RISOTERÀPIA

Diuen, i jo hi estic força d’acord, que el riure és sa. Que allibera tensions estimulant diferents elements de l’organisme, aconseguint un estat més plaent i amb una visió més positiva. És tan evident que existeixen departaments, anomenats de risoterapia , que treballen en aquest camp amb resultants més que positius.

Avui he tingut un dia dur. A més cada vegada que em ve al cap l’assumpte del Fons d’Art de la Casa Arenas , se m’altera la bilirrubina i em puja gargamella amunt una aspror que no preludia res bo. Però he arribat a casa i tot ha canviat.
M’han fet a mans una producció realitzada per alumnes d’audiovisual de la EUPMT (Carla Boix , Pere Rubí, Anna Luart, David Minguillón, Àlex Manau i Julia Giordano). Era un treball avaluable en els seus estudis i tractava de l’Art a Mataró. A finals de l’any passat em van demanar la meva col·laboració, en forma d’entrevista, i vaig accedir gustós.

El treball resultant és ben interessant, i en ell he trobat la perla que ha fet canviar el meu dia. Entrevista amb Jaume Graupera, i sense posar-se vermell , sense immutar-se, mantenint el rictus, afirma sense embuts “ que Mataró , en especial en el que pertoca al cantó municipal, es ciutat puntera en l’art al respecte de tot Catalunya”.

Sentir-lo i esclafir a riure , en un riure incontinent, quasi espasmòdic, d’aquells sense mesura, ha estat instantani. Quan he pogut dominar la situació m’he mirat al mirall i m’he vist diferent. Orgullós de viure on visc, amb l’honor afegit de ser crític d’art de ciutat tan puntera artísticament parlant., el meu “ego” , ha pujat tant que ja no necessito llibres per recuperar l’autoestima , el “prozac” pot anar a la bassa i tot jo soc un home nou.

Per això ja no em preocupa, ni gens ni mica, el desgavell de la Casa Arenas, ni la vergonya del Museu que sols disposa de 1791 peces d’Art, contra 4836 del llegat Arenas. És a dir que uns particulars atresoraven a casa seva més de quatre vegades les obres d’art de les que disposava el Museu de la ciutat.
Ni les dimensions de les sales d’exposició temporals, que semblen fets en un projecte de la Sra ministre de Vivenda. Ni de la riota que significa el nombre d’artistes locals que aporta el Museu, ni de la separació entre artistes locals, nous creadors mataronins, art jove i emergent, noves tendències, que ningú entén. O la prohibició d’exposar a artistes no locals si no pertanyen a les noves tendències. Això per no parlar del superman/ supergirl que es busca ja que el lloc de treball es perfila en la triple funció d’atenció als usuaris, de dinamització i de vigilància de l’equipament (sic).
Tot amb “uns objectius a assolir molt ambiciosos ( una trentena d’exposicions a l’any, a més de la programació d’altres activitats, visites i tallers, publicacions”. I per fer-ho un pressupost de 600 euros/exposició).

Amb tot això , com em pot importar que no vulguin el Fons d’Art , que els importi un pebrot l’art, els artistes , la cultura i els ciutadans.
Som els millors, el rovell de l’ou, el melic del món. Som la hòstia . Som....
I ara perdoneu que us he de deixar. M’acaba de venir un altre atac de riure incontrolable.