JOAN HERNÁNDEZ PIJOAN

Com si fos la innocentada del dia ,m’assabento per les notícies televisives de la mort de Joan Hernández Pijoan , un dels més grans artistes del nostre país dels darrers cinquanta anys. Sabia per boca del seu gran amic en Paco Rodón, el director del Monjo, del seu greu estat d’ençà el seu accident vascular que el deixà molt tocat , però com tots esperàvem una recuperació que no ha estat possible

Hernández Pijoan ha estat per a mi un dels artistes que més m’ha impressionat i que m’ha ajudat a entendre aquest art convuls del segle XX. He tingut la sort de poder haver parlat forces vegades amb ell, i malgrat el seu posat distant , era un home apassionat que vivia i feia viure l’art com pocs.

Vaig parlar d’ell en el post del 18 d’Octubre passat ( dia de St Lluc, patró dels artistes) amb motiu del Premi Nacional de Gravat. Reproduïa una peça de la meva col·lecció particular que ell va regalar, i dedicar al meu pare, en agraïment a la crítica de la seva primera exposició individual feta al Museu de Mataró al 1955 ( quan Mataró si contava en el món de l’art ,no com ara, i sense invents com Can Xalant) .
Avui afegeixo la seva nadala de felicitació estampada justament ara fa 50 anys. Era amb el grup Silex ( amb Planell, Alcoy, Rovira Brull i Terri) . Era un artista diferent, incipient, però magnífic.

Amb Mataró i el Maresme, Hernández Pijoan va tenir sempre una íntima relació. Les seves visites al Monjo han estat constants. La seva amistat amb Rovira , i molt especialment amb Alcoy, amb padrinatge creuat de fills, em remonten a les mil i una anècdotes que Alcoy m’explicava d’en “Juanito” , dels apunts de toros per el Noticiero Universal ( era fill del director) , de les seves primeres exposicions, de les seves disputes polític socials....

Expositivament l’hem pogut gaudir en el Monjo, en una magnífica mostra a la Laietana en els moments dels seu linealisme cromàtic, i fa uns anys amb una magnífica antològica en el Museu de la mà del PMC i en Martí Peran ( que de tant en tant el PMC fa alguna cosa ben feta). I com últim aconteixement està el cartell per la Festa Major de Vilassar de fa tres o quatre anys.

La mort de Hernández Pijoan ens deixa un buit als amants de l’art. Sort que com sempre diem els artistes no moren mai i perduren en les seves obres. Repassar el seu fer, com faré ara mateix, sens dubte deixarà més ferm el seu record en mi.