VALORS

Aquest vespre he assistit a la xerrada organitzada per la revista “Valors”, magnífica i encomiable tasca la seva , al voltant de la Política i els valors , essent els ponents Ernest Benach , President del parlament de Catalunya , el periodista Francesc-Marc Àlvaro i Antoni Gutiérrez-Rubí , consultor polític ( per aquest ordre en les imatges).


L’acte ha estat esplèndid i caldrà parlar del que han dit amb més calma que no pas la premura que a hores d’ara m’exigeixen la gana i el cansament .

Un acte que caldrà repassar aprofitant el fet de que la gent de Valors acostuma a penjar els seus vídeos a la xarxa , però que ja de bones a primeres un està per dir que ha estat una conferència que hauria de ser visionada per tots els alumnes de batxillerat , aquests a qui la política importa un rave , i per l’altra cantó hauria d’estar d’obligada “lectura” de tots aquells que exerceixen en la política local, ja sigui des de el poder , l’oposició, i molt especialment entre aquells que pul·lulen amb el ganivet entre dents a la conquesta d’una cadira o un lloc a les properes llistes.

A més dues reflexions del “continent”. Esparverant la mitjana d’edat de la sala que depassava en molt la cinquantena ( un altre punt per fer-s’ho mirar) i trista l’escassa presència de la gent dels aparells dels partits. A bon segur intuïen que els hi tocarien el crostó.

Esperant reflexions més intenses , quedi per avui els dos punts que cal exigir a tot polític , Francesc-Marc Àlvaro dixit , que son : eficàcia i responsabilitat.

Si les fem servir com a ras , el cert és que ben pocs dels que practiquen la política a casa nostra , passarien la línia de tall.

MES VALORS

Encara que sembli mentida , en Joan Salicrú de tant en tant em demana un comentari per a la revista. Així ho ha fet aquest mes al voltant de l’autenticitat , l’autèntic , en el meu cas aplicat a la creació artística.
Aquesta ha estat la meva aportació , que serà publicada en el proper número.

L’AUTENTICITAT COM A SENYAL D’IDENTITAT ARTÍSTICA

Fa un parell d’anys que estudiosos de l’obra de Goya varen entrar en dubte sobre l’autoria de l’artista en la pintura anomenada “ El colós” , que finalment va ser atribuïda al seu col·laborador Asensio Julià.

Fins aquell moment l’obra havia estat exposada al museu del Prado , al costat d’altres obres de l’artista aragonès i havia estat unànimement lloada. El fet del descobriment de qui en realitat havia estat el seu autor , la va retirar de l’exposició pública i va fer capdisminuir les lloances. És lògic això?. Les obres es valoren per el seu nivell qualitatiu , o per el nivell de qui les signa?.

Lamentablement el nivell de qui signa una obra és moneda de canvi cabdal en l’aspecte comercial de l’art . És per això que l’autentificació de les autories és tan important, i moltes vegades és l’única que es valora. En l’art, les falsificacions presenten una cara diferent a la d’altres bens de consum. L’engany en l’art no és consentit ja que mentre en altres objectes falsificats, existeix un desig d’engany a voltes més gran per part del qui compra que no pas per part de qui ven, que quasi no enganya amb el seu preu, en l’art, rarament el comprador “accepta” ser “enganyat” ja que aquella “firma” moltes vegades li serà més motiu d’orgull en el valor monetari que plaer en l’estètic.

Però no totes les obres autentificades en la seva autoria , corresponen en un sentit més real, a obres autèntiques. La veritable autenticitat de l’obra haurà de respondre més del sentiment personal del creador que no pas d’un fer mimètic , repetitiu o de simple divertiment.

L’art és la real comunicació de l’artista en el que pertoca a les seves sensacions i emocions. A més , és una comunicació establerta sota uns codis personals, que configuren allò que diem ”idioma artístic” de l’autor. És aquí , en aquesta conjunció perfecta i equilibrada d’elements personals (contingut) expressats de manera tècnicament acurada i en l’idioma plàstic personal (continent) , on rau la veritable autenticitat d’una obra d’art.

Una conjunció difícil en la teoria , però que en la pràctica redueix la seva dificultat per que , no ho dubtin , les obres d’art realment “ autèntiques” emeten la vibració d’una emoció que arriba fàcilment a l’espectador , ja que correspon justament al senyal més preuat de la seva identitat.

I si tenen dubtes , tan sols cal enfrontar-se cara a cara a les obres. Sortosament per els nostres verals hi ha abundància de grans i “autèntics” artistes, que donen a les seves obres l’empremta de l’autenticitat més absoluta.