He sigut , soc ( moltes vegades ho he expressat en aquest blog) , i ara estic segur que seré per sempre, “maragallista” , un apel·latiu ben definitori d’una manera de ser , una manera d’entendre la política , el país , el servei a la comunitat, i molt especialment veure les coses tres passes per davant dels altres.
Divendres a corre cuita em trobava amb la notícia del seu abandó del PSC , ahir era la seva fermesa tot anunciant que patia l’Alzheimer. Avui llegeixo de tot, començant per el magnífic article que el mateix Maragall presenta a “El País”.Veig l’opinió respectuosa i jo diria que admirativa, de quasi tots els seus rivals polítics , opinió que en canvi esdevé freda i impersonal, això sí sota l’excusa de la privacitat corresponent, per part del PSC a qui li ha sortit un gra a “salva sea la parte” , ja que al burocraticisme i el domini absolutista de l’aparell, res li és més contrari que la llibertat personal que desprèn Maragall en tots els seus actes.
Rafael Nadal, en un impagable article a “El Periòdico” (diari del que he manllevat la fotografia) que us recomano amb tot plaer, en fa la següent semblança: “Polític d'enorme carisma, audaç, brillant, moltes vegades controvertit, sorprenent en ocasions i irritant en altres, Maragall ha marcat les últimes tres dècades de la política a Catalunya i a Espanya. La democràcia municipal, les noves vies de participació política i el desenvolupament de l'autogovern de Catalunya deuen molt a Maragall, polític sempre obert a les noves influències culturals i socials.”, per seguir amb un lúcid anàlisi que sense voler esdevé panegíric d’obligat aplaudiment.
Ara , Maragall , és més que mai necessari per el país. Sabedors tots que no acumula cap ambició política , les seves paraules sonaran com a trons en el silenci buit de qui governa actualment i seguiran ser far de guia per aquells que seguim creient en una política de i per els ciutadans , fora de l’ortodòxia obligada de partit, i principalment per aquells , militants o no , que seguim pensant en els conceptes d’esquerres , progressista i catalanista , que eren eix i fonament del PSC i de les que ara alguna columna ha desaparegut de manera tan clara i flagrant, de manera que un gran nombre de simpatitzants, en especial aquells que ens etiquetem com socialistes i catalans no nacionalistes , ja no ens sabem reconèixer.
I be faria el PSC d’obrir els ulls. Montilla, Chacon, Iceta , Corbacho, Zaragoza i companyia no estaria gens malament que donguessin la cara i la seva presència en les properes eleccions fos ja amb les sigles de PSOE , i deixessin llibertat a la refundació del PSC. Per entendre-ho, si es que en tenen alguna intenció, potser que facin ullada per el munt de blogs socialistes catalans , i vegin les seves reaccions.
Només llegir el magnífic post de la Joana Torres ja en tindrien prou. Però s’atreviran?. Ves a saber si Pascual Maragall guanyarà la seva millor batalla just ara en decantar-se de la política.
I és que , ho mirem com ho mirem, no hi ha color.
Endavant Paski. Que cabrón..... Visca Catalunya!
Ja saps... qui mou fitxa no surt a la foto...
ResponEliminaNingú pensa fer res, ja els va bé no creus?.
I a sobre he de llegir tanta hipocresía de segons qui...
Gràcies Pere, un cop més, i van?...
Un petó
Bueno Pascual, veo que no te has ido, vuelves a ser en algún aspecto el Pascual del 0 a 0 en el campo del Bufalá.Pero vuelvo a insistir, está bien la crítica, pero esta por sí sola no cambia las cosas. Hay que participar activamente en los partidos y cambiar la dinámica de unos cuantos, solo así se puede avanzar.
ResponEliminaIldefonso , o Míster , que per a mi sempre ho seràs.
ResponEliminaM’emociona que encara recordis aquell 0-0, ja que han passat uns trenta cinc anys o més. Certament va ser el partit de la meva vida en això del futbol . Aquell dia Casillas i Valdés , uns aprenents al meu costat. Ja, ja.....
Saps molt bé que els porters som un xic eixelebrats , que som individualistes i diferents , una mica masoques i que generalment ens va la marxa. Així ha estat el meu camí crític en més de trenta anys , i així seguirà.
No he militat mai , encara que m’ho han dit moltes vegades , ja que sempre he dit que avui em donarien el carnet i demà obririen el meu expedient d’expulsió. Però seguiré fent la guerra , des de dins i com em deixin. Encara que no deixen gaire ja que tu em diràs , fer sectorial de cultura el dia de la castanyada son ganes de tenir poca audiència.
Del demés que vols que et digui. Abans d’eleccions trucades , missatges, convidades. Critiques el crim que han fet amb cultura i el silenci esdevé permanent. Fins hi tot l’han tingut amb el signat Fons d’Art. Set mesos de silenci i així , incomplint-ho, s’ha mort.
Però no pateixis , seguirem a les trinxeres.
Amb tot l’afecte