En diposar-me a publicar aquesta entrada , veig que aquest és el post 300
Una bona xifra per començar les vacances.

EXPOSICIONS

Estic de vacances. Ahir va començar el joiós període que desitjo em serveixi per posar-me a to del tot.
Mirar el futur amb un nou angle de camp sempre neguiteja , però a aquells bons amics al que he comentat la decisió presa, tots l’han entesa perfectament. Ells potser eren els que més em preocupaven . Em semblava una mena de traïció. Era com dir, aquí us quedeu. Però hom entén que així no es podia seguir , que tot té un límit i que mai ningú em podrà retreure que per la meva part no hi he posat tot i més per fer-ne una relació ben positiva.

Ara obrim un parèntesi. Curt o llarg , ves a saber. Un parèntesi però en el que essent sols observador potser podré aportar una mirada més fresca i més neta, elements ambdós dels que tan mancada està la cultura mataronina en general, i en especial la plàstica , de la que ara voluntàriament m’allunyo.

Però l’art és sempre art . És la vida , la meva vida. Per això sempre quedarà el comentari puntual i pertinent, com el de les darreres exposicions que he vist. Per un costat les de Ca l’Arenas de las que dec el comentari. Per l’altra les de la Festa del Càntir.

CA L’ARENAS
Per més que s’omplin la boca de parlar d’una satisfactòria temporada tots sabem que ha estat un petit desgavell. A bon segur succeirà el mateix l’any que ve , ja que els paràmetres en que s’estructura són idèntics, i per el poc que sabem, els vímets per fer-ne el cistell encara són pitjors.
Com cloenda i resum de tan malaurada temporada , al costat dels “Retrats de Ponents” ja comentats , Ca l’Arenas ens ofereix tres altres exposicions

JORDI ARENAS. Amics

Amb l’obra “El Parnàs local” com a eix central, el menjador de Ca l’Arenas aplega el darrer apunt del retrat en el Fons Arenas.

Hom ha de ser conscient del que disposa. El Fons Arenas és el que és i permet alguns agrupaments ben estimables, alguns de notables i un bon munt de retalls que no assoleixen en si mateixos el nivell de peces captivadores per fer-ne un petit mostroari.
Justament és el que succeeix en aquests Amics amb la que es clou temporada.

No hi ha dubte que “El Parnàs local” és una obra valuosa , tant en el concepte artístic com en el sociològic, com per fer-ne esment particular. Però igualment és sols un treball , molt ben fet per cert, que sembla anar més enllà del que en realitat representa.
Però una obra en sí , no dona prou pòsit per recollir i en certa manera fer lligam de la resta de peces presentades , quasi totes de to menor que no ofereixen ni transcendència pictòrica ni sociològica, i per tant que confegeixen un conjunt buit i poc atractiu que passa sense pena ni glòria en aquesta acabament de temporada.

SANDRO SORIANO

Potser el que escriuria de Sandro Soriano seria distint de no haver existit la encara recent mostra que presentà a l’Ateneu.

Obviant la manca de seriositat , tant per part dels responsables de la programació de Ca l’Arenas com del mateix artista ,en concatenar ambdues mostres , el resultat és ara molt menys valorable ja que l’enginy, la reflexió i la profunditat de idees que ens presentava l’autor en la seva darrera presència s’esvaeixen per quedar-se en l’anècdota de la proximitat, en l’apunt del còmic, molt ben realitzat això sí, però anècdotic de totes totes i sense aquell afany de reflexió que fa ben poc tan ben encertava.

No és aquest camí divertit, plaent, en el que la façana descriptiva desmunta el personatge i el converteix en un altra. La bona feina de Soriano està quan va més enllà. Quan tot ironitzant, critica i fins hi tot satiritza.

Quan no, com és en aquest cas, tot queda en un foc d’encenalls que ens demostra que això del gadget de còmic se li dona molt bé a l’autor , però que el divertimento és flor d’un dia i que cal anar molt més enllà.

Un fet que queda molt lluny d’aquest acomodatici Soriano que tanca temporada a Ca l’Arenas

TALLERS

L’única activitat externa duta a terme per part de Ca l’Arenas ha estat un seguit de tallers amb gran èxit d’assistència i diguem un bon reconeixement en el que pertoca a la seva eficiència.

Han estat tallers emmarcats en al tasca educativa de les Escoles de la ciutat, de tot tipus i nivells , i per tant estructurats en el programa didàctic de qui els rebia. Han estat uns tallers complementaris a la tasca escolar.

És en aquest context , i no en cap altra , en que cal jutjar-los i valorar-los, per tant no entenem de cap manera com és possible , fora de la fatuïtat dels seus responsables , que uns senzills tallers d’una unicitat en la durada , puguin tenir com a resultat no tan sols una inútil exposició, sense sentit , cara i ulls, manllevada als veritables artistes a qui hauria d’estar destinada la Casa , i molt menys que per més inri és realitzi un DVD professional al voltant de l’activitat , quan es nega el pa i la sal a tantes i tantes activitats artístiques.

Cares, carotes i ganyotes, però de fàstic i menyspreu als irresponsables capaços de potenciar tant el seu ego amb actuacions de tan petit nivell,

i més quan es públic la manca de diners en el PMC.

Per això, éss de rebut quan no hi ha virolles fer-ne tal despesa ?.

Però no pateixin , no hi haurà ni responsabilitats ni responsables.

FESTA DEL CÀNTIR 2007

Cada any aprofitant l’avinentesa de la Festa del Càntir, el Museu celebra també Festa Major amb una exposició d’alt nivell.

Enguany, i després del fiasco conceptual de la passada edició, ens sorprén amb una majestuosa exposició que es complementa a la Casa Gòtica on el suïs Arnold Annen, el francès Bernard Dejonghe , el noruec Torbjörn Kvasbo i el mataroní Joan Serra ofereixen una exposició majestàtica que n’és d’obligada i repetida visita ( la mostra romandrà oberta fins el 16 de setembre).

L’art assoleix la seva màxima dignitat quan emociona. És un fet rar. Un, que visita uns centenars d’exposicions a l’any sols rep aquesta emoció en contades vegedes. Diria que em sobren dits de la mà.

Una d’aquestes contades vegades d’aquest temporada ha estat en aquesta esplendorosa exposició en la que tan sols cal deixar-se portar per quedar seduït per el joc de forces, de capacitats , de tensions i bellesa que ens ofereixen els artistes protagonistes.

Començant per la lliçó tècnica que ens mostra les més diverses capacitats de la ceràmica , des de la subtilitat i fragilitat fins a la duresa i consistència .

Seguint per la varietat tàctil i cromàtica en un concert sense cap nota desafinada que ens ofereix tot el ventall de possibilitats reals i sensitives.

Tot per acabar en l’impacte expressiu que es rep en la magnètica seducció d’uns treballs que depasen mides i qualitats per esdevenir peces dignes de qualsevol col·lecció que mereixi ser considerada com a tal.

Tots ells sense distinció, però amb l’especial esment del mataroní Joan Serra que assoleix uns nivells i una qualitat que desconeixíem d’ell i que l’eleva entre els millors ceramistes del nostre país, fan d’aquesta una exposició d’aquelles que be podríem dir, és pecat mortal oblidar-la.