TERMOGRAFIES

Fa uns quatre o cinc anys que als estats Units i als rics països del Golf es va posar de moda tenir penjat a les parets uns quadres parells a l’obra que encapçala aquest escrit. A primera vista sembla una abstracció que conjuga en els camps de l’abstracció cromàtica tot afegint un petit sentit constructivista mitjançant les taques lumíniques que s’estableixen en un cert equilibri. El cert és que no és res de tot això.

El que s’havia posat de moda , i l’exemple és la imatge , era tenir penjat a casa d’un la reproducció ampliada i convertida en el pantone del color escollit, de la seqüenciació de l’ADN del protagonista. Un, enviava un cotonet sucat a una mucosa , es feia ampliació de la seva seqüència de l’ADN i aquest es convertia en un decorativa obra abstracta. Tot per un mòdic preu.

La història m’ha tornat al cap tot visitant la , si més no curiosa ,exposició que a la sala de la Presó, presentant a l’ensems la pintora Maria Oms i el geòleg i fotògraf en Josep Estela. Una mostra que aposta per la juguesca de presentar la fotografia d’una estructura geològica i al costat fer-ne translació artística mitjançant una abstracció. Una aposta curiosa i alhora divertida que ofereix a primer cop d’ull un resultat atractiu, però que davalla ràpidament al contemplar el conjunt de l’exposició.

És així ja que en una primera mirada un pot veure el paral•lelisme visual i a més mitjançant uns treballs tècnicament acceptables , però en la repetició el joc s’escrostona ja que trenca per se el concepte definitori d’abstracció, convertint el que hauria de ser força interior , en un simple paral•lelisme que bé podríem comparar amb les termografies de qualsevol substrat.

Així la mostra esdevé en anecdòtica en l' estrictament artístic, encara que segueix mantenint un alt valor didàctic i com esquer per aprofundir en la matèria.

Exposició dons en la que val la mirada en l’anècdota , però costa veure-hi un transfons artístic més intens. Ara dons ens queda pendent una mostra amb una abstracció més “pura” si li voleu dir així , per poder jutjar a Maria Oms, sempre tan esquiva en els seus plantejaments expositiu.

CHILLIDA LEKU

Ahir va aparèixer la notícia, que ens va copejar a tots, del proper tancament del Chillida Leku , el museu d’Hernani que recull el treball del gran escultor basc. Un museu per a tos admirat i que un reté fermament gravat en la ment per dues potents raons , la primera artística i la segona personal.

Artísticament parlant per la impressió aclaparadora que em va produir l’obra de Chillida en aquell hàbitat especial , triat per ell mateix. El xoc sensitiu de la natura amb la grandiositat del treball de l’artista , junt a la sensibilitat extrema dels petits treballs acollits en el “caserio” , es mantenen encara frescos en la meva memòria.
L’altra potent raó és la personal ja que els sons del Chillida Leku van ser els darrers que va captar la meva oïda esquerra ja que poc després vaig patir l’infart auditiu que em feia perdre tota audició de la mateixa , deixant-me definitivament capdisminuit auditivament.

Ara ens arriba la història del tancament que tots esperem no sigui definitiu i que al final la família i les administracions , malgrat la gran sequera econòmica , puguin i sàpiguen trobar un punt d’acord per mantenir tan valuós llegat.

Al voltant de l’embolic en parlen moltes columnes periodístiques que reflexen la sempre dificultosa negociació entre unes administracions que ja que paguen volen tenir un cert poder , i el nucli familiar que segueix volen establir el control que creu més convenient per preservar el que ells entenen com a preservació del treball de l’artista. Una negociació sempre dificultosa i que moltes vegades acaba malament o molt malament , com per exemple en el recent cas de la ciutat de Granada i el seu artista José Guerrero.

Un final que no desitgem en aquest cas , el que ens podria permetre una nova visita , en el profitós viatge que sempre és acostar-se al País Basc.

NOUS MISTERIS A L’IMAC

Que l’IMAC és un desastre , que fa el que veritablement li passa justament per allà i no dona comptes a ningú, és un fet del tot evident.

Avui , quan ja estem just al tercer dia de desembre , si tenen l’acudit de voler saber que succeirà a Mataró en aquest proper pont que per la seva llargària a bon segur ha de permetre realitzar activitats culturals, i s’apropen al web de l’IMAC en sortirà amb la cua entre cames ja que a hores d’ara encara no està penjada l’agenda del mes actual . A més en el que pertoca a les exposicions "vives", per exemple les ca l’Arenas , a hores d'araestà a punt d’acabar la de Pere Fradera i tota la primera tongada , mentre que en el web encara estant actives les mostres del passat estiu.

Però com volem que funcionin si en el mes de Novembre consta en l’agenda que el passat dia 26 , a les vuit del vespre , s’inaugurava a l’espai f la mostra del taller de Gravat del mateix IMAC i ni s’ha produït , ni s’ha fet cap comunicat ajornant-la.

És la responsabilitat i la professionalitat d’aquest agust fangar que , en condicions normals i de responsabilitat política , hauria de provocar un veritable desgavell de dimissions i destitucions.

Per això que és del tot comprensible el veritable insult a l’eficàcia que denunciem aquest dies amb el nostre raca-raca

22 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


408 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!

Tot escrit sota els sons de Count Bassie ( Sixteen men swinging. 2010 )