TRISTOR

Tristor, i molta , la que vaig sentir, allà dos quarts de nou d’aquest dissabte, quan abandonava Can Xalant després d’assistir a l’acte que hauria d’haver estat acte de record i homenatge a Josep Mª Rovira Brull en acomplir-se el desè aniversari de la seva mort. I cal fixar-se en que dic , hauria de… , ja que l’acte , esperpèntic si hem d’emprar una definició el més propera a la realitat , es va convertir en una escenificació pública de la realitat artística de la ciutat , fent-se evident del tot la guerra , fins ara més o menys larvada , però ara ja amb evidència pública entre els artistes plàstiques i la postura oficial municipal , és a dir la de l’IMAC amb el suport d’Alcaldia. Una guerra que de totes totes cal aturar i de la que Baron , per acceptació i deixadesa és el màxim responsable.

Que el pretès homenatge a Rovira Brull acabaria del tot malament era un fet que saltava a la vista. Que l’elecció de Can Xalant era de per se una declaració de guerra , era una evidència per a qualsevol que tingués el més mínim coneixement de la història. I així ha estat. I així ha quedat clar del tot tan sols veure els assistents a l’acte que en nombre d’una setantena de persones, estava formada per família i entorn de l’artista , els quatre polítics obligats a l’acte i un camp d’artistes reduït a la mínima expressió de Llucià González , Jordi Santamaria i Josep Mª Jòdar ( amic de la família). Dit d’altra manera , cap component de la Gent del Llimoner amb qui Rovira Brull es va moure en els darrers anys de la seva vida , cap component del Sant Lluc , que tenen per costum assistir a tota mena d’activitats artístiques, i ningú tampoc del conjunt d’independents que assisteixen segons consciència ( Alís , Duran , Perecoll, Jordà, Romero Gil , Vilamanyà, Cusachs, etc...)

Una absència generalitzada amb causa i amb raó, com ho és el fet de la inexistència de comunicació global ( l’acte no va tenir ressò en cap dels mitjans habitual de comunicació de la ciutat) com pel fet de la inexistència de comunicació personalitzada ja que davant les meves queixes personals de no haver estat convidat quan sí m’inciten a la participació a Romeria del Rocio i semblants , vaig rebre la resposta oficial ( cap d’àrea) de que l’IMAC havia negat la seva base de dades a l’Ajuntament , fet que provocà que els artistes no fossin convidats.
I un es pregunta. I a que espera Baron per fotre patada al cul ( amb perdó) als responsables de tan alta incompetència.

I així va començar l’acte. Àlex Valls presenta tot l’apartat comercial de l’acte , en aquesta recuperació per part de la família dels drets de la “Laia” i del seu afany en convertir-los en element important en el merchandaising de la ciutat. Unes encisadores “laietes” que captiven a tots i a bon segur poden esdevenir en veritables signes de mataronisme.

Sergi Penedès pren la paraula per iniciar l’acte, tot dedicant les seves paraules a relacionar a Rovira Brull amb Can Xalant, mentre que als quatre que sabíem la història sens queda cara d’idiotes.
Una rècula infinita de noms , quasi tots ells amb una relació del tot tangencial amb Rovira van sortint de la seva boca , mentre no s’anomena a cap dels creadors que van conviure amb ell , cas dels artistes i amics Alcoy, Novellas, Viada , Jordà, Perecoll i tot el grapat de deixebles fins acabar amb la Gent del Llimoner. Cap d’aquests noms surten de la seva boca , amb el que un ha de mossegar-se els llavis i no fer el que li demana l’ànima que va més enllà de demanar-li les oportunes explicacions.

Daniel Giralt Miracle exerceix de professor amatent , tot explicant la trajectòria de l’artista , amb la saviesa dels seus coneixements , anomenant un seguit de noms que curiosament tenien en comú el significat de la seva absència.

Una absència que anava del costat artístic ( amb Paco Rodon al cap) al costat polític ( era pregona l'absència de la gent que va fer possible la Laia , com l’alcalde Mas o Milà, que curiosament també havien estat absents en la convidada) .

La Nefer però posa les coses a to. De primeres etziba un uppercut a Penedès agraint-li la seva presència ja que axí el coneix, ja que fa mig any que no respon a les seves trucades i no ha acceptat cap de les entrevistes que ha sol•licitat. A continuació converteix a l’IMAC en eix de les seves queixes al voltant d’una organització que titlla d’aberrant , per seguir amb el seu discurs que és l’únic clar i evident de l'acte, que acaba amb agraïments especials entre els que es troba el dedicat a la meva persona, que agraeixo íntimament per la gran relació que vaig tenir amb el seu pare.

Però tota aquesta història no pot quedar ta sols en una anècdota que tan sols queda a l’abast d’alguns ( Ahir Baron no va fer públic cap post i a bon segur en farà públic oblit) .
En primer lloc calen les explicacions privades la família del per què tan nefasta organització . En segon lloc cal les explicacions públiques a la gent de l’art que no va ser convidada ( a mi , per ex., no em val saber que un alt càrrec municipal, ben proper a alcaldia, va dir que a mi no em convidava ja que amb els espies que tenia a l’Ajuntament , ja tenia coneixement de l’acte). I en tercer lloc cal , per part d’Alcaldia , explicar tota la història ( que si ells no la saben els hi podem explicar fil per randa) i executar les mides disciplinaries que calen, ja que ja estem farts d’un funcionariat que es pren atribucions que de res li pertoquen.

Però tot això és pecata minuta. No fa tant que en una entrvista a “focus" del capgròs explicitàvem el trencament absolut existent en el món de l’art i exigíem per part del Govern començar a establir ponts per reconduir la situació.
Ara, aquella guerra larvada ha esclatat del tot. Cert que uns ( els contemporanis) tenen els diners i el poder, però no tenen la raó. El lamentable homenatge a Rovira Brull, ha tret les caretes i ha deixat amb el cul a l’aire a tots. A que espera el Govern ?.

Per això , avui més que mai, exigim respostes. I avui de manera absoluta i imprescindible, el crit sols pot ser un

PENEDÈS , DESTITUCIÓ

Ho escolteu Govern ?