TOMÀS BEL.- EURITMIA

 

Es coneix com eurítmia el fet de moure’s de manera harmoniosa i cercant la bellesa. És un moviment que serveix per expressar els estats d’ànim i per això es transforma en un mitjà de comunicació. Vitruvio, el gran teòric de l’estructura clàssica, va establiren en els seus principis l’exigència que en tot monument havien d’existir : ordre, disposició, eurítmia, simetria, distribució i decòrum.

Més modernament l’euritmia ha estat considerada l’art del moviment que fa visible en l’espai i mitjançant el moviment corporal, allò que en l’interior del ésser humà transcorre mitjançant la paraula i la música. Per exercitar-se en aquest art existeixen exercicis de tipus coreogràfic que poden servir pera expressar els tres aspectes de l’ànima: Pensament, sentiment i voluntat.

Valgui tota aquesta prèvia  per explicitar el significat del títol de l’exposició que ens presenta en aquest mes d’octubre el Museu de Llavaneres de la mà de Bernat Puigdollers, director d’art de la Fundació Vila Casas, una exposició difícil d’encasellar entre les habituals del Museu i que sols es pot entendre en un mutu acord de col·laboració, entre el Museu i la Fundació, ja que l’exposició  és de difícil encaix en l’entorn del tarannà habitual del Museu.

El protagonista és l’escultor barceloní Tomàs Bel, que va morir el passat 2014, i que enguany es celebra el centenari del seu naixement,. Bel fou un escultor format a l’escola de Belles Arts de Sant Jordi  en els anys 1943 al 47, on fundà, amb altres companys, el grup “Els betepocs” que encapçalats per J.M. Garrut, procurà difondre l’art arreu del territori mitjançant els anomenats Campaments Pictòrics.

Artista allunyat dels circuits comercials, va exposar poc en galeries barcelonines, mentre que desenvolupà  una important tasca docent a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja, des de finals dels cinquanta i fins la seva jubilació.

Avui a Llavaneres ens trobem davant una petita antològica de recull en la que ens trobem amb el seu excel·lent fer, - el seu treball tècnic és d’alta qualitat, mirem la peça que mirem -, el que ens demostra la seva gran qualitat formal però alhora la transmissió emocional entre el treball i l’espectador no assoleix una reeixida total deguda , al meu entendre, per la manca de vibració compartida i per la fredor quasi asèptica que apareix en totes les peces d’ordre , diguem-ne clàssic, que se’ns presenten en aquest exposició.

Passejar-se per bona part de l’exposició és com si ho féssim per una exposició amb un bon recull d’obres de Clarà, Monjo, Rebull i altres escultors clàssics catalans, ja que l’academicisme expressat a través de la perfecció realista, sense ni el més petit error de proporcions, formes  i conceptes, és el que domina aquesta part de l’exposició corresponent a al seva primera etapa.

En l’altre part de la mostra,  menys explicita en l’exposició, la seva obra es simplifica mitjançant el treball amb plans i formes geomètriques com queda clar en algunes figures de caire religiós presents en la mostra. Finalment i en una tercera part, es presenten uns obres creades com un conjunt de torsions d’alumini treballats en formes geomètriques de clara modernitat i que trenca totalment amb el vist en la resta de l’exposició.

La sensació després de la visita, és que l’exposició sembla una assaig o prèvia, d’una exposició més ample i detallada en la que es vulgui fer una mostra més general , essent aquesta tan sols un tràiler del seu fer. Una sensació que fa que la fredor de l’exposat domini i no deixi petjada en el fons de l’espectador que veu derrotada la seva passió per al fredor general de l’exposició.

 

Eurítmia. Tomàs Bel Sabatés

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 4 d’Octubre al 3 de novembre de 2024

 

LA PERSONAL ABSTRACCIÓ DE CARLES CASTELLVÍ

 

Carles Castellví ( Viladecans 1958 ) va guanyar el Concurs de Llavaneres de fa dos anys. Ho va fer amb una abstracció plena de subtilitats i detalls que cridava l’atenció per la seva serena intenció plàstica. L’any passat en l’exposició que presentava als tres premiats del concurs, ens oferí una repetició  variada de la peça guanyadora del concurs amb alguna obra més bigarrada que ens indicava  la seva fidelitat plàstica a un modus de pintar. Avui en el seu retorn a Llavaneres, per fer exposició individual , ens demostra la seva fidelitat a aquest el seu llenguatge plàstic.

Així dèiem d’ell en la nostra crítica:" que en l’exposició reafirma el seu idioma pictòric amb les obres presentades que ens porten cap una abstracció en la que es troben a l’entorn d’un cert monocromatisme, hàbilment trencat per petites senyals cromàtiques amb les que l’autor desgrana la seva filosofia personal, amb la que sembla intentar pintar gràficament sobre la permanent tela de la vida, els petits senyals que fan a un dia diferent de l’altre , i a la nostra vida alhora diferent de les dels demés".

Dèiem per un llavors i ho repetim ara, que Carles Castellví em retrotrau al treball d’Hernández Monpó, del que de nou vaig poder gaudir aquest estiu en la meva visita als museus de Cuenca. Allà hi vaig veure fa anys l’obra  “Estelas en un paisaje” de la que en el catàleg deia: “Una vegada dirigit, l’espectador pot llegir els signes de l’obra a la seva manera, o no llegir-los de cap manera, apreciant -los, com arabescos o ideogrames prehistòrics, o simplement retenir el seu moviment cal·ligràfic, la seva lleugeresa cromàtica aquesta coreografia amb la que l’autor fa dansar a les formes més simples”.

Avui rellegint aquell escrit del catàleg, escrit fa justament quaranta anys per Julián Gallego, veig que les seves frases son les millors per definir perfectament el treball de Carles Castellví en la seva exposició de Llavaneres.

 Una mostra peculiar i molt personal, ben diferent a la majoria d’exposicions que puguem visitar. Una visió personal, plena de detalls que ens enfronten a un interiorisme personal ple de sensibilitat i intenció, el que fa que malgrat la certa monotonia ambiental del presentat, en l’examen individualitzat i personal de cadascuna de les obres presentades puguem trobar-hi  , tal i com indica l’autor en el catàleg, el relat personal que les faci nostres.

Interessant exposició , aquesta de Carles Castellvi, que inicia temporada artística a Llavaneres, ara sota la direcció Ruth Garcia que substitueix a Lluís Albertí, deprés de la seva jubilació, i a la que li desitgem tota la sort i encert en el seu caminar.

Carles Castellvi i Pau : PIntures.

Museu Arxiu de Llavaneres 

del 6 al 29 de sete,nre de 2024

SANT TORNEM-HI

 

Com que avui comença el curs escolar, nosaltres fem el mateix i obrim la nova temporada d'aquest Transport Públic en el desig i afany de que serveixi  per deixar comentades les exposicions que es realitzin per la comarca i les novetats artístiques que en ella s'hi produeixin , tal i com   fa des de setembre de 2005, que ja son anys.  

En realitat ja fa uns dies que la temporada artística va endavant. I diem això d’endavant malgrat les evidents deficiències en espais expositius a la comarca i molt especialment a Mataró que està en el pitjor moment expositiu dels darrers 50 anys. 

I ho està, no per la manca d’artistes de valor, dels que en disposem d’uns quants, i sí per l’absència d’espais expositius, degut a l’abandó d’aquesta tasca per part  municipal i per la desaparició de l’activitat expositiva individualitzada per part de la Fundació Iluro, que prefereix recolzar el futbol i el pàdel a no pas les arts i els artistes.

Així comença a quedar ben clar als artistes i afeccionats mataronins que aquest any tocarà anar, i ben sovint, a les poblacions properes per gaudir d’art en unes condicions normals, quasi desaparegudes en la capital de la comar

De moment i per començar , caldrà recomanar el desplaçament a Llavaneres per visitar en el seu Museu l’exposició “Parlar de Silencis” de l’artista manresana , resident a Barcelona, Rosa Solano que va ser guanyadora fa un parell d’anys del Concurs organitzat per el mateix Museu.

Si recordem la peça guanyadora del Concurs recordarem el complex i alhora equilibrat col·lage en la que l’artista homenatjava el món tèxtil tan present en la seva ciutat , principalment quan ella era més jove. Ara, passats tan sols dos anys i mig, ens retrobem amb una autora que no ens recorda a res aquella guanyadora, ja que se’ns presenta una autora entestada en trobar el seu jo artístic, amb una varietat tal de formats, tècniques i estils creatius que de primera vista , si l’espectador no sap que és una obra individual, fàcilment la podria confondre amb una mostra de caire col·lectiu i sense un lligam evident que mostri la possible unicitat de les peces exposades a la sala.

Una disparitat de forma, tècnica i temàtica que obliga a intentar descobrir les causes de la mateixa ja que no existeix cap raó aparent ni amagada, que doni unitat d’autoria a l’exposat. Però aquesta disparitat sí que curiosament manté un nivell tècnic i creatiu elevat, amb l’excepció d’unes juguesques cromàtiques que no hi pinten res i trenquen encara més la disparitat del presentat.

En la visita ens podrem trobar amb una Rosa Solano gravadora. Amb uns monotips intensos en la creació i potents en la globalitat del presentat, cal remarcar també el conjunt de peces escultòriques realitzats amb gravats coma a pell. Peces que contrasten amb les pintures cromàtiques realitzades sobre seda i preparades per a ser exposades al Japó o amb les peces pictòriques de caire vertical  que costa enquadrar en el conjunt de l’exposició.

Amb tot això, i un parell de coses més, Rosa Solano gesta una exposició  desconcertant per a un visitant normal  i és perd en la disparitat d’un batibull de conceptes que si ve en la individualitat marquen uns camins de bon fer i de qualitat, converteixen el total en un poti poti de molt difícil visió.

Una qualitat que ens permet recomanar la visita, sempre i quan es faci un anàlisi individualitzat o de poques peces, per aconseguir centrar una mica el bo però alhora dispa treball que Rosa Solano presenta a Llavaneres i amb la que iniciem temporada artística per terres del Maresme.

“Parlar de Silencis”. Rosa Solano

Can Caralt. Museu de Llavaneres.

De l’1 al 24 de setembre de 2023