Encara que ja fa una setmana , des de dilluns passat , que el brunzir del despertador ,quan encara no han tocat les sis i el cel encara fosqueja , m’indiquen que el bo ja s’ha acabat i cal retornar al dur fer de cada dia, que cal guanyar-se les garrofes que la cosa està molt difícil, no és fins avui quan justament s’acompleixen els trenta dies reglamentaris de vacances d’aquest blog, que un no ha tingut prou forces , ganes i temps, com per engegar de nou i retornar a la cita d’explicitar les meves opinions al voltant de l’art , la cultura i la política , quasi sempre en clau local, però amb els pertinents afegitons al to general.
Aixequem persianes poc a poc, tot observant que no xisclin i esperant que el descans hagi anat bé per greixar-les convenientment i permetre reflexions que espero i desitjo més plaents i lúcides que no pas les anteriors.
Un descans que enguany ha estat essencialment això, descans. Raons de salut , que sortosament semblen ven encaminades en la seva solució, convidaven si no al dolce far niente , si al menys a la vida més tranquil·la , a la lectura , la migdiada , el passeig i la contemplació a vegades del no res , o en cas contrari a la reflexiva contemplació de l’interior d’un mateix , en el convenciment que cal agafar-se les coses d’altra manera i que potser no cal encabronar-se davant certs fets i certa gent .
Un descans agraït a Monreal del Campo, prov. de Teruel , poble on va néixer la meva dona i de la que en certa manera ja fa forces anys me’n sento també vilatà. Poble gran per el que s’estila a Teruel ( 2400 habitants) i que té per veí al mes petit Torrijo del Campo , on hi té les arrels maternes el bon amic Joan Safont i en el que també hi ha descansat en aquest dies ( com sempre sense coincidir ,com si una mala astrugància ens perseguís). Per cert, no us perdeu els seus magnífics post al voltant d’aquest Aragó tan desconegut per a quasi tots.
Un estiu amb sol, molt de sol. Amb calor , molta calor. Amb poca pluja però amb una gran tempesta que provocà importants inundacions a la zona després de que el pobret Jiloca formés una rierada ( rambla , com diuen per allà) i s’endugués per davant la formosa horta de la que amorosament tenen cura quasi totes les famílies del poble. Amb sudokus , molt sudokus . Amb lectura , força lectura. Amb “el País”, “El Heraldo de Aragón” i “El Comarcal del Jiloca”. Amb el Mundo Deportivo i amb el Marca. I amb la serenor que dona l’estar bé i estar-ho al costat dels teus.
Però de tot hi haurà de temps per parlar-ne. Moltes notes preses, com apunts per a temes que hauran d’anar apareixent mica en mica , ja que segueixen vius i actuals. I com no art , amb els noms de Sorolla, Matisse, Juan Muñoz i el Reina Sofia com protagonistes. La proximitat de Madrid ( dues hores i mitja escasses) permeten i alhora obliguen a l’anyal visita..
PER COMENÇAR
Però per començar cal deturar-se en la proximitat , d’aquí que bé valgui la pena fer-se ressò de l’exposició de Josep Maria Jodar a la Republica Dominicana. Notícia que ens arriba amb retard però que val la pena esbombar , en el que és un nou pas d’aquest creador encara massa desconegut a casa nostra.
Bona , i alhora controvertida notícia, la del conveni signat entre la Generalitat i Can Xalant per produir l'obra de creadors joves. L'objectiu principal de l'acord és ampliar els recursos a l'abast dels joves creadors visuals seleccionats de la Sala d'Art Jove de la Generalitat de Catalunya perquè puguin treballar més professionalment. Una col·laboració molt interessant ja que trenca en bona part l’endogàmia del centre i que hauria de ser rentabilitzada per la ciutat ( cal aprofitar l’espai regalat de Can Palauet en el que encara és hora de que agafi activitat i volada ).
Però és també controvertida, ja que encara que no ho sembli els actuals gestors de Can Xalant acaben “cessió” el proper desembre, i per tant l’acord supera el temps de la concessió administrativa, fet que pot comprometre a altres “empreses” que volguessin gestionar l’espai.
El lògic és que a hores d’ara s’hagués fet públic el concurs , bases i dades estiguessin marcades i explicitades i tot funcionés com cal. Tan sols és precís recordar que en l’anterior concurs , a hores d’ara ja estava dilucidat , impugnacions incloses.
Vol dir això que tot està tan induït ( que ho està), que seguiran els mateixos i per tant no cal preocupar-se?. Sigui com sigui caldria tenir cura d’aquests fets. Que els conceptes de legalitat i legitimitat no van sempre de mà , i en el cas de l’IMAC tots sabem per on bufa el vent i a qui beneficiarà.
I per començar políticament , vull aplaudir les reflexions d’Ernest Maragall en el seu escrit d’avui a “El País” al voltant del tema de la constitucionalitat de l’Estatut i de com creu que cal actuar davant la propera resolució del Constitucional.
Un article ben fet , molt pensat , i que a bon segur que crearà controvèrsia. Per a l’oposició ( PP) mereixerà la més gran de les desqualificacions., però en el PSOE segur que tampoc aniran gents contents. Proposar un govern PSOE-PSC és quasi com nomenar la “bicha” , ja que no cal ni recordar el poc, o el res PSC , que son Chacon i Corbacho.
UNA PREGUNTA I UN DESIG
*
Pregunta: Con es pot anar la gent de vacances enganxats al Facebook i explicant quasi quan es tiren un pet?. Tal grau d’exhibicionisme narcisista és per a mi del tot incomprensible.
Desig: En el proper Plan Zapatero m’agradaria ser escollit per vendre els rètols que apareixen per arreu i en cada obra.
Això sí que és bona feina , ben pagada i sense cap responsabilitat. Ni tan sols en les errades i faltes d’ortografia , com passa en més d’un i de...
Benvingut, de nou...
ResponEliminaJo també he descansat i tinc les "piles" preparades..