Llegeixo avui que el mestre Puyal va posar en marxa una nova paraula en el seu vocabulari futbolístic. Acostumats ja com estem a la gespa, bimba , gardela , escapolir-se de l’escomesa etc... , ara ha presentat en societat la paraula “vistaire” per anomenar allò que en dèiem “ojeador” amb expressió castellana. Vistaire , a més del sentit que li dona Puyal, sembla ser que és una paraula perduda que s’emprava per definir al solter que prenia vistes en casa aliena per trobar promesa.
En aquests dies molts afeccionats a l’art ens convertim en veritables “vistaires” dons ens dediquem a prendre “vistes” en aquetes cases alienes , encara que properes , que son els molts espais i galeries d’art que ens presenten les seves col•lectives de Nadal, amb el desig i la intenció de trobar “promesa” en forma d’obra d’art per que aquesta formi part de la nostra vida.
A Mataró i rodalies destaquen l’Expo Mercat d’Argentona , al Museu del Càntir; les dues mostres del “mini Art” organitzat per la Sant Lluc , amb pintura a la sala del casal i dibuix i gravat a la Presó , i la col•lectiva de Gal- Art que és la primera que s’inaugurà amb el títol de
60 Artistes... 60 Obres
Gal - Art acaba aquesta primera xifra anyal de vida amb una col•lectiva que respon perfectament al que està essent el seu tarannà: diversitat i disparitat qualitativa. Uns conceptes que en certa manera quedaven emmarcats en el títol i el sentit que desplegava , però als que calia exigir un cert rigor qualitatiu que donés més nivell al conjunt , el que hauria de servir a la galeria per marcar una línia de mínims valorable tant per aquells autors que han pres part en la col•lectiva , com als espectadors que s’acostaran a la mateixa.
El conjunt de les peces presentades ofereix el més ample i variat ventall de conceptes , ismes i estilístiques fet que correspon perfectament a una col•lectiva d’aquest tipus el que ha d’ajudar a l’espectador a trobar la peça que sigui més del seu gust, sempre i quan els seus criteris d’exigència no siguin molt elevats.
Dic això ja que la mostra, qualitativament parlant, quasi es pot dividir de forma proporcional. La meitat de la mateixa presenta obres de nivell que responen a la vàlua dels artistes i que honoren l’espai en que es troben. D’entre elles valgui la pena citar els treballs de Badia , P.M. Brasó, Eva Casado , Pol Codina , Nefer , Marc Prat, Sandro Soriano , David Vergés i Yago Vilamanyà que conformarien el que podríem dir top-ten de la col•lectiva, al que podrien fer costat una dotzena més d’artistes que responen , sense cap mena de sorpresa , als artistes amb cert pedegree que presenta la mostra.
Un conjunt, aquesta meitat de la mostra , amb un nivell de qualitat/ preu més que acceptable , i amb unes obres que quallaran perfectament en l’entorn de qualsevol col•lecció.
Però hi ha l’altra part de la moneda que alhora també podríem dividir mitjançant una perfecte bisectriu. Una dotzena d’obres de qualitat certament minvada , que difícilment passarien el tall d’una mínima exigència, mentre que la resta es mou en uns nivells tant baixos de qualitat que el millor és no parlar-ne , encara que no estaria gens malament que alguns fessin autocrítica i meditessin seriosament si no seria millor abandonar la creació plàstica , amb el que farien un bon servei a l’art , als espectadors i a bon segur a ells mateixos.
Però és clar , aquesta és una opinió crítica i Gal-Art és una galeria comercial que pretén viure del comerç de l’art i com que tots sabem que generalment comercialitat i qualitat no van pas pel mateix camí, s’entén que ells intentin omplir al màxim el criteri expositiu per abastar així al més gran nombre de potencial compradors.
I com sempre quan apareix aquest dilema , sembli que potser tingui com a únic punt d’entente el que la crítica accepti una minva d’exigència i qualitat, i la galeria comercial apreti una mica més en el seu nivell d’exigència , per evitar algunes obers certament lamentables. ( Us puc ben assegurar que hi ha un parell d’obres de tècnica “especial” que son del pitjor que he vist en molts anys en una galeria d’art).
Però jo penso que no ha de ser així. Les col•lectives de Nadal, son per el seu preu un esquer important per crear un cert sentit col•leccionista en els afeccionats. Per això segueixo defensant una més severa exigència de qualitat, en el convenciment que a la llarga , aquesta exigència serà beneficiosa per a tots : artistes , espectadors i com no, per a la galeria
Gal-Art Col•lectiva de Nadal
60 Artistes ... 60 Obres
Del 9 de desembre al 8 de Gener
Diccionario del malestar de la cultura (2) .
Josep Ramoneda
Agenda.- Los artista con agenda son demasiado previsibles. Su lógica no es de creación sino de producción. La agenda responde a la intensificación de la vida nerviosa.. que ha hecho del cambio incesante, de la competitividad y de los resultados el horizonte ideológico de nuestra época. Entre los atributos del artista està el de dar a las cosas el tiempo que requieren.
I mentre que algú no trobi espai a l’agenda per ordenar que les coses es facin bé, nosaltres seguirem amb el racar-raca particular
32 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL
418 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA
VOLEM SOLUCIONS JA!
Les fotografies han estat extretes del web de la galeria i les imatges de les mateixes no corresponen estrictament als paràgrafs del text.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada