MAGISTRAL LLIÇÓ DE LA GRAN DAMA

Aquest dissabte el Museu de Mataró es va vestir de gala per inaugurar l’exposició “La força amagada” , mostra de caire antològic de la gran artista que n’és Emilia de Torres. Una mostra que hauria de tenir dos sentits ben marcats : per un costat el sentit homenatge per la seva trajectòria , personalitat i gran qualitat artística, i per l’altra donar a conèixer a tothom la gran qualitat del treball d’aquesta creadora que per la seva gasiveria expositiva , sols és conegut , i reconegut , per artistes i els bons afeccionats.

Emilia de Torres és una artista més complexa del que en realitat aparenta. La seva aparença senyorial ,dolça i tranquil·la amaga un fot caràcter expressiu que la portà a l’any 1942 a ingressar en l’Escola Superior de Belles Arts fins aconseguir títol i professorat ., essent un rara avis pels temps que corrien.

Allà de la mà de mestres tan importants com Labarta ( composició) , Santasusagna ( colorit) o el mataroní Muntané( dibuix) , Emilia de Torres aferma els coneixements assolits en les seves beceroles de la mà de Rafael Estrany , influences que es noten clarament en el seu primer autoretrat. Però l’autora sempre ha entès allò que tant costa entendre a alguns i que no és res mes que la tècnica és mitjà i mai finalitat . Així sempre ha sabut deslliurar-se d’aquests lligams formals, expressant sempre i amb tota llibertat els sentiments plàstics i estètics que ha cregut convenient.

Massa vegades en parlar d’una artista femenina és cau en els tòpics de sensibilitat , bellesa, elegància i demés. Sense renunciar a aquests elements , Emilia de Torres sempre ha sabut anar més enllà amb una pintura intensa en el gest , el color i la intenció. Amb una pinzellada destra ,marcada , deixant empremta . Tot per aconseguir unes obres intenses i que exhalen intens olor a bona pintura i bon art.

L’exposició presenta de manera ben diàfana els quatre camps mes gustosament conreats per l’artista: La figura , el retrat , el paisatge i la composició en forma de natura morta.

Emilia de Torres és una gran dibuixant. Ho és ja sigui en el sentit estricte del realisme , l’aparença i la similitud que exigeix el treball del retrat , com en el del concepte més estricte de la figura , en la que es mou amb tota habilitat ja sigui en l’apunt al natural , posteriorment desenvolupat o no , o en els treballs pictòrics , individuals o conjunts , en la que l’establiment del traç li serveix per estructurar adientment tots els espais de l’obra i li marca el camí a la seva ample paleta cromàtica.

Un ample i varietat mostroari de treballs presents a la mostra així ens ho certifica. En els retrats personals entén perfectament que al costat de l’aparença física el que cal és captar l’ànima del protagonista , conquesta que assoleix amb facilitat , com ho demostra en el més difícil com ho és l’autoretrat.

En el cas de les composicions amb figura , de Torres aposta per la bellesa de la normalitat. No plasma mai dones que representen el teòric cànon de la bellesa. No cerca la bellesa etèria i sí la de la vida quotidiana. Així les seves models s’ens presenten properes , com si fossin la companya de treball o la veïna del costat. Aconsegueix així donar bellesa a la normalitat , al corrent , al habitual, i sempre sense caure en la bellesa del feïsme , com fan altres creadors.

Una bellesa en teoria blanca , però que en certa manera desprèn una sensualitat casolana , fresca i nítida que encara dona més atractiu a l’obra.

Però si en la figura , i malgrat la seva gosadia , manté un to pictòric més tranquil i assossegat , la força de la seva creació s’eixampla quan es tracta del paisatge i la composició.

El paisatge de l’Emilia de Torres és per ella un repte constant amb si mateixa. Defuig sempre del concepte tradicional del paisatge repetit mil i una vegades per aconseguir uns enquadres ben diferents en les que uns pins poden convertir-se en els eixos d’una mirada a la Costa Brava , o un arbrat servir per enquadrar una llarga mirada a espais ben propers i coneguts que en les seves mans assoleixen una nova i desconeguda dimensió. Tot això amanit amb una diversitat cromàtica sorprenent que si per un costat és clarament mediterrània , per altra s’acosta al sentiment fauvista , que fonamenta en el seu post-impresionisme personal.

Un concepte que queda desenvolupat a nivell màxim en el paisatge vertical que acompanya aquesta comentari ( Paisatge d’Orrius. 92 x 65 cm) que és al meu entendre del millor del presentat.

Finalment en el camp de la natura morta , del bodegó, de Torres fuig de l’habitual. De nou apareix el repte de l’espai, del volum, del color, per aconseguir , arribant al màxim en cadascun d’ells, un equilibri que doni potència i equilibri al seu treball. Així els seus treballs esdevenen frescos , espontanis amb aquella espurna de llibertat que els personalitza. Unes peces en que Cézanne apareix de trascantó per derivar fins a uns conceptes plenament actuals en unes obres com dos bodegons de peix que a bon segur que faran empal·lidir d’enveja a molts dels artistes que visitin l’exposició.

Una exposició sensacional que esdevé lliçó magistral d’una gran artista , Emilia de Torres , veritable Gran Dama de l’art mataroní que hauria de tenir més transcendència de la que a bon segur tindrà , i que demostra una vegada més el poc apreci que la ciutat té als seus artistes i que fa que succeeixi coses com aquesta , que una gran artista , amb obres que podrien estar en llocs privilegiats , sigui alhora una gran desconeguda per bona part de la seva ciutat.

Per acabar , i per que crec que s’escau com anell al dit , no vull estar-me de repetir el que vaig dir en el pròleg de l’exposició , de caire retrospectiu – antològic , que en el Gener del 2002 li va organitzar l’Institut Cervantes i que vaig tenir l’honor de prologar.
En l’últim paràgraf del meu escrit deia: Una mostra desbordant en la intensa sensibilitat d’una pintura viscuda. Elegància sense límits en un ensenyorament estètic esdevingut vendaval plàstic de recepció immediata per a tot espectador. Una mostra que ens pot recordar en cada obra l’opinió descrita per Cézanne, “la llum i l’ombra son relacions de color. El dibuix pur és una abstracció. La forma i el contorn dels objectes ens son donats pels contrastos i les oposicions que resulten de les seves coloracions particulars. A mida que es pinta , es dibuixa. L’ajustat del to dona a la vegada la llum i el modelat de l’objecte. Quant més s’harmonitza el color, més va precisant-se el dibuix”.
I en aquest cas la comparança, be ho assegurem , no és en absolut odiosa.

PER LAMENTAR

La cara d’aquesta magnífica exposició té com no una creu , en aquest cas del tot lamentable, ja que és de nou la demostració més fefaent del menysteniment del nostre Govern envers tot aquell art que no respon al criteris contemporanis que defensa .

L’acte inaugural va ser una demostració de mentenyiment envers l’artista. Com en cap ocasió , aquest dissabte n’era obligada la presència a la taula presidencial de tres regidors: El de Cultura , pel fet de ser un homenatge a una artista local important . La de la Dona , per tractar-se d’una persona que encara que provenint de família benestant , va ser capaç de trencar les barreres de l’època i dedicar-se a l’art , essent la primera , durant molt de temps l’única, artista femenina de nivell qualitatiu i professional. I finalment la regidora de Gent Gran, ja que la seva activitat fins quasi ara mateix en que s’acosta al centenari , és exemple com estímul per a la gent del seu segment.
Òbviament cap d’ells hi era. Felicitats dons Sr Penedès , Sra Barrera i Sra. Aguilar.

L’exposició és també un menysteniment per aquells que es mouen en el coneixement i la història de l’art de Mataró i comarca . I no ho dic per mi ja que de tots es sabut que estic vedat in secula seculorum i sortosament he tingut el goig de presentar en diverses ocasions altres exposicions de l’artista.
Però be estaria en saber la causa d’haver triat a Raquel Medina com a comissaria de l’exposició quan ella mateixa ha reconegut. Que quan li varen oferir l’encàrrec no tenia cap mena de coneixença d’Emilia de Torres i no havia vist mai una obra seva.
Així és lògic el resultat . Raquel Medina , com a bona professional que és , ha fet un treball estrictament professional , correcte en la forma i en el contingut. Però un treball mancat de la passió que caldria i especialment dels lligams de l’autora amb la ciutat i el seu ambient artístic i cultural, uns lligams que evidentment desconeix i sense els quals és impossible donar el tot just de la importància de l’agosarada pintura que practicà , en un entorn artísticament ranci i encarcarat. Uns lligams que qualsevol dels bons conreadors de l’art de la ciutat a bon segur hauria sabut copsar. Però....

L’exposició és també un menysteniment a la comunitat artística mataronina de sentiments artístics no contemporanis , ja que mentre que quan es tracta d’exposicions contemporànies a Can Palauet , el catàleg es lliurat als assistents al acte inaugural o de presentació del catàleg , en aquest cas és de pagament per a tothom.
Ara bé , jo els hi aconsello que facin com he fet jo i es gastin els 4.50 euros per tenir el magnífic record gràfic d’una artista de primera magnitud. I que els diners els hi aprofitin.

PS.- Per cert en el catàleg hi ha , com es costum quan es tracta del Museu , una errada important.
Quan parla dels mestres de l’artista cita d’entre altres a Muntaner , quan en realitat és Muntané , sense “r” final.
Potser pensaran que aquesta queixa es filar molt prim , però és que es tracta de Lluís Muntané i Muns ( 1899 – 1987 ) , nascut a Mataró , al carrer Barcelona justament on va existir la galeria Minerva , guanyador al 1943 de la Primera Medalla de l’exposició Nacional a Madrid , el que llavors era del màxim a que podia aspirar un artista . Igualment va ser director de l’Escola de Belles Arts, on va exercir de professor fins la seva jubilació.
Malgrat ser un dels pintor més importants de la ciutat , a l’Ajuntament no li va interessar de cap manera realitzar una exposició amb motiu del centenari, que hauria recuperat pels mataronins l’obra d’aquest important artista.

Que el Museu de Mataró no fes res en aquell moment i ara ni s’assabenti que escriu malament el seu nom és una demostració més de la seva desídia i mal fer.