Soc català, ho soc de soca-rel. Si algun nacionalista descerebrat, d’aquells que cerquen quasi l’ADN per poder tenir certificat de pedegree, li puc dir , per no remuntar-me més amunt , que els mes besavis eren de Mataró , el Montseny, Ribes de Fresser i Torelló . Soc i exerceixo de català sempre que puc. Parlo en català, escric en català, a casa es parla el català , a l’empresa en la que treballo he aconseguit que moltes coses es retolin en català. Estic casat amb una aragonesa que parla el català més be que jo, amb titulació de català ( cosa que jo no tinc) , i quan anem a les seves terres, en les que em sento com a casa , exerceixo de català , defensant el país davant de les mentides que elements com la Cope i El Mundo deixen anar , amb no sabeu prou quins bons resultats.

El pregó

Justament per tot això i per molt més, estic molt encabronat amb tot el que ha passat amb el pregó de la Mercè. És de vergonya absoluta el posat del Sr. Portabella i cia i de tots aquells que han erosionat ( d’un i altra costat ) l’acte.

M’agraden els pregons, i vaig lamentar que es suprimís el de Mataró. Crec que son el símbol de l’obertura d’una ciutat envers la resta , convidant-los alhora a participar conjuntament d’una festa Major que esdevé en festa de tots. El problema no està dons en el pregó e sí, i si està en l’encert de convidar al pregoner.

El problema per a mi no està en l’idioma del pregó i en per què es va escollir a Elvira Lindo per ser-ne la protagonista, i quins eren els mèrits que atresora per efectuar un pregó tan important.
Sense cap mena de relació amb Barcelona , sols li queda a Lindo la seva vàlua com escriptora i com a tal per a mi , i per a molts, és una de tantes. Vaig apropar-me al Manolito Gafotas, tot recordant el repelente niño Vicente de la meva infantesa, però estava clar que Lindo està a anys lluny d’Azcona.
Després he llegit unes quantes coses seves i de tant en tant faig ullada a la seva columna de la seva separata del diumenge de El País. La veritat és que poc de suc en trec. A més no hem d’oblidar que Lindo és esposa de Muñoz Molina , fins fa poc representant als EEUU de l’Institut Cervantes , i amb un conegut tarannà antinacionalista , anti federeal, i anti tot allò que no signifiqui l’Espanya única.

Aquí hauria d’estar el punt de debat. Era Elvira Lindo la persona adequada per fer el pregó?, Per a mi, rotundament, no. Ara be, una vegada fet l’encàrrec, l’ús de la seva llibertat i el correcte ús del castellà per fer el mateix, havien de ser del tot respectades. No com ha estat en una actuació que fa un gran mal a Catalunya i al català.

Un pregó del que a posteriori quasi ningú en parla del que ha dit, - que seria el criticable -, i en canvi hom s’apunta ales anècdotes que és el lamentable. Gens lamentable en canvi és l’article d’ahir de Pilar Rahola. No estic moltes vegades d’acord amb ella, però el cert es que en aquesta ocasió l’ha clavat.

L’ANUNCI

He de reconèixer que és un gran anunci. Ho és ja que l’èxit d’un anunci està en que la gent conegui i valori una cosa desconeguda , i ves a saber, de qui valor.

Fins fa un parell de dies quasi ningú sabia que un dic d’aquests es jugaria un Catalunya-Euskadi de futbol. Ara, ho sap tothom. Per tant chapeau, per els que ha dissenyat l’anunci del mateix però, és això el que precisa el país?.
Vull dir clar que l’anunci em sembla prenyat de mala llet , amb masses lectures subliminals: el xuleta és qui porta la samarreta d’Espanya , el simpàtic la del Brasil, la resta no es sap d’on son. Hi ha uns dolents i uns més bons que els àngels. Hi ha nens. Hi ha.....

Tot en una falsa lectura que explicita molt bé l’Agustí Fancelli en la seva columna de “El País”. Però sobre tot hi ha un sentiment d’inferioritat que no és el que m’agrada per el meu país.
I ja que parlem de futbol m’agradaria saber si els que recolzen aquest anunci, que són si fa no fa els mateixos del cas Lindo, seran capaços de xiular a Etoo per demanar les preguntes en castellà, a Ronaldinho, Deco, Riijkaard i uns quants més, per no parlar ni un mot en català , ni tenir cap intenció de fer-ho, després de tres anys o més a Catalunya, i tenir-ne obligació per contracte de fer l’esforç corresponent.

O preguntar-se com és possible que Cruyff sigui Creu de Sant Jordi després de més de trenta anys de viure a Catalunya i no parlar ni un borrall de català. ( que poc es valora ja la Creu de Sant Jordi i ho sento per en Josep Fradera que aquest s’ho mereix de veritat).
O de xiular al propi Barça que ha canviat el color de les lletres d’Unicef, que sempre han estat blanques, per el color groc, ja que el blanc és el color de l’enemic. Una excel·lent manera per tirar a terra qualsevol bona intenció, si és que existia.


Potser per tot això. Un , català amb tots els ets i uts, ha tingut el plaer d’escriure el post amb Noches en los Jardines d’espanya de Manuel de Falla, com a suport sonor i d’inspiració.