BASSAT

Avui tenia mig enllestit un post per reflexionar amb el que contestava Vladimir a la meva carta als Reis. Potser no quedava clar que jo apostava per gent capacitada i d’empenta ( no deia gent de la cultura) , però tornant un cert protagonisme als agents culturals, no com ara en que tota la cultura del PMC sembla dirigida contra aquests creadors. Potser per això existeix un regidor ( marca línies) i un Director del Patronat ( amb més marcada postura de gestor).
Igualment li volia retopar aquesta defensa del que no fa res. Jo sempre vull que qui mani en sàpiga més que jo, o al menys s’hi esforci més o intenti esbrinar uns camins que jo desconec. El pòtul que no fa res sempre és perillós. Per el que no fa i per el que no deixa fer.

Però la magnífica notícia de la Fundació Bassat que la gent del Report Maresme no ha pogut aguantar més m’obliga a deixar aquestes reflexions per altra moment.
Com igualment queden en el tinter els comentaris sobre les exposicions de Barceló, Anglada Camarassa, Palazuelo. De l’excel·lent treball en la mateixa de Pere Casanovas com a tècnic en les escultures exposades, etc.
Però son coses que espero aniran apareixent en els propers dies.

Ara l’actualitat mana i aquesta queda emmarcada per l’article que apareixerà demà al capgros.com a l’apartat d’opinió: “La rebotiga” que penjo abans d’hora en aquest blog.

Per cert la foto que acompanya l’article és d’aquest estiu al Centre d’Art Reina Sofia on justament hi havia una magnífica i emocionant antològica de Manolo Valdés. Aquesta gegantina estàtua seva es trobava en el pati interior de les noves instal·lacions.

FUNDACIÓ BASSAT

Maresme Report ha encetat any oferint el magnífic scoop de que el Maresme gaudirà en pocs anys d’un excel·lent i envejable Museu d’Art Contemporani, que de la mà dels seus promotors Lluís Bassat i família, presentarà en la seva seu de Llavaneres no tan sols una col·lecció estable i envejable per la seva qualitat, - provinent essencialment del fons particular de la família -, ans també un conjunt d’equipaments que diferenciarà al mateix d’altres de parells, ja que agruparà col·lecció estable, exposicions temporals, centre d’acollida per a creadors, escola d’arts ..., amb l’afegitó en el singular projecte arquitectònic , d’una col·lecció pública d’escultures que arrodonirà un il·lusionant projecte que pot convertir a Llavaneres en important far d’atracció artística i cultural.

Certament que l’aparició de noves col·leccions d’Art ha esdevingut un degoteig constant, que a vegades no ha permès calibrar la importància de totes elles. Ara però ens trobem davant un fet excepcional. Per un costat un projecte arquitectònic de primera magnitud i un pla d’usos que dona un salt qualitatiu a l’habitual. A més, els que sabem de la saviesa artística de Bassat, tenim constància que en la seva estructura de col·lecció no sols existeixen aquells noms que hom aconsellaria. Visitant compulsiu d’exposicions de tots tipus, es refia , - a l’igual que el seu company de passió Vila Casas -, d’un criteri propi i un olfacte personal que converteix en aposta, que fa que a diferència de les entitats i Museus reconeguts que sols aposten sobre segur , ell és capaç de fer-ho per aquell creador en qui creu, en un ventall tan selectiu com ampla, el que permet l’entrada en el petit Ghota artístic de nous noms de veritable vàlua.

Però l’important està en l’aposta per la qualitat. Contemporani per Bassat, com per tants d’altres , és el que es fa en el temps , és a dir la realitat artística de la segona meitat del segle passat fins ara mateix , a diferència del plantejament de Mataró amb l’errònia aposta d’un Can Xalant reduccionista i limitat, en un concepte estret de mires i mancat de qualitat. És en aquest marc on la Fundació es mou com peix en l’aigua, amb els eixos de criteri i qualitat, imprescindibles ambdós per una juguesca d’èxit.

Ens trobem dons davant d’un fet quasi únic, important per el concepte i per la qualitat que s’ensuma tan sols de mirar el projecte, i que esdevindrà orgull d’una població , Llavaneres , que sembla haver entès el missatge i vol aprofitar com sigui l’oportunitat, i que alhora farà enveja a aquells que des de la “capital” seguim veient-les passar mentre a casa es queden un Can Xalant i un Ca l’Arenes, sense present ni futur.

I potser no és el moment de tocar el crostó al nostre Ajuntament. La raó de proximitat emocional, a bon segur fa que aquest projecte es realitzi a Llavaneres i no en altra indret. Però quan veus que al voltant de la teva ciutat apareixent per arreu elements motivants : Fundació Palau ( Caldetes), Fundació Tharrats ( Pineda) , Museu Marés ( Arenys de Mar), Museu Monjo ( Vilassar de Mar ), futura Fundació Cusachs ( Orrius) i tu no rasques bola, és que alguna cosa passa.

En tota l’època democràtica , ningú ha apostat per la Cultura a Mataró. Aquest desgavell ens ha deixat molt enrera davant quasi tothom. Bo seria que tots en prenguessin nota, i en les properes eleccions hom apostes de manera forta per la Cultura com un dels pilars claus del futur de la nostra ciutat. Sols així podríem intentar recomençar a perdre un temps perdut que de tant en tant ens copeja amb tanta intensitat, com amb aquest magnífic i il·lusionat projecte de la Fundació Bassat que sens dubte posarà al Maresme en el mapa artístic del nostre país , i molt més enllà.

Per tant sols ens queda dir:Felicitats Llavaneres. Gràcies Bassat.
Dels plors per Mataró, no pateixin, que van per dintre.