BOCABADAT

Fa tres o quatre anys que a la Fira del llibre vell que se celebra a Barcelona per la Mercè , vaig comprar per menys de cinc euros un magnífic llibre escrit allà el 2000 , per Lluís Permanyer i de títol “Ateliers” , en el que fa mirada a diversos artistes mitjançant els seus tallers privats. Un llibre que si el trobeu entre els descatalagotats no dubteu en comprar i que gaudeix del protagonisme de deu artistes que Déu n’hi do: Arroyo, Brossa , Clavé, Corberó, Chillida , Dalí, Miró,  Perajaume, Susana Solano i Zush.

Justament llegint el capítol de Susana Solano, l’artista explica que gaudia d’un magnífic taller en una nau modernista de Mataró que havia hagut d’abandonar per raons de les que no vol parlar. Un , al llegir això, es va maleir a si mateix. Haver tingut a Susana Solano treballant uns quants anya i a un pam dels nassos i sense saber-ho...

Ràpidament el nom de Pere Casanovas ( en la imatge , mig amagat rere el mitjó de Tàpies ) em va pampalluguejar al cap. Casanovas , l’escultor dels escultors. Aquell que és el responsable per ex. del “mitjó” de Tàpies, el “cub” d’Oteiza per el Macba o de tanta obra de Palazuelo, per dir tres noms cabdals. Aquest artits artesà , tip i fart de que s’acostin al seu taller els millors artistes del mon per a dur a terme els seus projectes escultòrics.

Pere Casanovas aquest nom respectat per arreu i tant desconegut a casa on ha volgut passar del tot desapercebut, mantenint un escrupolós “secret” professional que ha impedit que la ciutat s’hagi pogut aprofitar dels seus “escultors / visitants” il·lustres.

El nom de Pere Casanovas va aparèixer clarivident quan en  la setmana passada coincidia de manera casual en un tema professional amb un escultor del qui tenia coneixement de la seva existència , i també de la seva qualitat .

En la xerrada va sortir l’afirmació de que un exercia de crític d’art a Mataró , quan l’esmentat escultor em sorprenia tot dient: “Dons jo tinc el taller a Mataró” i davant la pregunta de la seva ubicació els meus ulls van començar a fer xirivies. És tractava d’un espai prou cèntric, i que aviat encara ho serà més, per el que hi he passat,  i passo, forces vegades sense poder arribar a intuir que per allà hi havia tot l’arsenal artístic del que he pogut gaudir aquesta tarda.

Per que aquesta tarda ha estat una passada que dirien els més joves. Els meus ulls s’han acostat a un estudi, show room, taller d’un escultor de primeríssim nivell , amb obres a mig mon , que ha compartit cartell d’exposicions internacionals d’escultors espanyols, de  dotzena escassa de protagonistes, amb Chillida, Oteiza,, Gargallo, Alfaro, Corberó...

Un escultor capaç d’exposar a la Maegth , quan era certament la Maegth, a Nova York, les principals ciutats de centre Europa , al que Salzburg està preparant una retrospectiva molt important de la seva trajectòria per el 2013, que....

Però el més important ha estat per a mi enfrontar-me  a les seves obres , la seva trajectòria , les seves maquetes, el seu projecte de futur amb unes escultures públiques del tot innovadores amb el ferro i el vidre com a protagonistes d’uns treballs que marcaren fites , abans i després. Una mirada , la meva, que no tenia prou capacitat per acaparar tants imputs , tant art i tant alt nivell, com el que he pogut gaudir en aquest amagat taller mataroní.

Lamentablement la visita comportava un pacte de silenci. El que he dit és tot el que puc dir. No puc descobrir ni nom ni indret , però penso que avui s’han començat a construir uns fonaments com per aconseguir una petita transcendència pública, una visita d’ escollits ,un ...

Sigui el que sigui , una possibilitat per que si no tot Mataró, al menys un bon grapat dels amants de l’art puguem gaudir de la qualitat que s’atresora en un espai prou cèntric de la nostra ciutat i amb un autor que ha trobat en l’anonimat mataroní el poder per seguir lluitant per un fer escultòric que ja ha merescut reconeixement internacional.

Una visita , aquesta d’avui, que m’omple de goig i que espero pugui fer més pública i amb més detalls ( fotogràfics especialment ) en començar la propera temporada.

Una visita que ha estat la manera més joiosa d’omplir el pap de gasolina artística , i com a veritable aperitiu artístic d’unes vacances que ja toquen a la porta i en la que intentarem sadollar-nos de bon art , que falta ens farà per seguir endavant en una nova temporada en la que les circumstàncies generals no ens fan preveure moltes flors i violes de l’art a Mataró i de Mataró.

 PATRIMONI

Si a Mataró tenim artistes que treballen ocults sense que ningú ho sàpiga ,  (el protagonista del comentari previ a aquestes ratlles , em feia la boca aigua tot anomenant-me els noms de directors de Museus que han passat per el seu taller en els darrers anys), també tenim veritables tresors que resten certament amagats .

Per això m’ha sorprès el poc ressò que ha tingut la notícia de que la capella dels Dolors s’obrirà  a la visita tots els dies de la setmana en els mesos de Juliol i Agost , obviant la dependència de la visita associada amb el Museu Arxiu de Santa Maria.

Una notícia, aquesta excel·lent , que hauria de produir una massiva assistència ala mateixa ( fet que no esdevindrà  )i que hauria de portar a tants i tants mataronins a visitar l’emblemàtic espai cultural i deixar de ser així el gran desconegut de bona part de la vida cultural mataronina.

Com magnifica notícia patrimonial és també el fet de la restauració de la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch a la Pça de Vendre d’ Argentona. Una restauració avalada per la Generalitat com a  possible prèvia de l’expropiació/venda de l’emblemàtic espai per part del Govern de la veïna vila.

Dues notes patrimonials que bé serveix de contrapunt  cultural feliç als difícils moments de la cultura mataronina , escaquejada en un impasse del que haurem de sortit aviat so de pena de caure en un cul de sac d’el que serà difícil, però que molt difícil sortir-ne.