una veritableprèdica per a mi. De fa uns anys és Josep Ramoneda qui ha esdevingut per a miun veritable guru. Ahir l’esperava ansiós per veure que deia al voltant delcongrés del PSC. S’ha fet esperar i ha estat avui quan rebíem el seu evangeli,en forma d’article impagable de nivell i profunditat que bé farien de llegirtots , vinguin del cantó que vingui.

Diu així:

JOSEP RAMONEDA

Todo por resolver

Viendo cómo se ha desarrollado elcongreso socialista sólo cabe preguntarse si realmente los dirigentes ymilitantes de este partido son conscientes de la situación en la que seencuentran. El PSC es un partido en caída libre electoral, que está completamentedesubicado por partida triple. No se sabe cuál es su posición ideológica,engullido por la crisis de la socialdemocracia europea, pero sobre todo por unaestrategia ceñida exclusivamente a la conquista de espacios de poder, que ennombre del pragmatismo renunció a cualquier proyecto propio y a cualquierpropuesta en el campo de las ideas. ¿Alguien ha oído alguna reflexión sobre elfuturo de la izquierda en la Europa postsocialdemócrata? ¿Alguien ha leídoalguna propuesta que vaya más allá de los tópicos sobre las urgencias de lacrisis y de breves notas críticas a las políticas de austeridad? El rearmeideológico ha brillado por su ausencia. Agobiados por los hechos, lossocialistas han perdido definitivamente las palabras.

La segundadesubicación es en el terreno nacional. ¿Cuál es el lugar del PSC en laCataluña pos-Estatuto? ¿Es capaz el PSC de ser la izquierda nacional catalana,o por lo menos el motor de ella, después de la desbandada del tripartito?También aquí el resultado es decepcionante. Como principio ideológico seinsiste en el federalismo. ¿No está suficientemente demostrado que elfederalismo es imposible en España porque, excepto el PSC, no hay nadie más aquien le interese? Después del fracaso del Estatuto, ¿es posible todavíahacerse fantasías federalistas? Pero si decepcionante es la propuesta, no lo esmenos el instrumento. El PSC nos anuncia que mantendrá la plena lealtad con elPSOE, a través de un mismo grupo parlamentario, pero que se reserva el derechoa discrepar e incluso a votar diferente que sus colegas en casos excepcionales,como si de una increíble hazaña se tratara, que tengan que ver con Cataluña.¿Alguien puede tomarse en serio tan cautelosa toma de distancias con el PSOE sien la última legislatura hubo un montón de oportunidades de votar diferente ynunca se aprovecharon, hasta el punto de que se llegó a votar una cosa en elParlamento catalán y la contraria en el Parlamento español?

La terceradesubicación es el espacio electoral y social que representan. La burocracia socialistaha vivido tan alejada de la realidad que ya no sabe muy bien dónde están yquiénes son los suyos, y ve con perplejidad cómo se le escapan bolsaselectorales que consideraban cautivas. Superar este problema empieza por unprofundo cambio organizativo. La única novedad es que las personas másseñaladas como responsables de los destinos orgánicos del PSC, que son las quehan organizado este congreso, han dado un paso al costado. La decisión másllamativa es la organización de unas primarias para la elección de candidatos,abiertas a la ciudadanía en general, conforme al modelo recién estrenado por elPSF. Es una iniciativa que puede ayudar a la emergencia de nuevos líderes, quetendrán en estos ensayos electorales cierta posibilidad de mostrarse y de curtirse,y puede facilitar cierto contacto con la ciudadanía más allá de las fronterasde partido. Pero servirá de poco si no hay realmente una dinámica de cambio enla organización.

Porque quizálo más decepcionante de este congreso es que no se ha visualizado en absolutola existencia de un núcleo renovador, capaz de generar propuestas y de ejercerpresión sobre las estructuras de un partido que ha tocado fondo. El PSC haoptado por la solución convencional: elegir un nuevo primer secretario,discreto y sin atributos precisos, conforme a la moda del momento, que generepocos rechazos, transmitiendo a la opinión pública la idea de que a él atañe laresponsabilidad de resolver todos aquellos problemas que el colectivo no hasido siquiera capaz de afrontar. El congreso no le ha dado siquiera una hojade ruta. Tampoco los nombres que acompañan al primer secretario en elnúcleo duro apuntan a nada nuevo: Daniel Fernández, el nuevo secretario deorganización, cree sagrado e indisoluble el matrimonio con el PSOE; el alcaldeBalmón tiene fama de pactista. Nada que apunte a una estrategia nueva.Históricamente está demostrado que los líderes que han refundado un partido hanroto en lo simbólico y en lo práctico con el pasado inmediato, tarea queacostumbran a llevar a cabo personas que se han impuesto por sí mismas, noaupadas por los gestores del pasado; salvo que Navarro nos demuestre locontrario.

COMENÇA EL FUTUR?

2011-12-19T23:30:00.000+01:00

Divendres a la inauguració de l’exposicióde Perecoll hi van assistir quatre regidors, a saber: J.A.Baron , Montse López, Quico Melero i Ivan Pera. Ningú més , ni del govern ni de l’oposició.

No puc negar que sorprenent-me l’absènciade tota persona propera al govern ( no és de rebut que demanis a una persona unmunt de col·laboracions per a la ciutat mitjançant la seva presència endiversos col·lectius municipals i quan ell realitza un acte puntual tu etfacis fonedís en tots els nivells ) , més em va sorprendre la presència d’algunsdels esmentats regidors , - especialment Baron i López -, ja que un els feiaper estricta lògica en el congrés del partit. La seva absència i la imatge deTerradas i Carlos Fernández presentant les esmenes congressuals, em va obrirels ulls de cop ( i l’aixeta del mal humor també ) i em va quedar ja tot clar. Elpoder s’aferra a les cadires quan les capacitats personals estan a nivells de solade sabates. Alea jacta est. Catalunya havia estat vençuda una vegada més.

Avui , tots els diaris i elscomentaristes diuen la seva. Una opinió que variarà segons mitjans o columnistaperò que en un mix es resumeix en que sifa no fa hi ha hagut allò de tocar-ho tot per no canviar res , que de maneramés planera es resumeix en canviar els maniquins de l’aparador però mantenint inamoviblel’estructura general de la botiga.

És obvi que Pere Navarrro potfer bones coses. Com ahir em deia un company al facebbok , “ al menys pronunciala “C” correctament”. La gent de Terrassa a la que conec el valora bé, senseexcessos, encara que matisa que després del caciquisme de Royes qualsevolpersona amb un mínim d’educació i decència es podia posar-se la ciutat a labutxaca. El que es parla de la seva persona és interessant especialment en elque pertoca a una certa proximitat, concepte que es desconeixia a Nicaragua ,en els darrers temps.

Però és clar. Si per un costat t’envoltesde l’espanyolisme ranci de Corbacho, l’espanyolisme municipalista més granat (Sabadell, Cornellà , Santa Coloma, Salt ... ), l’espanyolisme més tenyit de postmodernde Chacon , l’espanyolisme de retruc de silenci de Daniel Fernández , l’homeinvisible en els darrers anys a Madrid on no ha piulat ni una sola vegada perdefensar com calia a Catalunya front els seus “aliats” , quan en aquests anyshi ha hagut tants greus atacs. Si....

I en canvi limites a efectesdecoratius les persones del mal anomenat sector catalanista , quan perdefinició tot el PSC ho hauria de ser , anem malament. Si et carreguesfulminantment a Tura , Castells, Maragall i tot aquell que sàpiga de cor Els Segadors,és que anem més malament encara.

I si la teva primera decisió,-que sempre és de gran importància ja que serveix indefectiblement per deixarpetja i indicar ben clarament quin serà a partir d’ara el camí a seguir -, ésdecidir que no cal grup parlamentari propi , dret fonamental del propi partit, i limites les opcions a una possible discrepància en alguna votació que esrefereixi a Catalunya... És a dir , que no, que seguirem mesells i callats a laCarrera de San Jerónimo..., vol dir que l’hem cagada.

Tot això sembla indicar, ni mésni menys , que ja es poden començar a comprar noves pancartes en que desapareguila “C” final , en referència a Catalunya. O potser m’equivoco i les pancartesserviran però no gran part de la logistica habitual del partit , dons comença aquedar ben clar que a partir d’ara PSC vol dir simplement Partit / Partido ( agust del consumidor ) Socialista de Cataluña.

O sigui que espero resposta.Aquells , que com un mateix, ens sentim socialistes i catalanistes , és a dirposseïdors de les arrels i les raons del PSC , a qui collons hem de votar?.

Agrairia resposta. De veritat.

CONGRÉS LOCAL

Però queda ben clar que la transcendènciad’un congrés com aquest es reflexa ràpidament cap avall , i Mataró , en estat d’interinatge, ha de recuperar la “normalitat” institucional i començar a preparar el futur.

L’elecció que fàcil és definircom “sectària” , d’eleccions dedelegats. El silenci absolut als simpatitzants al respecte de la presència deles diferents opcions a la nostra ciutat en la prèvia congressual. L’elecció d’EsteveTerradas com a membre del gran staff del partit. El moviment dels palmeros ,quecomençava ja avui acostant-se aperiodistes per a tal d’aconseguir (il·lusos d’ells ) comentaris favorables als resultats del congrés ( en generali en clau maresmenca i mataronina ) , oi Xesco Gomar ...

Tot indica que la batalla ja hacomençat i l’objectiu és clar. I el pitjor és que vistes com estan les coses hopoden aconseguir amb una certa facilitat.
Un objectiu que ens fa pànic a moltsi que d’aconseguir-se seria qüestió d’un exili immediat , encara que siguiinterior.

L’objectiu és Esteve Terradascom a secretari local i començar a preparar la carrera municipal amb la dupla : Carlos Fernández i Ana Barreracom a caps de cartell, deixant la decisió final a la conveniència o no de queuna dona sigui per primera vegada alcaldessa de Mataró.

I aquesta és la realitat , esdesmenteixi per on es desmenteixi.

Una realitat ni pensada pelpitjor enemic i davant la qual a CiU es deuen estar esconyant de riure.

Com veieu, un mal començamentsempre pot anar a pitjor.

Esperem que els astres hoadrecin , per que per el que fa als homes....

ELS COLORS DE PERECOLL

2011-12-18T22:01:00.001+01:00

El passat divendres en una galeria Lolett Comas plena a vessar ,vaig tenir el plaer de presentar la darrera exposició de Perecoll, de títol “Papersper una exposició” . Una interessant mostra que a més de demostrar la saviesa icapacitat artística del creador, va permetre , i ens va permetre , trencar unamica aquesta dicotòmica i reduccionistamirada , que redueix a Perecoll a l’artista del negre , quan el seu fer va moltmés enllà.

Perecoll ha sabut fer del negreel seu símbol d’identitat , el que està molt bé, però és obvi també que en lamirada a la seva ampla i polièdrica carrera puguem analitzar que el negre no ésla seva filosofia , - com tampoc va ser la Malèvitx -, i sí en canvi és unmagnífic recurs per explotar de la millor manera la seva veritable filosofiacreativa que té en el volum la seva essència , i si de cas i com a segon terme, el moviment.

No hi ha cap dubte que el volumés l’eix creatiu de Perecoll. Ho és en les seves joies que esdevenen petitsprojectes escultòrics. Ho és com no en les pròpies escultures , ja sigui en lesde caire geomètric com en les més magmàtiques. I evidentment ho és en lapintura que esdevé de manera quasi inconscient en una mena de projecte , d’esbós, d’unes escultures que , ves a saber , potser acabaran tenint vida pròpia.

Un exemple clar és el negresobre negre . La difícil aposta no és més que una agosarada i encertada aposta enla que el negre serveix d’acurat instrument per aconseguir una profunditat forade mides , difícilment abastable amb els mitjans i els cromatismes habituals.

Avui Perecoll es retroba amb lesseves formes humanoides que desenvolupà per primera vegada ja fa un bon grapatd’anys per a uns treballs seriats , que esclataren de forma individual i majestàticaen la seva sèrie al voltant de la guerra del Golf , en la que el blau nit esdeveniacolor de referència , i que renovava , - ara amb el verd botella com areferència -, en una altra magnífica sèrie que presentà fa quasi deu anys en laja desapareguda “Espai 28”.

En tots aquesta casos el paper iel color agafen protagonisme per a donar relleu, volum i dinamisme a unesformes dinàmiques que esdevenen protagonistes de les peces i en elles capgirenels conceptes per crear un especial mon de volum i moviment. Un món que li serveixa l’artista per aventurar-se per indrets que en altres verals son impensable, ijugar amb les formes , els volums , i com no amb el color, aconseguint unesresultats plàsticament molt atractius i artísticament ben meritoris.

Una exposició aquesta , que calmirar a fons. Veure l’habilitat però anar alhora més enllà per aprofundir enels obres més lliberals, en aquelles en les que l’autor va més desfermat quemai i davant de les quals ens trobem amb petites joies , - i valgui el joc deparaules -, en les que la llibertat compositiva i creativa arriba altes fites.

Una exposició en la que un nopot quedar-se amb l’esquer de la firma del creador ja que si va més enllà estrobarà amb un reguitzell de magnífiques sorpreses artístiques que laconverteixen en un veritable i joiós regal de Nadal

CONGRÉS

2011-12-15T23:13:00.000+01:00

Fa molts dies que no parlo depolítica. Entre recuperar-se de la sotragada que , esperada sí, però potser no amb tantaintensitat en especial a Catalunya , iel bon volum de notícies de l’àmbit artístic ha fet que no hi hagi hagut públicareflexió al voltant del futur del PSC que es decideix aquest setmana en aquestCongrés , esdevingut la mare de tots els congressos.

Fa dies que cada matí ens llevemamb articles de tota mena , tots ells ben valorables i interessants , al voltantde la realitat actual del PSC , del futur més proper i dels camins més adientsper aconseguir una travessa del desert que sigui el menys feixuga possible. Ambuns hi estem totalment d’acord , mentre que amb d’altres hi discrepem per forai per dins. És adir res d’anormal en unes circumstàncies tan vitals com lesactuals.

Per a un , simple simpatitzantdel PSC , - apuntat això sí en els fitxers del partit -, és a dir un serinsignificant i sense cap mena de vàlua en la burrocràcia establerta delpartit, tot s’estableix en una certa simplesa: Socialisme i Catalunya. Duesparaules ben clares , concises i contundents , de les que curiosament veig queen surt definicions de tota mena , algunes d’elles , - en especial en el que pertocaa Catalunya- , que simplement fan fredar.

És evident que cal mirar enrereper poder anar endavant. És evident que cal triar abans el que volem ser, queno pas per qui volem ser manats. Però és igualment evident que vist el vist ,les coses estan força clares.

Autodescartat Iceta , que en elsúmmum del cinisme volia dirigir la recuperació d’allò que ha fet naufragar perla seva pèssima direcció, dos noms queden enfilats en la recta final: PereNavarro i Àngel Ros , dos noms amb dues característiques que queden benremarcades per els suports que han aconseguit. Navarro , candidat continuista ,té el suport de la direcció que ens haportat a la debacle i de tot el sector espanyolista , mentre que Àngel Rosmanté la flama del socialisme català.

No hi ha dubtes dons . Ningúenganya a ningú. Hora és de prendre decisions i la meva , encara que etèria ipersonal , no pot ser altra que donar el suport a Àngel Ros i fer-ho a més ambel convenciment que la seva derrota hauria de portar ineludiblement al trencamentdel PSC tal i com és ara i provocar una regeneració capaç d’entendre que sensecatalanisme el PSC és inviable i és mort de l’ànima.

Però seran capaços d’entendreaixò la munió de compromissaris , triats en la més pura disciplina departit ,amb un domini aclaparador d’aparell i per tant de desig de continuïtat , no perfer que el país vagi millor, i sí per que ells puguin anar a millor , o almenys segueixin en el mateix estatus d’ara mateix?.

Aquest cap de setmana en tindremla resposta , però molt hem temo que el rèquiem del catalanisme està més quecantat.

MAL ACOSTUMATS

2011-12-13T23:41:00.000+01:00

Els habituals visitants d’exposicionsdel nostre país estem molt mal acostumats amb dos dels més grans artistes de lahistòria com son Miró i Picasso.

Crec dir bé que estem mal acostumats ja quegràcies als fons de que disposen els dos grans museus protagonitzats per ells (Museu Picasso i Fundació Miró) i principalment a les magnífiques exposicionsque temporada rere temporada ens ofereixen al voltant seu , descobrint amb totdetall la seva amplitud artística polièdrica, fa que el grau de coneixença alseu respecte és tan gran que costa quedar-se bocabadat davant d’exposicions quemereixen abastament arribar a aquestnirvana , com és el cas de “L’Escala de l’evasió” que organitzada conjuntamentper la Fundació, la Tate Modern i la National Gallery of Art de Washington,recau ara fins el 18 de març a la fundació barcelonina.

Aquesta reflexió me la feia jomateix més tard després d’haver sortit una mica fred de visitar-la amb tota tranquil·litat, ja que per a la meva sorpresa i tot essent el passat dimecres dia de mig-pont, el nombre de visitants era mésque escàs amb tant sols un grup de batxillers que enlairaven la xifra.

Dic mig fred per què certamentun no va sortir de l’exposició amb aquella sensació d’emoció profunda i intensa, de vibració artística interior , de sentir-se privilegiat per haver pogut gaudirtanta bellesa, com a vegades et passa amb certes exposicions , com amb AntonioLópez com a darrer i personal exemple.

Però ha estat després en lareflexió íntima , tot repassant el vist mitjançant el catàleg de mà, -enormement útil am explicacions escrites al voltant de les obres dignes demenció -, fent ullada a l’històric i gegantí catàleg de l’exposició delcentenari ( 1993 ) on ja varem poder gaudir de quasi totes les obres araexposades i anant més enrere , amb el catàleg d’una altra exposició històricala de “Un camí compartit” ( Miró-Maeght) que es realitzà que es realitzà a laseu barcelonina de la galeria el 1975 , amb un magnífic escrit de PereGimferrer com a presentació i amb un parell de reproduccions dignes de seremmarcades, quan m'he sentit sadollat per l'artista.

És en aquest repàs de tresexposicions viscudes, curiosament amb un cicle exacte de divuit anys (1975 –1993 -2011 ), quan un denota el sentiment d’haver absorbit el conceptecomunicatiu que l’artista li segueix presentant en aquest temporals glops. Sols per això un pot entendre que no hagivibrat de manera quasi fent salts d’obres com “l’esperançadel condemnat a mort“La casa de la Palmera”, “La masia”, “El cap de pagès català” , “ Metamorfosi” , “Aidez l’Espagne”, “Autoretrat”, “El vol d’ocell damunt la plana”, la sèrie Barcelona , la sèrie “Blau”, les pintures sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari, les teles cremades , la sèrie de "l'esperança del condemnat a mort", "els focs artificials", i tantes d'altres , senseafegir-hi el munt d’obres igualment emocionants que conformen la col3leccióhabitual de la Fundació.

Com és possible no sortirexultant davant tanta força i qualitat?. Certament estem mal acostumats, ja queuna exposició com aquesta es veu molt de tant en tant , - divuit anys semblaser el cercle -, i sols mereix l’aplaudiment més tancat i la recomanació de lavisita més ampla possible.

I més encara si el coneixementde Miró és anecdòtic o tangencial, ja que així i mercès a la disposiciótemporal de les obres , fa que un pugui observar l’evolució de l’artista i potentendre amb claredat el seu caminar i l’arribada a la seva personalitatinconfusible.

A més de l’apartat visual , permetalhora observar i entendre el compromís personal de l’artista molt poc immuneals efectes dels temps turbulents que li va tocar viure . Com molt bé deia , nohi ha cap torre d’ivori i per tant l’escala de l’evasió ha d’estar ben arreladaen la realitat per conduir a la creativitat..

Una exposició dons d’obligada idetinguda visita , en una mostra cabdal per acaba d’entendre a Joan Miró, unartista front del qual resten exhaurits tots els qualificatius.

RICARD JORDÀ. PINTURES

2011-12-11T19:58:00.001+01:00

Celebrar cinquanta anys d’activitatexpositiva essencialment pictòrica i no fer-ho amb una exposició de quadresseria una absoluta contradicció. Per això, Ricard Jordà una vegada vista laseva impossibilitat de realitzar una retrospectiva va acceptar la proposta deGal-Art per presentar en la sala de Rda O’Donnell una petita mostra de la sevahabilitat amb els pinzells.

Així una desena de pintures omplena vessar les dimensions de la sala amb un seguit de peces que serveixen per fermirada als seus darrers anys d’activitat creativa, una activitat en la que hamantingut la seva fidelitat al seu especial fer que l’ha convertit en unartista absolutament inconfusible per a qualsevol afeccionat.

En les obres presentades de nouRicard Jordà ens ofereix repàs a la seva línia tradicional amb aquesta pinturade clara lectura social en la que de nou, amb la dona com a principal protagonista , l’artista ofereix mirada crítica dela societat que ens envolta.

Tot amb una pintura plena dels seus elementsiconogràfics personals que es conjuguen per conformar un ambient dens que avoltes esdevé quasi claustrofòbic, i que a ell li serveix perfectament perestructurar un diàleg obligat amb l’espectador que no pot restar indiferent ala pregunta a la que es veu sotmès al contemplar la pintura.

Si a més afegim que la tècnica segueix essentper a Jordà un element transcendental ja que el seu domini li permet incidirencara més en la seva intencionalitat pictòrica , haurem de convenir que encaraque sigui escàs el nombre d’obres presentades , la força i personalitat de lesmateixes converteix a aquesta exposició en un encertat mostroari de lescapacitats d’un artista que com pocs ha sabut establir “imatge de marca” ambles seves realitzacions degut a l’estricta fidelitat personal a un concepte desenvolupatal llarg d’aquests cinquanta anys de carrera expositiva que ara joiosamentcelebra.

Una exposició absolutamentrecomanable que serveix alhora per tornar a visualitzar el treball que intentendur a terme la gent de Gal Art.

Felicitats.

DESAPROFITAR

2011-12-10T19:45:00.001+01:00

Que ningú és profeta a la sevaterra és una dita que s’ha convertit en asseveració. La saviesa popular ha entès perfectament de la maldatde la petita enveja de veïnatge , del conegut , esdevinguda mesquinesa ques’escampa per arreu. Però potser el pitjor està en l’oblit al que semblacondemnar-se a la persona que ha assolit un reconeixement que massa vegadess’associa a circumstàncies espúries o essent benvolents , casuals. Per aixòdavant d’aquest fet el personatge reconegut sentint-se superior , per que hoés, abandona la batalla amb un ja us ho fareu.

Mataró i el maresme no en sonexcepció. Cada vegada son més els maresmencs que obtenen reconeixements professionals per arreu. No hi ha campd’activitat on no puguem trobar veïns en el grup capdavanter. A la medicina ,l’ensenyament , la investigació, la natura, el periodisme, els esports, lacultura , etc , un munt de personatges propers ens contemplen en la sevasaviesa i el nostre oblit.

Com exemple be valgui el casmuseístic en el que una mataronina dirigeix el Centre d’art de La Pedrera ,mentre un altre n’és el cap de Santa Mònica i un tercer és staff en el MuseuPicasso. Tots ells amb el desconeixement dels seus convilatans. Això per noentrar en el camp polític amb ex-ministres ( Joan Majó), consellers de laGeneralitat (Antoni Subirà , Salvador Milà ), diputats i parlamentaris varis,de qui s’ha deixat de tenir notícia de la seva existència propera.

Ara, en moments de crisi, i quanapareix resplendent l’eufemisme del “Govern dels millors” no estaria de més queaquells que manen fessin mirada al seu entorn i pensessin , o millor dit creiessin, que tots aquells personatges reconeguts en les seves especialitats, podrien ajudar amb els seus coneixements i opinió, aportant noves visons per sortir del’atzucac en el que tots hi estem ficats.

Hi guanyaríem tots. Els quemanen gaudint d’una assessoria d’alta qualitat. Els “reconeguts” querecobrarien l’estima dels seus propers i a més podrien fer quelcom per la sevaterra més íntima i propera i la ciutat que tindria un punt de far i guia deveritable coneixement i vàlua.

Potser comença a ser hora que noser profeta a la seva terra i el govern del millors siguin tan sols eufemismes.En moments com els actuals no aprofitar-ho seria un malbaratament que no enspodem permetre de cap de les maneres.

(Escrit amb el que debuto com a articulista d'opinió al Tribuna Maresme d'aquest mes desembre)

ESPAI D'ART / RICARD JORDÀ

2011-12-08T22:21:00.000+01:00

L'Espai d'Art de m1tv d'aquesta quinzena amb entrevista amb Ricard Jordà , el gran protagonista d'aquests dies amb les seves exposicions a l'espai capgròs i Gal Art , juntament amb la presentació del torró d'autor de "Uñó" del que enguany n'és l'artista protagonista.

A-17

2011-12-07T20:09:00.000+01:00

De manera que haurem de qualificarcom de quasi clandestina , s’ha inaugurat a Mataró un altra espai d’art . Estracta de "A-17” que de la mà d’EstherAliu obre les seves portes en el seu lloc de treball en l’ensenyament artístic, del que amb habilitat agafa les dades per batejar-lo, ja que es troba alcarrer Amàlia 17. “A-17” un nom atractiu que a més ens porta reminiscències d’autopistaamb el que comporta de trasllat , contacte amb altres indrets i cultures , iprincipalment comunicació .

Un espai que inicia el seucaminar amb una mostra a la que jo atorgaria més el qualificatiu de conjuntaque no pas de col·lectiva, en la que hi prenen part a més de la mestressa de l’indret, els artistes Anna Carbonell, Dani Montlleó, Teresa Pera, Montse Pons, ItaPuig, Natàlia Rabert, Alex Reig i Gloria Safont-Tria.

I dic conjunta i no col·lectivaja que en la mateixa no hi el garbuix de l’aigua barreig i sí en canvi la divisió del conjunt de lagaleria en petits espais propis en els que de manera independent cada artistasembla haver-se creat la seva “individual” personal , el que afavoreix lavisita evitant les confusions i a més permet accentuar el caràcter divers delconjunt.

Un conjunt de bona qualitat ,amb les diferències que hom hi trobarà , formades especialment pel gustpersonal de cadascun, i més especialment en aquest cas en que la diversitatdels conceptes “contemporanis” ( i empro aquesta paraula amb la que no hicombrego, com tampoc ho fa Aliu, tal i com em comentava en la llarga conversaque vàrem mantenir) és molt evident. Un conjunt en el que sortosament laplàstica hi té també lloc , - jo diria que amb el nivell més alt del presentat-, al costat del bon ventall de diversificació creativa que la contemporaneïtatcomporta.

Una diversitat que en unaexposició com aquesta , i per tant amb un clar component comercial, ens permet observarcom en alguns casos es rebaixen i molt, les ínfules de lectures filosòfiques peroferir una mirada clarament esteticista , justament el gran “pecat” del que s’acusades d’aquest cantó creatiu als semprerepudiats plàstics convencionals.

Un espai i una exposició que calvisitar amb la seguretat de gaudir d’un conjunt de qualitat , especialment enel que pertoca a les positives sorpreses que venen de la mà de creadorsdesconeguts pels nostres verals.

Un espai expositiu que pot fermolt per la vida artística mataronina si sap conjugar amb ambició l’eclecticismeque sols pot portar-se endavant amb la qualitat per bandera.

Estic convençut que laintel·ligència d’Aliu ho farà possible.

ESCULTURES / MUNTATGES.

2011-12-04T20:14:00.001+01:00

... “ Però arriba un moment enque sembla que la memòria fixa dels pensaments més conscients , juntament ambl’atzar que acaba donat el punt final a qualsevol treball creatiu, s’adormencansades de saber en tot moment con s’estructurarà el diàleg . Quan lacapacitat de sorpresa es redueix , quan el final se sap ja abans delcomençament , quan el creador en certa manera s’avorreix de si mateix , és elmoment de la mort creativa o de prendredecisions dràstiques .

Per això ara en Ricard Jordà enssorprèn amb les seves “Escultures iMuntatges” , aconseguint ser diferent en la forma per ésser en essència elmateix. En elles els elements substancials de la seva obra agafen voladatridimensional trencant el concepte pla de la pintura per aconseguir esclatinterior i una força visual que copegen a l’espectador , desarmat davant lapujança dels seus treballs.

És el punt just en ques’assoleix el nivell màgic. És , com molt bé diu Vicent Verdú, : “ Perquè enaquest moment de la connexió neix , com prou es nota , una altra obraimprevista. La darrera i definitiva potser. Aquella que col·loca a l’artista enel seu lloc, sempre fràgil i necessitat , ansiós com tot ésser humà , per sercomprés i estimat per el personal”. ....

Aquest paràgrafs extrets de l’escritde presentació que em demanà en Ricard Jordà per el seu catàleg - llibre , quepresentà en la inauguració de la seva exposició crec que son la millordefinició del concepte d’aquesta exposició que l’artista presenta a l’espaicapgròs i amb la que celebra el seu cinquanta aniversari de vida expositiva.

Ricard Jordà és d’aquellsescassísims artistes que han estat fidels a una sols línia pictòrica en tota laseva trajectòria, amb la lògica excepció dels seus temps de beceroles iaprenentatge. Una línia que es mou fregadissa al surrealisme , sense ser-ho,que conrea els camps del realisme màgic, sense tampoc ser-ho, que té en elsimbolisme el seu millor aliat i que en el seu conjunt pertany a allò que un vadefinir , i ha quedat com càtedra , “escola de Mataró” , amb els noms d’Alcoy,Rovira Brull, Pepe Novellas i Pal com a protagonistes , amb un afegitó tangencialde certa època per part de Perecoll i Josep Mª Codina.

Aquesta constant repetició “ideològica”, per definir-la d’alguna manera , ha fet que Ricard Jordà, tal i com ellmateix ha confessat públicament , es trobi en certs moments psicològicamentcansat d’unes obres que no l’esperonen ja que com molt bé diu ell mateix , ja sapcom acabaran tan sols en començar-les.

D’aquí aquestes aventuresvolumètriques que van molt més enllà d’un simple divertimento. És així ja que l’obrano es gesta en un moment , ans al contrari té ampla història al darrera.Tafanejar en l’estudi del pintor es trobar multitud de caixes i caixetes ambinsectes , pedres , branques i tota mena d’elements que resten hivernats enespera de prendre vida de nou , de les mans de l’artista i en un/a del seus muntatges/ escultures.

Dos conceptes aquests que quedenclarament diferenciats en l’exposició. Per un costat ens trobem amb un recullde muntatges que son veritables composicions volumètriques confegits amb elsdiferents elements que poblen les seves pintures , amb l’excepció de les figures . Son obresdenses que demanen mirada llarga i detinguda per copsar els detalls i laintencionalitat potent que es desgrana en cadascuna d’elles.

De lectura més clara i alhoramés directa i incisiva son les seves escultures. Si deixem de costat alguna quealtra concessió a una certa poètica , és en el conjunt de personatge de clara ressemblançareligiosa i militar on apareix el Jordà mordaç, crític amb els poders de totamena i amb els seus membres.

Son aquestes unes peces plenesde detalls, amb tècnica prodigiosa, amb detalls de pura orfebreria queserveixen per repuntar encara més l’apunt crític , en una litúrgia coral d’intensaseducció, marca de la casa.

Una exposició aquesta de RicardJordà a la que cal prestar tota atenció. La seva especificitat no pictòrica noli resta ni un bri de potencialitat , - quasi estic per dir que justament elcontrari -, i ens ofereix en 3D i altadefinició aquells personatges integrats de sempre en la seva pintura i que araagafen embranzida i volada particular.

I no pas de vol curt.

Felicitats.

EXPERIMENTAL. MARTA PASCUAL

2011-12-03T23:03:00.001+01:00

Art i Gent segueix demanant ambcrits suaus, però a fi de comptes amb crits , una atenció que mereix per lesseves exposicions. Si el mes passat era “Huet” que ens sorprenia amb una potentmostra que es movia en els camins de la nova figuració, ara ens ofereix lasorpresa de Marta Pascual, una molt jove artista de Segòvia , que aposta i fortper una abstracció que essent poètica aprimer cop d’ull, en realitat va més enllà quan en fem una mirada mésaprofundida.

La mostra té l’encertat títol de“Experimental” , dons tota ella és un conjunt d’experiències pictòriquesdirigides a que l’artista trobi el camí que més s’adiu a la seva personalitatcreativa, tot tenint ben clar que la raó del seu fer queda ben establerta en elscamps de l’abstracció .

Així es va establint un diàlegobert i complementari entre la vintena de peces que composen l’exposició . Un diàlegen el que textures , gestos i colors agafen en cada cas el seu protagonisme i al que s’afegeixen altres elements ,especialment en forma d’inclusions materials, que provoquen uns problemesencara no resolts d’integració pictòrica en els que fa falta encara un treballde profunditat.

L’exposició de Marta Pascualesdevé així una exposició llaminera per a un crític o un espectador escrupolós.L’anàlisi individual de cada peça deixa apunts per reconduir a la recerca d’aquellaobra que podríem qualificar com “rodona” , però en el moment d’efectuar unalectura global, que a bon segur és la més interessant, queda surant en l’aireel sentit de que ens trobem davant d’una artista amb molt més futur que present.

Dic això ja que hi ha frescor ,cap mena d’afany de trampa en el seu treball i principalment existeix unagosadia en el concepte i la cromàtica de la seva paleta que a vegades em fapensar que ha passat moltes hores davant els treballs d’Esteban Vicente , el prodigiósexpressionista abstracte que té disposada la seva col·lecció en l’atractiumuseu que es troba a la capital segoviana.

Però també encara hi ha elementsen els que caldria treballar per millorar el conjunt. L’abstracció precisa,potser més que qualsevol altra concepte , d’un sentit d’obra global. Les peceshan de representar en si mateixes el principi i el fi , per això en el momenten que l’obra es desequilibra per qualsevol raó o en qualsevol component , lamateixa s’esquerda i cau en la vulgaritat. A Marta Pascual li passa quanintenta afegir elements als purament pictòrics, ja que trenquen el ritmesincopat de gest i color , afegint un altre component, com és el volum , frontdel qual encara no té l’autora una resposta pictòrica.

Però amb uns detalls a favor,els més , i d’altres en els que encara s’hi ha de treballar fort, els menys , s’hade concloure que l’exposició de Marta Pascual no és una exposició reeixida , nimolt menys , però si que presenta els vímets suficient com per surar en aquestasempre difícil travessa com ho és una carrera pictòrica, i que no ensestranyaria que d’aquí uns anys el veiéssim en el circuit expositiu habitual.

"Experimental". Marta Pascual
"Art i Gent". Del 2 de desembre de 2011 a l'11 de Gener de 2012

RICARD JORDÀ . 50 ANYS D’EXPOSICIONS

2011-12-01T23:40:00.001+01:00

Justament avui s’acompleix el 50aniversari de la primera exposició que realitzà Ricard Jordà en la sala delMuseu de Mataró. Era l’1 de desembre de 1951.

Estic convençut que quan fa mésde dos anys en Ricard va començar a treballar en el projecte de la celebracióde tan important aniversari , es va imaginar un escenari ben diferent. Es veiainaugurant la seva mostra retrospectiva de caire antològic que havia d’ocuparels espais del Museu i de l’Ateneu Caixa Laietana. Conforme anava passant eltemps i el treball de recuperació de dades , localització d’obres i demés,anava d’allò que més bé és natural que en el seu cap ja s’anés estructurant l’exposicióque agafava fàcilment cos i volada.

Però no fa pas massa,- passat l’estiu-, que tot anava en orris. Ni Ajuntament ni Bankia /Laietana assumien els seus compromisosi sota l’ample paraigua de la crisi queexisteix segons convé, deixaven de banda les seves obligacions ètiques com acap i cor de la ciutat i deixaven a Jordà amb un pam de nas. Poc podia pensaren aquells moments que aquests tres dies de finals de novembre i començamentsde desembre serien tan plens i emocionants com ho han estat i esperem que continuïdemà.

Ahir en un espai capgròs ple degom a gom, envoltat dels seus i sense la presència de cap membre del govern nide l’IMAC, va presentar les seves “escultures i muntatges” de les que n’hauremde parlar , molt i bé, en els propers dies , conjuntament amb la seva façanapictòrica que ens oferirà a partir d’aquest divendres a Gal-Art.

I entre mig avui la presentaciódel Torró de Cal Uño. Un torró que com podeu veure a la imatge és absolutamentidentificatiu de l’obra de Jordà. Ho és en la disposició creativa , en els elementsemprats en la mateixa ( poma, claus i panys) , i segons sembla amb el gust queel mestre passtisser ha sabut enquadrar perfectament en el conjunt.

Tres dies de merescuda glòriaabsoluta per un artista d’aquells que ha deixat clara petja a la ciutat , tantper la seva actitud personal com per la seva trajectòria creativa.

ART i GENT. MARTA PASCUAL

Si fa ben poc lloàvem la bonatasca que Kim Queralt està duent a terme en el seu espai expositiu d’Art iGent, avui hem de mantenir la bona nota davant l’exposició que inaugura aquetsdivendres vespre amb el protagonisme de Marta Pascual, una jove artista de Segòvia, amb un més que acurat currículum per les seves contrades i que vol començaramb aquesta exposició una aventura lluny de les seves terres.

L’autora aposta en aquest casper una abstracció cromàtica en la que sembla beure d’un cert expressionismepoètic , conformant una mostra visualment atractiva però que ofereix segoneslectures.

Una exposició que haurà demerèixer l’oportú comentari però que ja de vell antuvi aconsellem amb plaer.

RICARD JORDÀ. 50 ANYS DE VIDA PICTÒRICA

2011-11-29T22:46:00.001+01:00

Quan parlant amb gent jove queno va viure l’època dictatorial , de les diferències de tractament de lacultura en general i de l’art en particular, no deixa de ser curiós que siguiobligat fer un apunt que els deixa bocabadats i aquest no és altra que comentarque curiosament i malgrat la multiplicitat de mancances , el Museu de Matarófuncionava molt millor en aquells temps que no pas en els actuals.

Un Museu que bé podríemqualificar com “democràtic” ( amb les corresponents reserves) en temps de ladictadura , i “dictatorial” en el rebuig a l’art en el temps democràtic , perobra i gràcia de qui , per desgràcia de l’art i la ciutat , el dirigeix.

Si en els anys 50 el Museu va ser espai escollit per els mésimportants artistes (Tàpies, Cuixart , Tharrats, Hernández Pijoan ,Villèlia...) per realitzar-hi algunes de les seves exposicions iniciàtiques, enels 60 va ser un espai obert a tots els artistes joves que després de passar elsedàs de l’ull clínic del director (Opisso, Estrany, Fité.. ) varen poderrealitzar el seu debut expositiu en la, per un llavors , “tronada” sala de CanSerra.

Indefectiblement el dies 1 i15 de cada mes, sense importar el dia dela setmana en que caiguessin, s’inauguravauna nova exposició que era anunciada ambel nom de l’artista pintat en un paper d’envelar que es col·locava en unacartellera situada al costat de la porta de la casa Gran.

Això vol dir que aquest dijous,1 de desembre , fa anys, hi haviainauguració al Museu el que és ben cert. Si volen saber el nom del protagonista, aquest era Ricard Jordà.

Justament aquets dijous s’acompleixendons 50 anys d’activitat expositiva d’aquest bon amic , excel·lent artista ,que a més té l’honor de gaudir d’un reconeixement general a la ciutat que el vaveure néixer i en la que resideix. En Ricard tenia molta il·lusió amb la data .De fa uns tres anys que ha anat preparant amb tota cura una exposició retrospectivade caire antològic. Amb l’impagable ajut de la seva companya , ha ordenatinformació, ha cercat catàlegs , ha classificat i fotografiat bona part de laseva obra , ha... , i tot per aconseguir una exposició que fos la seva ànima ialhora resum de la seva trajectòria artística. Una exposició que havia d’anaracompanyada per un formós catàleg i que havia estat ben pactada i negociada tantamb l’Ajuntament com amb Caixa Laietana.

Però els temps canvien . Hi hacrisi i no hi ha la mateixa gent en el poder de cap dels dos llocs. Arribada l’horade la veritat hom es tira enrere i l’exposició és cancel·lada. Imentre Can Xalant segueix rebent diners sense donar res a canvi i la Laietanaes gira cada vegada més d’esquena a la ciutat, en Ricard es queda sense la sevaretrospectiva i els mataronins sense el plaer de rellegir la seva obra alhoraque fent homenatge a un artista al que el qualificatiu de “ciutadà” li escaucom anell al dit.

Però no hauria estat de justíciaque Ricard Jordà es quedés sense l’oportunitat de celebrar públicament tanimportant data. Espai capgròs, tal i com havia fet en el cas de Pepe Novellas,havia pactat ja fa molt de temps una mostra que complementés la retrospectivaprevista i que servís per apropar-nos a l’artista més personal i proper , ambobres de darrera fornada.

Capgirat el concepte , i de comúacord amb en Ricard , el peculiar espai del carrer Sant Benet es sentiràorgullós i honorat en rebre demà la nova aposta de l’artista en forma d’esculturesi muntatges , un pas endavant, intens i personal de transformar la seva pinturaen elements escultòrics i conceptes tridimensional. Una exposició que quedaràcomplementada per l’exposició pictòrica que inaugurarà el proper divendres aGal Art.

Exposicions ambdues de més que recomanadavisita. A mi personalment em plauria molt que demà l’espai capgròs es quedéspetit i estic convençut que així serà. Ricard Jordà s’ho mereix i cinquantaanys d’activitat expositiva encara més. Com es mereix aquesta retrospectivacancel·lada actualment I que qui té el poder a les mans hauria de fer això,mans , i mànigues per fer-la realitat encara que sigui en la propera temporada.Mataró no està tan sobrat d’artistes com per fer-ne oblit.

O sigui que ja ho sabeu. Aquetsdimecres , 30 de Novembre , sant Andreu, en Ricard Jordà us pera a l’espaicapgròs. No hi falteu.

PS.- Ja sabem que fins dijousJosep Mª Torrent no serà anomenat director de l’IMAC , però no estaria de més ,o millor dit, seria ben escaient que demà s’acostés a veure l’exposició deRicard Jordà. Seria de justícia pel passat , època de “El Maresme” i potsersímbol de justícia per un futur.

Començar ,encara que d’estranquis, amb un acte com aquest seria sens dubte un esperançador símbol per l’art iels artistes mataronins.

RICARD JORDÀ. ESCULTURES I MUNTATGES

2011-11-28T22:51:00.001+01:00

“ Es pot dir que havia trobat elcomençament del meu poema

precisament en el final,
que és com caldria començar totes les obresd’Art.”

( Edgar A. Poe .- Filosofia de la composició )

Crear no és fàcil. La veritablecreació no és ni senzilla, ni fútil , ni surt de franc. No apareix de cop ivolta ni és fruit de generació espontània. La veritable creació és fruit d’unagerminació lenta i pausada , afavorida amb l’adob de les sensacions més íntimesi personals que un va adquirint en el decurs del seu cicle vital.

En Ricard Jordà, artista plàsticen el sentit més ample, ho sap molt bé desprès de conrear en aquest camp de facinquanta anys. El pas del temps i la reflexió personal li ha permès entendre ambexactitud que allò que en diem “obres” d’un artista , és en realitat una sola, resumida en una idea permanent iquasi perenne , constantment repetida , observada i analitzada des del muntd’angles possibles que permet el poliedre infinit que n’és sempre lapersonalitat humana.

Ha entès com pocs , que eltreball de l’artista és paral·lel a una inacabable novel·la en la que cada obra, cada peça, és un paràgraf ; cada exposició un capítol; i al final, la lectura sols és intel·ligibleen el relligat de tot el conjunt. Així l’obra de Jordà s’ha anat estructuranten el sempre estricte concepte que el ja desaparegut escriptor Miguel Delibesexplicitava com pocs, reduint elnecessari per fer una bona novel·la a tan sols tres elements: Un home , unpaisatge i una passió.

L’home Ricard Jordà , dominatper la passió desfermada de voler plasmar plàsticament els seus sentiments mésinteriors , al voltant de si mateix i del món que l’envolta , ha anat estructurant un paisatge visual en el que hanpres espai protagonista , persones i personatges , éssers reals i altresinventats , emocions i sensacions , amor i dolor, frustracions i esperances..., tot per resumir-ho en una sola paraula: vida.

Tots aquests elements hanaparegut com protagonistes o essent acompanyants, mai prescindibles , d’unapintura destrament tractada , capaç de generar una estilística pròpia ipersonal que l’ha convertit en perfectament identificable com imatge de marca,vell somni de tot creador i que alhora és signe de reconeixement públic.

Però arriba un moment en quesembla que la memòria fixa dels pensaments més conscients , juntament ambl’atzar que acaba donat el punt final a qualsevol treball creatiu, s’adormencansades de saber en tot moment con s’estructurarà el diàleg . Quan lacapacitat de sorpresa es redueix , quan el final se sap ja abans delcomençament , quan el creador en certa manera s’avorreix de si mateix , és elmoment de la mort creativa o de prendredecisions dràstiques .

Per això ara en Ricard Jordà enssorprèn amb les seves “Escultures iMuntatges” , aconseguint ser diferent en la forma per ésser en essència elmateix. En elles els elements substancials de la seva obra agafen voladatridimensional trencant el concepte pla de la pintura per aconseguir esclatinterior i una força visual que copegen a l’espectador , desarmat davant lapujança dels seus treballs.

És el punt just en ques’assoleix el nivell màgic. És , com molt bé diu Vicent Verdú, : “ Perquè enaquest moment de la connexió neix , com prou es nota , una altra obraimprevista. La darrera i definitiva potser. Aquella que col·loca a l’artista enel seu lloc, sempre fràgil i necessitat , ansiós com tot ésser humà , per sercomprés i estimat per el personal”.

Ricard Jordà, lluny , molt llunyencara de l’epíleg , comença a desvetllar la raó, l’essència i la pervivènciadel seu missatge personal i artístic. El seu paisatge passional ens ofereix elsaromes més intensos, ja que entén perfectament que justament ara comença atrobar la raó i el fonament del seu encara inacabat poemari plàstic.

Ho fa quan el final s’albira, creient fermament en aquest final que és com a bon segur caldria començar totes les obres d’Art.Tal i com bé diu el poeta.

Pere Pascual , crític d’art

Mataró. Tardor de 2011

(Escrit per el pròleg del llibre -catàleg editat per Ricard Jordà en motiu de l'exposició "Estructures i muntatges" que s'inaugura el proper dimecres a les 19.30hores a l'espai capgròs i que serveix per commemorar els seus 50 anys de vida expositiva)

JOSEP MARIA TORRENT , NOU DIRECTOR DE L’IMAC

2011-11-27T20:34:00.001+01:00

El passat divendres la gent del capgròs.com feia públic quedesprés quasi mig any de temps i un bon nombre de respostes negatives a laproposta, el Govern municipal havia decidit anomenar director de l’IMAC al periodista mataroníJosep Mª Torrent. Un nomenament que ha de ser ratificat en el proper ple deldijous .

Una decisió aquesta del Governde gran importància per el futur de la cultura mataronina, immediat i a mésllarg termini, i que ha de servir per posar en marxa definitivament l’estructuradel funcionament cultural local que actualment està en standby per no dir en hibernaciótotal.

No hi ha dubte de que l’escollités home de solvència i ample currículum. Que essent mataroní ja fa anys que noviu a la ciutat amb la que manté però els naturals vincles familiars. És a dir queconeix el món mataroní i per tant no ha d’aprendre les “peculiaritats” de cadaentitat , grup o especialitat , però en canvi el seu distanciament el fa unapersona “pura” , no viciada en el sempre complicat món de capelletes, estira iarronses ,privilegis varis , etc del “món” cultural de la ciutat.

Igualment cal remarcar la sevaampla experiència com a gestor de grups degut als diferents i importants càrrecsde responsabilitat que ha tingut en la seva carrera. Uns càrrecs assolits en elmón periodístic , un mon també ple d’egos i sensibilitats , molt parell a lescircumstàncies que trobarà en el camp cultural.

Hem de convenir dons que sobreel paper sembla una elecció positiva , però caldrà veure quin serà el seu paperveritable dintre de l’IMAC. Serà un gestor més estrictament directiu i/oadministratiu, o també actuarà en la direcció de la línia cultural a seguir? .Essent com és un home de partit en el sentit més pur i dur de la paraula, seràsimplement la mà executora del mateix o capgirarà la troca i serà ell quiprengui les rendes també en l’apartat més estrictament cultural com ho puguiser el cas de la programació?. I potser la pregunta clau de tot l’embolic,manarà ell o seran els tècnics , - com ha estat fins ara -, els veritables amosi senyors de l’IMAC ?.

Son incògnites que sols el temps desvetllarà peròde les que s’han de veure senyals ben aviat ja que a primers de desembre , pocdesprés del ple , es constituirà definitivament el Consell Rector d l’IMAC i enell ja es veurà si en aquesta ocasió sí que existeix una estructura jeràrquicaen el que les propostes surten de la base i son executades per la direcció( és a dir , com està establert en elsestatuts ), o si de nou es repeteix el paper absolutament mullat i inútil d’aquestConsell rRctor, limitat a la burocratització d’aprovar tot allò que s’hadecidit a dalt , sense que ni tan sols ningú s’hagi pres de la molèstia decomunicar-ho.

Una postura aquesta que no acceptaréi denunciaré amb totes les meves forces si aquest proper dijous el plemunicipal accepta el meu nom com a membre d’aquest Consell Rector , en el tram depersones de reconeguda vàlua, per el que he estat proposat per part de lapresidència del mateix consell.

Cal dons deixar transcórrer eltemps i veure per on aniran els trets. De moment, com no, vagi el nostre desig d’unatasca positiva i que Josep Mª Torrent tingui sort, molta sort , que bona faltali farà per fer seu l’inhòspit casalot de Beneficència i el conjunt depersonatges que en ell hi han assentat els seus dominis.

PS.- Els estatuts de l’IMAC en l’apartatreferenciat al Consell Rector és ben clar i taxatiu. Un punt que mai s’hacomplert. Ho aconseguirem en aquest govern?.

Article 11è.El Consell Rector ostenta les atribucions de caràcter general següents:
a) Assenyalar lesgrans línies d’actuació, vetllant pel compliment de les
finalitats pròpies del’Organisme: l'aprovació dels programes d'actuació, els
contractes-programa iels plans directors i funcionals dels serveis i les
activitats.

ESPAI D'ART

2011-11-25T23:17:00.001+01:00

Un nou capítol del programa "Espai d'Art" ja està a la xarxa. Aquesta vegada amb el protagonisme d'Eduard Soriano "HUET" que exposa a la galeria "Art i gent" d'Argentona. Una exposició que encara està activa aquesta propera setmana i que tal i com vàrem fer en el pertinent comentari us recomanem amb tot plaer ja que és una magnífica exposició.

http://m1tv.xiptv.cat/programa/664?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

UNIVERSOS

2011-11-23T23:18:00.001+01:00

D’ençà la seva inauguració laSala de la Presó ha esdevingut com un tribunal acadèmic que ha de servir perjutjar el que podríem dir suficiència artística entre aquells artistes afeccionatsque volen fer el salt endavant i passar a ser artistes que poden començar a ser“considerats”.

Davant d’aquesta revalida espresenten “alumnes” més preparats i altres que demostren que s’han mirat poc eltemari i per tant els resultats de les exposicions que allà es realitzen sonuna veritable muntanya russa de qualitat. Al costat de veritables aprenents quesemblen encara estar a les beceroles apareixen altres creadors que mantenen elto i que fan que , en espera de trobar-los, sigui obligat fer passada per lasala. És el que succeeix ara mateix amb l’exposició “Universos” de l’artistaIsabel Sabé.

El darrer record que un té delseu treball era una abstracció de cromatismes verdosos que l’autora presentà enel sant Lluny de l’any passat. Era una obra interessant però que et deixava enel dubte de si era un treball aïllat , una provatura o era ja un inici d’unavariant conceptual en el treball de l’artista. Ara , amb aquesta exposició, esdesvetlla la incògnita ja que Sabé omple l’espai amb una dotzena d’obres d’estilísticaparella, en una relació de petites series , en les que domina un a abstracció quees pretén sense concessions , que tot recordant a les maculatures de Tharrats ,li permet establir un cert equilibri entre el que podríem dir una fonètica decaire poètic i una altra més gestual i incisiva , en el que la força dominasense que per això es descuidi un component estètic global potenciat en la bellesaaparent.

Encara que la diversitat d’intencionsi resultats del presentat denota que queda molt treball per davant, existeixtambé l’evidència que aquest camí està ben enfilat.

Ho està per que el treballtècnic s’estructura de manera adient encara que a vegades no s’acabi d’aconseguirl’adequada integració de la matèria en el mar diluït d’un fons ben treballat.Ho està ja que el contrast cromàtic s’estableixde manera acurada ja sigui en l’aposta per uns cromatismes contrastats o en larecerca de la subtilitat amb els complementaris. Ho està per que l’obra desprènuna clara energia provinent del gest i del ritme potent que el mateix comporta. I principalment ho està ja que queda ben clar que aquests "universos" de les que ens parla l'autora son molt més interiors que no pas exteriors i per tant comporten les tensions vitals imprescindibles per conrear el camp de l'abstracció , amb el qualificatiu posterior que es vulgui.

Cert és que encara queden forcescoses a millorar. Que a vegades l’obra queda una mica estàtica com si existísuna prèvia massa estudiada que li fa perdre espontaneïtat i autonomia . Però lamostra en si deixa un bon gust de boca i ens permet ensumar els flaires d’unacreació que de moment “pinta” bé, i valgui el joc de paraules.

Una exposició aquesta d’IsabelSabé que cal visitar. Però cal fer-ho amb ulls de voler mirar més endavant. Ambulls de voler veure les primeres passes serioses d’una autora que de seguir enaquest camí pot dir coses prou interessants en el món artístic local.

HIVERNACLES. ANA GARCÍA

2011-11-22T23:49:00.001+01:00

Al damunt de la meva tauleta denit hi ha dos quadres. Un és una obra allargassada d’en Josep Mª Codina en elseu concepte més propi i l’altra és una curiosa obra que podem definir com unpseudo paisatge abstracte de caire constructivista de l’Ana García, que està datat al 2003 i emva ser regalat per una entranyable amiga. Una obra de gran qualitat i sensibilitat que sempre ha estatmolt del meu agrat.

Durant aquests anys , del 2003ençà, cada vegada que tornava de visitar una exposició d’Ana García ,m’acostava a aquesta obra, en feia comparació mental amb el vist i arronsava el nas. Allò que tenia al meudavant era molt millor que el que acabava de veure. Avui ni tan sols m’ha fetfalta fer-ne comparança ja que l’exposició que Anna García presenta en elCol·legi d’Aparelladors amb títol “Hivernacles” és de molt alta qualitat i esdemostrativa de que Ana García ha fet el salt creatiu que tots desitjàvem peròque ella semblava resistir-se a fer.

Encara que sembli mentida el títol d’una exposició, o l’obra escollida per el flyer o el catàleg , ésgeneralment premonitori , potser no del que podrem veure però sí del risccreatiu que l’artista ha pres per aquella mostra. El cas d’Hivernacles és prouevident.

Ana Garcia aposta com a tema perun element evidentment ric en metàfores , en reflexions al voltant deldintre / fora , del conegut / desconegut o del que es veu front l’ocult.

PeròAna García no és ni abstracta , ni conceptual, ni contemporània; és pintora decaire figuratiu / realista. Per tant la seva aposta esdevé complexa ja que elrepte es redueix a uns límits quasi minimalistes en els que els petits detalls,el punt de color, l’ombratge del dibuix , o simplement la intensitat de lapinzellada hauran de donar pes i densitat al concepte plàstic. Un repte difícili costerut de la que en surt no tan sols airosa, ans amb nota ben alta.

Distribueix Ana García el seutreball en dos vessants tècniques: El dibuix i la pintura.

En el primer cas accentua Garcíael punt minimalista del treball. L’espai és el que domina davant un grafit suau, a voltes quasi intuït, i on el detall de perfeccionament tècnic vola a bonaalçada. García aposta per un clima d’un cert misteri, boirós , de llums intuïdes i de solitudscamperoles. Un treball molt al seu gust , que potser ens plauria amb mésintensitat , però davant el que res hi ha a dir fora del consell d‘unadetinguda mirada.

Però on hi ha l’eclosió que lacatapulta a alt nivell és en l’apartat pictòric. En ell sembla que l’autora hasabut desempallegar-se d’una dependència creativa i estilística del més properen tots els sentits , per volar amb llibertat per uns camins paral·lels peròamb evidents diferències. Un caminar que es defineix perfectament en l’obra queil·lustra aquest post i que és sense cap mena de dubtes la millor de l’exposició.

Tornem a trobar aquí tota lafilosofia del concepte que explicitàvem en l’apartat del dibuix però elevada enqualitat per un tractament pictòric degran qualitat. El perfecte desenvolupament d’unes transparències en la sevajusta densitat i el contrast equilibrat en el punt exacte amb les textures d’unmur contundent però alhora dúctil , estructuren un treball en que tot està enel seu lloc. Cromatismes contrastats , llum incidint en el global, perspectivesi punt de fuga tècnicament sense discussió.....

Un concepte i un tractament quees repeteixen en totes les obres presentades que a més en aquesta ocasió son d’unesmides mitjanes i petites en les que l’autora es mou molt més còmode que en lesgrans mides i en las que obté uns excel·lents resultats.

Amb tot això és elementalentendre que la mostra d’Anna García que es presenta a la sala del col·legi d’Aparelladorsés una mostra d’obligada i plaent visita que serveix perfectament per enlairar ala seva protagonista a aquells nivells que de fa temps intuíem però que maiacabaven d’esclatar.

Felicitats

Ana García. “Hivernacles”

Col·legi d’Aparelladors. Mataró.Fins el 18 de desembre.

REFLEXIONS

2011-11-21T21:10:00.001+01:00

Avui eraun dia de llegar diaris , encara que ho serà més demà amb articles d’opinió demes calada després dels periodístics d’avui amb més sentit d’urgència, matisadaenguany ja que com que hom s’esperava si fa no fa el que ha passat, l’esborranymés o menys ja estava fet.

Enmoments com aquest és l’hora d’acostar-se als veritables gurus de la reflexió. Sifa anys era obligada la lectura lúcida i reflexiva de Vázquez Montalbán avui ésimprescindible no seguir les sàvies reflexions de Josep Ramoneda ( quin error més gran i vil i el de CiU foragitant-lolluny del CCCB). La seva lucidesa és esfereïdora encara que estic convençut quea Nicaragua no en faran ni puto cas. El seu article d’avui a El País és talprodigi d’anàlisi que no m’estic de reproduir-lo:

El peligro valenciano

El PSC ha perdido un año de la maneramás miserable. Ha vivido un tiempo decisivo, que debía servir para sentar lasbases de su reconstrucción, en situación de provisionalidad absoluta.Resultado: ha regalado espacio al Partido Popular y ha sido incapaz decapitalizar el desgaste y los errores del Gobierno de CiU. Todos ganan, el PSCpierde más de un tercio de sus votos.

Con un primer secretario, José Montilla, en situación de interino desde lanoche de las elecciones autonómicas, el PSC ha desaparecido de una escenapolítica monopolizada por CiU y por el PP. El recurso a Carme Chacón, cada vezmás ajena a los códigos de la política catalana, acompañada de un elenco deveteranos del aparato del partido, ha confirmado la sensación de que eradirectamente el PSOE y no el PSC el que se presentaba a las elecciones,agravando la crisis de identidad del socialismo catalán.

Con este espectacular retroceso, el PSC ya no puede perder más tiempo. Losdirigentes socialistas ya ni siquiera tienen la coartada de haber llegadoprimeros en Cataluña, pero es probable que intenten escudarse en laderechización general del país para hacer una infantil apelación a laresistencia en espera de tiempos mejores. Lo cierto es que desde que Maragallse fue, el partido ha vivido sin un liderazgo social en el que trascienda lamarca y ha perdido sus referentes. El PSC ya no sabe dónde está. Con lo cual ova a un congreso abierto y realmente renovador o corre riesgo de entrar en unproceso de valencianización, es decir, de pérdida de protagonismo creciente porel empeño de unos pocos de controlar el partido, aunque sea el precio dearruinarlo. El PSC debe resituarse en el mapa político, asumir para siempre quesu prioridad es gobernar Cataluña y no España, y volver a empezar. Necesita un verdaderocongreso de refundación: de ideas, de personas, de estrategias. Todo lo quesean apaños no hará más que prolongar la decadencia.

Diagnòstic clar i precís i bisturí afilat per dur-lo a terme. Un articleexcepcional que haurien de llegir també els dirigents del PSC local i comarcalvist com han anat les coses per els nostres verals, en especial a Mataró on s’hanperdut les eleccions i s’ha arribat al límit de que a Vista Alegre ha guanyatel PP. Sort que Carlos Fernández estava a les llistes i en el poder gràcies aser el sheriff d’aquelles contrades avui conquerides amb tota facilitat perpart de l’enemic.

Un anàlisi ,el local, del que m’hauria agradat saber-ne encara no fos unborrall però curiosament els blogs dels polítics socialistes encara no hanentrat en cap mena d’anàlisi a l’hora d’escriure aquestes ratlles ( capvespre).

I ja que parlem de l’enemic bo es fer repassada també a “El Mundo” , més tranquildel que esperava , encara que estic segur que demà començarà el bombardeig.
Però per començar valgui la columna de Jiménez Losantos de títol “A partir de hoy “ , amb un començament queaclareix tots els dubtes de per on aniran els propers quatre anys:

“Las urnas ya han hablado. Ahora hay que actuar. Y creo que lo primero esobligar al PSOE, que tiene aún más querencia a la trampa en la Oposición que enel Poder que deje gobernar al PP hoy mismo.

....
Hoy mismo Rajoy puede contar con el respaldo del pueblo que le ha dado suvoto, pero este mismo pueblo debe contar con un PP dispuesto a sanear españa deverdad. A despolitizar radicalmente la Justicia. A liquidar el derrocheautonómicao. A reconstruir el Estado acabando con la desigualdad de losespañoles ante la ley. A romper con el oligopolio informativo que en televisiónllega al 95% de la facturación en tres empresas, pronto dos. En fin a tomar enserio a la nación española”.

A més de començar ja amb el “ que hay de lo mio” ( Jiménez Losantos i elsseus canals de TDT ) , llegir tot l’article és un exercici d’entendre tot elque ens pot arribar a caure al damunt en aquets propers quatre anys de majoriaabsoluta.

Però paga la pena cercar la columna al web del diari. És bo per la salutmental i per la física i se’m permeti una petita variant escatològica. Si ahir totsestàvem amb el “cul apretat” davant del resultats , columnes com aquesta son unpurgant excel·lent per “jiñarse” com diu textualment Arturo San Agustín en unaltre article antològic de la més barroera demagògia de títol “El miedo denuestros viejos” en el que pertoca als resultats de Catalunya.

Articles i reflexions de tots colors. Serà qüestió de fer-ne afinadalectura.

QUE ALGÚ ENCENGUI EL LLUM

2011-11-20T23:17:00.001+01:00

La magnitud de la tragèdia ha estatsuperior al supòsit més pessimista però els resultats son els que son i comsempre la veu del poble sortosament és sobirana.

Hem vist i escoltat les primeresparaules de rigor i hem vist les diferents cares de la moneda. Temps hi hauràper intentar explicar o explicar-se les causes de tan bestial davallada ,especialment en el que pertoca al nostre país.

Fa pocs dies encapçalava aquestblog amb un “Perdedor però no resignat” i ara m’hi reafirmo. No em resigno aseguir en aquest camí maldestre al que ens han abocat dirigents apoltronats quehan perdut el contacte amb la realitat vital del país. I així ens ha anat.

Temps hi haurà per la reflexióintensa , ponderada i poc emocional, tal i com han de ser les reflexions .Peròavui penso que molts votants del PSC hem vist en aparèixer a la seu del partita Carme Chacón , acompanyada de Montilla, Zaragoza, Rangel, Iceta ..., a lafotografia del passat . Hem vist una imatge de la que hem de passar fullràpidament per iniciar una travessa del desert que a bon segur serà llarga idifícil , en la que hem de tenir nous guies i nous punts de referència.

I en aquesta referència queningú s’enganyi , la desaparició del sentiment catalanista en els nivellsdirigents del PSC és una de les grans causes de la pèrdua del primer lloc , notan sols en el general del país, ans també en moltes de les seves poblacions. (Fer una mirada per el Maresme és simplement esgarrifós).

Per això la fotografia d’unfanal per encapçalar aquest post. Per que ens il·lumini en el futur i per queels dirigents actuals trobin prou llum per retrobar casa seva i des d’allàveure com el partit es capaç de refundar-se sense la seva “estimable”col·laboració.

Però sigui com sigui, segueixoen el mateix. Perdedor però no resignat.

CAPS.A. 11

2011-11-19T23:30:00.000+01:00

El passat cap de setmana espresentà a l’espai de la Presó en nº11 de la revista objecte CAPS.A, querenaixia de les seves cendres a bon segur com a conseqüència de l’exposició presentadaala temporada passada a Can Palauet on es va fer repassada a la sevatrajectòria física i també a la que podríem dir trajectòria intel·lectual, enel que d’influència va tenir en els àmbits contemporanis més propers illunyans.

Ara , al magnífic i sempre desaprofitatespai de la Presó, ens ofereixen el nº 11 de la revista en el que, segonsafirmen ells mateixos, “hi trobemdiferents àmbits de la creació ( poesia, música , videoart, performance ,escultura, fotografia, dansa ...) d’ambientsmolt diversos quant a tècniques i edats que conflueixen en una idea comuna”. Una idea ben reflectida en la dualitatopositora que ofereix la presó com tancament enfront a la llibertat com elementprimordial en tot concepte creatiu.

CAPS.A. 11 manté el nivell debrillantor de les seves antecessores ja que disposa de la ferma i compactaestructura dels seus pilars: Josep Manuel Calleja, Jordi Cuyàs i Jaume Simónque demostren abastament a les noves generacions que “ells” sí que son laveritable contemporaneïtat i no la filfa adotzenada i vulgar de tantes opcionsque Mataró ha anat patint en l’oferta unidireccional de l’IMAC.

Una estructura mental queconjuga perfectament la relació espai/objecte/temps , encaixant una idea delsegle XX ( l’essencia de CAPS.A.), amb elements del segle XXI ( el pen-drivecom element d’emmagatzematge d’informació) , la mateixa “capsa” com elementintemporal de recollida i que alhora comporta els conceptes no sempre parells d’ordrei diversitat. A més, presentat en l’espai de la Presó, un edifici emblemàticdel segle XIX , amb tota al força històrica del concepte panòptic estructuratper Elías Rogent, que alhora serveix de capsa ambiental en el sentit detancament vers l’exterior.

Una CAPS.A. presentada en la datanumerològica de 11.11.11 i que acull aonze artistes diversos en tècniques i conceptes , disposats a resoldre creativamentel repte presentat , i que com és lògici natural presenten ampla diversitat d’encerts i errades en les sevespropostes.

Verònica Aguilera aposta per unacurat muntatge videogràfic hàbilment tractat i treballat capaç de generar un embolcallpotent dur i alhora ben viu , creador d’un cert àmbit claustrofòbic, de murimpenetrable , que arriba amb intensitat i sotmet a l’espectador.

Josep Manuel Calleja camina pels mateixos verals però es decanta ,seguint el seu tarannà , per una mirada més poètica i visual, en aparença mésdolça però que resulta ser molt més dura i punyent. Obra de mestre , com pertoca,a l’alçada de la seva vàlua.

Jordi Cuyàs és de llarg elmillor artista d’aquesta línia ,per a mi mal anomenada contemporània. Potent enels fonaments , solvent en el raonament interior de l’obra i sempre encertat enel punt de realització, Cuyàs segueix aquí el diàleg que vàrem poder veure enla seva darrera exposició a ca l’Arenas. Excel·lent.

Pep Dardanyà n’és potser laimatge contrària. Molt poc intens , no sap lligar adequadament la imatge i laparaula i el resultat és enormement insípid. Sembla més una col·laboració perobligació que no pas per devoció.

Domènec fa una aposta densa ienfarfegada que penso ningú acaba d’entendre del tot. Et motiva en el començamentperò al fina desanima com un foc d’encenalls. Aquesta necessitat que tantesvegades té Domènec d’allunyar-se del receptor com si de cap manera fos dignedels seus pensaments, pesa massa i el fa feixuc i indigerible.

Santi Erill conjuga l’element musicalcom eina comunicativa i el cert és que comença molt bé però el diàleg s’allargamassa sense aconseguir mantenir el nivell de tensió. El mateix però més curthauria estat molt millor.

L’obra d’Andrés Galeano té dueslectures diferents segons el lloc on es visioni. Magnífica i impactant almateix espai de la Presó, amb aquesta reixa que potencia tot el sentir , i méstova si s’observa sols el vídeo. En la dualitat ens hem de quedar amb la millorcara i mirar-la en aquest entorn o sentit.

Jaume Simón , com en els casosde Calleja i Cuyàs , és part de l’ànima de l’invent. Creu en l’aposta i va finsel màxim, i ho fa en aquest cas mitjançantuna ampla reflexió en veu alta , incidint en el concepte de passat / futur , del’espai com element històric i alhora mutable, capaç com pocs , d’aglutinar lessempre renovades lectures que ens ofereixen els elements de sempre. Un discursel seu, coherent, reivindicatiu i principalment creatiu en el que de miradaendavant significa.

Joan Urrios potser presenta eltreball en aparença més anecdòtic però que escatat de la seva “documentalitat”ens ofereix una visó extremadament dura d’una “realitat” que potser en l’entorndel conjunt d’intervencions dels diferents companys podia quedar poetitzada oal menys descarregada en part de la seva evident duresa , quan no dirviolència.

Punt i apart mereix el cas deNeil Harbisson i Moon Ribas. Crec que ja és hora de ser políticament incorrectei dir en veu alta allò que tots sabem i que diem en converses privades sense acabar-hod'explicitar-ho, que no és altra cosa que potser ja ni ha prou de la fal·làciaartística que significa cada treball de Neil Harbisson , que es mou en unacamins ínfims de qualitat i que a bon segur no serien acceptats si no fos perel fenomen “cyborg” amb el que sap jugar tan bé.

És evident que respecto i admirola seva lluita personal per superar les condicions adverses que li causen laseva minusvalia , però els paràmetresamb els que s’ha de jutjar la creació artística van per altres camins. Ungaudeix de la música de Ray Charles o Tete Montoliu , per posar exemplesconeguts , per la qualitat indiscutible del seu fer i no per la seva ceguesa ,però en canvi poc valora , artísticamentparlant, aquelles obres que durant tants anys ens oferien per Nadal defelicitacions amb pintures d’artistes que les realitzaven amb laboca o els peus. El paral·lelisme és el mateix.

El treball d’Harbisson i Ribasés tan dolent com la gran majoria que han presentat en la seva carrerameteòrica que els ha permet exposar injustament en potents espais públics de la nostra ciutat, possibilitat vedada a artistes veritables i amb qualitat. Un treball que enel cas que ens ocupa és del tot prescindible i que distorsiona laintencionalitat i el nivell de la globalitat del col·lectiu.

CAPS.A. 11 , una molt valorableexperiència de la que ens agradaria tingués continuïtat i que de nou diu molt ibo dels seus promotors. Accent positiu que s'ha d'intensificar amb la reivindicació de la Presó com element important en el circuit creatiu de la ciutat, tal i com estava en el punt de mira dels primers ajuntaments democràtics. Una reivindicació ben documentada en el treball de Mar Soteras que bé mereix una atenta lectura.

Per tot això i pel futur. Moltes felicitats.

PERDEDOR PERÒ NO RESIGNAT

2011-11-16T22:38:00.001+01:00

Diumenge al vespre hauré perdut. Si tot va com està previst , i poquessensacions ens indiquen el contrari , a aquelles hores tindrem ja un nou governin pectore que amb ample majoria , - segueixo somiant en que no assoliran lamajoria absoluta -, tindrà a les mans el govern de l’estat. Un partit guanyadorque podrà fer i desfer , i molt em temo que justament en la línia contraria delque jo desitjaria.

Seré dels perdedors ja que hauré donat el meu vot a Rubalcaba , encara queper aquelles incongruències de la llei electoral per fer-ho hauré d’havervotat a Chacón , un d’aquells personatges que mai entendre com té la barra d’encapçalaruna candidatura a Catalunya quan és dels polítics més anti catalans que correnper aquests verals , com ha demostrat abastament .

Votaré socialista ja que estic convençut que n’és la millor opció malgratque entenc perfectament la decepció de molts , - la meva també -, davant lanefasta gestió d’aquesta darrera legislatura. Ho faré a més amb el desig de queobtinguin el millor resultat possible i amb l’aparença de que la travessa deldesert sigui també la més curta possible.
Però ho faré a més per dignitat personal i per que no vull sentir-me de capmanera resignat a un futur negre , però que molt negre socialment parlant, quanels senyors de blau campin crescuts per l’èxit que , no ho oblidem, els hihaurà atorgat el poble sobirà.

El meu vot estava decidit fa temps, però el d’alguns encara no ho està. He defensatsempre anar a votar , encara que sigui en blanc , i avui ho faig una altravegada. Però no ho vull fer amb els mes pobres raonaments i prefereixo emprarles paraules que Almudena Grandes , militant comunista de sempre i votant deIu, va emprar en la seva columna setmanal dels dilluns a “El País”. Paga lapena llegir-la i fer-ne reflexió.

Resignación

Aunqueparezca mentira, cualquier tiempo pasado fue peor. No considero la riquezafácil de la burbuja inmobiliaria porque, en la medida en que sus consecuenciasse manifiestan a diario, aún forma parte de nuestro presente. Hablo delauténtico pasado de un país pobre y acostumbrado a su pobreza, sometido a laoscuridad del analfabetismo y la superstición, humillado a un destino deperpetuas humillaciones. Esa es nuestra tradición, el indeleble carisma quemarcó desde la cuna a generaciones y generaciones de españoles que, al mirar elmundo, solo alcanzaron a distinguir los matices del color negro.

Pienso enellos al ver los debates televisivos, al leer las encuestas electorales, alescuchar los dictámenes inapelables de las múltiples encarnaciones delterrorismo financiero mundial. Y pienso que eran mucho más pobres que nosotrospero, a la vez, mucho más ricos. Porque les sobraba lo que a nosotros nosfalta, determinación para tomar en sus propias manos las riendas de un futuroque, por definición, nunca está escrito. Y, sobre todo, porque les faltaba loque a nosotros nos sobra, la resignación ante un porvenir escrito por otros.

En la últimarecta de la campaña, ninguna crisis me parece tan grave, tan triste, como elimperio de la resignación, la fuerza política que, según todos los indicios,será la gran ganadora del 20-N. Por eso escribo pensando en los más jóvenes, enlos que gritan en la calle, en quienes no se merecen heredar este horizonte dedesolación sin límites. Y no les pido solo que voten, sino que aprendan laslecciones del pasado. Así serán conscientes de que su voto es un arma muy bienafilada, y el único recurso capaz de desenmascarar a quienes mienten. Porque nohay nada escrito. Nuestro futuro está en nuestras manos, pero todos los caminospara conquistarlo pasan por la derrota de la resignación.

Almudena Grandes

La fotografia de l'escrit és de Triboniano.

QUAN L'ART NO ÉS ESPECTACLE

2011-11-15T20:35:00.001+01:00

Ahir parlàvem d’aquest artespectacle que omple “camps de futbol” ,com molt bé explicava Ángeles García en el seu article. Avui però ens arriba lacreu de la moneda , com és la notícia la del tancament del “Espacio Torner” ,situat a l’església gòtica de San Pablo, al davant de les “casas colgadas” deCuenca i que aplegava un nombrós grup d’obres d’aquest importantíssim artista ,gran conreador de la corrent informalista i que juntament amb Fernando Zóbelvan crear el Museu d’art Abstracte de Cuenca , un dels millors i mésemocionants museus que un hagi pogut visitar i gaudir. El tancament , com bé s’explicaen l’article que com el d’ahir també està escrit per Ángeles García, ha estatdegut a la retirada de 120000 euros de la subvenció municipal.

Poques coses hi ha a dir , queno sigui expressar tristesa i indignació, davant aquest tancament constant de l’aixeta monetària cap els centresculturals, encara que no es parli de quantitats escandaloses , ans el contrari.Una postura a la que s’arriba des de tots els partits ( en aquest cas ésalcaldia del PSOE i autonomia del PP) i que ens hauria de motivar profundesreflexions ja que és demostrativa d’aquestsentiment d’una part de la societat que la cultura és un fet suplementari, que nodeixa de ser com un caprici per a pseudo intel·lectuals que entren en èxtasidavant d’unes obres que “ningú” entén. I que caient la que cau , és normal quecultura , com l’educació , poden passar amb menys que ja vindran tempsmillors....

Però avui el tancament de “EspacioTorner” ens ha fet mirada ben a prop , ja que fer-ne relació amb la Col·leccióBassat és ben fàcil. Col·leccions particulars , ubicades en espais públics d’importànciahistòrica i arquitectònica, nombre de visitants parells i dependència de lessubvencions públiques no ja per la supervivència i sí per l’existència.

Sortosament aquesta setmana s’haaprovat el pressupost del Consorci del Museu d’Art contemporani de Mataró, amb unasubvenció municipal de quasi dos cents cinquanta mil euros ( un 5.54% menys que l’any anterior ) que lipermet encarar el futur amb optimismes , i més quan també s’aprovà el Programamarc 2011-2014.

Un Museu, el de la Col·leccióBassat , de la que ben orgullosos hauríem d’estar els mataronins , no tan solsdel fet de la seva presència ans també del fet de que el Govern de la ciutat , siguiqui sigui qui hagi estat en el poder, el consideri un element molt importantper el desenvolupament de la ciutat i la seva situació en el mapa cultural delpaís.

Otro cerrojazo cultural: adiós al museo Gustavo Torner

El Ayuntamiento deCuenca cancela la subvención al centro, abierto en 2005 con obras donadas porel artista

A finales de 2005, el centro GustavoTorner abría sus puertas dentro de la iglesia gótica de San Pablo, frente a lascasas colgantes de Cuenca. Cuarenta obras donadas por el artista (pintura yescultura) han emocionado a los visitantes (una media de 12.000) que desdeentonces han visitado el museo. Eso ya es historia. El pasado miércoles, elpropio Gustavo Torner (Cuenca, 1925) decidió cerrar el museo ante la decisióndel Ayuntamiento de suprimir la colaboración económica (120.000 euros) queanualmente aportaba. Desesperanzado y desilusionado, el artista se queja de lacerrazón del alcalde, el socialista Juan Ávila, y del desinterés del Gobiernode Castilla-La Mancha que preside María Dolores de Cospedal.

Considerado uno de los pioneros delinformalismo, Torner fundó junto a Zóbel el Museo de Arte Abstracto de Cuencaen 1966. El cierre del museo se suma a una larga lista de centros que estánsucumbiendo a los recortes que, bajo pretexto de crisis económica, efectúanAyuntamientos y comunidades autónomas.

Puede decirseque el museo es producto casi exclusivo de la generosidad de Gustavo Torner. Elprimer gesto de esa generosidad se produjo a mediados de la década de losnoventa con una donación al Estado español de casi 600 obras. Él mismo recuerdaque fue Miguel Ángel Cortés, en su etapa de secretario de Estado de Cultura,quien le comentó que era una pena que no hubiera un centro dedicadoespecíficamente a su obra en Cuenca. "Yo entonces me encontraba en unmomento muy delicado. Dos de mis 14 hermanos acababan de fallecer de manera muyseguida y en ese momento se me ocurrió regalar un conjunto de otras 40 obraspara la ciudad de Cuenca".

El espacioelegido fue la antigua iglesia de San Pablo, un templo gótico tardío situadojunto al Parador Nacional, frente a las casas colgantes. "Hubo que haceruna rehabilitación adecuada", cuenta Torner, "para que mi obratuviera un discurso armónico con el interior de la iglesia. Tuvimos una menciónen los Premios Europa Nostra y, pese a eternos problemas como la señalización,la gente empezó a venir al museo". La rehabilitación fue hecha por elMinisterio de Cultura y, a cambio, la Iglesia aceptó ser utilizada como espacioexpositivo.

El conveniocon el Ayuntamiento ha rondado los 120.000 euros hasta el pasado año. Servíanpara los gastos más elementales de mantenimiento, para pagar al escaso personalque colabora en la iglesia-museo y para organizar conciertos esporádicos ocoloquios. "También es un centro de investigación sobre mi obra",explica el artista. "Aquí los estudiosos pueden encontrar material.Pensaba trasladar aquí mi biblioteca, pero por el momento no la muevo de micasa", añade con amargura.

Consciente dela gravedad de la crisis económica, lo que más le duele es la displicencia. Conel alcalde consiguió hablar (un cortés almuerzo) después de dos meses deespera; el mismo tiempo que hace que ha solicitado una entrevista con lapresidenta de la comunidad.

Los últimosmeses el centro ha funcionado con aportaciones particulares y, sobre todo, conel dinero que ha seguido saliendo del bolsillo del propio Gustavo Torner."La gente quiere colaborar, pero luego es difícil ver el resultado".

El pasadomiércoles decidió echar el cierre con una tristeza profunda. Ha dado de plazohasta mediados de marzo para ver si las cosas se arreglan. ¿Qué hará entonces?Prefiere ni pensarlo. Seguirá, teléfono en mano, llamando a amigos de toda lavida, a artistas, a los bancos, a todo aquel que pueda colaborar para que unmuseo tan especial como este no acabe siendo borrado de la poco generosahistoria del arte español.

(Cal aconsellar la visita a www.espaciotorner.com per veure millor la magnitud del desatre)

ART I ESPECTACLE

2011-11-14T20:20:00.001+01:00

De fa un temps que les “grans”exposicions i en general els “grans”actes culturals, son un quelcom més que no pas un simple fet, son òbviament un esdeveniment cultural, però a més son un acte social ieconòmic.

La proliferació dels mateixos,el creixement de la seva transcendència mediàtica , l’aparició del turisme culturali de la industria cultural, que a més cada vegada agafen més pes en el contextdel P.I.B., els hi dona un valor afegit que fa que totes les administracions hidediquin els seus esforços.

Avui el diari “El País” dedica aquest fet un ample i documentat escrit , realitzat per Ángeles García , que nom’estic de reproduir per el seu interès que s’amplia als camps sociològics.

Un article que ve acompanyat delTop Ten d’exposicions més vistes , entre les que podran observar no existeixcap de les celebrades al nostre país. La llista és del tot correcta i no s’hafet cap distinció autonòmica , fet queens demostra que lamentablement en el camp artístic a Madrid ens passen la màper la cara. Per moltes raons que van més enllà del cultural, és ben cert , peròhavent de reconèixer que l’interès del públic en general es molt superior allàal pla castellà, que no pas per aquí la mediterrània , per més que ens pesi iens dolgui, que ho fa. I com exemple l’actual mostra de Miró amb forces cuesperò que ni de bon tros arriben a les que s’esperava.

Filant més a prop bo és dir queel primer anys de la Bassat a Mataró s’ha acomplert amb més vuit mil visitants , xifraprou valuosa en la comparança amb espais d’igual gramatge. Una xifra que s’esperasuperar enguany amb escreix en haver-se començat diverses activitatscomplementaries com ho son les vistes guiades , les visites didàctiquesescolars i l’haver entrat en diverses rutes culturals de la ciutat.

ELARTE QUE LLENA ESTADIOS DE FÚTBOL

Al director del Museo del Prado,Miguel Zugaza, le gusta medir las visitas a las exposiciones comparándolas conel aforo del Camp Nou (100.000 personas). Llenar esos estadios imaginarios esel objetivo no enunciado que persiguen los responsables de los grandes museosespañoles. Y lo cierto es que, a diferencia de tiempos remotos, cada vez sonmás los ciudadanos que optan por el arte como la mejor manera de ampliarconocimientos y pasar su tiempo de ocio. No es un fenómeno específico deEspaña. La exposición Leonardo da Vinci. Pintor en la corte de Miláninaugurada el pasado miércoles en la National Gallery de Londres, agotó todoslos pases hasta finales de diciembre 24 horas después de su apertura.

En España, el aumento de visitantes crece de manera imparable. En 2010, elincremento en los museos nacionales fue del 8% respecto a 2009. En lo que va deaño es del 11%, sin contar con que en el periodo de vacaciones navideñas seexperimenta un alza espectacular en las visitas. La última encuesta de hábitosculturales de los españoles recoge ese crecimiento y especifica que un 90% delas visitas se realizan por motivos no profesionales.

Enrique Varela, subdirector General de Museos Estatales, explica que elperfil del público nuevo que va a los museos es predominantemente femenino, yla edad media es de 42 años: mujer, adulta joven, que trabaja y tiene estudiossuperiores. Para estas mujeres, se trata de una actividad eminentemente social,realizada de un modo espontáneo, acompañado de pareja, hijos, familiares o amigos.Varela adelanta que, según un estudio que el Ministerio de Cultura dará aconocer en diciembre, la cultura en general y los museos en particulardesarrollan una función de refugio, un remanso emocional, estético, ideológicoo intelectual frente a las incertidumbres y el bombardeo de lo cotidiano quenos rodea.

La exposición que el Museo del Prado dedicó a Velázquez entre enero y marzode 1990 resultó ser un acontecimiento sin precedentes en España por surepercusión y por el interés multitudinario que despertó. A lo largo de esosmeses, las colas desbordaron el paseo del Prado. Por primera vez, sesobrepasaron los 500.000 visitantes -cinco estadios del Barça, que diríaZugaza- un número que entonces no soñaba alcanzar ningún museo.

Pero 21 años después, especialmente en la última década, las cosas han idocambiando mucho para beneficio de la cultura. Los directores de museos,entregados a la clara misión de difundir sus colecciones, encontraron un filóneconómico también en la programación de exposiciones temporales. Aparte lasmuestras-espectáculo de las que tantas veces se quejó Philippe de Montebello,director del Metropolitan de Nueva York durante 30 años, las exposiciones queen este tiempo han arrasado en España y compiten en las listas internacionalesde las más visitadas.

A la cabeza, y en los dos primeros puestos, aparece el nombre de PabloPicasso. Picasso. Tradición y vanguardia, celebrada simultáneamente enel Prado y en el Reina Sofía, entre el 6 junio y el 25 septiembre de 2006, sumó785.189 visitantes. La segunda permitió mostrar en España, en la sede del ReinaSofía, una parte esencial de los fondos del Museo Picasso de París. Entrefebrero y mayo de 2008 la vieron 547.810 personas. Juan Muñoz, Sorolla, Manet,Goya, Tintoretto, Gauguin, los impresionistas o Antonio López copan lossiguientes puestos. El caso del artista manchego -con 318.169 visitantes entreel 28 de junio y el 25 de septiembre de este año- ha supuesto un récord para laFundación Thyssen. Cuando concluya en el Museo de Bellas Artes de Bilbao, dondese puede ver actualmente, López puede adelantar varios puestos entre los másvisitados.

¿Qué ingredientes ha de tener una exposición para lograr el interés masivodel público? Manuel Borja-Villel, director del Reina Sofía, opina que más queel número, que también le interesa, lo importante es crear estructuras demediación para que el visitante se apropie del relato expositivo. Y añade quelos éxitos populares tienen un tirón muy importante porque a la gente le gustair a ver nombres que ya conoce. "Van a reconocer, más que a conocer".En el caso de Picasso cree que el pintor malagueño es autor de una obra quepuede sorprender una y otra vez.

A la hora de hacer la programación, Borja-Villel reconoce tener en cuentaal público, pero asegura que lo importante es el relato. "El público no essolo la mayoría. Busco al público compuesto por una multiplicidad de minorías.En tres años al frente de este museo, hemos logrado 1,5 millones de visitantesmás".

¿Seguirá siendo Picasso el rey de las exposiciones en los próximos años?"Seguramente sí, porque forma parte del imaginario colectivo como un sersagrado y superior. Algo que también pasa con Van Gogh, por ejemplo",concluye el director del Reina Sofía.

Las diez más vistas

- Picasso. Tradición yvanguardia. (Prado y Reina Sofía). Del 6 de junio al 25 de septiembre de2006. Visitantes: 785.189 (Prado: 380.310 y Museo Reina Sofía: 404.879).

- La colección del Museo NacionalPicasso de París. Museo Reina Sofía. Del 5 de febrero al 5 de mayo de 2008:Visitantes 547.810.

- Juan Muñoz, retrospectiva.Reina Sofía. De abril a agosto de 2009. Visitantes: 483.156.

- Sorolla. Museo del Prado. Del26 de mayo al 13 de septiembre de 2009. Visitantes: 459.267.

- Manet en el Prado. Del 14 deoctubre al 8 de febrero de 2004. Visitantes: 439.043.

- Goya en tiempos de guerra.Museo del Prado. Del 15 de abril al 13 de julio de 2008. Visitantes: 437.327.

- Tintoretto. Museo del Prado.Del 30 de enero al 27 de mayo de 2007. Visitantes: 424.235.

- Impresionismo. FundaciónMapfre. Del 15 de enero al 22 de abril de 2010. Visitantes: 327.000.

- Antonio López. FundaciónThyssen. Del 28 de junio al 25 de septiembre de 2011. Visitantes: 318.169.

- Gauguin y los orígenes del simbolismo. Fundación Thyssen. Deseptiembre de 2004 a enero de 2005. Visitantes: 279.591.

(els remarcats de l'escrit son fets per mi )

PROPOSTES CULTURALS

2011-11-13T18:06:00.001+01:00

Fa uns dies que hem penjat lespropostes culturals que ens ofereixen els nostres dos partits més potents a laciutat , unes propostes que hem pogut valorar amb amplitud i al voltant de lesquals bo seria fer-ne reflexió.

L’anàlisi a vol ras ens ofereixuna curiosa perspectiva que inverteix la que és habitual en el context polític.Generalment és l’oposició la que fa volar coloms i explicita en el seu programatot el desitjable, conjugant el possible i l’impossible, mentre que els equipsde govern , coneixedors del fil que tenen a casa , es mantenen més cauts iaposten més per la realitat que no pas per la il·lusió.

No succeeix així en aquest cas.El PSC toca de peus a terra , deixa en el calaix aquell programa de Baron queens va deixar embadalits a tots en la primavera de 2007 i aposta per elpossibilisme ( a bon segur el que toca en aquests moments ). Intel·ligentmentes centra en uns eixos programàtics potents obviant el petit fer de cada dia ,tot pensant que la potència dels grans elements els han d’arrossegar, creientigualment però, que per petits no son pas menyspreables.

Uns punts a potenciar establertsamb lògica i senderi , que nosaltres subscrivim punt a punt , amb l’excepciódel cas del nou centre cívic , un paper aquest que un ha entès sempre en el campde la participació ciutadana, com curiosament sembla ser el que ara pensa tambéel Govern.

CiU presenta un pla per a unmandat i per tant el converteix en una veritable carta al Reis. És obvi que ensagrada , però és igualment obvi que tots tenim el convenciment que és més undesig que no una possibilitat de realitat. Per tant bo feria el govern de filarmés prim i anar donant forma a tot el seguit de projectes , desitjos iil·lusions que desgrana en el seu llarg llistat.

En tot el llistat sols hi ha unpunt d’absoluta discrepància i crec que el seu planteig és un error cultural important, com és el cas d’apostar per el concurs per escollir el cartell de les Santes.Han estat tantes les vegades que he parlat d’aquest tema que crec que ja ho hedit tot. Però cal repetir-ho una vegada més , l’elecció a concurs , a menys que aquest estigui dotat econòmicamentamb una xifra molt valorable per els professionals, sols garanteix dues coses:Que el cartell serà populista i que serà de baixa qualitat.

El concurs de cartells al nivelldel que parlem ha desaparegut d’arreu justament per la baixa qualitat de lesobres presentades ja que cap dels bons professionals acostuma a presentar-se. AMataró ja hem tingut ocasió de veure com van els trets amb el concurs alternatiudel Tot Mataró , amb unes obres molt fluixes , tant en el que pertoca a guanyadorscom a finalistes.

Però tornant a la realitat , ivista la coincidència de les propostes, bé estaria una acció comú, uncentrar-se en aquets elements ( Pacte cultural, Llibre Blanc , eix Riera , Museu Bassat ,Museu Textil, Biblioteca Antoni Comas ....) per començar a refer l’esfilagarsada cultural local, tan malmesa en el malfer dels darrers regidors de cultura.

Fer-ho cercant la confiança i l’apostaper la diversitat , intentant trencar definitivament la tirania d’un IMAC que s’hade dinamitar , escampant les seves cendres de manera suficientment dispersa perque ni per casualitat puguin retrobar-se.

Tornar al concepte cultural dela cultura com pilar fonamental de la societat , i convertir a l’Ajuntament enaixopluc de la multiplicitat de mirades que ens ofereix un concepte tanpolièdric com és la cultura.

Caldria , crec jo, començar perel principi i aquest no pot ser cap altre que la realització d’un pacteCultural per un cantó, i començar a establir els fonaments de l’obligat LlibreBlanc de la Cultura , per l’altra. Mitjançant aquests elements disposarem d’aquellsconceptes que ens han de permetre estructurar una cultura local forta , ferma iamb qualitat.

Un desig de tots buscat i maiaconseguit i que ara sols serà possible si per part del Govern existeix elconvenciment del paper clau de la cultura en el context social de la ciutat. Sols trencant el menys tenimentelitista dels passats governs podrem començar a posar els fonaments peraconseguir allò tan repetit i mai aconseguit com ha de ser situar a Mataró en el mapa cultural del nostre país.

(La fotografia que encapçala el post és de Quico Melero )

ESPAI D'ART

2011-11-10T21:36:00.001+01:00

Amb aquest enllac ja podeu disposar d'un nou Espai d'Art de m1tv que s'ha emès aquest dijous amb el protagonisme de MATÍAS LIZANA

http://m1tv.xiptv.cat/programa/664?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

PROPOSTES DE POLÍTICA CULTURAL (II)

2011-11-09T20:18:00.001+01:00

Si ahir presentàvem les propostes culturals deCiU l’actual partit en el govern, avui toca presentar les del principal partitde l’oposició (PSC).

Caltenir en compte , per si algú en vol fer comparança, que mentre la propostasocialista té com punt final el PAM del 2012, la proposta de CiU té un objectiuque avarca els quatre anys de govern.

Unaproposta cultural, aquesta del PSC , que serà explicat el proper divendres a les19.30 hores a l’estudi de Ricard Jordà ( Sant Joan 24). Llàstima que una vegadamés no s’hagi tingut en compte les coincidències ja que l’acte es solapa amb lapresentació de la CAPSA nº11 en l’espai de la Presó. Un acte de força importànciaque justament hauria d’estar en l’agenda de qui vol prendre part activa en lapolítica cultural de la ciutat.

Siguicom sigui, aquesta és la proposta:

CULTURA: com a valor cultural, valor social, valor econòmic,
valor formatiu i en valor identitari

PROPOSTES:

1. Definir conjuntament amb les entitats i els agents culturals un Pacte per lacultura.

2. Catalogar el teixit cultural de la ciutat, el llibre blanc de la cultura, idonar-lo a conèixer.

3. Planificar i tramitar urbanísticament l’Eix de la Riera com a elementconductor dels grans equipaments culturals de la ciutat, actualitzant elsexistents i construint-ne de nous com en Nou Teatre Monumental a la zona delParc Central.4. Constituir el Consorci del Museu del Gènere de Punt que conjuntament ambCaixa Laietana i la Fundació Vilaseca gestioni el Museu del Gènere de Punt a lanau petita de can Marfà.

5. Posar en marxa la Biblioteca Antoni Comas,a l’edifici de l’Escorxador, iplanificar-ne la tercera al Triangle de Molins conjuntament amb un granequipament esportiu i cívics

6. Mantenir la col·lecció Bassat a la nau Gaudí i treballar per convertir l’edificide la Farinera en la seva seu definitiva tot cercant els recursos financersnecessaris i redefinir els espais dedicats a les arts plàstiques, garantint lapresència de les diferents corrents artístiques tant pel que fa a la producciócom a la difusió i posant especial atenció en els creadors locals.

7. Crear un calendari d’actes culturals (Festival Shakespeare, Mostra deCinema, Setmana de Música Antiga, Les Santes, ....) que tinguin una dimensiócomarcal i nacional i que es promocionin i difonguin dins dels circuïts ixarxes del país.

8. Redactar el projecte executiu i iniciar les obres del nou centre cívic delcarrer Muntanya.