25 MIRADES

El passat divendres s’inaugurà a l’Espai Capgròs l’exposició “25 Mirades” , de la que un n’ha estat comissari , mostra realitzada de manera ben especial per celebrar els 25 anys de la revista.
Quan en Mateu Ros em preguntava quina exposició “potent” podíem organitzar en els actes d’aniversari , ràpidament va quedar ben clar que no podia ser cap individual. Fos el qui fos l’escollit hauríem errat, ja que Mataró disposa d’un bon grapat d’excel·lents artistes , però dels que cap sobresurt per damunt la resta.

És per això que cartesià que és un, i per tant pensant en certa manera en el lligam de les coses, al damunt la taula va anar quedant l’obligat 25 , el sentit de Mataró ( una ciutat , la nostra ), el concepte d’Artista ( autor , creador , artífex ) i el de mirada ( acció d’observar amb els ulls , d’observar amb la ment per jutjar ). Amb aquests elements es va arribar a la idea , que si bé no és nova i s’ha realitzat en altres llocs , de proposar a 25 artistes de plasmar la seva visó artística de la ciutat en forma de mirada.

Mancava tan sols donar forma tècnica a l’idea i establir la llista de participants. Per un costat es va creure convenient que hom treballés amb la mateixa mida i en una tela aportada per l’organització, i en el cas del llistat es tractava de ser eclèctic, variat , sempre marcant un cert nivell de qualitat i amb noms amb els que existeix un cert lligam , per haver col·laborat a la revista , exposat a l’Espai Capgròs , que ho faran ben aviat., o ....

Partint de que crèiem convenient la presència dels fotògrafs que han fet la “mirada” visual de la revista en aquests anys , van quedar 20 places per Albert Alís , Laia Arnau , Francesc Bas , Pere Màrtir Brassó , Mariano Cabellos , Raúl Capitani, Ramon Manent , Albert Canalejo ( f), Romuald Gallofré (f), Alberto Romero , MargaCruz (f), Sergio Ruiz (f) , Eduard Novellas , Santi Flores (f), Marta Duran , Ana García , Parés de Mataró, Carlos Soriano, Antoni Luis , Daniel Llin, Marc Prat , Perecoll , Tomàs Safont-Tria , Josep M. Codina i Manuel Cusachs. ( l’indicatiu “f” és significatiu de fotògraf ). Tots ells varen contestar afirmativament a la proposta , fet que agraïm com no saben prou.

D’aquí l’escrit que servia de presentació:
“Vint-i-cinc artistes es reuneixen per celebrar el 25è Aniversari de Capgròs emprant el mateix element que ha estat eix de la publicació en aquest temps: una mirada a la ciutat. Mirada d’observació, informativa, descriptiva, però alhora de judici, de crítica o lloança. Una mirada però en la que l’èmfasi cultural hi té punt de cabdal importància.
Vint-i-cinc artistes amb vint-i-cinc mirades diferents, en la més ampla diversitat de conceptes, estils, ismes i tendències. La polièdrica mirada de l’art envers una ciutat igual de polièdrica.
Mataró. Mirades. Artistes. Seductors elements per a un engrescador cocktail plàstic per degustar i gaudir amb tota intensitat.”

I el resultat final ha estat magnífic , amb una exposició de múltiples lectures.
Per un costat hi ha la lectura artística i aquesta depassa el que podíem esperar. Tots els artistes s’han esmerçat en fer un treball més que digne , - jo diria que alguns casos de màxima qualitat -, cercant aquell toc diferencial però que alhora els fes perfectament identificables amb la seva manera de treballar.
Han lluitat contra els inconvenients de temps i mides , i ho han fet amb total entrega. Els de caire figuratiu , que damunt el paper tenien un tasca més fàcil. S’han complicat voluntàriament la vida en la recerca de l’angle impensable , mentre que els de caire abstractiu han sabut copsar l’esperit i l’ànima de la ciutat. Crec que tots ells mereixen la felicitació.

Però també existeixen altres lectures prou importants com que aquesta exposició és al meu entendre , de nou un crit silent contra la política del govern municipal que els manté oblidats i arraconats , que els hi ha robat Ca l’Arenas , que no els deixa exposar a Can Palauet ( cap plàstic en 6 anys) , que no els permet entrar en cap política d’art jove., etc.
És un crit silent que no crida contra ningú i sí a favor d’ell mateix, to dient: Aquí estem, som de Mataró, estimem Mataró i tenim qualitat més que suficient per merèixer l’atenció oficial de la ciutat.

Finalment , i en aquest cas en un sentit més personal, crec existeix la lectura de la complicitat entre “capgròs” i els artistes , sabedors els dos que ens tenim mútuament en l’intent d’afavorir la creació i la publicitació de l’activitat artística.

Ens trobem dons davant una mostra especial en moltes coses . Una exposició diferent que ens ofereix una visió d’un Mataró diferent. Una exposició que en el fons i en la forma mereix sens dubte una acurada visita.

ABSÈNCIES

L’acte inaugural, curull de gent , va comptar amb la presència de nombrosos polítics encapçalats perls membres del govern Ramon Bassa i Alícia Romero , als que acompanyaven regidors de CiU i del PP , amb els seus respectius caps, el cap local d’IU , però no hi havia el regidor de Cultura ni cap representant de l’IMAC.

Hi ha actes que son d’obligada presència, i aquest n’era un d’ells. No tan sols es tractava d’un acte important en l’aniversari d’un setmanari que té en la difusió cultural un dels seus pilars i que a bon segur promociona i difon , més que ningú, tots i cadascun dels actes que la cultura oficial organitza.. Era obligada la presència ja que es tractava d’una exposició de 25 artistes mataronins , i no pas justament dels pitjors.

Però Penedès menysprea de manera intensa la plàstica. Fa , ha fet i penso que farà, tot el possible per intentar cobrir-la del núvol més espès possible , i creu que la seva volguda absència és públic indicatiu del poc valor que té l’acte.
Penedès ja no va fer acte de presència al Sant Lluc ( una setantena d’artistes), ara repeteix jugada , però és igual , ell sap perfectament que no guanyarà la partida ja que qualsevol creador , per petit i ínfim que sigui , el supera en dignitat i el fa persona gens grata pel càrrec que ocupa.

Entenem el seu entestament , en la seva incapacitat d’obrir els ulls per veure l’evidència. Allà ell. Però el que és molt difícil d’entendre és el silenci contemplatiu i per tant còmplice de la resta del Govern que és capaç de mirar cap un altra costat per no veure el desgavell d’un regidor que ha aconseguit el que per a tots semblava impossible en començar la legislatura , fer bo a Jaume Graupera.