RECONEIXEMENTS
Estic absolutament a favor dels reconeixements públics. En un país en el que ens queixem i protestem amb facilitat però rarament som capaços de felicitar quan les coses es fan be , reconeixements , homenatges i tot allò que vostès vulguin i que signifiqui honorar al treball ben fet, em sembla magnífic.
Soc dels que defensa els homenatges en vida. Que quedi ben clar que amb tots els anys per davant, - i que en siguin molts, però que molts - , renuncio a qualsevol homenatge que em vulguin fer després de mort. Si algú creu que el mereixo, per favor, el vull rebre en vida. Però que sigui just i al seu nivell.
Estic absolutament a favor dels reconeixements públics. En un país en el que ens queixem i protestem amb facilitat però rarament som capaços de felicitar quan les coses es fan be , reconeixements , homenatges i tot allò que vostès vulguin i que signifiqui honorar al treball ben fet, em sembla magnífic.
Soc dels que defensa els homenatges en vida. Que quedi ben clar que amb tots els anys per davant, - i que en siguin molts, però que molts - , renuncio a qualsevol homenatge que em vulguin fer després de mort. Si algú creu que el mereixo, per favor, el vull rebre en vida. Però que sigui just i al seu nivell.
I dic això per què tot rellegint blogs d’aquests darrers dies , llegeixo en el del casteller J.A. Barón que demà en el ple municipal tots els grups polítics municipals demanaran la Creu de Sant Jordi per la colla de castellers dels Capgrossos. I encara que sé que el que vaig a dir és políticament incorrecte, que em guanyaré un munt d’enemics ( com segueixin augmentant no sé on els posaré) i que vaig contra corrent , he de dir que em sembla la capgrossada més gran dels darrers anys.
Ja sé que lamentablement el nombre i el partidisme ha fet que la Creu de Sant Jordi hagi perdut bona part del seu valor, però per a mi segueix essent el més gran reconeixement que pugui atorgar el meu país, encara que el mateix sigui capaç d’entregar-lo a Cruyff i aquest no el vagi a recollir. O com molt be deia en Terri , que en va ser un dels guanyadors de les primeres edicions, “sols serveixi per què la Generalitat pagui una esquela en tots els diaris quan un es mor, i així al menys hom s’assabenta”.
Igualment crec que s’han de dignificar els reconeixements. Que cal que tinguin un nivell explícit, que no serveixi per a tothom i que un pugui vanagloriar-se de ser-ne posseïdor.
Per tot això, i de tot cor, creieu que la magnífica trajectòria dels Capgrossos en tan sols deu anys de vida, que la coherent actuació davant la desgràcia del passat estiu i el futur esperançador que tenen per davant, és mereixedor de la Creu de Sant Jordi?.
Davant d’incoherències com aquestes un entén en la seva interioritat la seva dificultat per ser polític. I ho dic en la certesa que davant d’una proposta com aquesta el meu vot seria negatiu. M’estimo massa a Catalunya, i valoro en el que val a la Creu de Sant Jordi, per pensar que algú la pugui demanar amb tant poc recorregut, per feixuc que aquest hagi estat.
Pere,
ResponEliminaestic d'acord. Però si mires la llista de gent que porta aquesta creu, que vols que et digui, com si la volen clavar al guarà català.
Moltes vegades no estic d'acord amb les teves opinions, però valoro molt la teva independència, llibertat i bon servei a la cultura de la ciutat. Ànim i gràcies.
Tens tota la raó amb el llistat de guardonats , però si de moment aquest és el reconeixement més important del país la qüestió estarà en aixecar el nivell per aconseguir el valor afegit de la transcendència , fet que no succeeix amb sol·licituds com en el cas “Capgrossos”. Per cert que he quedat molt sorprès dels estirabots que ha provocat la petició.
ResponEliminaAgraït per la lectura i per els elogis. Que em consideris independent, lliure i servidor de la cultura de la ciutat , no saps prou com m’honora.
Parlant de discrepàncies en les opinions , estic convençut que , amb matisos , coincidim molt més del que a priori sembla. El que passa és que en el bloc aposto sempre per defensar un cantó de la balança. Jugo a blanc o negre , i deixo els gris per a la discussió posterior , en aquell frec a frec més puntual que rarament es pot fer mitjançant el ping/pong d’escrit / resposta.
En la llarga conversa, amb tots els matisos del gris possibles, estic convençut que el punt d’acord seria l’amplament majoritari.