DICTADURA XALANT
El passat divendres i naturalment mitjançant el capgròs.com , element imprescindible per estar a l’aguait del que passa a la ciutat , vaig assabentar-me que d’ençà aquell mateix dia , una de les petites sales de Can Palauet , quedava esquinçada del projecte comú i passava a ser un element aliè , de nom “Espai Can Xalant”, dedicat única i exclusivament a la visualització pública del que es fa en aquest centre.
D’ençà el naixement de Can Xalant , un naixement fet amb fòrceps , no volgut per ningú fora dels quatre que se n’aprofiten com a modus d’espai de creació i com a modus vivendi ja que és el seu lloc de treball oficial , els dos punts fonamentals de queixa han estat : el gran dispendi que significa el manteniment d’aquest “cortijo” artístic, que s’endú la part més important del per sí escàs pastís pressupostari cultural de la ciutat , i la nul·la visibilitat a nivell urbà , ciutadà i artístic del que allà si feia.
Vist així sembla, a vol ras, que el fet de disposar , i més en la pròpia sala d’exposicions municipals , d’un espai adient pot servir per trencar aquest aïllament , per altra part ben potenciat des de el mateix Centre .Però escatant més i fent-ne una mirada més intensa i més global , aquesta nova “possessió” és un punt més en el desig de colonització absoluta dels espais artístics públics en el desig mai amagat de que tots els espais públics dedicats a l’activitat artística tinguin una sola direcció , la de l’art contemporani.
Fa molt de temps que dic que la postura artística municipal és de tipus “batasunero” , que raonat a tall de carrer vol dir actuar de manera en que alhora que es potencia al màxim la línia desitjada ( en aquest cas el per ells anomenat art contemporani) , per l’altra costat s’intenta segar tota l’herba possible per provocar la desaparició per anul·lació, de qualsevol altra pensament creatiu. ( Si algú vol afegir una definició política a aquest fer n’és ben lliure de fer-ho).
La realitat és tan evident que no caldria explicitar-ho , però per els miops recalcitrants de la casa gran , be valgui un petit repàs.
Can Palauet.- La seva programació va dedicada en la seva totalitat a l’Art Contemporani , amb petites excepcions de mostres de caire històric / antològic , com per ex. la recent dedicada a Eduard Comabella o la mostra del Fons Bassat.
Si els comptes no em fallen fa sis anys que cap artista plàstic mataroní exposa a Can Palauet, essent Nefer a l’Octubre de 2003 qui va tenir el darrer honor.
Uns artistes locals que han tingut molt escassa presència en el centre que inaugurà Rovira Brull. Tan sols Calleja, Vilert, Duran, J.M. Codina, Perecoll, Llucià González, Pere Fradera , als que podríem afegir Manolo Prieto (mataroní d’adopció) i Raúl Capitani que forma part de la mostra d’artistes de Mendoza han pogut gaudir del protagonisme de l’espai.
Una xifra del tot ridícula que no arriba a la xifra d’una exposició per temporada ( Can Palauet s’inaugura al 1996 ) percentatge que disminueix si trèiem els noms del mandat de Remigi Herrero que va intentar equilibrar la situació.
Noms importants com el del recentment desaparegut Pepe Novellas , o els de Codina Esteve , Estrany , Vilamanyà, Alís i tants d’altres mai han estat convidats a exposar en aquest indret.
CA L’ARENAS
Deixant de costat el desgavell que significa el Pla d’Usos de Ca l’Arenas, amb el que s’ha capgirat del tot el desig testamentari de Jordi Arenas , de tal manera que és expressió comú que si Jordi Arenas ressuscités segur que es moriria de nou del disgust que tindria , la realitat ens parla de la molt escassa presència d’artistes plàstics en la seva programació.
En les tres temporades d’existència han estat vuit els artistes que han pogut penjar un esquitx en la petita Sala 1 , xifra que es reparteix entre els ja desapareguts Opisso i Cuyàs , els veterans Puiggalí, Estrany i Cusachs , per ser finalment Novellas , Codina i Santi Clavell els d’una generació més d’avui mateix. Per cert , de totes aquests tastets tan sols Santi Clavell el va realitzar de manera expressa.
Aquesta petita xifra de participació d’artistes plàstics queda apallissada en el cas dels espais Sala 2 , La Finestra , La galeria , dedicades exclusivament a l’art contemporani , amb relació directa amb Can Xalant encarregat de proporcionar els diferents artistes. En les dues primeres temporades d’un total de 31 exposicions realitzades tan sols sis poden considerar-se relacionades amb la vessant plàstica , el que significa un patètic percentatge que no arriba al 20%. Percentatge que baixarà . i molt, aquesta temporada ja que la plàstica és de moment inexistent.
Unes sales , les abans anomenades que s’aprofiten d’una curiosa circumstància, mentre que els catàlegs dedicats a la monogràfica del 1 pis , la sala 1 i els germans Arenas sols son en català , els catàlegs dedicats a l’Art Contemporani son amb traducció a l’anglès i el castellà.
Igualment cal remarcar que en el weeb municipal sols parla de la relació de ca l’Arenas amb la vessant contemporània , oblidant tota la resta.
ESPAI F
Dedicat als creadors més joves però sempre que tinguin dedicació per les arts visuals no referides a la plàstica. D’ençà la seva reforma no ha acollit cap exposició plàstica.
MOSTRA D’ART JOVE
Destinada únicament a creadors de caire contemporani . la resta de creadors ni tan sols son convocats malgrat alguns tinguin el nivell de l’Alberto Romero becat repetides vegades per Antonio López.
Xifres clares per lectures clares. El propòsit de Carmina Benito de venjar-se de Rovira Brull per velles històries del PSUC i que van trobar a Pilar Bonet com a magnífica executora malmetent l’antològica de l’artista , han arribat al seu límit. Ara sols falta que a Cultura , en el sublim exercici de la conceptualitat contemporània col·loquin un rètol que digui més o menys : “En el dia d’avui captiu i desarmat l’exèrcit plàstic , les tropes contemporànies han assolit els seus últims objectius anihiladors. L’art s’ha acabat”.
ESPAI NOVELLAS
El proper dia 4 de maig comença a funcionar d’una manera regular aquest centre de formació i creació , engegat amb moltes ganes pels germans Dani i Santi Domínguez i que així com no vol comença amb cursos dirigits per Perecoll. J.M. Codina , A. Alís , M. Duran , A.Romero, Manolo Prieto ,.... ( si voleu més informació http://www.espainovellas.cat/ i cliqueu al damunt de “tallers”.
Una idea que pot ser important i valuosa per la ciutat malgrat els inconvenients del moment i que està rebent suports de per arreu.
Els organitzadors s’han dirigit a diverses àrees municipals i han rebut ja diverses visites ( Anna Barrera , Ramon Bassas ) tenen citea amb Alícia Romero i amb l’IME per el tema del centre de “3 Roques” , existint en totes les converses un desig comú de que aquest projecte pugui dur-se a terme, i explorant les possibilitats de col·laboració que es puguin estructurar.
Tan sols un estament municipal no ha respost als diferents correus i a les diverses trucades demanant una cita per explicar el projecte. Evidenment no faria falta dir res més ja que tots els que llegeixen això saben de qui parlem.
Dons sí , el Sr. Sergi Penedès i l’IMAC han donat la callada per resposta.
Algun dia m’agradaria saber quin ha estat el pecat de la nostra ciutat per haver de patir tal càstig.
No podria estar més d'acord amb tu.
ResponEliminaNo coneixia el teu bloc. M'ha agradat haver arribat aquí, a partir d'ara l'aniré visitant per aprendre una mica més sobre l'art.