INFORMACIÓ i OBRES

Aquesta setmana he rebut un munt d’informació per part de l’Ajuntament. En essència em sembla molt bé ja que sempre dic que un dels grans problemes de l’actual govern és que no sap fer visible tot allò que fa, que no és pas poc. Tot el que ajudi a aquesta comunicació en principi ha de ser benvingut. Altra cosa és si en aquest cas es tracta d’informació o de propaganda que son coses diferents.

El cert és que m’ha sorprès la disbauxa informativa , ja que després de que Carlos Fernández diu ,quan només li acosten la carxofa a la boca ,que el nivell d’audiència de Mataró Ràdio quasi esta fregant al Bassas dels millors temps i que Maresme Digital la veu més gent que “Ventdelplà” , un pensava que hom està al dia i fil per randa de tot el que succeeix a la ciutat, i que l’únic desert informatiu local , és aquest que això escriu.

Però bé. Melero m’ha fet avinent que amb els diners de Zapaatero ( premi a qui ha encunyat aquesta possessiva reflexió) m’arranjaran no que quin problema d’un transformador proper i per l’altra m’ha arribat un llibret al voltant dels pressupostos municipals i el PAM que tan sols obrir-lo i ja em pensava que com per art de màgia m’apareixeria en Francino per explicar-me xifres , gràfiques , columnes i formatgets.

Molt paper , moltes paraules , molt disseny , moltes fotografies i especialment molts diners gastats en una propaganda pueril que en res serveix i menys en temps de crisi.
La llàstima és que hom llença la paperassa sense mirar i no es guarda. Si algú ho fa , dintre d’un any podrà mirar els resultats i quedar tranquil·lament esparverat . ( L’incompliment del PAM 2008 va superar el 60 % i el de cultura el 80 %)

Potser , en comptes de fer propaganda de les obres així a l’engròs , el millor fos que les obres , totes ben fetes i en el temps , fossin la millor propaganda de l’actuació municipal. Però això de ben fets i en el temps sembla impossible.

Alguna que altra vegada he parlat del pàrking del carrer Terrassa i de les seves inundacions. Al final Gintra va acceptar que la realització en la teulada d’un camp de futbol set , era la causa de les inundacions ja que s’havia fet una mala impermeabilització. Aquest mes de Març es va aixecar part del camp per tornar a efectuar la corresponent impermeabilització de la coberta. Com vostès saben en els darrers deu dies ha plogut, encara que no molt i el resultat ha estat evident. S’ha eliminat el xàfec d’aigua de la part central però segueix escolant de manera clara per la part lateral ( Avui encara hi havia bassiols).

És a dir que cal retornar amb la història. Cal tornar a protestar, can enfadar-se . Caldrà de nou aixecar el camp , fer una nova impermeabilització i esperar que aquesta vegada , essent la tercera , sigui la vençuda.
Es a dir , es realitza una obra d’un petit camp de futbol set , es lliurada i acceptada en males condicions. Davant la desfeta , aixequem-ho tot i de nou s’accepta la reparació en males condicions. I sant tornem-hi.

Quan passa això és quan cau per terra l’autbombo de cartes i publicacions sense solta ni volta , que valen un colló i que son un insult al ciutadà.

Obres sí. Ben fetes, també. I per damunt de tot , res de prendre el pel als ciutadans.

SETMANA SANTA

En arribar aquests dies , cada anys soc més de Marías. I quan dic de Marías no em refereixo a la multitud de verges ploroses que sacsegen pels carrers i sí per en Javier Marías , magnífic escriptor , que no hi ha any que no ens regali una columna protestant contra aquest abús en l’ús de l’espai públic per part dels actes que essent benvolents podem qualificar com a “confessionals” en la setmana santa. Un article que jo aplaudeixo , apunto i m’agradaria signar.

Any rera any cada vegada em toca més el voraviu aquesta apropiació indeguda que la Setmana Santa mataronina fa de l’espai púbic. Entenc perfectament que aquest és un temps especial per els creients , i entenc també que com altres col·lectius volen fer públic el seu pensament. Cap problema. Però és molt difícil entendre per quin set sous i durant quasi deu dies , amb alguns afegitons , els carrers de la meva ciutat queden en mans d’una manifestació que en la seva gran majoria , ni és religiosa , ni popular , i sí un espectacle folklòric d’arrels ben llunyanes a les nostres i que res té a veure amb el nostre país, el nostre sentiment i la nostra idiosincràsia. ( El dilema religió / espectacle , queda ben aclarit en els dubtes al voltant de la Processó del Silenci. No en dubtes en quant a participació i sí en quant a públic ,com deia el seu responsable. Queda clar que el lluïment és l’important i no la religiositat).

El passat divendres , antigament dels Dolors, festa però que ha traspassat la pròpia església , em vaig trobar a les vuit del vespre en un atzucac. Entro per l’eix Herrera en direcció Centre i em trobo amb el carrer de la Coma tallat. Jo il·lús de mi penso en alguna obra. Segueixo camí amunt i a poc metres , tots parats. La causa un embús monumental ja que a la Pça de la Morberia ( crec que aquest és el seu nom ) , és a dir cruïlla de la gent que veníem del Rierot, Alamos i Rocafonda , sols quedava lliure la direcció de Mata , quan quasi tots intentàvem anar direcció Centre.
Tot tallat , la policia municipal que com tots sabem és la més inepta del país , desapareguda en combat , la gent traient foc pels queixals , cap rètol , cap indicatiu i el campi qui pugui. Certament una meravella.

No pot ser que la ciutat es col·lapsi per unes actuacions que res tenen a veure amb els ciutadans. Si els actes son religiosos, corresponen a l’àmbit privat. Si es vol trobar un punt en la cultura popular , cal remarcar que com a tal serien acceptables les processons del Dijous i Divendres Sant, però no la resta.
Això sí, en l’austeritat pròpia d’un sentiment explicitat amb una manera de ser ( per vostra passió sagrada ....) que res te a veure amb el caspós carpetovetonisme d’uns passos amb mantilla , regionalisme de baixa estofa i una religiositat de pa sucat amb oli , que és el més fefaent retrat del fracàs d’integració en el país , ja que la gran majoria dels que practiquen aquest costumisme de fora , son gent d'arrels fe fora però que ja es nascuda aquí.

No pot ser que durant una setmana a l’any , majorets masculins , bandes de cornetes i tambors al més clar estil legionari , confraries que difícilment passarien un examen constitucional dels seus estatuts , omplin de falsa religiositat i d’un populisme de xurro i faralaes , els espai públics d’una ciutat que encara que els que manen pixin aigua beneita , és una ciutat , com ho és el pais , laica i aconfessional.

Per això cada any m’encabronen més aquests actes. I el que em costa d’entendre és que aquells que de veritat entenen la setmana santa en el seu context de religiositat , siguin tan masells de quedar-se cap cots i tan sols practicar la tendència del silenci.