CA L’ARENAS

Ca l’Arenas inaugura nova temporada i ho fa amb les mateixes perspectives que les anteriors, que no son

altres que les de l’ensopiment , l’avorriment, la fredor , la insipidesa i així podríem seguir amb qualificatius parells . O el que és pitjor, mantenint un pla d’activitats que és justament el contrari del que marcà i desitjava Jordi Arenas en fer deixa de l’edifici per a ser dedicat especialment a l’art i els artistes mataronins.

Atenció, pot dir algú, que si la temporada anterior sols un quadre de Perecoll va ser la representació mataronina , enguany tota la sala 1 va per artistes de casa. És cert , i a més i per que ningú s’enfadi, ni hi hagin greuges comparatius, n’hi ha un de cada família: Pere Fradera ( independent) , Carlos Soriano ( Dimarts del Llimoner) , Marta Duran ( Sant Lluc) i Jordi Cuyàs ( Can Xalant). Però és igualment cert que no es tracta pas d’això i sí de convertir mitjançant els fets adients , una activitat constant i plena que ompli de bat a bat el vell casalot del carrer Argentona que es manté de fa ja tres temporades, vuit de gent, d’activitat i vida.

En una demostració més de poques ganes de treballar que no pas de manca de recursos econòmics , es repeteix l’exposició central . Una exposició que com no ens cansarem de repetir és d’alta qualitat, però que es troba en un indret inadequat no responen de cap manera al pla d’usos de la casa. I dic que no és qüestió econòmica ja que tan sols exposant el fons del Museu al voltant de qualsevol nucli conceptual, amb molts pocs euros es poden muntar diverses exposicions de gran qualitat i dignitat. Repetim dons la relació art i guerra, que en el que pertoca al petit rebost per a tastets que n’és la sala 1, inaugura amb

PERE FRADERA . MANS CRIDANT

Pere Fradera , tots ho sabem , és un excel•lent creador que aglutina dos elements com el disseny la creació plàstica , íntimament lligats però a la vegada plens de discordances. Diem això ja que potser podríem considerar que el disseny comporta un component alt de racionalitat ja que n’és expressió creativa amb una finalitat molt determinada , mentre que la creació plàstica té un significat més aviat passional, íntim i personal.

Entre el seny la rauxa , que signifiquen ambdues cares , Pere Fradera aposta en aquesta exposició per les dues. Per un costat es referma en el seu paper de dissenyador amb l’elecció de les mans com element clau de les seves obres. Les mans , un element que amb la seva força implícita ha impregnat sempre el sentit del desig de deturar no tan sols la guerra , ans també tota mena de violència.

Unes mans que alhora s’estableixen de forma absolutament gràfica, plenes de força i alhora de sensibilitat , amb l’afegitó creatiu de la seva ductilitat per ser emprades de ben diferents maneres, com realment ho fa en aquesta mostra en la que adquireixen des de la simplicitat d’un sentit escultòric fins al seu ús com element pictòric de les més diverses maneres , com a col•lage , com pintura pròpiament dita , apostant per la identitat , distorsionant-les....

Unes manes que assoleixen en plenitud la intencionalitat comunicativa de l’artista.

Queda clar dons que ens trobem davant d’una bona exposició. Personalment em quedo amb les peces més pictòriques en les que crec rau la màxima força expressiva que justament és el que precisa la intenció d’aquesta mostra . Però sigui com sigui , “Mans cridant” és la demostració de la capacitat creativa d’un creador que massa vegades roman amagat en el silenci de la seva sempiterna discreció.

Pere Fradera. “Mans cridant”

Ca l’Arenas. Sala 1. De l’1 d’Octubre al 12 de Desembre