CARA I CREU

Tot esperant la desitjada mostra dedicada a Pepe Novellas que , atenció !! , obre portes el proper dijous tarda però que en tindrà inauguració oficial el següent dilluns ( 4 d’Abril )a 2/4 de vuit del vespre a Can Palauet i continuació a l’Ateneu,han aparegut un seguit d’exposicions que mereixen detinguda visita.

Succeeix amb la de Pere Màrtir Brasó al Museu Monjo que es renova de direcció després de la nefasta etapa, - com era previsible -, de Llum Torrent. També amb la mostra dels Joves de la Sant Lluc amb Núria Calsapeu, Marc Sala i Ricardo Parabere ( Caixa Laietana. Pça Sta Anna ). Al Museu del Càntir , Mª Teresa Capeta amb “Del mar, el blau” sorprèn per la seva qualitat. Una visita que cal ampliar a la rentada de cara de Can Serra i la nova disposició museogràfica de la col•lecció històrica local. Però per damunt de tot cal fer visita a les dues exposicions que avui comentem: La de Diaz Alamà a la sala del Col•legi d’Aparelladors i la d’Isabel Riera a Gal Art. Elles representen les dues cares de la moneda. L’art en estat pur i amb qualitat suprema ( Diaz Alamà ) i justament tot el contrari ( Isabel Riera ).

DIAZ ALAMÀ. ART EN ESTAT PUR

Estic convençut que d’aquí molt poc hi haurà un gran artista en el nostre país que tindrà com apunt en el seu currículum que la seva primera exposició individual va ser en el 2011, a Mataró i a la sala del Col•legi d’Aparelladors. El seu nom serà el de Jordi Diaz Alamà. I ho dic en un ferm convenciment, apostant el que faci falta, aposta que estic convençut signaria qualsevol persona mitjanament coneixedora del concepte artístic després de visitar la magnífica exposició que ens ofereix a la sala de Can Xammar.

Diaz Alamà és un joveníssim artista nascut a Granollers i que amb tan sols vint-i-quatre anys al damunt ens ofereix una lliçó absoluta d’art , i ho fa en els dos conceptes essencials: el fons i la forma , o dit d’altra manera : la creativitat i la tècnica.

Llicenciat a Belles Arts ( 2008) , ocupa ja una plaça de professor de dibuix en la mateixa i mentre s’ha llençat a l’aventura d’aprofundir els seus estudis tècnics a l’Acadèmia d’Art de Florència on justament es realitzen estudis acadèmics de la forma clàssica i tradicional, en el retrobament e l’Art com un concepte formal, que si s’escau ja es disgregarà en el moment de la creació.
Això justament és el que presenta Diaz Alamà en aquesta exposició. Una vintena de treballs d’estudis de raríssima perfecció, uns quants apunts acolorits i tres obres ,- un autoretrat , una figura femenina i l’apunt del retrat de la mateixa -, elements que configuren en el seu conjunt una excel•lent exposició que mostra el seu altíssim nivell de qualitat.

Potser molts restaran astorats davant de la perfecció de tot el seu treball acadèmic , he de dir però que és aquesta una façana que poc m’atrau. Les considero el que son , elements tècnics i per tant obres d’estudi i progrés que pertanyen a la intimitat i que no cal siguin pregonades al públic en general. Magnífiques , però fredes en la vibració artística. Eliminem-les dons.

Ens trobarem llavors amb un seguit d’àgils apunts , exercicis variats de formes i ritmes. Ben realitzats , amb intenció, però si de cas una mica mimetitzats . Fora també.

Restarem tan sols davant tres obres ( les abans esmentades ) oposades en l’espai. Ens caldrà llavors demanar un cadira , enfrontar-nos a elles de manera alternativa i simplement, gaudir. Gaudir d’una altíssima qualitat. Gaudir del sentit de la perfecció, del ritme , del color, de la creació d’ambients. Gaudir en una paraula, d’un ART amb majúscules que és el que ens ofereix aquest artista , realitat ja en la seva insultant joventut i al que espera un futur incontestable.

Ens trobarem davant d’un autoretrat treballat amb gran mestria. Per un costat en l’exactitud del retratat i la perfecció dels elements corporis , tant en el que de formes com colors, i en l’altra en la sabia desestructuració del ferri realisme mitjançant l’agosarat us del groc i del concepte gestual que acaba de lligar tot el sentit ambiental.

Concepte aquest , l’ambiental, del que dona lliçó en l’altre figura-retrat ( dues peces en una ) en la que els elements estructurals de nou acompanyen a la perfecció de la figura en un to de retrat d’altres temps , però absolutament actualitzat.

Acudeixin dons a aquesta exposició d’imprescindible i repetida visita. I com que no crec que ni l’artista ni l’organització cregui convenient retirar la vintena de peces supèrflues que acompanyen a les tres peces claus, els hi recomano que ho facin en ment , i després triin el que vulguin, el silenci respectuós o l’aplaudiment tancat.
Aquell que es mereix un artista amb nom a recordar, Diaz Alamà , que ens permet pensar que el realisme i la figuració encara tenen un futur per descobrir.

Jordi Diaz Alamà
“De l’aprenentatge acadèmic a l’obra personal”
Col•legi d’Aparelladors. Del 25 de març fins el 23 d’Abril de 2011



ISABEL RIERA.- LA GOSSADIA DE LA INCONSCIÈNCIA

No fa falta ni dir que tota galeria d’art , com a negoci que és, ha de disposar de tota la llibertat per exposar el que cregui més convenient per a les seves finalitats. Fins aquí tot el respecte cap a qualsevol de les seves decisions , però sí que ha de tenir en compte uns valors mínims que mai ha de depassar de manera negativa ja que aquesta davallada de nivell pot a bon segur perjudicar-la en el conjunt de la seva trajectòria i pot fer tirar enrere a altres artistes davant aquell baix nivell que de retop els perjudica.

Entenc que els bons amics de Gal-Art no han fet aquesta segona lectura , ja que si no és així és difícil assumir que hagin pogut penjar en les parets de la seva galeria una exposició de tan baix nivell com és “Textures i Relleus” amb la signatura d’Isabel Riera , a bon segur la pitjor exposició presentada a Mataró i rodalies en uns quants anys.

Isabel Riera pretén que es consideri art el pastitx infumable de pintura i pedretes enganxades per a tal d’aconseguir allò que en diríem un paisatge. Però està clar , si un no disposa dels més mínims coneixements tècnics , si el seu gust és dubtós i el seu concepte artístic lamentable, el resultat no pot ser altra que el d’un desgavell absolut, definició que s’escau al conjunt del presentat.

La presentadora de l’exposició aconsellava a l’autora , i feia bé, que l'autora no tingues en compte algunes crítiques mal intencionades i poc constructives que a bon segur podria rebre. Aquesta no és mal intencionada i vol ser el més constructiva possible. Per això vagi el consell a l’autora de que de moment abandoni l’activitat expositiva i es dediqui a aprendre , des de les beceroles més iniciàtiques fins allà on ella cregui convenient, i llavors ja veurem.

Si mentre vol seguir “creant” per autosatisfacció, que ho faci però en l’àmbit de l’íntim i el privat que és com tothom aconsegueix aquests personals plaers, però que s’oblidi d’exposar i eviti així la tortura visual dels bons afeccionats , la relliscada professional dels indrets on exposa i el ridícul personal que sols pot ser entès com a fruit de la gosadia de la inconsciència.

Isabel Riera. “Textures i relleus” una exposició que hauria de visitar qualsevol que comença en el camp de la creació artística des de l’afecció , per saber de manera ben evident tot allò que mai ha de realitzar si és que vol ser considerat artista.

Una exposició per oblidar , encara que sigui difícil.

ISABEL RIERA.- “Textures i Relleus”
Gal-Art. Del 22 de març fins el 16 d’Abril.