EDUARD COMABELLA
Aquest dissabte les sales de Can Palauet varen acollir la inauguració de la mostra , que en justícia cal qualificar com antològica , dedicada al record de l’Eduard Comabella en el vint aniversari de la seva mort. Una exposició esperada per a molts , emotiva per a quasi tothom , i que ha de servir essencialment per recuperar l’obra i el seu sentit , d’un artista ben especial o si més no ben peculiar. L’obra d’un artista i d’una persona capaç com a pocs d’entendre l’art com element personal i col·lectiu i capaç d’aventurar-se en el mateix fins a les més darreres conseqüències.
Aquest dissabte les sales de Can Palauet varen acollir la inauguració de la mostra , que en justícia cal qualificar com antològica , dedicada al record de l’Eduard Comabella en el vint aniversari de la seva mort. Una exposició esperada per a molts , emotiva per a quasi tothom , i que ha de servir essencialment per recuperar l’obra i el seu sentit , d’un artista ben especial o si més no ben peculiar. L’obra d’un artista i d’una persona capaç com a pocs d’entendre l’art com element personal i col·lectiu i capaç d’aventurar-se en el mateix fins a les més darreres conseqüències.
És aquesta una exposició amb tres mirades ben definides i diferents: la personal , la del seu descobriment o la del seu coneixement.
La mirada personal , al menys en el meu cas , sols es podrà efectuar dintre d’uns dies. Serà després de la visita en solitud de l’exposició i d’aquell inexorable diàleg que a bon segur establirem en el silenci entre l’Eduard i jo per que com sempre sorneguer em digui:” Sí Pere , has estat a totes les meves exposicions”.
La mort , el brutal suïcidi de l’Eduard em va frapar , i molt. Eren les deu de la nit del dia abans quan tot recordant-li la cita que tenia l’endemà a TVM on el tenia d’entrevistar , em va contestar tot rialler : “No pateixis. Demà jo seré l’estrella de la tele”. I collons si ho va ser.
Però vaig voler mantenir la seva mirada . Les imatges es presenten justament en aquesta mostra. Acompanyat de l’escultura “Eduard” d’en Jaume Simón , a pel, sense papers, amb el cor a flor de llàgrimes vaig fer la meva catarsi personal . Ens apreciàvem massa per a qualsevol retret. Era , i és , el meu artista preferit.
Per això ara em caldrà pair tota la seva transcendència i cal la solitud , impossible en aquest dissabte curull de gents i d’emocions , per seguir veient i pensant en l’art , en el que ens unia , en aquells permanent “Pere , no siguis tan dur” , amb el que em renyava davant les meves furibundes crítiques d’aquells temps destinades a altres artistes , amics o no.
Sigui com sigui , la mirada personal és un tema pendent i que no obviarem en parlar.
Però queda la mirada artística i en ella hi ha dos punts de partida , des del coneixement o partint de zero.
Per aquells que varen seguir la seva trajectòria aquesta magnífica exposició, comissariada de manera exemplar per en Jaume Simon a qui tots els elogis que es puguin fer seran pocs , no tan sols es recordatori de tot el seu caminar , ans esdevé guia perfecte per veure els sempre claus moments de transició , molt difícils d’esbrinar en el tarannà expositiu , i molt més si la digestió d’ismes i tendències és tan ràpida com en el cas de l’Eduard Comabella.
Passejar per la ben estructurada mostra ( gran treball el de Jordi Cuyàs en el disseny de la mateixa ) ens permet veure els seus inicis impressionistes amb clares arrels de Cezanne , el seu intens caminar pel fauvisme amb aquests paisatges vibrants de força i color. Veure la seva paulatina síntesi , en un caminar més geomètric i esquemàtic que el durà al geometriste abstracte dels seus “creuats” i que evolucionarà amb el temps a una abstracció d’espais acotada tan sols per uns colors que porten signes i aromes personals.
Podrem gaudir del groc i el blau Comabella , aquests cromatismes tan personals amb definició d’origen encunyada per aquell que tenia el poder de la paraula escrita , i convertits en epítet , és a dir en definició plenament escaient.
Podem seguir veient la seva evolució , el camí dels signes , el poder de l’abstracció i del concepte , però essencialment el poder d’un interior anant capgirant el concepte i apoderant-se fins assolir el tot , de l’ànima d’un creador capaç de regirar cor i cap , a fi d’aconseguir expressar la puresa dels seus sentiments.
Però per aquells que no el varen conèixer , és a dir la gran majoria , aquesta exposició ha de ser un xoc absolut. Veure les seves darrers peces , brutals , colpidores , fosques fins a la medul·la de l’ànima i enfrontar-les al volcà de força i de colors dels primers temps , precisa d’un anàlisi complert i complex.
Potser no cal anar tan enllà i caldrà deturar-se en l’exemple de la recerca , del saber fer buidat interior en cada obra , en cada concepte. Cal examinar el sentit personal i de comunicació amb l’art com a arma. Cal deturar-se en el sentit de la creació com a nuesa absoluta de l’artista i la seva ànima davant un espectador a voltes tan desinformat com ara mateix.
La mostra de l’ Eduard Comabella a Can Palauet és , a més de totes les consideracions personals que hi podem trobar i aplegar , una exposició d’art com ben poques de les que podem gaudir a la nostra ciutat. A més serveix per recuperar o descobrir , segons el cas, un nom que ja és mític per a molts , per ser considerat com un dels millors artistes dels que hem pogut gaudir a casa nostra , en el darrer segle.
Una exposició d’obligada i repetida visita , per la que cal felicitar molt intensament a atots aquells que l’han feta possible.
Felicitats.
PS.- En la mostra hi manca una peça cabdal. És el treball que li va servir per guanyar el Premi de la Nova Herència Mataronina , que va ser en aquells moments el premi més ben dotat que mai s’hagués celebrat a la ciutat. Les bases del premi indicaven que l’obra guanyadora seria lliurada al Museu de Mataró per formar part de la seva col·lecció. L’obra no està present ja que no s’ha pogut localitzar.
En el seu moment , el Museu que ja dirigia Carles Marfà , és va negar a acceptar l’obra ja que la mateixa no responia als criteris “històrics i qualitatius” mínims per ser conservada en el Museu. Per a Marfà , al que no vull estar-me una vegada més de qualificar com a pèssim director del Museu , la decisió d‘un jurat format per Claudi Mayol , - director de la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana -, els artistes Jordi Arenas , Santi Estrany i en Perecoll, i finalment el que això signa, no tenien prou pedigree com per decidir quina obra podria estar guardada en el Museu o no.
Per això ara que pressuposo ja coneixerà qui era i que ha significat Comabella en la petita història artística de la ciutat , Marfà si té dignitat , dimitirà del seu càrrec , ja que aquest és el segon cas fet públic ( el de Cuixart és l’altra) en que la seva manera d’actuar ha servit per què els ciutadans no disposin en les seves col·leccions públiques d’unes obres significatives d’uns artistes tan importants.
Una dimissió que hauria d’exigir el Regidor de Cultura i en l’oblit el Govern Municipal.
Però no pateixin, per a molts el silenci és el millor dels oblits.
Per sort, no per Eduard Comabella. Aquesta exposició bé ho demostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada