He fet pont. I estic per escriure-ho amb signes d’admiració. Per raons de la meva feina professional, son mal comptats els ponts que puc fer en anys. Aquesta vegada però la moneda ha sortit cara i he passat quatre dies de descans , relatiu però descans, que ben merescuts els tenia. Quatre dies sense obrir l’ordinador, sense escriure ni un borrall, sense visitar cap blog , passejant i intentant gaudir dels petits plaers dels que un pot disposar quan no hi ha ni un despertador que li obri els ulls de matinada , ni un horari esclau que et mani i dirigeixi molt més del que un voldria.
CARCASSONNE
Dijous, aprofitant l’avinentesa vaig fer passejada cap Carcassonne. És aquesta una ciutat amb la que tinc una especial relació emocional. Feia temps que no hi anava, de quan les nenes eren petites, i vam pensar que era un bon moment per la visita. La llàstima és que vàrem ensopegar amb el dia. Vaig sortir plovent i vaig tornar plovent , amb una pluja que no ens abandonà amb tots els inconvenients que significa quan el que val es quasi simplement passejar i endinsar-se en el particular esperit que allà es respira.
La causa del meu enamorament amb Carcassonne és peculiar. L’arrel està en el quadre que acompanya al post ( perdoneu el nivell de la foto, feta a correcuita ) ,que el tinc penjat just al costat , i que és el primer quadre que un pintor em va regalar.
L’obra es de Lloveras un afamat pintor barceloní dels anys 50,60 i 70 que pertanyia a l’anomenat grup del Passeig de Gràcia. Lloveras exposava cada dos o tres
anys a la sala de la Biblioteca Popular , i ho feia amb un èxit total.
No tenia encara deu anys i sempre anava amb el meu p are a veure totes les exposicions que es feien a Mataró
. Aquesta no va ser excepció i Lloveras després de parlar amb el meu pare, i suposo que per fer una gràcia, em preguntà si m’havia agradat l’exposició. Li vaig dir que no, per què no hi havia el color vermell.
Van passar un parell d’anys i en la següent exposició de Lloveras, em vaig trobar amb la sorpresa que hi havia un quadre reservat per a mi. Era aquesta vermellosa visió de La Cité. Em va explicar que la meva resposta del vermell l’havia descol·locat. Que era cert que l’usava molt poc, i que durant un bon temps va intentar fer-ne ús, però que no havia trobat l’ocasió fins aquell tarda a Carcassonne. L’havia pintat i malgrat que diverses persones l’havien volgut comprar, ell tenia clar que aquell quadre era per aquella criatura que no aixecant quatre dits de terra semblava tenir les coses tan clares.
Com podeu entendre , aquest és un quadre del que mai em despendré.
Fora d’això m’agrada Carcassonne per dintr
e i per fora, malgrat el to turístic, manté aquell aire francès dels detalls , de la decoració, del bigarrament dels restaurants. I manté alguna que altre botiga que per els llaminers de galetes i caramels, com ho és un , pot ser un pou sense fons i alhora un sadollar l’ànima de petits plaers terrenals , que a vegades tanta falta ens fan.
I al tornar paradeta a Colliure per fer pertinent visita a la tomba de Machado , que les filles ja creixen, i cal que coneguin el paisatge i com no, el paisanatge.
POCAVERGONYES
Aquesta és una paraula ben nostra i ben identificativa que està caient en desús. El seu significat ho diu tot, i de manera ben clara. Per a mi és el qualificatiu més escaient que poden rebre els promotors del lamentable DVD que ahir es repartia encartat en els diaris del país.
Del mateix tot està dit i tot està sentit . No cal insistir en aquest apropiament tan habitual en CiU de pensar que Catalunya és el seu cortijo
i ells en són els señoritos. Això sense entrar en detalls amb l’ús dels masters de TV3. De que han de demanar permís si la tele és seva i tan sols els hi hem pogut manllevar durant una mica de temps?.No tenia encara deu anys i sempre anava amb el meu p are a veure totes les exposicions que es feien a Mataró
Van passar un parell d’anys i en la següent exposició de Lloveras, em vaig trobar amb la sorpresa que hi havia un quadre reservat per a mi. Era aquesta vermellosa visió de La Cité. Em va explicar que la meva resposta del vermell l’havia descol·locat. Que era cert que l’usava molt poc, i que durant un bon temps va intentar fer-ne ús, però que no havia trobat l’ocasió fins aquell tarda a Carcassonne. L’havia pintat i malgrat que diverses persones l’havien volgut comprar, ell tenia clar que aquell quadre era per aquella criatura que no aixecant quatre dits de terra semblava tenir les coses tan clares.
Com podeu entendre , aquest és un quadre del que mai em despendré.
Fora d’això m’agrada Carcassonne per dintr
e i per fora, malgrat el to turístic, manté aquell aire francès dels detalls , de la decoració, del bigarrament dels restaurants. I manté alguna que altre botiga que per els llaminers de galetes i caramels, com ho és un , pot ser un pou sense fons i alhora un sadollar l’ànima de petits plaers terrenals , que a vegades tanta falta ens fan.I al tornar paradeta a Colliure per fer pertinent visita a la tomba de Machado , que les filles ja creixen, i cal que coneguin el paisatge i com no, el paisanatge.
POCAVERGONYES
Aquesta és una paraula ben nostra i ben identificativa que està caient en desús. El seu significat ho diu tot, i de manera ben clara. Per a mi és el qualificatiu més escaient que poden rebre els promotors del lamentable DVD que ahir es repartia encartat en els diaris del país.
Del mateix tot està dit i tot està sentit . No cal insistir en aquest apropiament tan habitual en CiU de pensar que Catalunya és el seu cortijo
No m’agrada gens aquesta manera de fer política i crec que és molt perillosa i contraproduent. Tant com quan Guerra es va treure de la màniga allò dels dobberman. Al fina es converteix en un efecte boomerang de més que difícil control.
Avui m’han preguntat si me l’havia mirat. La meva resposta ha estat que no , cosa que és cert , però amb l’afegitó de dir que a casa la pornografia , tal vegada al vespre i quan les nenes ja dormen. I ahir no era el cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada