Treball perdut el del crític d’art ,- parlo del crític d’art no artista -, si creu que per influència seva pot canviar l’orientació d’un artista. Perquè aquest , generalment , no el creu amb competència. No tan sols per determinar del valor d’una pintura , per exemple , sinó també , perquè pren com a divagacions sense base les seves teories estètiques. I té raó en no deixar-se guiar per ell, com aviat tractaré de demostrar.
Més , a part d’això, per a l’artista , el crític és quelcom a manera de Déu o sobirà , ja que sembla que a son arbitri pot aplanar-lo o enlairar-lo. Té en la seva mà l’opinió, que forma a caprici seu. Per això és que , simuli el contrari perquè el tem. I , sabent per endavant que tot el que dirà serà equivocat o de poc valor, sol·licita la seva opinió en lletres de motlle.
Per altra banda , què pensa el crític d’art , de l’artista?. Que procedeix d’una manera inconscient, que és necessari guiar-lo, que sense el seu apoi difícilment s’obrirà camí. En una paraula que necessita de la seva ajuda i protecció. D’aquí la suficiència del crític,
Aquest estat de coses és lamentable, però, és possible canviar-lo ?. Crec que no.
Aquest secret conveni entre l’artista i el crític, és difícil de trencar-lo. L’un fa el joc a l’altra , perquè així els dos viuen. L’artista , afalagant hipòcritament al crític, sap que arribarà allà on voldrà. Compta sempre amb ell per a imposar la seva obra. I el crític , formant reputacions , organitzant banquets , sortint a la defensa del que convingui., sigui o no just , creix també o adquireix no menys reputació. Per això , la carrera de crític d’art és de les més planeres.
D’aquest estat de coses que he dit lamentable en té en primer terme la culpa l’artista. Ve de que no procedeix de bona fe, de que no és suficientment pur ja que orienta a la seva obra camí del guany i l’anomenada. El crític per la seva banda, al donar-li apoi no resta en millor lloc.
Però tot això és corrent. No pequem de càndids.
Aquest són els primers paràgrafs de l’escrit ”La crítica d’Art i els Artistes” que va escriure Joaquim Torres-Garcia i va publicar a la barcelonina revista “ Vell i Nou “ en les pàgines 164 a 167 del seu número 65 , publicat el 15 d’Abril de 1918.
Benvolgut Pere,
ResponEliminaHan passat 88 anys d'ençà que Torres García va publicar aquests "Escrits sobre Art". No deixa en bon lloc ni a l'artista (això que ello ho era) ni al crític. Ja deixa palés la manipulació que hi ha en tot plegat, pero sense noms propis i amb RESPECTE.
Actualment, els poders polítics i fins i tot la premsa, estan massa immiscuits en el món de l'art, potenciant artistes que en realitat estan sobrevalorats, però que s'han sabut acostar al poder per a la seva pròpia promoció, al marge de l'art i la seva essència. Per altra banda hi ha el factor contrari: artistes als que es menysprea per raons X, i que ni tan sols entren en la consideració dels mitjans.
Naturalment, en el joc entren els critics, QUE NO HI HAURIEN D'ENTRAR, però que també procuren pel seu prestigi,i en molts cassos, "modus vivendi" o altres "prevendas", segons sigui.
Insisteixo en la imparcialitat, el respecte, el valorar la idea i l'esforç, quan aquests es palpen en la visió de l'obra, perquè l'obra HA DE PARLAR, HA D'EXPRESSAR PER SI SOLA. Si no hi són, també s'ha d'esmentar. Si es considera que tendències polítiques o d'altre àmbit marquen una exposició, també cal dir-ho en favor de l'ART, però tenint en compte el RESPECTE, sense perdre les formes i ser objectiu, mai intervindre en consideracions personals,sense duresa però amb efectivitat.
Es pot ser tant discutidor o està tan en discordia amb una idea com es vulgui, però manifestar-ho des de la dignitat de lo que ha significat l'ART per a l'evolució de l'home, avui en dia fet malbé per criteris absolutistes i tendenciosos.
Benvolgut Pere, a nivell general, del critic no se'n fa cas; la gent del carrer, no va a veure una exposició pel que digui el crític. NI s'ho miren, perquè en molts cops no ho entenen. Només dins l'àmbient se'l considera. I com diu el mateix Torres García i t'ho has recollit, " Més , a part d’això, per a l’artista , el crític és quelcom a manera de Déu o sobirà , ja que sembla que a son arbitri pot aplanar-lo o enlairar-lo".
D'això se n'ha de defugir.
PIC,
ResponEliminaQuatre dies que no miro el teu blog, i resulta que t'estan posant a CALDO (jajaja)
Ja va bé, home, que algú et porti la contraria, que no ets l'únic critic de Mataró!!!, que les croniques mataronines de la Teixidor aquesta no estan malament, i a més a més me'n entero fil per randa de lo que passa en aquest pèssim Mataró cultural.
Lo més bo de tot és que ningú més hi posa basa. Res home, PIC, ja ho diu la frase, que hi ha silencis que són molt expressius!!!.
A partir d'ara, em sembla que faré canvi d'aires sovint; passaré d'aires PICqueros a aires CROniqueros.