CRISI ECONÒMICA. MILLOR PER L’ART?

Si hi ha una paraula que està instal·lada en el conscient i l’inconscient d’hom aquesta és la de crisi. L’art i la cultura , com en un tornar a segles anteriors , cada vegada té una dependència més gran dels poders públics que son els que marquen amb els seus diners , - que encara que son els diners de tots , mai ho semblen -, el caminar del fet cultural. El començar a esbrinar el que seran els pressupostos de l’any vinent es comença a fer tremolar per arreu , però la crisi econòmica és un fet positiu o negatiu per l’art i per la cultura?. Una pregunta que sense demagògies permet moltes respostes.

Els pressupostos estatals de l’any vinent en el que pertoca a Cultura son esfereïdors. Ja sabem que encara que no sigui gens lògic ( després els polítics sempre acaben dient que tot és un tema de cultura i educació) , la Cultura sempre és la que paga els plats trencats quan de reduir despeses es tracta, però enguany el pressupost grinyola per arreu.
Mentre que curiosament les despeses de direcció del Ministeri i els Serveis Generals de Cultura pugen un 12.4%, el que es destina a la resta disminueix de manera alarmant: Museus ( - 13.5%) , exposicions ( - 22.7%) , Promoció i Cooperació Cultural ( -21.8%) i el que és pitjor: Administració del Patrimoni Històric ( -14.8%) , Protecció del Patrimoni ( -17.3%) i Conservació i Restauració de Bens Culturals ( -31.8%).

Si aquest és el projecte estatal, hem de convenir que els autonòmics i locals aniran per aquests camí, si no pitjor. De moment la Generalitat ja té grans dificultats per anar pagant les despeses contractuals corrents , el que ha fet que molts centres que podríem qualificar com para-oficials ( com Can Xalant ) han hagut de suspendre activitats ( com el mateix Can Xalant) per no disposar dels diners suficients per dur-los a terme.

En el que pertoca a la nostra ciutat, encara més problemes ja que els dos bocins grossos del pressupost són els que marquen de manera contundent a la resta , com o son Can Xalant i Torre Llauder. Els imprescindibles 200.000 euros de l’envelat per preservar les restes de Can Llauder son xifra important , al costat dels desaprofitats diners de Can Xalant que a hores d’ara ningú sap quins seran ni a qui aniran destinats, ja que l’obligat concurs de gestió pels propers quatre anys no surt al carrer ja que essent el finançament a parts entre Generalitat i Ajuntament , fins que la primera no es defineixi , l’Ajuntament no vol moure fitxa , amb el que podem arribar a cap d’any sense arrendataris a la masia i havent de tancar ja que no està prevista una segona pròrroga.

De moment el que si ja s’ha vist és que es redueixen activitats en forma d’exposicions tan a Ca l’Arenas com a Can Palauet, i s’aposta encara més ( estem depassant límits ) per exposicions itinerants sense molt pedegree però sí molt barates , que serveixen , això sí, per tapar forats.
Però hauríem de tenir tots ben clar que aquest no és ni ha de ser el camí. Durant molt de temps , hom s’ha aprofitat de la bonança i hem fet volar coloms , hem aplaudit qualsevol disbauxa , i burro el darrer que no s’apuntava a la darrera bogeria de poca transcendència però molts diners a gastar.

Ara tot això s’ha acabat i cal tornar a les essències. Cal tornar als ajuts justificats , al recolzament a qui s’ho val, i principalment cal retallar tantes i tantes despeses inútils.
Cal fer pas enrera i tornar a cartells i catàlegs dignes , però no a aquests de paper gruixut i del bo, farcit amb mil fotolits i amb comentaris pagats a preu d’or que ningú llegia. Cal tornar a les essències i oblidar muntatges de ringo-rango, plens de plotters gegantins en una escenografia digne dels millors temps de Hol·lywood. Cal tornar a l’important , que encara que massa gent ho oblidi , és simplement l’Art.

La crisi és sempre temps de creació pels artistes. Les dificultats permeten la catarsi i obliguen a despullar-se a la recerca de la puresa , deixant de costat les vel·leïtats comercials dels bons temps. La crisi pot ser la millor medicina per a una creació més pura que ara semblava abandonada. La crisi pot , i serà ,l’adequat filtre que deixarà a un cantó als artistes i en l’altra a aquells il·lusos que s’ho creien.

La crisi , encara que evidentment serà dolenta per a tots , servirà de filtre natural per fer sobreviure a qui s’ho mereix i enfonsar a tanta filfa que s’han cregut déus d’un Olimpo inexistent.
Encara que sigui difícil de creure , la crisi pot ser positiva per l’Art, i aquesta selecció és un fet que a bon segur i amb el pas del temps veurem tots que ha estat ben positiu.

EXPOSICIONS

En aquest cap de setmana que per qüestions personals ha estat un xic diferent, he tingut ocasió de gaudir d’un seguit d’exposicions ben plaents de les que haurem de parlar-ne.

Per un costat la de retrats dels amics de Picasso fets pel mateix artista. Una exposició que es troba en el Centre Picasso d’Horta de Sant Joan i que paga la pena visitar i aprofitar el desplaçament per acostar-se a la veïna , i sempre bella, població de Vall-de-roures coronada pel seu emblemàtic castell.

Per l’altra la molt aconsellable , - i caldrà repetir sovint això d’aconsellable – exposició a Can Palauet la mostra itinerant provinent del MACBA , amb el títol de “Més enllà de l’Objecte” , una mostra que ens apropa a la realitat artística del país de 1956 a 1975 , una època fonamental per entendre la realitat d’ara mateix i de finals de segle passat. Una exposició de llarga i obligada visita.

Finalment cal aconsellar , i molt , l’exposició de gravats que la Núria Hurtado, de la que parlàvem ahir per la seva individual a l’espai caprgòs , juntament amb en Sergi Rabassa presenten a la sala del Casal.
La seva és una magnífica exposició de gravats on els dos demostren la seva habilitat i destresa , en el camp del gravat , amb uns nivells plàstics , estètic i de qualitat que cal remarcar alhora que aconsellar ferventment la seva visita.

700

És la xifra de posts publicats en aquest blog. Uns escrits que han tingut fins ara mateix, un total de 43983 visitants i 60466 pàgines servides , unes xifres que cal valorar en la seva justa mida.

Ara , quan el fenomen blog va de davallada i en quedem quatre d’aquell munt que va començar , valgui de nou el meu més intens agraïment a tots aquells que a diari o de tant en tant , s’acosten a aquests comentaris. Ells ens permeten seguir somiant de que allò que diem i escribim no és tan sols un recurs per descarregar adrenalina , i sí és un reflexió, encertada o no, que amb la pertinent mirada ens permet seguir avançant, que és ni més ni menys , el que pretenem.

Per tot això, moltes gràcies.