diumenge, de setembre 16, 2007

25 ANYS

Avui fa vint-i-cinc anys que va morir el meu pare , Pere Pascual i Clopés , que ajuntant les inicials dels seus cognoms va confegir aquest “PIC” que amb ell i molt menys amb mi que el vaig heretar , ha ocupat un espai prou important en la vida artística d’aquesta ciutat.

Del que va significar el meu pare per a mi no en faré molts cèntims. Malgrat que un blog tingui molt d’íntim i personal, hi ha coses que han de quedar sempre en la intimitat més estricte. Sols he de dir que va significar , molt, tot bo i que la seva presència abans i el seu record després, han marcat positivament la meva vida. Però no és d’això que en vull fer recordatori. Vull recordar l’home culte, de gran riquesa intel·lectual i que a més sabia perfectament expressar-la i comunicar-la.

Encara que era home de Ciències , la seva professió va ser la de farmacèutic, va ser essencialment un intel·lectual que mitjançant els mitjans periodístics del moment , pocs i limitats , va intentar cultivar i culturitzar amb les seves opinions de tot tipus ( va exercir la crítica d’art , la literària , el comentari polític, l’opinió ciutadana , va ser dels primers en escriure sobre gastronomia ...) a aquells que el llegien que eren molts i fidels.

Lector impenitent , especialista en teatre , llegint totes les obres que s’estrenaven a Espanya en una col·lecció que la Biblioteca Popular comprava crec que sols per ell , gran amant del cinema i que a dir de la música i en especial de l’òpera del que era un veritable especialista.
Però l’art va ser la seva gran passió, que el va portar a casar-se el dia de Sant Lluc , fer-ho al Palau Macaya ,obra de Puig i Cadafalch , i que la primera visita de casat, abans de marxar de viatge de nuvis, va ser anar al saló d’Octubre que s’acabava d’inaugurar a Barcelona.

La crítica de PIC va ser sempre una crítica sàvia. Amable en les formes, però dura en el fons quan ho creia convenient, va ser un gran defensor dels joves i dels camins més avançats en l’art , produint per tant la lògica polèmica en aquella Mataró dels cinquanta / seixanta , que era una ciutat essencialment tradicional en el que pertoca al camp cultural.

Fa vint-i-cinc anys que ens va deixar , però ser que no és caure en el tòpic dir que la seva figura segueix essent respectada per tots aquells que el varen conèixer , i molt especialment per la gent de l’art , tal i com es va demostrar a poc de morir en aquells “55 artistes per un record” , i com es demostra encara quan el seu nom i fer, apareix en una conversació.

Avui fa 25 anys que ens va deixar. A un , com a fill i com a continuador durant aquests anys de la seva tasca , l’emociona profundament saber que el mon de l’art no l’ha oblidat.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Pere,


M'uneixo amb emoció al record pel traspàs del teu pare.

Fa poc, al Museu Arxiu va venir a les meves mans, un cartell d'una exposició que en el sey hono i en el d'en Jaume Arenas es va muntar a la biblioteca popular. Per la fotografia exposada, vaig intuir que el teu pare tenia una gran personalitat i versatilitat de conceptes i interès per molts temes a la vida.

Es bonic per part teva que tinguis aquest record hi ho facis públic.

Un peto.