LA FORÇA DEL PRESENT

Fa ben pocs dies parlàvem de que la temporada artística havia començat amb bon peu. Ara , després del segon acte amb el protagonisme de les exposicions de Pol Codina ( enblac , espai d’art ) i Ana García ( Museu Monjo ) hem de dir que les primeres passes encara han estat més valuoses si cal.

A més amb una reflexió obligada que caldrà desenvolupar i de la que ara sols cal fer-ne enunciat. De Antonio , Pol Codina , Ana García , amb l’afegitó de Alberto Romero que ben aviat exposa a la prestigiosa galeria Estampa de Madrid , són un futur esplèndid fet ja realitat. Tots ells han estant oblidats i menystinguts per la cultura oficial , aquesta que tant s’omple la boca amb noves realitats , artistes emergents .... Per fer-s’ho mirar.

POL CODINA. ART I OFICI

Crear és un quelcom més que fer evident uns conceptes estètics o plàstics, mentals o interioritzats. Cal també fer coexistir, sense massa tensions , els elements conceptuals i formals per que en el seu equilibri l’obra aconsegueixi ser reeixida , al menys en l’aspecte teòric.

Pol Codina és un rara avis en aquest sentit creatiu. Disposa en les seves mans de tres elements fonamentals. Per un costat els seus estudis de disseny industrial li donen tota la força i l’empenta teòrica per estructurar unes peces que “físicament” s’aguanten . Per l’altra el seu ofici diari de la forja i d’artesà serraller li dona una capacitat tècnica fora de mides que li permet desenvolupar sense pors qualsevol projecte. I el que és més important , essencialment disposa d’una capacitat i sensibilitat creativa que permet l’arrodoniment d’un tot compacte. Ara a l’espai enblanc , Pol Codina ho fa evident a aquells que no el coneixien.

Una llarga vintena de peces amb el ferro com element primigeni , expliciten el seu tarannà. Mantenint la seva visió marina , mes present en les darreres aparicions , Codina retorna per altra part a la seva cara més estructural o òsea com a ell li agrada dir , aconseguint jugar així no tan sols amb les dos cares formals , ans també en aquesta dualitat de conceptes de ritme i llibertat per un costat i estructural i de consistència per altra , tot afegint a més algún que altra exercici d'estil prou valorable.

S'estableix així una exposició complerta , dinàmica , plena de sensacions i el que diria més important , matisos , que ens permet seguir seduïts per aquest treball natural, sense mistificacions , obert i pur que ho és el de Pol Codina , en una exposició que cal recomanar de totes totes .

Si fa quasi res parlàvem d’ell com una esperança de futur , ara cal parlar ja de realitat. Sols un petit consell, bo seria asserenar-se una mica per poder reflexionar en calma en l’afany de nous i positius objectius.

Una bona i atractiva exposició. Felicitats.

CATALUNYA i ESPANYA

Aquest estiu mentre descansava a Teruel vaig parlar amplament amb un parent/ amic , políticament d’esquerres , votant del PSOE i que sempre ha mantingut un gran respecte i com ell diu, una bona dosi d’enveja , envers Catalunya.

Parlàvem del difícil encaix en aquest concepte d’autonomies parelles , del finançament , de l’Estatut i de sobte em va fer dos reflexions curioses. Per un costat em parlava d’aquest cert aspecte de superioritat que , segons ell, ens fa menystenir una mica als demés, i per l'altra dels ministres catalans.

Com exemple em parlava del pèssim pavelló de Catalunya a l’Expo de Zaragoza que està essent dels menys visitats i valorat d’entre la resta dels pavellons de les comunitats de l’Estat , reflexió que vaig haver d’acceptar ( com a català vaig sentir vergonya de la representació del meu país en l’expo aragonesa) .

Per l’altra em deia que Catalunya tenia mala sort ja que ens els darrers temps els catalans que arribaven al govern no és pas que ens deixessin gaire bé. Em parlava del concepte de burocràcia avorrida i funcionarial de Montilla ; de la inòpia de Clos amb el seu posat de no saber mai on estava que si a Ford o a General Motors ; el que em deia de Chacón és absolutament impublicable i en quant a Corbacho em deia que el seu posat semblava més d’un padrí sicilià que no pas altra cosa.

Diverses individualitats que en conjunt no deixaven gaire galdós al nostre país. Els que no hi son , no hi son , però curiosament els actuals tenen protagonisme en la premsa d’aquests dies.

Així avui a les planes de Catalunya de “El País” , Jordi Sánchez a bon segur un dels millors analistes polítics del país i gens sospitós de ser part de “l’enemic” dissecciona amb bisturí la postura de Corbacho en un artcile imapgable “Un alcalde en la Moncloa” que us recomano amb tot plaer i del que no m’estic de presentar el darrer paràgraf:

“ Hay quienes han criticado a Corbacho porque se salía de lo políticamente correcto. Y hay quienes le han aplaudido por lo mismo, por cierto, con riesgo de convertir la crítica a lo políticamente correcto en un discurso hegemónico y con la pretensión que sólo sea correcto criticar lo políticamente correcto. Pero lo que nos debería preocupar es que en tiempos de incertidumbre se siga rehuyendo la pedagogía política y las propuestas sean de tan bajo calado y calidad, de tanta poca viabilidad, de escasa maduración que sólo se expliquen por la necesidad del regate a corto pensando más en el adversario y en las elecciones que en afrontar la complejidad de la situación para gestionarla y, a su vez, hacerla comprensible al resto de los ciudadanos. El debate puede ir tan lejos como se quiera, pero nunca alejados del rigor. Debemos poder discutir de todo, sin duda, pero no sin un mínimo rigor”.

Y quan no hi ha rigor el camí sols n’hauria de ser un, i més quan s’és ministre. Un camí de conjugació difícil i de verb fàcil : plegar. A bon segur , l’Estat i principalment Catalunya , ho agrairia.

Finalment a Carme Chacón , “El País Semanal” li fa entrevista de bany i massatge , com diria el mestre Monegal , que de tan llepa, cansa. La presenta en portada amb una foto maternal del tot tendre i s’omple de perfeccions en totes i cadascuna de les planes. I quan es vol ser tan perfecte el més segur és que l’acabis cagant. Com per ex. en aquesta foto en la que apareix en el seu cotxe oficial amb la seva ajudant. Poder i modernitat , però....

Si observen no porten el perceptiu cinturó de seguretat. Que és una collonada, a bon segur. Però les lleis son per complir-se i quan un es ministre cal donar exemple .
En resum , una relliscada que caldria valorar més enllà de l’anècdota i si ho fem , el resultat potser ens acosta més a la veritat de la ministra que no pas el seu edulcorat retrat.

FELICITATS

Avui 8 de setembre és el dia de les Verges trobades: Núria, Queralt, Vinyet , Tura , Cinta , de les Flors ,etc.. Felicitats a totes elles en especial a la nova regidora Núria Aguilar , regidora de la Gent Gran a la que vull felicitar espcialment per la difícil tasca que té al davant que estic convençut durà a terme amb enorme eficàcia.

I valgui la lloança ja que és qüestió de començar a mirar el futur i ben aviat ella serà la meva regidora. O sigui que..., a fer-ho molt bé.