ANTONIO LÓPEZ

Des del passat 28 de juny i fins el proper 25 de setembre la sala d’exposicions temporals del Museu Thyssen de Madrid presenta una magnífica retrospectiva de l’obra dels darrers vint anys d’Antonio López , entroncant-la de manera relacionada amb algunes peces de les seves èpoques anteriors , en especial dels seus moments inicials.

És aquesta una exposició que s’hauria d’haver realitzat en el reina Sofia , tal i com li pertocava pel fet d’haver guanyat el Premi Velázquez , però per aquelles baralles al voltant del concepte contemporani , - baralles que tan bé coneixem a la nostra ciutat amb el super protegit Can Xalant -, no es va arribar a concretar i sortosament ara en podem gaudir a la Thyssen i a continuació al Museu de Belles Arts de Bilbao.

Una exposició que com la gran majoria de les que es realitzen a la capital de l’estat no arriben mai a Catalunya. I cal dir que generalment no és per falta de ganes d’artistes i organitzadors i sí per la manca d’interès dels estaments oficials, públics i privats que segueixen en el bucle inacabable dels Tàpies, Hernández Pijoan , Guinovart, Dalí , Miró, Ràfols etc . Així Antonio López , com ja va succeir amb noms com Zobel i tants d’altres , no ha exposat mai a Catalunya i la presència catalana en l’exposició es limita a una magnífica obra ( “El campo del Moro”) que pertany al magnat televisiu Jaume Roures.

Ben poc podem afegir al que ja s’ha dit d’aquesta exposició, i que nosaltres de manera intensiva hem anat publicant també en aquets blog i a facebook, però si cal entrar per una part en els generalitats de la mateixa , i per l’altra fer lectura personalitzada del que vàrem sentir en el gaudi absolut que va ser la visita a aquesta exposició.

Segons s’explica ben clarament en els complements de l’exposició, aquesta mostra té com a propòsit mostrar públicament el treball de l’artista després de la ja mítica antològica del 93 ( els que disposem del catàleg tenim un valor que es cotitza molt a l’alça) . Per fer-ho està dividida en dues parts , en la que la segona té un caire més de mirada enrere intentant oferir els detalls que ens serveixin per entendre els fonaments i l’evolució que l’han dut al seu estat actual que es presenta en plenitud en la primera part de la mostra reduïda a tres temes essencials : la ciutat , l’arbre i la figura humana; que alhora fan paral·lelisme amb els tres mitjans artístics en els que es mou l’artista com son  el dibuix, la pintura i l’escultura.

Una ciutat que és, com no, Madrid, analitzada i quasi diseccionada amb bisturí, des de la seva artèria més important,- la Gran Via –, fins a les visions de la perifèria, amb especial èmfasi en la sèrie més recent ( 1990- 2006) “Madrid  desde la torre de bomberos de Vallecas”.

Una visió,justament mítica , en la que l’autor ens ofereix una impressionat , i a l’hora angoixant visió, del que és el paisatge urbà. Un paisatge  absolutament nu de figures , d’éssers humans, però que alhora i en la més absoluta contradicció se’ns mostra com a viu i palpitant.

Una ciutat la d’Antonio López , que ens porta a un espai inert com si una bomba de neutrons hagués aniquili-lat els seus habitants i sols restés un espai anònim , amb el seu sentit de desolació però alhora com element acollidor en el sempre difícil context de la societat urbana. Una contradicció que l’autor salva amb el que acaba essent la seva raó , quasi única , del seu treball urbà, que no és altra que el captar la llum , especial , personal, pròpia i única de cada espai, lloc i moment.

Una llum que trenca l’aparent hiper realisme ( Antonio López és un realista absolut però no té res a veure amb la corrent hiper-realista que s’ auto defineix per la seva exacta i mimètica reproducció de l’espai ), per donar un aire més vitalista al paisatge , com es fa evident en l’impressionant i viva lliçó pictòrica que se’ns ofereix en la nova sèrie al voltant de la seva Gran Via.

Es tracta de set peces en estat de gestació, - algunes de fa tres o quatre anys i altres més recents -, en la que ens ofereix una Gran Via diferent. Si abans era a peu de carrer ara és des d’una perspectiva elevada que fa variar el concepte rectilini per convertir-lo en una corba , i en la que de nou la presència en primer pla de la barana de l’observatori de l’artista , converteix  als espectadors en protagonistes de tan agosarada aposta.

Però tot sempre al voltant de la llum. Una llum personalitzada en el temps i que converteix els seus treballs en estacionals, com molt bé es pot veure en l’actual sèrie en procés, en la que s’observen les notes de llapis tot indicant dies i hores en les que està realitzada l’obra.

Una llum , la d’Antonio López  , que sols pot aconseguir un gran mestre. Una llum dinàmica que distribueix espais, marca ombres i alhora  estableix els colors adients per fer possible l’aparent contradicció d’omplir de vida a una ciutat aparentment inert en l’esquema pictòric d’aquest gran artista .

Però una llum que alhora serveix d’eix motriu, - tan angoixant com seductora -, de l’altra mirada de ciutat que ens ofereix l’artista en el seu passeig per els interiors , com si volgués fer patent que sota la solitud dels seus paisatges i habiten éssers humans.

Uns interior freds , distants , que sense voler ser asèptics , concepte del que defuig , ens donen un concepte de decrepitud, solitud , per no dir d’una certa angoixa existencial. Perfeccionistes fins el paroxisme , l’envelliment i l’abandó latent , ens presenten una mirada inquietant , que sembla voler ser contrapunt de la lluminositat exterior. Un contrapunt però, establert sota les mateixes premisses tècniques i estètiques , ja que de nou l’efecte llum és el que marca el ritme , el concepte i la globalitat de l’obra que acaba seduint en la potència del contrast i en especial en la raó filosòfica de l’home sempre latent i alhora absent de tot el seu paisatge.

Una absència que sembla voler compensar amb tota la seva vesant escultòrica,  i per tant amb tot el treball pictòric i essencialment de dibuix previ. Si abans era la llum el motiu eix de la seva creació, ara és el cànon clàssic de les proporcions escultòriques , el que converteix les seves obres en  una veritable carrera d’obstacles en el que l’anatomia s’ha de donar la mà al que hauríem de considerar “envelliment” de la figura , i per tant es reprodueix la problemàtica del paisatge urbà. Allà el pas del temps provocava una nova llum i per tant una “nova” obra. Aquí és el pas del temps el que provoca les conseqüents variacions antropomòrfiques que converteixen en infinitament variable aquell esquema teòricament fix en la imatge del creador.

Unes escultures les d’Antonio López en la que de nou reprodueix el dilema i l’angoixa. Unes escultures perfectes , d’una perfecció quasi esglaiadora . Una perfecció que ens tramet al mite de la vida artificial ja que semblen tan sols disposades per a una descàrrega elèctrica que les retorni a una vida activa de la que semblen haver estat manllevades.

Una perfecció que en la mateixa els fa imperfectes i per tant els allunya dels homes, dels éssers humans, dels que en son fidedigna representació. Unes escultures realitzades en la perfecció de l’arquitecte , tal i com demostren els esborranys i les planimetries que se’ns ofereixen sense pudor. Unes figures que sentim pròpies i alhora alienes , en un sentit de permanència que ens podria portar als mites de Faust i parells. Unes figures que essent humanes alhora semblen demoníaques en un sentit vital de fredor / calidesa , que et subjuguen mentre t’inquieten , potser per que sentint-les llunyanes les saben properes i personals,

Un concepte aquest del temps com a immòbil i permanent, però alhora volàtil i fugisser , és el que domina la seva sèrie , generalitzada com “arbres” , en les que els vegetals agafen el paper de protagonistes.

Antonio López sempre ha defensat aquests treballs com a contrapunt precís i necessari a les seves visions urbanes. Front a l’amplitud i llunyania dels paisatges urbans , orfes de vida , la proximitat i el caliu dels elements propers , amb els que de nou sentim el transcorre el cicle del temps. Ara no pas amb la llum i sí amb el ritme vital del creixement, la floració, el fruit.

Uns treballs aquests en els que de nou el domini tècnic es fa esfereïdor. Un dibuix perfecte i perfeccionista , a la recerca com sempre de la textura exterior per aprofundir en l’ànima. Si els edificis son la pell de la ciutat , i el cos humà el tel que cobreix l’esperit de l’home , que és el que val, aquí ens enfrontem de nou a la lleugeresa de la fulla, la rugositat del fruit, les arrugues acarnissades de les carabasses , per confegir de nou la simfonia de l’equilibri, que depassa del sentit estrictament arquitectònic i volumètric que tota natura morta comporta , per anar més enllà, trencant el concepte de “morta” , per expressar la vida real que s’amaga de nou en aquest pas del temps que tant sembla angoixar-lo.

Un conjunt intens , íntim i personal del que en part s’obté la reflexió en la segona part de la mostra ( es nota molt que l’exposició ha estat pensada i estructurada pel propi creador amb l’ajut de la seva filla com a comissaria ). Una segona part menys explicita i seductora en aparença per l’espectador, però en el que existeix l’arrel, raó i causa de tot el vist abans.

Podem així veure ja el concepte primigeni del paisatge urbà, amb les seves visions de Tomelloso, i el concepte de la figura humana , com a element individual o com complement coral a l’entorn d’una obra més global. Podem endinsar-nos en la seva visió fregadissa amb el surrealisme , del que s’ha derivat una filosofia transcendental de caire en certa manera oriental, en el que s’examina i analitza el paper de l’home i el seu entorn.

Tot això ben amanit amb una emocionant col·lecció de dibuixos, i escultures que ens marquen el concepte unívoc d’un artista , Antonio López , que ja és el geni de la realitat filosòfica del nostre temps.

Una exposició de visita obligada i que a més recordarem com un fet històric , dons per l’edat de l’artista i la lentitud del seu treball, difícilment es produirà un esdeveniment de tipus retrospectiu com l’actual. Una exposició que joiosament hem de dir està tenint una rebuda excepcional per part del públic, al que veus absort, interessat , sorprès i emocionat.

Un públic entre el que han estat forces els mataronins que no s’han volgut perdre l’esdeveniment , - en el moment de la visita  varem trobar mataronins  dels no habituals en les exposicions locals -, i encara sabem de més que tenen prevista la visita , algun d’ells que em diuen ha estat  per “culpa” meva , davant la insistència de la recomanació , fet que m’alegra.

Una exposició única en la que al costat del perfeccionisme tècnic , podem acostar-nos al que importa , el perfeccionisme vital. Tot el en el concepte i la realització d’un geni , d’un artista que va més enllà, que sembla traspassat a altres temps , en un afany de la perfecció que voreja la neurosi i la patologia.

Però això seran comentaris en els que caldrà aprofundir en altra posta. Ara i avui , vagi amb aquest escrit l’emoció personal de sentir-se com poques vegades davant aquell concepte que tantes vegades hem vulgaritzat en el seu concepte , com és el d’artista.

Antonio López ens serveix com a perfecte definició.

Una exposició que un no es pot perdre de cap de les maners , sigui quin sigui el seu concepte creatiu i / o estilística preferida. Hi ha casos com aquest en que tot es redueix en allò tan simple i alhora tan difícil i complex com és l’art.

Que és dir molt.

Antonio López.

Museu Thyssen-Bornemisza. Madrid
Del 28 de juny a 25 de setembre 2011
www.museothyssen.org

PS.- Per aquell que no pugui visitar l'exposició , paga la pena adquirir el catàleg ( 32 euros) , que es troba a les principals llibreries ( FNAC , Casa del Llibre ...)