LA CAIXA. CATALUNYA I MADRID

Han estat diverses les vegades en que he comentat la gran diferència de la realitat artística catalana en comparança amb la madrilenya , en especial al que pertoca a exposicions de tota mena , les de les galeries comercials de tot el ventall d’estilístiques i conceptes , i molt especialment de les exposicions de les entitats públiques i privades.

El pensament ha tornat avui a mi tot veient la inauguració de la que sens cap dubte ha de ser meravellosa exposició retrospectiva dedicada a Miquel Barceló que sota el títol “La soledat organitzativa” aplega 180 peces d’aquest incommensurable artista que van des de l’any 1983 fins ara mateix.

Naturalment que caldrà parlar d’aquesta exposició però avui amb quedo amb el fet de que la mostra es presenta a “CaixaFòrum” , però no a la seva seu barcelonina i si en canvi a la seu de Madrid.
Les raons son evidentment de negoci. Aquesta exposició inaugurada a Madrid té un ressò mediàtic absolut fet que no succeiria si la noticia vingués de Barcelona . I diners son diners i a fi de comptes La Caixa és una fàbrica de fer diners , obtenir beneficis i generalment tractar a tots ( clients , proveïdors , entitats , oficialitat...) amb un clar to de prepotència, per tant aquest plantejament és el natural per ells , però a mi certament m’encabrona.

Les fundacions Mapfre , Juan March , Telefònica etc... que tenen seu a Madrid fan allà les seves exposicions i a vegades n’arriba alguna a Barcelona. Bancaja va iniciar a València , com és natural , el periple de Sorolla. La Caixa no .La seva espanyolitat que el fa patrocinar la selecció espanyola mentre ens cus a peatges amb el seu poder a autopistes , porta el bo i el millor de les seves exposicions a la capital. Como debe ser !

Catalunya dons, plat de segona taula. Felicitats La Caixa....

PS.-La primera peça de l’exposició és de 1983. Ves a saber si estava entre les que Barceló tenia preparades per expossar a la galeria Tertre aquí a Mataró , juntament amb Broto, Bennassar , Grau , Comabella i Monreal, quan a pocs dies de la inauguració es va despenjar del cartell ja que acbava de fitxar per el seu marxant suïs.

CAN MINGUELL

No fa pas gaire que explicava en un post l’amistosa picabaralla entre l’Alícia Romero i jo al voltant de Can Minguell. Jo dient que hi havia hagut un canvi radical del projecte original i que s’havia esbandit als artistes plàstics i ella , un xic o un molt molesta , dient que d’això res monada.

D'aquesta manera tot es resumia dient que el temps acabaria dictant sentència i de moment ja ha donat la primera.

En Jaume Simon , artista mataroní ben conegut i del que la ciutat disposa d’escultures públiques amb la seva signatura com ho son “La Matarona” , el monument al cooperativisme o les geometries de la Pça Occitània, i que actualment està amb gran activitat amb les seves constants aportacions al seu particular M.A.C.M.A., va decidir demanar un espai d’aquests de lloguer de Can Minguell, per emprar-lo com a taller d’escultura , és a dir l’ús exacte que deia el projecte inicial.

Ja té la resposta i aquesta és negativa dient que la seva petició “no correspon”.
Curiosament a més , la resposta no ve ni de l’IMPEM ni de Cultura , que per lògica haurien de ser els jutges del que i el qui. La resposta ve del Tecnocampus , sens dubte el millor ens per entendre i jutjar la paramètrica plàstica.

Vist el vist crec que és hora de que Alícia Romero expliqui la veritat i citi als artistes plàstics, com ho va fer a l’inici , i intenti explicar el que avui és inexplicable , l’escombrada de la plàstica de l’espai per a creadors de Can Minguell.

De veritat que espero ansiós els aclariments. I suposo que en Jaume Simon també.