PÈTALS DE ROSA ,

DE SANT JORDI , COM NO.

Ja ha passat Sant Jordi i de nou ha estat un dia magnífic, la veritable diada de Catalunya en el sentit real de la societat. Un dia en que donava gust passejar-se per Barcelona al sortir de treballar i més gust encara fer-ho pels carrers de Mataró, acompanyat de qui estimes, curulls d’ambient , roses , llibres , esperit de festa i si és permès dir-ho, de la veritable catalanitat , aquella que aflora del poble i tan sols a ell li pertany , lluny de les reflexions polítiques d’uns caps que no es mereix ni Catalunya ni els seus ciutadans.

Un dia en que m’agrada no hi hagi hagut guanyador clar en tot aquest merchandaising de les vendes i que la diversitat hagi dominat , amb gustos per a tothom , i m’agrada especialment el petit fracàs dels autors anomenats mediàtics , aquells que desnaturalitzen en certa manera el sentir de la diada.

El cert és però que no m’he comprat cap llibre. Estic al mig de dues lectures que m’acompanyen a la tauleta de nit , com son el primer volum dels articles de Manuel Vázquez Montalbán i per l’altra part la setmana passada em varen regalar el tom IV de la es poesies completes de Guillem Viladot que llegeixo a glops, amb tota fruïció. Per ella si que hi va haver-hi llibre , en aquest cas “Qüestió de fe” de la Donna Leon , una de les seves escriptores favorites en el camp de la novel•la negra que tant li agrada.

Un dia magnífic , aprofitat per tots ben a fons com si fóssim conscients que l’any vinent no serà igual ja que el fet de caure just en Dissabte Sant el convertirà a bon segur en un Sant Jordi una mica “aigualit” , i ho deixo en aquest adjectiu que tantes vegades s’escau per a tan joiosa diada.

SAMARANCH

No puc negar que he quedat bocabadat davant tot el rebombori al voltant de la mort de Juan Antonio Samaranch , i de les seves exèquies.


Com tota persona , Samaranch és una figura de llums i ombres , i penso que de les dues en grau quasi superlatiu. Certament no es pot amagar el seu paper en l’apartat de l’esport i l’olimpisme , havent convertit una competició caduca i desfasada degut a les exigències d’un fals amateurisme, en la veritable festa quadriennal de l’esport , esdevinguda punt de llum que tot ho domina , en el decurs de les tres setmanes i escaig de la seva duració.

Però Samaranch tenia al seu darrera un bon cúmul d’ombres que semblen haver desaparegut de cop i volta ja que en la multiplicitat d’opinions de tota mena , tot nivell i tot color, quasi m’ha semblat que estaven parlant d’un sant.

Per això em va agradar molt el post d’en Joan Safont , - brillant com sempre -, o el d’ahir a “El Periódico” d’en Josep Mª Ureta , amb un final demolidor amb la frase de Marc Carrillo , catedràtic de Dret Institucional , tot llençant , al travessar la plaça de Sant Jaume, la lapidaria pregunta: És avui que el canonitzen ?”.

Del que quasi no s’ha parlat era de la seva faceta de col•leccionista. Per un costat Samaranch disposava d’una col•lecció extraordinària de segells de tema Olímpic, considerada per a molts com la millor del món. Per altra costat era un gran col•leccionista d’obres de dibuixants catalans de començaments dels segle XX. Una col•lecció que segons moltes veus ben autoritzades , va començar tot manllevant-ne un bon gruix de les que estaven al Palau de la Plaça Sant Jaume, en aquells moments seu de la Diputació de Barcelona. Unes obres oblidades , perdudes , emmagatzemades a les golfes , abandonades en qualsevol calaix....


D’aquests temps , en els que Samaranch va fer el gran salt cap el firmament olímpic , essent cap de la delegació espanyola als JJOO de Roma de 1960, en podria parlar , i molt, el mataroní ja desaparegut Josep M. Soler , que n’era el seu secretari particular , en especial en el que pertocava als aspectes culturals.
Un bon treball per al bon gruix de periodistes mataronins que els hi agrada treballar en l’àmbit esportiu , seria fer una aproximació a quest personatge mitjançant els seus descendents. Potser podríem trobar detalls i fotografies prou interessants.

Sigui com sigui , i sense arribar a les barrabassades del cap del PSC de Les Corts , crec que potser caldria posar a Samaranch en l’indret que li pertoca , que ni és el d’aquell que estava per damunt del bé i del mal, ni tampoc el mereixedor de la falta de respecte d’avui a Can Barça. Un minut de silenci , i més quan es fa amb acord, s’ha de respectar , per més que Samaranch tingués l’ànima blanc i blava , un detall que com tants va saber amagar a fi d’obtenir-ne benefici.

LA BELLE E.P.O.C.

Dijous al capvespre i amb la sala d’exposicions de Can Caralt, seu del Museu Arxiu de Llavaneres , plena de gom a gom , es va inaugurar l’exposició d’obres de Pepe Novellas, composada per la sèrie de dibuixos que realitzà en la seva estada a l’Hospital de Bellvitge , i que ell mateix va batejar com “La belle E.P.O.C.” , acompanyat del tríptic que jo anomenaria “ del més enllà” i un petit grup d’obres de la col•lecció particular de l’artista , que en la gran majoria no havien estat mai exposades.

Una exposició que presenta l’afegitó d’un magnífic catàleg amb totes les obres reproduïdes , amb el que de documentació significa , i que ens permet gaudir amb més detalls de la saviesa d’aquest gran artista.

Una exposició que jo us recomanao amb tot plaer. No sols pel fet de que veure obra de Novellas sempre és plaent i satisfactori, ans també ja que encara que per a molts sigui una exposició teòricament ja vista , paga la pena una relectura.
Dic teòricament ja vista ja que encara que bona part s’exposà a la sala del Col•legi d’Aparelladors , en aquells moments , i tal i com vaig dir en la meva presentació, tots teníem els ulls i l’ànima entelats per la seva desaparició, Ara , amb el distanciament que no l’oblit, que dona el temps, se’ns permet una mirada més acurada que ens permet aprofundir en la qualitat d’aquest gran artista i amic que fou en Pepe Novellas.

Com ja he dit abans , la sala va quedar petita per a tant visitant entre els quals per cert hi va haver absència absoluta de polítics locals. Ni del Govern , ni de l’oposició, ni de l’IMAC. Ningú va acostar-se a Llavaneres a veure l’artista al que tantes vegades tenen en boca. Curiosament però, quan encara era viu l’acte inaugural, alguns d’aquest polítics si que enfilaven cap a Llavaneres , però per a un plaer més personal, com ho era el d’anar al sopar de la Festa del Pèsol.

Quan m’he queixat , algú m’ha dit que no havien estat convidats. No ho sé , encara sí que sé que a mi mai em convida l’Ajuntament i jo sí visito les exposicions. El que sí puc dir, ja que això ho vaig fer jo mateix , és que em vaig dirigir-me al Govern, i d’això fa més de dos mesos, per que sabedor que al voltant de Sant Jordi s’amunteguen els actes , l’Ajuntament de Mataró indiqués el dia més convenient per a la inauguració per poder assistir a la mateixa.Per si no saben la resposta , us puc dir que va ser el silenci , no va existir.

És per això que pregaria al Govern de la ciutat , i especialment al seu Alcalde , que malgrat les seves bones intencions s’abstingui de posar-se a la boca el nom de Pepe Novellas. Seria un acte de justícia , vist el flagrant oblit del passat dijous.

ESPAIS I ASSOCIACIONS

Fa uns dies vaig posar el crit al cel, perla sectària adjudicació a quatre entitats d’arrel andalusa , dels locals que ha generat el pavelló del carrer Euskadi.
Sorprenentment per a mi , no vaig veure cap reacció a tan flagrant nepotisme.
Sortosament i en el weeb de Mataró ràdio, en Juli Cuéllar denuncia també l’acte com un fet de clientelisme polític, i en certa manera en demana explicacions.Unes explicacions que Carlos Fernández en particular , i el PSC en general, hauria de donar.

Explicar el com , el qui i el per que d’aquestes adjudicacions justament a aquestes entitats , no sols és necessari , ans també és convenient al voltant d’aquella transparència de la que tan orgullosament en parla el Govern i que tant ens consta observar als ciutadans.

Ens ho expliques, Carlos Fernández?.