FINS ELS COLLONS


Hi ha vegades en que cal dir prou. Quan el menyspreu és tan generalitzat i a més a més et volen fer combregar amb rodes de molí omplint-se la boca de paraules fonamentades en el desconeixement de la realitat , a la que no han volgut apropar-se malgrat les sempi- eternes promeses de que qualsevol dia en parlem..., ens trobem uns quants i dieu la vostra...., en una trobada eternament ajornada. Per què és obvi que en quatre-cents dies, que si fa no fa deuen ser els que conformen catorze mesos, no hi ha hagut , malgrat les promeses , ni una tarda ni una nit en que poder aplegar a la gent més diversa de l’art per parlar de la crua realitat de la ciutat, del maltracta que rep per part del PMC, de la temporada d’exposicions, de la Casa Arenas, del Museu, de...

Però queda clar que quan un vol complir amb tothom, diu bajanades com las que he llegit al respecte de l’antològica de Mañé, fruit del més absolutament desconeixement del que va significar Mañé, i molt especialment del sense sentit que significa la mostra antològica (?) que s’ha muntat a la Laietana.
O un pot arribar al desideràtum en els seves declaracions en l’acte , - que suposo privat ja que no constava ni a l’agenda de l’Ajuntament ni a la del PMC -, d’avui a Can Xalant.
Un , que pensava que el Sr, Joan Antoni Barón era un home assenyat, ha tingut de llegir deu vegades el titular del cg.com en que assegura que Can Xalant està al servei dels artistes de la ciutat. I un , que confia plenament en els seus companys de treball, pensa que així ho ha dit i es preocupa ja que m’agradaria i molt, m’expliqués en que ho fonamenta.

No sé si , tot passejant per Can Xalant , n’ha vist molts d’artistes locals . El cert és que en la fotografia tan sols se’n distingeixen un parell que, oh curiositat , pertanyent a ACM , l’entitat que amb tanta ètica (?), ha aconseguit el monopoli de Can Xalant.
I no n’ha vist més, per què el mon de l’art mataroní, - amb l’excepció d’ACM.- està vedat a Can Xalant. I entre ells, el que això escriu.

Potser cal explicar la conversa telefònica que vaig mantenir amb Pep Dardanyà , responsable de Can Xalant, al convidar-lo a assistir a l’Espai d’Art de TVM. En acceptar, però per aquí un temps, i davant de la pregunta de quan es presentaria Can Xalant a l’art i als artistes mataronins, per tenir-ne un coneixement clar , i aquells interessats poguessin fer les propostes pertinents, va respondre taxativament que no ho pensaven fer. Que si ho volia fer el Patronat... Que a Mataró tenien una idea absolutament equivocada de Can Xalant, que ells no acceptaven propostes, que ells eren els que proposaven , i que per tant Mataró era igual que qualsevol altre indret.
Al demanar informació sobre la jornada d’avui, ja que un, amb més de trenta anys sobre les esquenes parlant d’art, en podia estar interessat , la resposta va ser la mateixa. El meu nom no es considerava adient , que com en el cas dels artistes, ells triaven i no al inrevés. I a l’insistir, demanant assistir com oient , la resposta va ser contundent, que em dirigís al Patronat i si ells acceptaven... , però per part de l’organització jo no podia ser contemplat.
(Són fets que un ja va fer públics en el programa “Espai d’Art” de TVM , del dia 1 de desembre del 2005).

Vist el vist, i llegides les paraules del St. Alcalde i del regidor de Cultura, en que s’afanen de Can Xalant i el presenten com a paradigma de la cultura artística mataronina, a la que curiosament obliden i menyspreen de manera sistemàtica, és obvi que un s’ha equivocat, i que els esforços de més de trenta anys per dignificar el paper de l’art i els artistes locals ha estat erroni. És dons el moment de rectificar.
I així ho faig.

És per això que amb aquestes ratlles, que seran degudament ratificades de manera oficial a l’Alcaldia i a aquells artistes que m’atorgaren la confiança amb la seva signatura, vist el menyspreu oficial de l’Ajuntament al genèric de l’Art mataroní, retiro la proposta de creació d’un Fons d’Art d’artistes locals a la Casa Arenas.
Igualment demano sigui esborrat el meu nom de qualsevol llistat i comunicació que relacionat amb la cultura en general, i molt especialment amb l’Art, tingui com a promotor l’Ajuntament de Mataró i/o qualsevol dels seus ens, demanda que igualment faré avinent pels camins reglamentaris.

Darrerament, un ha estat malalt. Però l’afecció ha estat a la oïda , no al cervell , i principalment , amb tots els seus errors, que són molts, la seva ètica personal segueix intacta.
I quan un està fins els collons, i valgui com en poques ocasions el poc apropiat de l’expressió, el millor es deixar-ho córrer. I encara que en el seu interior cregui que a bon segur té la seva part de raó, reflexioni i valori més l’equivocat del que pugui estar, que no pas la seva part encertada.

Un no ha pretès ser mai referència de res , ha volgut per Mataró un prestigi assenyat i fonamentat en el territori i els seus protagonistes.
No m’ha agradat mai ni fer volar coloms , ni molt menys fer volar milions. Si Mataró creu ara que els prestigi internacional li arribarà , com ja ha arribat ( ja, ja, ja...) a totes aquelles ciutats amb centres parells que avui es reunien a casa nostra ( ja sabeu allò de cornuts i pagar el beure) , dons que us vagi bé . Que un si més no, ja ha acomplert la seva tasca social obligatòria.

Ara que acompleixin el paper el Sr Director del PMC ( quasi seixanta mil euros a l’any , al menys haurien d’obligar a fer alguna cosa) i els de Can Xalant (215.000 euros, el mateix del mateix). Que siguin ells els que organitzin el Fons d’Art que la ciutat precisa, la temporada artística idem de idem , la promoció dels creadors locals, l’ajut als joves, siguin del color, estil o tendència que siguin, i fonamentant-se sols en la qualitat.etc.

Quan ho facin i tinguin a be que tindran de part meva el meu suport i la meva felicitació. Però avui ...
Avui n’estic fins els collons, Per això com diria un castizo “ adios, y muy buenas...” i que les vaya bonito.

PS.- En aquests blogs el bon amic Ramon acostuma a aconsellar-nos, amb gran encert, un munt d’excel·lents articles. Espero que avui em permeti que sigui jo qui aconselli.
Te per títol “Inútils de solemnitat” es d’Àngela Molina i va ser publicat en l’apartat d’Arts del suplement en català del dijous passat a “El País”. Curiosament parla de Martí Ansón, artista mataroní vinculat a ACM .
Parla del problema de l’aprofitament privat del fer públic. El paral·lelisme amb Can Xalant és absolut. I la referència a l’honestedat , més del que més.