AQUELLS QUE VENEN, VAN , O VES A SABER....

POLÍTICAMENT



Rajoy ha anunciat que vol continuar i que es presenta a la reelecció, i que ho farà amb el seu equip, el que dit d’altra manera vol dir que l’equip que l’ha acompanyat fins ara , no ho era. Però d’aquí al congrés de juny hi ha molt temps.
Podrà resistir a la Brunete mediàtica que avui a “El Mundo” demanava plana a plana la seva dimissió ja sigui a l’editorial ( Pedro Jota dixit ) com en les columnes de Jiménez Losantos, i especialment en les d’Anson i Raúl del Pozo, afegint-se a la veu de Sánchez Dragó a Tele Madrid?. Difícil ho té.
I que estan pensant en aquests moments Aguirre , Gallardón, Zapalana , Camps i companyia ?.

Caldrà posar detectors de metalls que filin prim a la seu de Génova , ja que les navalles van o aniran de bòlid.


Curiós també aquesta mena de suïcidi col·lectiu d’ERC amb la pallassada Carod – Puigcercós. Certament un partit que vol incidir en la política del país mereix uns dirigents molt millors als gelosos adolescents que marquen les seves directrius.
I ho sento molt per els bons amics que tinc a ERC i es fan creus de la nova realitat.

I caldrà veure el desembarcament , que hauria de ser obligat . de catalans a Ferraz. En un dels bons articles d’opinió que llegeixo aquests dies , es parlava i amb raó de que mentre amb Felipe González el desembarcament catalanista al Govern va ser total, amb pocs ministeris , però un allau d’alts càrrecs que son els que tallen el bacallà, amb Clos i Chacón , dos ministeris però que molt poc poder,

És dons el moment d’exigir. Encara que essent conscients que molts vots i algun que altre diputat és de prestat , cosa que no sembla vulguin veure al carrer Nicaragua , el pes general i específic és el que és i cal tenir-ho en compte. Per tant ha exigir la justa correspondència davant d’una barons a qui Catalunya molt és dol.

I que carai. Haver esborrat el sentit català del PSC per convertir-se en un PSOE gens encobert s’ha de pagar. És el mínim que mereixen Chacon , Montilla i Corbacho a qui els catalans no tindrem pas mai en el nostre altar particular.

ARTISTICAMENT


Paco Rodon segueix a l’espera de la decisió municipal al voltant de la seva forçada jubilació. L’Ajuntament roman en silenci després de la seva rèplica i tot segueix mantenint la pilota a la teulada sense saber a quin costat caurà.
Som molts els que estem en la comitiva del suport a Paco , però potser un , l’Ignasi Riera és qui més s’ha llençat públicament . Fa uns dies reproduïa el seu article a l’Avui , ara no puc més que fer-ho amb la seva missiva dirigida al conseller Tresserras. La seva contundència ens evita qualsevol altra comentari



Madrid, 27 de febrer de 2008.


Honorable senyor
Joan Manuel Tresserras i Gaju, conseller de Cultura de la
Generalitat de Catalunya.
Barcelona.-

Honorable senyor i distingit amic:

aquesta no és, en cap cas, ni una missiva protocolària ni una petició concreta de suport a iniciatives de fum. I sí la necessitat de compartir perplexitats a l’entorn del futur laboral i del reconeixement social d’una persona que he admirat al llarg dels anys i que continuo admirant ara i avui: Paco o Francesc Rodon, sabadallenc de naixement, vinculat al món de les arts plàstiques, de la crítica literària i de l’edició en la seva etapa barcelonina..., eix del Museu de L’Hospitalet ja des dels primers ajuntaments democràtics i peça fonamental, des de fa molts anys, al Museu ‘Enric Monjo’ de Vilassar de Mar, on els Rodon viuen. (El Museu ho era de la Diputació de Barcelona que l’ha acabat cedint a l’ajuntament de Vilassar).

Des l’ ‘Enric Monjo’, Paco Rodon ha estat un dels actius culturals més sòlids no solament d’El Maresme sinó també de la Catalunya Gran (com deia el meu oncle Pere Quart) i més enllà (per esmentar només la seva col.laboració permanent amb el Museu de Terol). La revista que ha anat publicant, pràcticament sense ajuts oficials, ‘Zerovuittresquaranta’, és, i ho dic sense cap mena de sectarisme, una de les més valuoses del nostre país de països. El seu número 200 -sí, 200!- ho confirmava. I així ho han confessat personalitats tan diverses com Daniel Giralt Miracle, Arnau Puig, Maria Girona i Albert Ràfols Casamada, Guinovart (q.e.p.d.), gran amic del Paco, Esther Boix i Ricard Creus, Marta Pessarrodona, Sergi Beser, Joaquim Molas, Joaquim Marco, Oriol Vergés, J. Corredor Matheos, Josep M. Castellet (a qui, com abans a l’Ernest Lluch, va ser dedicat un monogràfic) i un llarguíssim etcètera.

Sota la direcció de Francesc Rodon, el Museu ‘Enric Monjo’ ha organitzat exposicions plàstiques de tota mena, mostres de fotografia, presentacions de llibres, lectures de poemes... La simple exposició dels targetons triats per anunciar cada un dels actes avalen tant la qualitat com la pluralitat de la feina feta.

Per tot això, i sense que ell ho sabés, ara fa un any va anar quallant la idea de retre un homenatge senzill a la persona de Rodon i a la seva aportació a la nostra cultura. Com que havia escrit un llibre bellíssim, i dels que ‘fa que tremoli l’esquena del llop’, ‘Totes les guerres són una guerra’, il.lustrat per Rovira-Brull, un altre dels artistes reivindicat i enaltit per Rodon i la seva tribu, vaig posar en marxa els mecanismes per reeditar-lo. Al projecte s’hi va sumar moltíssima gent com ara Annalisa i Raimon, J.L. López Bulla, Xavier Ribalta, Jordi Sales, Joaquim Horta, Tximo Puig, l’alcalde de Morella, el pintor Todó, Manel Cuyàs, Josep M. Ainaud... que em deia que, malgrat el tràngol que suposa per a un lector impenitent com ell la pèrdua de la visió, comptéssim amb ell per a tota mena d’aportacions a l’homenatge. També va voler donar el seu suport personal a l’acte el també honorable Joan Saura, regidor a L’Hospitalet quan Rodon es feia càrrec del Museu. Amb en Joan Saura vàrem presentar al Museu Monjo Un ayuntamiento llamado Ellos, de Paco Candel, un altre dels grans amics de tot plegat.

Tot i que l’homenatge pretenia tenir com a seu Mataró, capital de la comarca, em va semblar de justícia i de bona educació explicar-li tot plegat, ara fa un any, a l’alcalde de Villassar de Mar... a qui, ben bé al cap d’un any –no volíem en cap cas que l’homenatge es barregés amb conteses o debats electorals no gens apaivagats- li he tornat a dir. No m’ha contestat. I ho entenc, amb Virgili: la distància jeràrquica de tot un alcalde amb un simple ‘ex’ és ‘sicut viburna cupressi’.

Hauria volgut, honorable senyor, poder acabar aquí la carta: amb una invitació per a l’acte d’homenatge. I prou. Tot amb tot... fa pocs dies Paco Rodon ha rebut un comunicat de l’ajuntament en el qual li anuncien que, com que ja ha passat (i amb escreix) l’edat dels 65 anys, s’ha de jubilar abans del 31 de març. Per a ell, per a la família (en el sentit més tradicional i anacrònic del terme) i per a la mai no sancionada família de les complicitats compartides l’anunci ha estat el ‘bon cop de falç’ que l’himne ens anuncia. Hem demanat assessorament legal a l’amic i exsenador, persona de bé tot i que terrassenc, Roc Fuentes. Persones amigues com Josep M. Ainaud ens han recordat que hi ha en altres àmbits, com l’universitari, figures com l’emèrit. No ho sé: com que tinc la sensació que no són balderes les persones que han garantit i que garanteixen impuls cultural de qualitat (sempre allunyat de demagògies sectàries i unidimensionals), m’ha agafat l’impuls de compartir els meus dubtes i la meva decepció amb el màxim responsable de la política cultural del meu país.

Com que us sé enfeinadíssim, no us vull donar més la llauna. Si, tanmateix, creieu que tot plegat té interès i a algú se li acut una escletxa per filtrar llum en aquesta caverna, amb molt de gust viatjaria a Barcelona, la no massa enyorada ciutat on vaig néixer, per comentar-ho.

Cordialment,

Ignasi Riera


(L’escaient il·lustració és d’una obra de Pilar Perdices que exposa actualment al Monjo, exposició de la que parlarem en el proper post)