SANT JORDI I LA MONA

Diuen que no soc un home molt fidel a les tradicions , però penso que m’agraden i força. Evidentment m’agraden més els Reis que no pas Papà Noel. M’agrada la disbauxa de la revetlla de Sant Joan i de les festes Majors , encara que no soc gaire de gegants , castellers etc. i molt menys de correfocs als que simplement odio amb totes les forces i dels que tinc una fòbia absoluta. No soc de sardanes però em donen un toc festa que agraeixo i soc més que del dinar familiar, de la xerrada de sobretaula discutint del diví i de l’humà. I evidentment soc , i molt, de Sant Jordi i de la mona.

En el que pertoca a la Mona com és natural la cosa va de davallada. Desaparegut el dinar de germans i germanor compartint tots la mona de tots , per òbvies raons de disgregació familiar, ara cada germà ja té la seva “pròpia” família amb les oportunes descendències , em queda encara les “mones” de les filles , cada vegada més simbòliques però que ens segueixen permeten el plaer de la queixalada a la xocolata, tot deixant grasses i colesterol de banda per un dia.

Em queda però en aquest dia un record clar de la “meva” mona d’infantesa que no era de xocolata i sí de “crocant” ( guirlache ) que a mi em xiflava  pel gust i les formes. De molt petit el meu padrí me’n va regalar una i em va agradar tant que va seguir amb ella fins a l’adolescència en que hi va posar punt i final.

Un tipus de mona totalment desaparegut, suposo que degut a que ara seria enormement cara tant per material com per hores de treball, i que segueixo buscant pastisseria a pastisseria quan arriba aquesta època , en l’afany de recuperar un olor que vaig perdre i que mai més a bon segur recuperaré.

( És una figura tan del passat que ni al Google n’he trobat una imatge per a reproduir)

 SANT JORDI

Sant Jordi és per a mi sagrat. L’he mamat de ben petit quan encara això del llibre i la rosa estava a les beceroles i ha deixat petja en mi. El meu pare , lector impenitent , va saber fer-nos despertar el goig de la lectura ( ara llegeixo molt menys del que voldria ) i també de la importància del dia que ell ja sovintejava quan vivia a Barcelona anant a la fira de Roses del Palau de la Generalitat.

Òbviament que hi ha hagut roses a casa. Si les mones minven , les roses creixent. Ja se sap, tenir noies en l’edat  implica roses guarnides que deixen les teves en el racó ,llei de vida que acceptem gustosos.

I també hi ha hagut els corresponents llibres dels que per no portar a engany n’ofereixo les corresponents portades.

Uns llibres en les que enguany ha dominat la llengua castellana , fet que no em preocupa gens ni mica, acostumat a sovintejar ambdós idiomes amb tota igualtat , però amb predomini de la literatura catalana. I no vull ser de nou torrecollons amb el tema, però si a Marsé no el considerem com un mestre de la literatura catalana ( no de la literatura en català ) és que anem errats. Com podria ser en el cas de Mendoza , encara que a bon segur que no en aquesta novela.

Un dia de Sant Jordi , ben joiós per a mi i més en veure els resultats finals que demostren l’arrelament absolut de la festa , caigui quan caigui . un arrelament que al meu entendre fa molt més país que les fàtues paraules de tants i tants polítics que sortosament en aquest dia queden aclaparats i sepultats per la forca de les paraules del poble pla i la força de les lletres i les idees de tants i tants escriptors que converteixen en festa grossa , aquella la del nostre Sant Patró,