FUTBOL

M’agrada el futbol. No deixa de ser curiós el fet de que per alguns cultura i futbol siguin dos elements contradictoris. M’agrada el futbol com m’agrada l’esport en general com el vaig practicar quan era jove, millor dit, quan era més jove ( fins als 35 anys competint).

Soc del Barça, però d’una manera que alguns consideren atípica. No crido en els partits, soc incapaç de comprar una samarreta seva, no odio ni al Madrid ni molt menys a l’Espanyol ( que un va néixer a Sàrria i la seva filla per tocar allò que no sona s’ha fet blanc-i-blava) , no penso que el Barça representi a Catalunya , m’emprenya la senyera a l’equipatge ja que per mi és quelcom més important , i a més a més, no es qüestió de nacionalisme i si d’estratègia comercial de Nike ( veure les banderes d’altres estats en altres samarretes de la mateixa marca) . M’agrada en Ronaldinho però no m’agradaria que fos l’ídol dels meus fills ( el complexa de Peter Pan es massa evident i perillós) , i crec que en Laporta és un oportunista perillós . Vaja que semblo més del Madrid que no pas del Barça.

Però no va per aquí el compte. Vaig jugar a futbol a l’Argentona i al Turó de Mataró, a on vaig coincidir amb un gran entrenador i millor persona, al que aprecio molt i que molt be coneixen alguns lectors d’aquest blog, com és l’Ildefonso Mármol.

Vaig passar-me al futbol-sala, i allà amb en Jordi Martínez, l’Iu Claus, en Toni Lamata, en Miquel Domingo, en jaume Rivera , en Sito Rivera, etc... vàrem assolir el màxim, tres anys a Divisió d’Honor passejant el nom de Mataró per tot l’Estat, malgrat les putadetes , - és així company, és així-, del llavors regidor d’esports J.Tarrades.

I tot això per dir que el futbol-sala és un esport important, d’ell en parlen a les ràdios ( carrusel inclós) , tenen partits a la tele, i un nivell d’audiència en indrets de l’estat que esparvera. Dons be, el millor entrenador de l’Estat , comentarista de televisió, al que s’anomena com a futur seleccionador nacional ( Espanya és campiona del mon), que entrena al Cartagena, el Chelsea del futbol sala espanyol, és un advocat mataroní de quaranta i pocs anys , resident a la ciutat fins ara mateix, treballador dels jutjats mataronins, i que és diu Sito Rivera ( Tomas Rivera Amorós). El seu nom no l’he vist mai a cap entrevista de la premsa local, ni a cap llista de la festa de l’esport ( pren nota Ivan) ,

I aquesta llarga prèvia be per significar el que per al meu entendre és el gran problema del poder municipal mataroní, la desconnexió amb la realitat del carrer. Sempre som els mateixos en els mateixos llocs . Si no treus el nas, ets un ningú, i ningú compte amb tu per a res.
Per això des de aquí l’humil homenatge a un antic company i bon amic , que avui en dia és la figura més respectada en el futbol sala estatal. Per que no contactar amb ell, per a un clínic per Nadal o aprofitant una visita a Catalunya?. No cal oblidar el poder d’aquest esport i molt especialment en l’entorn escolar.

Com sempre diem , no tenim tants valors a cas nostra com per fer cas omís d’aquells que destaquen.