GOOGLE ART PROJECT

 

Dies amb molta feina i amb un tema a mans que ens crema , i molt, a molts. Un tema que esclatarà amb tota força demà divendres ,- avui per a la gran majoria de lectors d’aquest blog -,i que portarà de nou a l’art a primera plana de la informació local, encara que lamentablement no per la qualitat intrínseca del mateix i sí per la part de la gestió i l’ús de la creació artística com element que serveix a vegades per les més espúries intencions.

Poc temps doncs per acostar-se a l’ordinador i poques ganes de fer reflexions en les que fàcil seria sortir-se de mare . Potser per això m’ha anat com anell al dit l’aparició de Google Art Project , aquesta magnífica joguina que ens permet a partir d’ara mateix arribar fins a uns límits inconcebibles en el gaudi i en l’examen d’obres mestres corresponents a 17 dels millors museus d’art del món. Una joguina de la que el millor no és parlar-ne i si intentar interactuar amb ella, amb les dificultats que això significa per els negats a certs comandaments , com succeeix en el que això escriu.

Però mentre us acosteu al detall de la pinzellada , arribeu a l’interior de la pupil•la de la figura protagonista , bo es també deturar-se en la lectura reflexiva en articles com el d’ahir a “El País” signat per Estrella de Diego i amb el títol de “Paseo virtual por las salas vacías” amb una interessant reflexió final davant del fet , si més no curiós, de que el Louvre , el Prado i el Pompidou rebutgessin l’experiència.

L’altra article és d’avui i en el mateix diari i correspon a la columna d’opinió de Vicente Verdú , al que sovint citem en aquest blog , i de títol ”La pupila que tanto nos ama”. Una veritable teoria filosòfica sobre la nova veritat que ens ofereix aquest element que ens permet fer de voyeur fins a l’ànima d’algunes de les obres que més ens han emocionat a la nostra vida. Una emoció en la que encara haurem de donar voltes i voltes , per fora i per dintre ,amb molt que parlar i discutir quan succeeixen coses com avui en que es desmota tota la teoria al voltant del personatge que serveix de model de La Gioconda , convertit en un efeb de Leonardo.

Que el progrés és precís i necessari és una evidència , però a vegades em queda el dubte de que si per certs tipus d’emocions, qualsevol temps passat era millor. Però davant del dubte un s’apunta a l’Art Project que penso exprimir fins la darrera gota.

Quasi tant com per seguir lluitant per que es col•loqui adequadament l’obra de Marc Llacuna. Un que té micròfons per arreu, s’ha assabentat que Baron en la darrera reunió del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró celebrada fa un parell de dies va celebrar l’acabament del compte enrere ( en realitat era compte endavant ) al voltant del web de la Col•lecció Bassat.

Ara té l’oportunitat d’acabar ben aviat amb l’altra compte que porta ja una xifra escandalosa. Per això nosaltres mentre seguim amb el raca-raca

470 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA