Un bon cap de setmana que comença el divendres amb un excel·lent sopar , que teníem pendent de fa molt de temps , amb en Josep M. Codina el que és tot un plaer , espero que també per ell.
Però si seguim el dissabte amb una bona compra matinera al mercat , amb els pèsols com estrella que avui hem cuinat amb sèpia de manera per llepar-se els dits, la cosa ja comença a refilar-se.

Si seguim amb una visita a Sorolla al MNAC , seguim amb Mir i les mostres complementaries ( excepcional la de projectes arquitectònics ) al Caixafòrum, i acabem dinant una paella magistral a la Barceloneta i passejada posterior prenent el sol de març , tots els assos semblen marcats.
Avui , bon esmorzar , llegida tranquil·la de diaris i visita a la mostra de Rafael Estrany al Museu de Llavaneres.
Com veieu , espectacular. Ara sols falta que guanyi el Barça i piles a tope per la inauguració aquest dimarts a Can Elizalde de la mostra del “Casament” que de nou , i amb tot gust , presentaré.
Cal parlar d’aquestes exposicions i comencem amb

SOROLLA

Ahir vaig ser una de les 4416 persones que va visitar l’exposició de Sorolla al MNAC i que s’està convertint no tan sols en el fenomen de la temporada ans en el fenomen del Museu ja que sembla que depassarà amb facilitat el rècord de visites que atresora Caravaggio amb 190000 visitants , encara que existeixi la diferència entre ambdues de la gratuïtat de la mostra actual. Una mostra , aquesta que amb tot encert publicitari , ha programat amb tota magnificència la valenciana entitat de Bancaja , que calcula assolir en un parell de setmanes i comptant tota la tournée , un milió de visitants.

És aquesta una exposició que cal visitar , i fer-ho malgrat la dificultat del nombrós públic, amb un cert to crític i de reflexió ja que d’ella se’n poden treure molt positives reflexions.

La mostra està dividida en dues parts: la primera dedicada a l’exposició de 14 de les grans obres que Sorolla va pintar per encàrrec de la Societat Hispànica de Nova York per decorar la seva seu , i l’altra un recull d’un important grup de notes i esbossos preparatoris , tant del concepte particular de cada obra , com del concepte genèric del lloc per on havien estat creades.

No cal dir que la visió dels gegantins treballs de Sorolla aclaparen en la seva majestuositat. La primera peça front la que es troba l’espectador (La pesca de la tonyina. Ayamonte) a bon segur la més estrictament “sorollesca” . marca clarament un ritme i un camí del que ningú se’n surt ni un borrall en el recorregut dels catorze treballs exposats.

Un camí en el que predomina un contingut bocabadar d’una majoria que es desferma davant la grandiositat dels treballs presentats , que contrasta amb una minoria que reconeixent , com no podia ser d’altra manera , l’habilitat pictòrica de l’artista , passa davant les obres més en la recerca d’una espurna capaç d’inflamar la seva admiració que no pas en el goig d’una contemplació d’uns treballs , si més no, ben particulars.

Crec que és fàcil entendre que un s’hagi quedat en aquesta segona part d’espectadors. Sorolla no és pas un artista que mai m’hagi fet trempar gaire. Reconec la seva habilitat cromàtica i la seva especial entesa amb la llum , però sempre m’ha agradat molt més el Sorolla allunyat dels tòpics que no pas el que sempre ha estat glorificat.

Ara en aquesta ocasió l’artista assoleix el màxim de dependència tòpica , ja que a la demanda d’una obra que respongui estrictament al seu tarannà s’afegeix la necessitat de fer-ho amb uns treballs que incideixin en els tòpics regionals del moment. El garbuix i enfarfegament de tot el presentat esdevé llavors un pastiche difícilment digerible, que embafa per tots costats i que presenta una imatge de Sorolla que en realitat està llunyana de la seva veritable realitat.

Una exposició però que degut a la seva simplicitat , superficialitat , i com no a la seva habilitat pictòrica i visual , encisa a qualsevol passavolant disposat tan sols a l’art d’entreteniment sense cercar res més enllà. Una exposició que demostra que Sorolla és un gran pintor i res més.

Però seria injust quedar-se amb això. Certament Sorolla a més d’un excel·lent pintor és un bon artista , fet que queda del tot demostrat en la segona part de la mostra , en la que es presenten un conjunt de peces preparatòries que et treuen de sobre i de cop tot el desencís acumulat en la primera part de l’exposició. Els grans murals son ofici , tota la resta és una constant demostració de qualitat artística fora de to. L’habilitat , el gest , el ritme , el color. L’apunt , l’esgarrapada , el sentit general, el detall particular. Tot va passant davant dels ulls de l’espectador que si potser en el cas de la mostra general queda “ enlluernat” per la litúrgia de la magnificència , aquí ha de quedar encegat per l’aroma del veritable art.

És aquí, i sols aquí, on es troba l’artista que desgrana a bocins el seu saber , la seva capacitat creativa , el seu sentit estètic i demostra el domini de la globalitat de l’encàrrec que tenia entre mans.

És aquí on hi ha el Sorolla artista. Just a l’altra costat hi ha el Sorolla pintor. I d’entre un i altra crec que no hi ha d’haver dubte en la tria. L’artista sempre supera al pintor.

SENSE ÀNIM DE POLÈMICA

Joan Antoni Baron puntualitza en un comentari, que agraeixo , les meves opinions al respecte del que vaig dir en referència a la història de la mostra d’artistes de Mataró i l’Alger.

No és qüestió d’entrar en discussions de qui és a qui li falla més la memòria ( a bon segur que a mi que soc més gran ) i és cert que la coincidència d’actes ( primer dijous de mes i ple ) ha fet que no hagi assistit a bon segur a totes les inauguracions que hauria volgut. Tan cert com que acostumat a l’abraonament polític , la passió artística de les protagonistes a bon segur li va semblar potser més suplica que no pas exigència. Sigui com sigui l’important és que la mostra és una realitat, i d’això cal alegrar-nos.

Però, quedant-nos en les fulles , Baron no vol veure l’arbre, que tenia com eix dos elements de queixa importants. Per un costat aquesta deixadesa municipal en no recolzar , i més aviat impedir, qualsevol recull històric de l’art local , i l’altra , més perillós sens dubte , que és el fet de que una regidora faci ús del vet en el seu llistat de convidats d’una exposició al crític d’art , malgrat les observacions de les pròpies artistes. I ho faci per raons de no acceptar la crítica a la seva funció.

Aquesta actitud antidemocràtica i vil sí que hauria de merèixer oportuna resposta. La resta son futilitats dignes de xerrada de cafè. Però obviant l’important s’equivoca el que mana i per l'ocasió de deixar clares moltes coses.

I és llàstima ja que segueixo pensant que Baron és una excel·lent persona, que intenta fer-ho el millor possible, però és clar que amb la gent que l’acompanya , el mític “Joder que tropa” , a bon segur que li sovinteja pel pensament.

I més li rondarà si han d'organitzar el gran debat nacional que preconitza Obiols. Si la gran majoria son anticatalans , o potser deixem-ho en gens catalanistes , com es menjaran la proposta?.
Cada vegada és més cert que la ignorància es atrevida. I per una ciutat , letal.