PAS DE VIANANTS

Quan al bell mig de les vacances   varem ensopegar amb el pas de vianants que encapçala aquest post, un somriure generalitzat aparegué en el grup. Un pas de vianants pintant recentment que et permetia deixar una vorera per anar al no res , millor dit, per anar a topar amb un formós mur que ocupava tot l’espai de la teòrica vorera contrària.

Al mig de la conya corresponent, els més joves apuntaven a veure la màgica porta d’entrada del col·legi Hogwarts , l’escola de mags de Harry Potter , però per a mi aquell pas esdevingué una evident al·legoria al respecte del final del camí que tot creador o agent cultural, i molt especialment els artistes plàstics , troben quan volen acostar-se a l’IMAC. Un pas de vianants amb un únic destí: El mur.

Un IMAC que de fa temps és “el papus” oficial  i real de la cultura mataronina ( amb excepció dels amiguets) i que també ho està essent per el nou equip de govern. Aquest , superades les dificultats burocràtiques i “plenàries” al voltant dels càrrecs de confiança, ha anat disposant ja dels corresponents “inquilins” que han ocupat cadira i comencen ja a exercir el seu paper i el seu poder. Tots , menys un , el director de l’IMAC. Així després de tres mesos de les eleccions municipals , l’únic càrrec important de l’organigrama sense titular és aquest i el que és pitjor , sense que a hores d’ara ningú dels que manen tinguin idea de qui serà el “boig” que acceptarà la patata calenta.

Que l’IMAC és una bomba de rellotgeria és una cosa que hom sap. Cessada Esther Merino malgrat la petició expressa de continuïtat realitzada per Gisel Noè, l’IMAC està en un estat d’hibernació absolut. Temorosos del que pot passar i convençuts , - jo no ho estic tant -, que certes prebendes consentides per tots els governs anteriors en les que l’amiguisme ha dominat , com son els cassos de catàlegs, dissenys , exposicions , Can Xalant etc ,  poden acabar-se , estan a veure-les venir i preparant l’estratègia de boicot actiu si és que qui s’hi acosta té els collons ,- crec que en aquest cas és escaient parlar així -, de possar les coses en ordre , col·locar a cada tècnic en el seu lloc i establir una dinàmica correcta d’actuació.

Però evidentment , qui és el boig que pot acceptar tal repte?. Sense un duro , havent de dir no a quasi totes les propostes , apretat per tots i defensat per ningú, sols un kamikaze sense res a perdre i defensat a mort per el poder pot acceptar un paper encarat cap el fracàs i amb la certesa de que qui tinguis al costat t’intentarà torpidinar i fer el llit constantment. I de moment aquest kamikaze no apareix per enlloc ja que qui té un càrrec difícilment acceptarà el canvi, i qui no en té el normal es que pensi que ja hi haurà un temps millor per una oferta més atractiva. Una preocupació greu per al regidor Marcel Martínez que ves a saber si és una de les causes del seu estat actual de baixa.

Un càrrec que s’ha d’omplir ràpidament ja que no pot ser que una ciutat com Mataró disposi d’una agenda cultural de Setembre tan minsa i escarransida , indigne del  seu poder i del paper de centralitat cultural comarcal que ha d’exercir.

Però és clar si ni el mateix IMAC és capaç de publicitar en la seva agenda activitats organitzades per el  mateix Ajuntament com és el cas de les visites guiades al Museu Bassat ( cada primer diumenge de mes a les 12 hores ) o les activitats familiars del mateix museu ( cada tercer diumenge a les 11.30 hores) , vol dir no tan sols que la cosa funciona molt malament ( i en aquest cas la responsable hauria de ser el cap de servei, Gisel Noè ), ans també la continuïtat del boicot intern de l’IMAC envers tot allò que desagrada als que manen ( cas Museu Bassat).

Un mur , el de l’IMAC que caldrà trencar ben aviat i de manera definitiva.

REFLEXIONS SOBRE ART CONTEMPORANI.

DICCIONARI D’UNA IMPOSTURA

De la mà de l’Enric Aromí m’arriba el post del blog de la crítica d’art mexicana Avelina Lésper, que en el seu post del passat diumenge 28 d’agost , realitzava un ample anàlisi al voltant de l’art contemporani, amb un post encapçalat amb les frases de capçalera d’aquest comentari.

Amb els discrepàncies que es vulguin, la reflexió de Lésper és ben vàlida i interessant i us aconsello que li presteu atenció, i veureu que la globalitat d’una certa tirania d’aquest mal anomenat art contemporani , és generalitzat.

http://avelinalesper.blogspot.com/2011/08/reflexiones-sobe-arte-contemporaneo.html