EL PARE

Ja que diuen que ahir va ser el dia del Pare , porto avui a encapçalar aquest post a Evan Williams ,de 33 anys, resident a San Francisco que juntament amb Paul Bausch i Meg Hourihan son els pares de “blooger” aquesta eina informàtica que tan atrapats ens te.
D’ells i d’altres fenòmens semblants ( Hotmail, Skype , Paypal...) en parla “Eps” d’aquesta setmana en un article de nom “Pelotazos.com” que es pot llegir a http://www.elpais.es/ , en la seva franja de lliure accés. La idea de “blogger” va sorgir quan els tres treballaven individualment en projectes comuns . Tenien un diari personal per mantenir informats a la resta del treball que anaven realitzant, per ser comentat per la resta de la manera més ràpida possible . Així va aparèixer l’eina que al febrer de 2003 va ser adquirida per Google.
El fundador encara manté un blog “Evhead.com” on parla del seu treball i d’ell mateix.

TAMBORINADA

I de la forta, la que descarrega sobre la Regidoria de Cultura. Quin enrenou ha portat l’escrit d’en Joan Salicrú al darrer Cap Gros.... Només faltava Convergència per dir la seva i ja ho ha fet . Un enrenou, que encara que no ha agradat a tothom, i fins hi tot ha emprenyat a més d’un , es ben vàlid i necessari , si més no per intentar reconduir la situació cap unes aigües més tranquil·les i més favorables per la Cultura i la ciutat.

Obviament en Jaume Graupera , com a regidor de Cultura , és el màxim responsable del desgavell , però sota aquesta responsabilitat , nominal i política, no s’haurien d’amagar els altres responsables de que la cosa no hagi rutllat com caldria.

Un dels gran responsables de la desfeta és sens dubte Rafa Milan. No crec que Graupera fos qui l’escollís personalment per ocupar el càrrec de Director del Patronat. Estic convençut i com jo, quasi tothom , que el seu nomenament va ser un acte de partit amb el que matar dos ocells d’un tret , la inaguantable situació de Milan al Prat i omplir el buit de confiança del PMC.

Però Milan ha estat el gran fracàs. Teòric, poc habituat a trepitjar al carrer, prepotent amb mirada per sobre les espatlles d’aquelles que et diuen, “ però que fas replicant-me quan hauries de donar-me gràcies per el fet de que dediqui un dels meus importants minuts a una misèria com tu” , Milan , ràpidament batejat com “el meiga” , ja que se’n sabia de la seva existència però ningú l’havia vist , ha aixecat fronteres on no ni havien, i ha trencat esquerdes on la confiança era present.
A més ha dinamitat la gestió diària dels tècnics del PMC , que no és pas d’aquelles per cantar al·leluies al seu pas , - en alguns casos com en el de plàstica ( perdó, visuals , que cal estar al dia) més aviat per cantar misèries -, però que mantenien l’engranatge i aguantaven el dia a dia.
Ara , no desitjat per ningú , enfrontat als treballadors del PMC , que de manera quasi unànime , sols ha faltat la signatura de Carles Marfà ( per què serà) , han dirigit una carta de protesta al regidor. Carta que corre de mà en mà pels cenacles culturals de Mataró ( a un , que es passeja poc, li ha arribat per quatre cantons ) , i que encara no ha sortit a la llum, però que al fer-ho obligarà a Graupera a moure carta, i la destitució sembla obligada.

Potser per tot aquest enrenou, m’ha agradat i molt l’apunt de l’alcalde Baron en el seu blog. A més de la coincidència de conceptes i lectures ( cultura / economia / Carmen Calvo ) , l’aposta per la transversalitat , per una cultura global capaç de ser generada per l’Ajuntament , deixant una mica de costat per quin dels partits que ostenten el govern , expressa un concepte de futur que hauria de marcar el caminar del que ha d’estar la cultura municipal fins a final de l’exercici.

Mataró és massa important per que passi el que passi, res passi, si a matèria cultural, ens referim.
Si de perduts al riu , potser nedant arribarem a l’altra costat.