ART , ART , i MÉS ART

Quan un va començar aquest blog tenia clar que volia parlar d’art per damunt de qualsevol altra cosa. Alguna vegada s’escapava alguna que altra consideració sobre política local , però últimament , i per obvies raons cojunturals, hem entrat en una opinió més política, sempre sota el prisma del pensament personal, llunyà a qualsevol militància amb el que de subordinació comporta.

Curiosament però, el nivell d’audiències augmenta quan parlo de política i disminueix quan parlo d’art. Serà que la política interessa més que la cultura?. O serà que interessa més la política vista des de el prisma de la llibertat, que no pas encotillada en l’actiu militarisme de bona part dels blocaires en actiu?.

Si més no, com diria algun saberut, una qüestió per reflexionar.

Però sigui com sigui avui toca , amb el premis de l’audiència , parlar d’art.

15 DE NOVEMBRE

És una data que tinc remarcada en la meva agenda, La raó ?, el timming que els defensors del Fons d’Art, dit “Proposta Mataró”, vàrem establir amb l’Ajuntament, i especialment amb el PMC representat per els Srs Graupera i Milan al respecte de la posta en marxa de la tan remenada col·lecció.

En la definitiva reunió del mes de Juliol, en presència de l’alcalde la ciutat , es decidí establir unes fites clares i marcades per dur a bon terme el Fons d’Art. Així es considerava el dia 15 de setembre com a punt de mira per establir els fonaments jurídics. El 15 de novembre per haver-ne fets els retocs i presentar el projecte públicament . El 15 de Gener per començar la recollida d’obres. El 15 d’Abril per establir-ne la selecció. I finalment el 15 de setembre per la inauguració de la proposta.

El 14 de setembre em trucà Rafel Milan , per comunicar-me que el dictamen jurídic encara no estava a punt i que ho estaria en pocs dies. Que ho deia no fos cas que un al dia següent un, llences ja les seves diatribes asseverant incompliments de dates. Que en quatre dies, allà per la Mercè, tot estaria a punt.

Avui, dia més dia menys, hauríem de presentar públicament “Proposta Mataró” , el Fons d’Art dels artistes de Mataró, i aquella va ser la última trucada , la darrera noticia.
És clar que , què son dos mesos de retard davant la immensitat de l’Univers ?.

EXPOSICIONS

Fa dies que vull parlar d’alguna que altra exposició que be val visitar. Espero fer-ho en diversos post però d’avui no passa que us digui que la mostra que és absolutament recomanable és “Side B” que ocupa l’espai del Foment amb l’art del grafitti.

Dir que el grafitti és un art és un fet incontestable avui en dia. No tant quan fa , fet i fotut vint anys, que en Nico del Rio, va tallar el carrer dels Alamos per fer-ne una magnífica experiència que un va tenir el goig de presentar ( recordatori per aquells que em veuen com un carca rescomit ).

Darrerament hem pogut gaudir d’altres experiències com les de l’Ateneu , amb demostració inclosa al Parc, o el magnífic treball en el pas subterrani cap a la Platja a l’alçada de l’Escola Universitària, que de manera quasi religiosa ha estat respectat per tothom.
Ara l’Associació d’Artistes Urbans del Maresme, personalitzada en Jordi Zaragoza, Àlex López i Mateo Lara , presenten al Foment una privilegiada lliçó del seu fer, en una mostra de caire didàctic que es gaudeix en tots els sentits.

Dic en tots els sentits ja que passejar-se per la mateixa és fer-ho en un sentit plàstic a l’entorn d’aquesta peculiar visió estètica, i fer-ho podent fixar la mirada tant en el desenvolupament tècnic del conjunt, com en l’explicitació estètica de la cultura gràfica en tots els seus detalls puntuals.

A més, l’acurada concepció de la mostra, ens aporta un plus de didactisme específic, que acomplerta una visió global d’un fenòmens que ja res te a veure al voltant d’una certa marginalitat, per endinsar-se en el sentit més integra d’allò que en diem art, sigui quina sigui la manera de practicar-lo.

PARLAR D’ART

En Ramon Bassas parla sovint d’art. Ho fa a la revista “Valors” i en el seu blog, com ahir mateix. Ho fa , i ho fa molt be. A bon segur per el fet que es nota de que gaudeix intensament en aquells moments, que ell qualifica de solitud, i jo diria de diàleg amb si mateix, que signifiquen les seves visites a les sales d’exposicions.
Llegeixo els seus escrits , els comparteixo quasi sempre, i de portes a dintre em tranquil·litza el saber que per ell la política és molt important, i per tant encara no es un competidor en això de la crítica , ja que si ho fos potser un , tindria ja la carrera perduda.

Atinadament , passeja per les exposicions a la recerca d’emocions. I dir emocions, no vol dir el trompe l’oeil del record plaent del darrer cap de setmana o d’aquella visita que.... Bassas es capaç de mirar endins en la recerca d’un quelcom més , Busca aquell esgarip nerviós que apareix quan davant d’un es presenta aquell element que provoca un neguit interior que activa totes les senyals d’alarma. Cerca , com diu ell, trobar el moment en que el cervell s’altera per conquerir universos de pell ( com ell els defineix) i universos de coneixement ( com completaria jo ).

Encara que discrepo amb ell per la seva benevolència ( defensar la mostra de “On son les dones” , sols es pot comprendre per corporativisme polític) comparteixo la seva objectivitat , a bon segur tan fregadissa amb la llibertat , com quan el que això signa escriu de política.

Un munt de teories que queden demostrades en l’anàlisi de la mostra d’Alís, que per si algú no ho sap, és d’obligada visita . Una exposició d’essències , i que fora de la crítica habitual, en recomanaria una visita a la recerca de detalls: La barana de Montmartre, el pont de Can Marfà, la flor de trascantó, ves a saber si en homentage a Gaya..... Els elements fugissers de la figuració a la recerca, encara no trobada de la llibertat de l’abstracció.

Gràcies Ramon per la teva clara visió, i apunta allò per el que molts firmarien: “Saps el feliç que podries ser dirigint Cultura ....? ”.
Pensa-ho i parla amb en Joan Anton.

Seria bo considerar-ho.

(Per cert, caldria comparar els comentaris dels posts de Bassas polític i Bassas cultureta). A bon segur hi hauria més d'una sorpresa

CONCLUSIÓ, FORA DE MARGES
( Affaire Alícia Romero)

Algú em diu que si vull em dona el telèfon de l’Alícia Romero. Que he estat molt dur i que no hi ha per tant. Que no s’ho mereix i que treballa molt bé.
M’ho diu un amic, que no és de l’Ajuntament , i ves a saber si té raó. A bon segur en te ja que apunta que tenim molts paral·lelismes , resumits en dos , la nostra tenacitat i el nostre geni, en el millor sentit de la paraula .

Certament sembla la crònica d’un mal entès que podent acabar be, acabi amb estirades de cabell. No ho voldria pas així.
La història a bon segur es fruit del mal enteniment de la transversalitat que té el nostre Consistori ( i de la pèssima base de dades de que disposa ). Cultura i Promoció s’han de donar de la mà sempre, i més ara quan la Cultura ha esdevingut un element generador de tota mena de bens.
Per això, be valguin les intencions i que algú apunti que la Cultura ha de ser un element de primer nivell en l’IMPEM.
I si cal un cafè, te, cervesa o cubata, ja ho sabeu. Per una vegada , i que no es prengui per costum, jo convido.

Serà per el fet de que m'avisen que trompades de comançament, com aquestes , poden ser generadores d'una amistat a prova de bombes.

Ja ho veurem.


DIA 16

Aquest dia si que el tinc en vermell en el Calendari. Demà la meva filla Júlia fa 12 anys.
Demà també, surt a la llum la segona edició d’un filla que no vaig engendrar, però amb la que vaig col·laborar intensament en el seu part.
Demà a les dotze es presenta a l’Ajuntament la segona Edició de la Biennal Torres Garcia.
Serà , de totes totes, un dia per marcar en vermell.
Estic per demanar-me festa.

POEMARI DIVERS ( III )


Entre ametllers escabellats
A dalt del cim, la nit arriba.
Se’n van els corbs,
el mar d’escata s’adormissa.
Ombres i branques van teixint,
amb mà febrosa, al meu voltant,
una cortina.

I quan encara el cel
a ponent vermelleja,
Lluny en el mar la lluna surt
com un globus inflat en una barca negra


“Estampa”. Tomàs Garcés