diumenge, de setembre 18, 2011

SANT LLUC 2011 ( III )

ANÀLISI ( II )

G
Hi ha obres que tot mirant-les observes que hi ha un punt que et crida l’atenció i que penses que allà hi ha fusta però el conjunt no t’acaba de fer el pes. Un exemple és el de Eulália Garcia Hernández (3) amb un molt interessant exercici volumètric central que s’esfilagarsa en el conjunt perdent la força central que donaria potència a l’obra. Si el concepte està en ell hi ha futur , si ha estat una casualitat hi ha vulgaritat. Ella decidirà.
Una qualitat que s’ensuma en el ben conjuntat repòs de Camil Giralt (4). Sempre es positiu aconseguir força mitjançant la teòrica asèpsia d’una pintura plana i amarada de fredor. Exercici brillant  del que bo seria veure més enllà.
Un més enllà que s’ofereix quasi etern a Maria Gómez (2) , l’artista més jove de la mostra ( 1994 ), atrevida en el plantejament visual però mancada encara de moltes coses , en especial de força. A l’igual que Sandra González Carmona (2) amb un arlequí insubstancial en un entorn escolàstic que res li ajuda.
Altra cosa ben diferent son Josep Mª Gomis (5) i Llucià González Viza (4). Gomis està desfermat i desinhibit . Sap molt bé el que té entre mans i simplement cerca el seu gaudi, el que fa en conseqüència que aquest es transmeti a l’espectador. Llucià en canvi segueix entestat en fer fixes obres pesants, quan la seva millor virtut està en donar moviment i llibertat a les mateixes. En aquest camí és un mestre , en l’altre cau en un més fàcil adotzenament.
Margarita González Tadeo (3) i Francesc Guiu (2) es mouen en paràmetres parells. Es nota l’experiència i un cert domini de l’ofici que permet en el cas de Guiu fer un treball formal i correcte i en el cas de Margarita González anar potser un xic enllà encara que amb una dependència evident del mestre. Manca llibertat individual per a poder ser unes obres millor valorades.
Natalia Guerrero (3) ha estat una de les joves seleccionades amb una obra que si be demostra una certa valentia en els plantejaments encara es presenta molt verda i especialment demana a crits una depuració en el que és un evident conflicte plàstic d’estils , modus i maneres. Pot haver-hi futur però avui per avui el present encara està mol per definir.

H
Sempre s’ha dit que un dels  impromptus d’un artista com a tal és la de ser reconeixible a simple vista. Joan Hortós (3) ho ha aconseguit. El seu idioma festiu , fantàstic i iconogràfic és personal i inconfusible alhora que prou valorable. A vegades molt ben treballat, com en el cartell de santes , i en altres menys , com en aquest cas , l’obra destil·la personalitat i frescor , cosa que és empre d’agrair.
Un cas parell és de Núria Hurtado (3) , enganxada a la seva línia , la sanefa , a l’element repetitiu com a leif motiv del seu fer, un punt de partida vàlid però que a vegades té un resultat final atractiu i en altres menys encertat , com és en el cas que ara ens ocupa.
J

L’art i la filosofia conjuguen molt bé, però està clar que cal un nivell artístic elevat i un pensament filosòfic de pes. Si no existeix ni un ni l’altre el fracàs és espectacular , com és el cas d’ Emilio Jiménez (1) que obviament, qual Titànic ,  s’enfonsa del tot amb la peça presentada.
No ho fa ni de lluny en Josep MºJubany (3) que en aquesta ocasió abandona el seu tarannà per oferir un just i emotiu homenatge al pintor mataroní Luís Valentín ,  llunyà ja de l’esfera artística. Valentín ha estat l’únic mataroní que va practicar amb intensitat l’art pop. Una de les seves series va ser dedicada als segells de correus , d’aquí  el retruc en l’homenatge que tan sols els vells afeccionats aconseguirem entendre.
L
El que si hom entendrà és que Daniel Llin (6) està que se surt en el seu progrés creatiu. Llin és home saberut en l’art i en la vida. Professional perfeccionista va aparcar en certa manera l’art fins que les seves circumstàncies vitals li permetessin treballar-lo com volia. De fa un temps existeixen i el seu progrés és constant i imparable. I no es para en barres . Aposta per la força, per el color, per l’agosarament . Ho fa en temes no del tot fàcils als que sotmet amb habilitat en la concepció, en un desenvolupament  de mirada interior i intensa, que es traspua a l’espectador que queda quasi abduït per la força , el saber i la intenció. Magnífic.
Un treball que en canvi queda com de segona mà, en el cas de Àlex López Garrido “Kene” (4) que presenta una obra de la mateixa sèrie , i molt parella, a la que va ser seleccionada en el Torres Garcia. Un nivell que ja vàrem valorar en el seu moment però que poster ar hauria d'haver estat ratificat amb una obra d'un altra camí del seu valorable caminar.
Carme Lòpez (3) en canvi es presenta més incisiva de l’habitual amb un treball formal en la base però al que sap dotar d’un toc d’agilitat que s’agraeix . Fet que es repeteix en Cesc López (3) que manté la seva lluita per una aquarel·la viva en la que el color i el ritme agafin protagonisme.
Una aposta per el gest i el ritme que si fa Catherine Lorton (4) ben allunyada del seus anterior acartonaments pictòrics. De fa ja un temps que ha entès que la importància de la peça està en el raonament interior i no en la falsa brillantor d’un acabat llaminer. És en aquest caminar , fet evident en la seva darrera exposició , on hi ha el futur.
Un salt que també ha fet , i amb tot encert , Antoni Luis (4) . El seu treball gaudeix de les excel·lències pròpies del concepte acadèmic en el que sempre s’ha mogut , però amb l’important afegitó del saber captar l’esperit  present i eteri que existeix  en les velles naus industrials abandonades ara i fora dons del seu sentit real. Una ambivalència artística desenvolupada de manera atractiva i correcte.
Joan López Molina (3) aposta per una escultura reflexiva i encara que l’aposta és positiva ho fa de manera enfarfegada ,densa , el que distorsiona el missatge i no el fa receptiu per l’espectador. Hi ha camí però cal alliberar-lo.
M
Mentre Anna Mallo (2) aposta per un art de constants iconogràfiques sense aconseguir un lligam de transmissió, Joana Martínez Belzunces (2) ens demostra ser una alumne aplicada però res més, el que indica que li cal deslliurar-se dels lligams externs i l' Isabel Martínez Mateo (2) aposta per un concepte estructural prou correcte però que cal depurar per evitar l’evident enfarfegament en el que cau.
Margarida March (3) ja fa temps que lluita aferrissadament per aconseguir lligar les seves dues grans passions creatives com son l’esmalt i el gravat, elements amb plantejaments tècnics ben diferents i per tant de connexió difícil. El cert és que ho està aconseguint però a vegades cau , com en aquest cas, en una densitat massa accentuada que provoca un cert distanciament. Cal deixar fluir més els elements alliberant-los de pes per aconseguir uns resultats més adients que alhora seran artística i estèticament més plaents.
Uns resultats que troba , justament en aquesta llibertat , Antoni Martí (3) en una bona aposta tècnica d’acrílic en paper.
Times Square és evidentment la saturació del garbuix de gent , llums, sons i colors , però és un quelcom ben diferent al que plasma  August Mis (1) en una obra en la que justament el garbuix en distorsiona qualsevol qualitat de la que pogués disposar.
L’ofici, la tècnica és fonamental per a qualsevol acció creativa però per si mateix no serveix de res. Juana A. Molina (1)  juga amb la plumilla en un ample detall d’encerts i errors , però sense intentar comunicar res més que la sapiència amb el material i així el resultat acaba essent el que és, molt mediocre.
N
 A Josep Noé (2) ningú li ha d’explicar els secrets de l’aquarel·la que practica de fa ja uns quants decennis. Però com en el cas anterior cal dotar al treball d’una vibració superior a la que ens ofereix el domini del material.
Continuarà .....

1 comentari:

  1. sandra gonzalez carmona goza de un talento exiquisito ademas de una presencia y una belleza absolutamente increible. sandra TE QUIERO.

    ResponElimina