I SI EN DESPERTAR ....



descobreixes que t’has convertit en un llangardaix ?. Amb aquest imaginari i críptic títol en Marc Llacuna presenta les seves darrers experiències plàstiques al sempre atractiu espai del Col·legi d’Aparelladors...... Una exposició que no s’ha de passar per alt ja que ens ofereix el nou camí d’aquesta jove “realitat” de l’art local.

La història que presenta Marc Llacuna té l’inici aviat farà sis anys , amb el treball que presentà a l’espai Hartmann en l’entorn de la col·lectiva de Joves Valors.


Llavors era una experiència que no va tenir continuació. Els espais cromàtics que eren una continuació ampliada dels jocs de color amb els que l’havíem conegut , es van anar diluint per esdevenir suports cromàtics a uns entramats de línies , en forma de circuits complexes , amb els que Llacuna va establir el seu imaginari pictòric.
Ara , sis anys més tard , l’autor retorna als seus orígens amb uns treballs que per a molts indicaran un trencament abrupte , però que al meu entendre corresponen de manera precisa a una evolució que sols tenia aquest punt de partida. I caldrà explicar-se.

Repassar la seva trajectòria , i fer-ho amb el suport de les obres presentades en els diversos Torres García , ens permet veure amb tota claredat l’evolució de Llacuna que va difuminant el pes dels seus entramats lineals , mentre que va agafant força el fons cromàtic que arriba a marcar clarament un darrer atac dominador en el cas del Premi de la darrera Biennal.

Mancava dons tan sols un pas. Potser podria haver-se decantat per una abstracció referenciada a Mondrian o a Rothko, però això significava un abandó de la raó cinètica que n’és punt focal del seu treball , per tant el camí obligat era aquell que ha pres.
Un camí establert en el treball i el rigor , i a més amb l’aposta del somni de tot artista en aconseguir que sigui l’espectador el que acabi l’obra mitjançant la juguesca , - que no joc -, de reproduir-la modificant-la al seu bon entendre , el que significa un pas de reflexió obligada per a l’espectador que no es limita doncs a ser tan sols subjecte passiu per esdevenir-ne creador , - o millor dit , recreador -, en potencia.



Un concepte gens fàcil el de la proposta de Marc Llacuna que s’arrodoneix de manera ben adient amb la formalitat del treball presentat , en aquest entramat geomètric d’aparença escamosa , i de mobilitat imaginada i real, que dona uns resultats atractiu en la forma i altament interessants en el fons i la reflexió.

I si en despertar ...., Marc Llacuna ha despertat i ha vist la seva linealitat convertida en mòbil llangardaix , en el que és una agosarada aposta d’un futur amb flaire de certesa en el camí a seguir, que ara i per ara és tant atractiu com interessant, com queda ben clar en aquesta exposició d'obligada visita i aplaudiment.

PS.- Malgrat que Llacuna va ser el darrer guanyador de la Torres Garcia i per tant és ja un jove esdevingut realitat artística de la ciutat , i amb tot nivell, ningú del Govern va assistir a la presentació. Com sempre ningú de l’IMAC , ni del Museu , ni tampoc de Joventut. O sigui que de nou un èxit en el recolzament del bo i millor que tenim a la ciutat.

I ja que parlem de Marc Llacuna. Ja han passat uns messos d’ençà es va lliurar a la ciutat l’obra guanyadora de la Biennal. Algú sap si ja està col·locada en algun indret?. I sí la resposta és positiva , a on?.
Esperem que hi hagi més sort que en l’anterior ocasió ja que el treball d’Antoni Perna està col·locada a la Pompeu Fabra en el lloc que ni tan sols gosaria triar el seu pitjor enemic. La llàstima és que reconegut inclòs per el Govern que aquell és un indret pèssim , ha passat més d’un any i les coses segueixen igual.

Però està clar ni Perna ni Llacuna , son xalanteros, és a dir no mereixen cap mena d’atenció.
Que devem haver fet la gent de l’art mataroní en anteriors encarnacions per a merèixer tal càstig.


(fotografies manllevades del weeb de l'Associació Sant Lluc)