JOSEP NOVELLAS ( II )
REFLEXIÓ PERSONAL
Al costat de la reflexió general de la que parlàvem ahir en el convenciment de que aquesta no és l’exposició que calia per refermar i enlairar el valor artístic de Pepe Novellas, un manté una molt més dubitativa reflexió interior i personal al voltant de sí ha valgut la pena implicar-se en la mateixa , com així un ho ha fet en cos i ànima.
Quan em vaig reunir per primera vegada amb Glòria Bosch en presència d’Ester Merino i Ricard Navarro, la meva expressió d’acceptació després de molts dubtes, va ser : “Intentem-ho “. I així ho hem fet , però vistos els resultats finals em neguiteja pensar que amb el que s’ha aconseguit s’ha “matat” per molt temps, per no dir per a sempre , la possibilitat de l’antològica que mereix Pepe Novellas i que en canvi si el resultat hagués estat més decebedor potser la necessitat de l’antològica hauria estat més evident i hauria esdevingut imprescindible.
Potser és una reflexió que alguns podran considerar fal·laç i que indica un grau màxim de prepotència per la meva part en pensar que la qualitat de la mostra depenia del meu fer. No és aquesta ni la meva intenció , ni la realitat de la qüestió. He treballat a fons i estic content i satisfet d’haver-ho fet. En tan sols tres setmanes he aportat a la selecció un centenar llarg de peces . Hem obert espais no contemplats com eren els de l’obra gràfica , l’escultura , la joieria , els cartells ... Quasi la totalitat de les obres presentades en vitrines han vingut per aquest costat i la mirada arrodonida per l’escrit del catàleg m’omple de satisfacció.
He tingut el goig i el plaer de treballar amb Glòria Bosch, increïble professional i millor persona , que m’ha tractat de tu a tu en el sentit professional i ha escoltat sempre les meves opinions , reflexions i suggeriments , actuant després tal i com ella creia convenient, és a dir, tal i com ha de ser.
He pogut aprofundir el coneixement del treball d’en Pepe mitjançant les llargues converses que he tingut amb bona part dels seus amics que m’han fet partícip d’un munt de detalls i confidències, aconseguint així entendre més el fer de Pepe Novellas i per tant poder fer una lectura més correcte del seu art.
Penso que la meva aportació, i quan dic meva ho dic amb tot el gruix que han i m’han aportat companys i amics, ha servit per millorar l’exposició i per tant estic segur de que per aquest cantó ha valgut la pena. Però em queda el neguit del dubte de si aquesta exposició en certa manera híbrida , no haurà matat definitivament l’antològica que calia i que ara encara més cal. I potser en part haurà estat per culpa meva.
Un dubte que sols el pas del temps i els fets que succeeixen em podrà desvetllar.
REFLEXIÓ INSTITUCIONAL
No tinc ni la més remota idea de que en pensen els que manen en relació a l’exposició. Ni en el moment de la inauguració ningú em va dir res , ni tampoc ho han fet ens els dies que han passat. Com tampoc l’IMAC em va dirigir ni tan sols una paraula en les setmanes en que vaig treballar per l’exposició, fet per a mi del tot inaudit i incomprensible.
Però el que sí tinc molt clar és que massa vegades vaig tenir la sensació que els únics que tenien un veritable interès en que l’exposició fos un èxit en tots els sentits era la gent de Caixa Laietana , que van fer mans i mànigues per poder arribar a bon port i de la manera més brillant possible.
Em costa entendre la desídia municipal generalitzada envers l’exposició. Penso jo que van creure que amb els diners ja n’hi havia prou i és evident la deixadesa general de la seva actuació. Els convido a passejar per la mostra i intentar trobar les obres de propietat municipal, és a dir de tots i es trobaran amb la més desagradable de les sorpreses.
L’Ajuntament no té obres de Novellas , o és que potser les ha perdudes?. Com es possible que es presentin diversos cartells municipals i cap original ?. O s’exposi la felicitació nadalenca oficial impresa de 1991 i no pas els treballs originals?. Tenint en compte que l’Ajuntament era coorganitzador de l’exposició, fets com aquets depassen la meva mentalitat i en aquest em retrotrauen a l’anterior exposició retrospectiva de Novellas organitzada també per Laietana i l’Ajuntament , que va tenir també una trista història davant la negativa del llavors PMC , a col·laborar en la mateixa ( Benito de regidora i Bonet / Peran de responsables de plàstica) , tal i com queda ben clar en les hemeroteques.
Encara no estarà decidit el nou consistori quan l’exposició de Novellas tanqui les seves portes i bé estaria que qui pretengui manar en l’àrea de cultura fés petita reflexió d’una realitat.
Dons bé, a partir del dia en que s’acabi aquesta exposició que ojalà ( que vol dir que Déu ho vulgui ) tingui un ressò absolut, algú de l’Ajuntament em podrà dir on podré veure alguna obra de l’artista . Pregunta que es podria multiplicar amb qualsevol dels noms que formen la història de l’art mataroní i la realitat d’avui mateix.
De que serveix recuperar el nom i l’obra d’un artista , si després cau en l’oblit de la inexistència?.
I aquest és un punt que caldria aclarir en la campanya electoral. La inexistència d’una col·lecció pública , d’un veritable fons d’art local. El no destinar cap espai a donar lluentor als nostres creadors els converteix en invisibles , alhora que fa quasi inútils exposicions com la que estem comentant.
PS.- Si cal buscar maneres de fer i tot tenint ben present la crisi actual, no fa falta un gran viatge per veure com es poden fer les coses , fer-les bé i amb poc pressupost. Acostar-se a Sant Andreu de Llavaneres , veure el Museu de Can Caralt i parlar amb Lluís Albertí son elements suficients com per bastir els fonaments d’un projecte mínim que és obligat existeixi en una ciutat com la nostra.
Totes les obres presents en aquest post son de Josep Novellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada