TARDOR



L’artista
-és ja tardor-
torna amb gest resignat
a la màgica ensulsiada
d’un somniador perdut ,
en el temps aturat de la vellesa,
als turons de Toscana:
l’art és forma
amb intenció dolguda.
Que la vida nodreix
amb llampecs absoluts.
Un art de valors tàctils,
palpables i evidents,
premonició, potser,
d’ideals impossibles.
Mitjançant el color,
rectificant el pla,
construint la mirada
amb geometries sàvies:
L’enganyós mirall
Al tall de la utopia.

L’experiència de l’art
-rumia el vell
alquimista de feltre-
grata els murs del passat:
indici despullat
del retorn ancestral
al no-res dels orígens.
Un sol mot insinua
la paraula negada
la clau d’una obsessió
colpidorament humana:
A la fi la Bellesa.
El que resta és malson.

( Fragment del poema “Esclat de Tardor” de J.F. Yvars .
Dedicat a Andreu Alfaro)



Lectura dedicada en aquest cas a n’en Perem. , en el desig de que la bellesa l’alliberi ben aviat d’aquest mal son.
Amb la més forta de les abraçades.